L’home trist.

home-tristL’home trist

Un home s’allunya d’una casa de cites.

– Paga’m, cabró – li diu la prostituta.

L’home pega mitja volta i es dirigeix cap a ella.

– Puta, puta de merda, ara veuràs com et pague.

Li arrea galtades i més galtades i la fa caure a terra d’un cop de puny a l’estómac. A la prostituta li xorra sang pels llavis.

– En vols més de propina?

Aleshores un home que passava per allí agafa l’agressor del pit i mamprén a colpejar-li per tot el cos rebentant-li el nas i trencant-li alguna dent.

– Tu, cabró, ja estàs pagant-li a la dona el doble del que li deus o d’un puntelló et deixe sense collons i no tornes més que t’estaré esperant per fer-te un eunuc, fill de puta.

Així ho fa i se’n va corrents. L’home s’acosta a la dona i l’ajuda a alçar-se.

– Moltes gràcies, tio. T’ho agraïsc molt. Si vols pegar un clau serà gratis per a tu.

La prostituta no és cap joveneta adorable. La mala vida li ha passat factura. Li falten dents i té els cabells plens de canes. La seua roba va ser nova feia molts anys i tenia un aspecte que incitava a la compassió.

– Un altre dia, dona. Avui estic cansat i no podria tractar-te com mereixes. Cuida’t molt i vés espai amb els clients. No et refies de ningú – va dir abans de fer-li un petó a la galta.

L’home se’n va. És un tipus madur amb el ventre típic del bevedor de cervesa i menjador de fregits i precuinats. Feia anys que va proposar-se perdre uns quilos, però segueix bevent i menjant com sempre i du una vida massa sedentària. Crida l’atenció la seua cara. Està trist, molt trist, d’una tristor quasi mortal. Abans d’ajudar a la prostituta havia estant plorant sense poder evitar-ho i sense que l’importés el que poguera pensar la gent que el mirava entre burleta i cruel.

Estava esperant que es fera de nit. Havia pres una decisió però no sabia com dur-la a la pràctica. Posar-se davant del tren, tirar-se al riu o tallar-se les venes. Encara era de dia i tenia temps per pensar-ho. S’assegué en un banc a prop del riu i li vingueren al cap uns records d’aqueixos que fan mal. La seua dona s’havia suïcidat feia uns dies tallant-se la gola amb la seua navalla d’afaitar dins de la banyera mentre ell havia anat al carrer per comprar tabac. Quan va pujar-hi se la trobà morta en l’aigua roja de la sang. Va cridar una ambulància. El metge certificà la seua mort. Hagué de parlar amb la policia. Potser pensaven que ell l’havia matada. La portera del pis i l’estanquera declararen que l’havien vist. De totes maneres, rebria una citació per anar al jutjat per si es tractara d’un cas de violència domèstica.

Anys enrere s’estimaven, però el que els unia després va ser el costum. La passió s’havia apagat com una espelma amb un dit. Els quedava l’avorriment de la vida quotidiana. Compartien el pis, però cadascú anava a la seua. Ella tenia un amant de la seua edat i ell anava de joveneta en joveneta, amb els seus més de cinquanta anys, buscant alguna cosa que no trobava. Els dos ho sabien i ho acceptaven. No arribava a comprendre perquè havia fet això. No havien discutit mai encara que la indiferència que els envoltava glaçava la pell.

Va alçar-se i va tornar a casa en busca de respostes. Entrà en la seua habitació – dormien separats – i es posà a mirar per ací i per allà. El llit estava més buit que mai. Allí feren l’amor anys enrere. Va tancar els ulls i se la va imaginar quan encara era una dona plena de vida. Obrigué els ulls i va vore d’amunt l’armari les nines que li havia regalat. Li va fer gràcia el gos llonganissa que li comprà en un viatge que van fer a Eivissa. Quan anà a agafar-lo va notar que davall del nino hi havia alguna cosa. Es tractava d’un sobre de plàstic amb uns fulls dins. Era de l’hospital; un informe mèdic. El va llegir.

Tornà al carrer. Ja havia enfosquit. No va poder evitar plorar de bell nou. Ella s’estava morint. Càncer terminal. Dos mesos com a molt. Dolor, molt de dolor i cap esperança. Aleshores va adonar-se que encara es volien. La dona volia evitar el seu dolor i evitar-li’l a ell. Prenia opiacis per al dolor. Potser n’havia pres massa i per això ho havia fet sense dir-li ni una paraula, sense acomiadar-se. Estava desesperat. No podia suportar la visió de les joves parelles que, aprofitant la foscor, es dedicaven a besar-se i acaronar-se com ell mateix va fer anys enrere amb la seua núvia. Pobreta, feia una dies va ser el seu funeral.

S’allunyà de les parelles. Va pensar que la seua vida no tenia sentit. Va seguir caminant vora riu fugint de la gent. L’aigua devia estar freda. Es llevà l’abric i el deixà caure sobre l’herba. Es ficà dins de l’aigua i va seguir caminant fins que li arribà al coll. Va dir: «Adéu, amor meu.» i el seu cos desaparegué en la foscor fluvial sense que ningú no se n’adonés. Un home passejava el seu gos. Portava una bossa de plàstic per arreplegar la caca.

Un pobre va trobar l’abric. Tenia dins la cartera amb uns quants bitllets que va quedar-se. La documentació la va ficar en una bústia de correus. Abans va mirar la foto. Es tractava d’un home trist.

Regí.

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Relat per adults i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s