La música en la cort i en el teatre (IX). Origen de l’Òpera.

opera-national-paris-01

Òpera amb ballet.

L’òpera, un dels gèneres més importants de la música del segle XVII, participa del drama, de l’escena i de la música instrumental i vocal. Amb el temps, s’ha convertit en una dels nostres senyals fonamentals d’identitat cultural. Com a element del drama musical, la música intervé activament en el desenvolupament argumental de l’òpera, en la descripció dels ambients i en la fixació dels caràcters dels diferents personatges. Així doncs, música, drama, poesia, arts escèniques i dansa conviuen en un gènere que, a més, posa en joc altres elements importants: el director d’escena i, en ocasions, el coreògraf, part decisiva en el sistema.

L’òpera ha suscitat i suscita preses de postura crítiques i protagonitza més escàndols i honors que altres gèneres musicals, potser a causa de l’interès que desperta en el públic, en la seua manera de sentir la música, la cultura i la seua identitat social. Al llarg de la seua història, l’òpera ha constituït una manifestació de la mentalitat de l’època. Des dels seus orígens en els ambients de les corts nobiliàries fins al segle XXI, s’ha ocupat d’enaltir els valors monàrquics, de criticar certs costums morals de la noblesa, d’enaltir a les classes més desfavorides, de difondre idea’ls polítics i revolucionaris, de justificar l’ordre existent o de subvertir els cànons socials o morals impostos.

Els orígens italians: La Camerata Fiorentina

orfeo_okEl naixement de l’òpera es relaciona amb certs gèneres dramàtics de tipus religiós, com ara els misteris (litúrgia dramatitzada) que es componen i interpreten des de l’Edat Mitjana; però l’òpera és un producte humanista, experimental, un assaig artístic d’un grup d’intel·lectuals que, reunits a Florència en l’etapa final del segle XVIII, van plantejar una alternativa al drama musical del moment, reivindicant la tragèdia i la comèdia gregues. Els membres d’aquest grup van integrar la denominada Camerata Florentina.

La Camerata va crear un gènere dramàtic i musical en un intent per fer renàixer la música i el teatre grecs. Com la música de la Grècia clàssica no es coneixia, van sorgir hipòtesi i teories sobre com havia de ser la interpretació musical en l’Antiguitat. La tesi principal sostenia que el drama grec era dialogat i cantat, de tal forma que la inflexió de la declamació vocal no distorsionava la transmissió dels textos, carregats molts d’ells de gran emotivitat i força psicològica.

La primera experimentació de la Camerata es va fer amb cançons en què es va respectar la declamació verbal parlada, intentant donar a cada síl·laba una nota perquè s’entenguera tot el text. Un llaüt o un clavecí feien d’acompanyament enriquint harmònicament el cant (fins i tot amb dissonàncies per a dotar de major expressivitat algunes parts de la cançó més tibants o dramàtiques) i contenint el ritme.

El resultat va ser un treball estructuralment més equilibrat i musicalment més ric, més sincronitzat amb el desenvolupament dramàtic. Peri i Caccini van adoptar el recitatiu amb continu, encara que el van dotar de major força expressiva i dramàtica. A aquests recitatius es van unir unes parts cantades amb orquestra, denominades «recitatiu arioso», i àries, cors i una orquestra molt desenvolupada que interpretava simfonies, ritornelli  (repetició d’una secció o fragment de l’obra) i danses. En 1607, Monteverdi  va estrenar Orfeo, favola in musica a Mantua.

Roma i la cort papal es van convertir en un important centre d’evolució de l’òpera després de l’experiència de Monteverdi. Dos músics romans, Benedetto Ferrari i Francesco Manelli, davant la imminent mort del papa Urbà VIII, es van traslladar a Venècia. En aquesta ciutat van començar a compondre òperes, però no per a un auditori aristocràtic o de cort, sinó per al públic en general, ja que van considerar que la puixant burgesia veneciana podia finançar representacions d’aquest tipus. En 1637 es va estrenar el primer teatre d’òpera en la cosmopolita ciutat mediterrània; el Teatre Sant Cassiano. Va ser també a Venècia on Monteverdi va continuar la seua carrera – Il ritorno d’Ulisse in patria (1640) i  L’incoronazione di Poppea (1642) – i on van sorgir nous compositors, com Cavalli i Cesti.

Des de mitjan segle XVII i durant el XVIII, Nàpols es va transformar en un centre operístic de primer ordre. L’escola napolitana va tenir com a mestre indiscutible a Alessandro Scarlatti (1660-1725), i va crear dos subgèneres, l’opera seriosa i l’opera buffa.

L’òpera seriosa va ser la que va tenir major acceptació. Alternava Els recitatius per a l’acció i les àries per a la manifestació dels sentiments dels personatges. La simfonia operística napolitana era l’encarregada de l’obertura. Cap a 1720 va sorgir el costum d’interpretar, en els entreactes de l’òpera seriosa, breus òperes amb argument còmic, a manera de interludis.

Pergolesi: La Serva Padrona. Orchestra “La Petite Bande”. Sigiswald Kuijken – conductor. Ferrucio Soleri – stage director

Sorgeix així l’òpera bufa, el contingut dramàtic de la qual va ser deutor de la commedia dell’ arte italiana. El seu estil vocal és més senzill que el de l’òpera seriosa. Pergolesi va ser el compositor més destacat. La serva padrona (1733) és una obra mestra del gènere, punt de partida d’una modalitat que, si bé es va concebre com un mer entreteniment còmic, gradualment esdevé en comèdia de tipus social, que desemboca en l’òpera de Mozart i Rossini, a través d’una sàvia naturalización del desenvolupament escènic amb la mescla d’elements de les òperes seriosa i bufa.

Lully, creador de l’òpera francesa

Jean-Baptiste Lully (Florència, Itàlia, 28 de novembre de 1632-París, 22 de març de 1687) va ser un compositor, instrumentista i ballarí francés d’origen italià, creador de l’òpera francesa que consistia en una complexa posada en escena que incorporava òpera amb estètica francesa, a més de ballet i profunds textos literaris als quals va batejar com a “Tragèdies musicals”.

jean-baptiste_lully_1-jpegL’òpera francesa va mantenir la seua independència de la italiana des dels seus orígens, amb el ballet de cour i la comédie ballet, tots dos creats a la fi del segle XVI, i es consolidà amb la tragédie lyrique de Lully, en la següent centúria. Aquest últim subgènere, igual que les comèdies barroques franceses, constava de cinc actes, recitatius musicals, àries, cors, danses i una obertura francesa (que en el segle XIX se imposarà sobre la simfonia a l’estil napolità). Com a reacció a l’arribada a París de l’òpera bufa italiana de Pergolesi, en 1752 es va crear l’opera comique, amb textos parlats.

L’òpera francesa va resultar diferent de la italiana; es va tendir més a la utilització del recitatiu que de l’ària, aquesta més breu que la italiana i més simple tant en ritme com en estructura. En suma, l’òpera havia creada a la fi del segle XVI a Florència i en el XVIII un nombre de models fixos es van difondre per tota Europa; mentre que a França predominava l’òpera francesa, en la resta d’Europa triomfava l’italià.

Janet Baker sings “Che farò senza Euridice” from Gluck’s ‘Orfeo ed Euridice’

Els cantants, vertaders divos i virtuosos de la veu, ocuparen un primer pla amb la seua tendència a lluir-se amb les seues piruetes vocals de manera que va ressentir-se la part dramàtica en trencar-se l’acció de l’obra. Açò va desembocar en una profunda reforma, que, des de París, va protagonitzar Gluck; el seu Orfeo ed Euridice, estrenada en 1762, va despullar l’acció del ornament i la sumptuositat barroques amb l’objectiu de naturalitzar als personatges i agilitar el desenvolupament dramàtic.

L’òpera seriosa va adoptar també els duos, tercets o quartets vocals usats en l’òpera còmica, al mateix temps que aquesta utilitzava personatges fins al moment vedat exclusiu de l’òpera seriosa. Mozart va ser, sens dubte, el compositor que va rematar aquesta interessant mescla de subgèneres i el que va culminar la reforma iniciada per Gluck: les bases de l’òpera del segle XIX estaven assegudes.

Orfeu: l’amor i la música

orphee_chez_les_thracesOrfeu amb la lira entre tracis.

L’òpera naix amb temàtica òrfica. Orfeu apareix en obres de segles següents fins arribar a l’actualitat no sols en teatre musicals sinó en altres arts com ara el cinema. A destacar els treballs de Monteverdi i Gluck.

Una de les més belles llegendes de la mitologia clàssica és, sens dubte, la del músic traci Orfeu, a qui se li atribueix l’invent de lira. Existeixen diverses versions. Aquesta narra la baixada a l’infern. Casat amb la nimfa Eurídice, va haver de suportar la seua pèrdua, ja que aquesta, en ser mossegada per un escurçó, va morir i va descendir a l’infern. Però Orfeu no es va resignar: va anar en la seua cerca i va aconseguir dels déus el privilegi de poder retornar amb ella al món dels vius, amb la condició de no tornar a vista arrere abans que tots dos amants hagueren abandonat el recinte infernal.

Conclosa quasi la tornada, el jove traci, que ja havia arribat a la llum, no va poder resistir el desig de contemplar el rostre de Eurídice i es va girar. La nimfa, que encara no havia abandonat l’Infern, es va esvair davant la mirada impotent d’Orfeu, qui des de llavors es va dedicar a vagar sense rumb, acompanyant la seua adolorida existència amb els sons de la seua lira, fins que va ser fulminat per un raig de Zeus, o, segons una altra versió, esbocinat per les terribles Mènades.

La seua llegenda va donar origen a tota una cosmogonia o explicació mítica dels orígens del món i la implantació de ritus iniciàtic (orfisme). La seua presència en les arts ha sigut contínua, sobretot en el terreny musical i en el teatre, destacant en aquest últim camp l’obra Orfeu (1927), de l’escriptor francés Jean Cocteau.

Font: Hª y biografías i elaboració personal.

← pàgina anterior

pàgina següent →

 

 

 

Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Hª Música, Uncategorized i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s