Manuel Sanchis Guarner: el valencià que ens salvà els mots.

manuelsanchisguarner-999Manuel Sanchis Guarner, filòleg, gramàtic i historiador que va sofrir un atemptat amb bomba per part del blavers feixistes per defensar la unitat de la llengua. Deia: “La normativa ha de ser policèntrica, però convergent.” Així pense jo.

1977 va ser un any molt important per a mi. Va marcar-me la vida. Amb 17 any ja tenia un gran interés per la cultura i la política. Estudiava de vesprada Magisteri i de matí sentia el millor programa radiofònic que he conegut, De Dalt a Baix, de Toni Mestre. En una llibreta m’apuntava els mots que no coneixia en valencià correcte. Mai no oblidaré allò del “No es diu… cal dir…” acompanyat d’un gong.

Amb els anys acabí la carrera per Matemàtiques i Ciències Naturals i aproví les oposicions amb 9,9, el primer de la meua promoció per “Filologia: Valencià”. No penseu que ho dic per vanitat sinó per reconeixement a Toni Mestre i Manuel Sanchis Guarner, que tant enyore. El meus estudis reglats de Valencià són obra de Guarner, que treballava per a la Universitat de València-ICE (Institut de Ciències de l’Educació). Els cursos es deien Lingüística Valenciana i la seua Didàctica, que també incloïen Geografia i Història valencianes. Arribí a donar eixos cursos com a professor a mestres en actiu: Oral, Elemental, Mitjà i Superior. Ja era Mestre de Valencià titulat.

toni-mestre-9Toni Mestre, locutor de ràdio, periodista i poeta  gran difusor del valencià.

Quan vingué la Fira del Llibre, Toni recomanà tres llibres que comprí i que encara conserve, tres llibres imprescindibles: Nosaltres els valencians, de Fuster; La llengua dels valencians, Guarner, i Gramàtica valenciana (amb exercicis pràctics) de Carles Salvador i la meua primera gramàtica que vaig fer servir de manera autodidacta. Aleshores ser mestre de valencià era quelcom que ni em plantejava perquè el meu valencià de carrer, el que m’ensenyà mon pare, no era massa acadèmic. Bé, encara que ja he parlat ací de Guarner, m’agradaria afegir alguna coseta. Espere que us agrade i si us ve de gust i voleu comentar ho feu lliurement que jo us ho agrairé.

 Regí, mestre de Valencià.

Biografia

Manuel Sanchis Guarner neix a València l’any 1911, concretament a la Plaça de l’Almoina, en el si d’una família de la mitjana burgesia oriünda de la Vall d’Albaida. Cap als cinc anys queda orfe de pare i mare i és acollit pel seu oncle canonge, l’arqueòleg valencianista Josep Sanchis Sivera. Cursa el batxillerat a l’Escola Pia i posteriorment la carrera de Dret a la Universitat de València, on col·labora activament en els moviments de redreçament valencianista, com ara participant en la fundació, l’any 1930, d’Acció Cultural Valenciana, entitat que promovia l’apropament dels estudiants a la societat i el rigor universitari en l’erudició local.

tomas-navarro-tomas

Tomás Navarro Tomás

Després de doctorar-se en Filosofia i Lletres, i mentre feia el curs de doctorat a Madrid, el 1932, obté una beca per treballar al “Centro de Estudios Históricos” de la mateixa ciutat, presidit per Menéndez Pidal. En aquest centre es forma com a filòleg i historiador. Participa en un viatge d’estudis al Marroc amb l’arabista Lévi-Provençal, que li fa de guia i l’influeix notablement, com es desprèn dels estudis que Sanchis Guarner realitzarà anys més tard en relació a la toponímia o la presència àrab al País Valencià i a Mallorca. D’altra banda, a part de Menéndez Pidal, també fa coneixença de les personalitats més rellevants de la filologia hispànica de l’època, com Américo Castro, Rafael Lapesa i, sobretot, Tomás Navarro Tomás, que l’ajuda en un dels seus primers articles importants, “Análisis fonético del valenciano literario”, l’any 1934. L’any anterior havia publicat el seu primer llibre, La llengua dels valencians, que ha estat des d’aleshores un referent per a la filologia i la identitat valencianes, i que compta amb nombroses reedicions.

francesc-de-borja-moll

Francesc de Borja Moll

Tomás Navarro Tomás, a més, el convida a formar part de l’equip d’enquestadors d’una obra molt ambiciosa, l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica. Amb aquest motiu, emprèn diversos viatges de recerca per l’Aragó, Extremadura, Castella, Navarra i el País Basc, i mesos després, conjuntament amb Francesc de Borja Moll, per les terres del domini lingüístic català, “on recollíem les paraules més característiques de cada comarca”. L’Atlas no es va arribar a acabar mai, interromput per la Guerra Civil.

Durant la guerra s’incorpora a l’exèrcit de la República. Passa la major part dels tres anys de guerra a Extremadura i Madrid i obté el grau de capità d’artilleria. En finalitzar la guerra és internat en un camp de concentració a Salamanca i posteriorment en una presó de Madrid. És condemnat a dotze anys de presó, però després de gairebé quatre anys de condemna, l’any 1943 aconsegueix la llibertat provisional.

guarner-militar De militar durant la Guerra Civil

De militar durant la Guerra Civil

Tot just en llibertat, el seu amic, el també filòleg Francesc de Borja Moll, li aconsegueix un treball de professor interí d’alemany en un institut de batxillerat de Palma de Mallorca. En les hores lliures de docència ajuda a Francesc de B. Moll, i es dedica a classificar les fitxes per a la redacció d’articles del Diccionari català-valencià-balear, iniciat per Antoni M. Alcover. Al mateix temps, a partir de l’any 1946 els dos lingüistes reprenen les enquestes de l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica. L’any següent és nomenat membre de l’ “Instituto Miguel de Cervantes de Filología Hispánica“. Continua treballant en la seua Història de la llengua i literatura valencianes, i publica llibres com Introducción a la historia lingüística de Valencia (1948) i el destacat Gramàtica valenciana (1950), considerat el primer estudi seriós que descriu la gramàtica del valencià.

L’any 1952 és nomenat membre corresponent de la “Real Academia Española” i l’any següent, “magister” de l’Estudi General Lul·lià i col·laborador del “Consejo Superior de Investigaciones Científicas”. També publica estudis sobre temes lingüístics, literaris i històrics centrats en temes mallorquins, com ara Els poetes romàntics de Mallorca (1950), Els poetes insulars de postguerra (1951) i Els molins de vent a Mallorca (1955). Segons Francesc de B. Moll: “A més de la col·laboració de Sanchis Guarner al Diccionari, la seva presència va esdevenir molt important per a la vida cultural de la nostra illa, on va contreure moltes i bones amistats de literats i altres elements culturalistes. […] Ell es trobava bé, a Mallorca, però és natural que mirés cap endavant amb l’objectiu de retornar a la seva terra natal, on també mancaven lluitadors pacífics i enèrgics com ell. Va venir un moment en què pogué tornar a València, i ens comunicà que ens deixaria. Això era al cap de setze anys de residir a Mallorca, on quedarien moltes dotzenes d’amics.”

guarner-guadornat

Guarner guardonat

L’any 1959 retorna definitivament a la seva ciutat nadiua, on exerceix de professor de francès en un institut i, més endavant, s’encarrega dels cursos de Filologia Romànica i Lingüística General a la Universitat de València. Aviat és nomenat cap del departament de francès de la Facultat i, un cop creada, ocupa la plaça de Lingüística Valenciana. El 1979 accedeix a la càtedra d’aquesta especialitat, i un mes més tard és escollit degà de la Facultat de Filologia. D’aquesta època destaquen els assajos Els pobles valencians parlen els uns dels altres (1963-1968), una obra en quatre volums; La Renaixença al País Valencià (1968), que representa un intent de contribuir al coneixement dels clàssics valencians; La ciutat de València (1972), un dels seus llibres més populars, llegits i reeditats, i Per a una caracterització valenciana (1972), entre molts d’altres.

Autor de nombrosos articles, pròlegs i ressenyes de llibres –més de cent cinquanta–, intervé en diversos congressos de Filologia Romànica. En dues ocasions és guardonat amb el premi Cerdà Reig de la Diputació Provincial de València (1963 i 1974). És membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans, membre corresponent del Centre de Cultura Valenciana, i soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. El 1974 és guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, en reconeixement a la seua trajectòria. A més, cal destacar el seu paper dins la Universitat, on dirigeix l’Institut de Ciències de l’Educació (1975-1981) i crea, l’any 1978, l’Institut Universitari de Filologia Valenciana.

L’any 1976 l’editorial Tres i Quatre de València inicia la publicació de la seva Obra Completa, però el projecte queda parat l’any 1987 amb la publicació del sisè volum.

Sempre un model d’home dialogant i comprensiu amb les diferents sensibilitats lingüístiques valencianes, durant anys pateix represàlies per la seua defensa de la unitat de la llengua, tant dins els sectors acadèmics i polítics com de la societat local, fins a l’extrem de ser objecte d’un atemptat amb bomba l’any 1978, atribuït als grups d’ultradreta valenciana.

El 16 de desembre de 1981, poc després de rebre el premi de la Unitat de la Llengua i d’impartir la darrera lliçó acadèmica, mor a València a causa d’un infart.

L’any 1992 es publica la Miscel·lània Sanchis Guarner, 3 volums on diferents estudiosos i personalitats del món cultural repassen l’obra i la trajectòria del que avui és considerat l’iniciador de la Filologia moderna a les terres valencianes. Vint-i-cinc anys després de la seua mort l’Acadèmia Valenciana de la Llengua l’anomena “Escriptor de l’Any” i organitza l’exposició “Manuel Sanchis Guarner, un humanista valencià del segle XX“. També, l’editorial Tres i Quatre reprèn el projecte de publicació de l’Obra Completa amb la publicació de La ciutat de València (2007) i El Regne de València (2009).

Comentaris d’obra

1-Manuel Sanchis Guarner, filòleg

“En la difícil realitat estrictament lingüística que hi ha hagut sempre al País Valencià, Sanchis va intentar i va aconseguir els quatre objectius següents, precisament en l’ordre en què els donaré, l’únic possible. Primer, aplicar als parlars valencians un mètode de descripció científic; segon, clarificar el grau d’acceptabilitat social, i per tant de validesa operativa, de les diferents variants existents; tercer, adaptar per als esmentats parlars, que coneixia pam a pam i estimava entranyablement, l’obra de Pompeu Fabra; quart, contribuir a l’ideal d’una llengua comuna, sòlida i forta, per a tota la comunitat lingüística.

El quart ideal el van acabar de perfilar, partint de les seves orientacions, les obres de Carles Salvador (1966) i Enric Valor (1977 i 1983). Personalment, Sanchis va adoptar com a llengua de redacció de la Gramàtica una varietat ‘estàndard’ menys forta, menys ideal però que ell creia més realista, més apta per ‘concitar el màxim nombre d’adhesions possible’ (Ferrando): usava vore, est, eix, atre i nosatres, vosatres i les formes verbals del tipus partixc i parlara; actitud que va crear una certa confusió entre els especialistes, que defensaven veure, aquest, aqueix, altre, nosaltres, partesc / partisc i parlàs / parlés. Avui, a distància i amb la valoració adequada, l’obra senyoreja sòlidament des de l’altura.”

(Joan Solà. “Sanchis Guarner, 20 anys”, Avui Cultura (Barcelona), 13 de desembre del 2001, p. 7)

* * *

“En l’àmbit lingüístic, que és on, segons el meu parer, el professor va fer les aportacions més sòlides i més útils, la seva producció es pot classificar en tres capítols: la dialectologia, la història de la llengua i la gramàtica. […] Com a gramàtic, va publicar en 1950 una cèlebre Gramàtica valenciana, que constitueix encara el primer i l’únic intent seriós de descripció del dialecte valencià. Aquesta gramàtica tenia més de descripció científica que no de codi preceptiu, d’on podem considerar el valor que cal deduir-ne en un país que s’ha preocupat tan poc per aquest aspecte, per les raons que sigui. En les primeres pàgines de l’obra recorda que Fabra havia invitat tots aquells qui hi tinguessin capacitat a descriure detalladament els distints dialectes. Dissortadament, encara no tenim a l’abast gaires treballs que es puguin comparar amb el de Sanchis.”

(Joan Solà. “Un científic sòlid en un ambient hostil”, La Vanguardia, 17 de desembre del 1981. Publicat posteriorment a Pompeu Fabra, Sanchis Guarner i altres escrits. València: Eliseu Climent, 1984)

* * *

“La labor intel·lectual de Manuel Sanchis Guarner, si més no en la seua materialització escrita, s’obre i es tanca amb la publicació de les dues obres cabdals de la seua bibliografia. Em referesc, naturalment, a la primera edició de La llengua dels valencians (València, 1933) i a l’Aproximació a la història de la llengua catalana (Barcelona, 1980), dues obres que no sols representen el punt de partida i d’arribada de tota una vida consagrada al quefer filològic sinó que sintetitzen alhora el tarannà científic, cívic i ètic d’un dels més eminents lingüistes que ha produït el País Valencià. […] Dos llibres que són, respectivament, com l’anunci de tot un projecte de vida professional, pensat sobretot de cara a un poble valencià manipulat i desinformat pel que fa a la seua identitat idiomàtica, i com la síntesi de les realitzacions d’aqueix projecte, inserides ja plenament en el marc nacional de la llengua catalana i presidides per una visió de conjunt, coherent i madura, de la nostra història lingüístico-cultural.

És en gran part gràcies al seu rigor professional, al seu incansable treball i a la seua exemplaritat cívica i ètica que avui els valencians hem recuperat la nostra història lingüística, alliberada definitivament dels prejudicis multiseculars que ens havien impedit de reconéixer la nostra identitat idiomàtica i nacional. Les formulacions teòriques, fins i tot algunes de les seues interpretacions dels fets lingüístics interns o externs valencians, poden quedar relativament invalidades en el futur, però les seues aportacions, sempre sòlides i assenyades, marcaran també definitivament l’inici d’una nova etapa de solvència científica per a la filologia catalana del País Valencià.”

(Antoni Ferrando. “Manuel Sanchis Guarner, historiador de la llengua”, Miscel·lània Sanchis Guarner. València: Universitat de València / Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, vol. 1, p. 71, 1992)

* * *

“Aquest article [“El parlar d’Aiguaviva”, 1949] –que és presentat com un avanç de les dades del sistema fonètic que Sanchis Guarner volia estudiar més detalladament– és el més complet i el que més fama li ha donat com a dialectòleg; per exemple, Gulsoy diu que és una experta anàlisi, “an epoch-making article”; D. Catalán el qualifica com el treball més complet i interessant sobre un dialecte de frontera a la Península Ibèrica; Rafel, després de subratllar la vitalitat actual del que va dir Sanchis Guarner, afirma que és un minuciós i sistemàtic treball; Alvar, que és una notable aportació que omple un buit sentit, amb precises descripcions fonètiques i un rigorós mètode d’estudi; Coromines, que és un estudi excel·lent.”

(Emili Casanova. “Manuel Sanchis Guarner, dialectòleg”, Miscel·lània Sanchis Guarner. València: Universitat de València / Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, vol. 1, p. 56, 1992)

* * *

“La relación epistolar entre Fuster y Sanchis fue larga e intensa. […] Fuster planteaba consultas gramaticales bajo la premisa de que su aceptación de la morfología de Pompeu Fabra respondía a la comodidad y a la practicidad, a la vez que criticaba las ‘consecuencias intolerables’ de algunos gramáticos valencianos. Sanchis, en la coherencia discursiva que le acompañó toda su vida, le replicaba que aunque la unidad completa de la lengua catalana literaria fuese deseable ‘no la encuentro factible’, y preconizaba que ‘la corona de Aragón no fue nunca un estado unitario sino federal: algo parecido tendrá que ser la lengua literaria moderna’. Aunque el tema gramatical y el relacionado con el modelo literario que seguir fue recurrente entre los dos intelectuales, establecieron también una serie de complicidades en las críticas y disputas entre escritores. En el epistolario entre Fuster y Sanchis, se siente la admiración mutua, mediante detalles como las recíprocas solicitudes para que se dedicaran sus producciones editoriales.”

(Empar Marco. “Joan Fuster y los filólogos”, La Vanguardia, 27 de desembre del 2000)

* * *

“Manuel Sanchis Guarner, constitueix un ressort imprescindible en el camp de la filologia, molt especialment, tot i que també en el de la història, la geografia, o la cultura popular, etc. Sanchis és, sens dubte, un dels màxims responsables del bastiment d’aquest vaixell que anomenem filologia catalana. Ell, juntament amb Francesc de Borja Moll, Joan Coromines i molts altres estudiosos de la llengua, va armar, amb una vocació poderosa i una dedicació infinita, l’esquelet de la nau filològica. I és més, ho van fer sense drassanes ni grues, al ras, i a cops de maça i llinda. La infraestructura precària, quan no inexistent, no va constituir, però, un obstacle insalvable per a aquests aventurers que, cofats de capell i amb llacet al coll, regiraren, pam a pam, els pobles dels Països Catalans a la recerca del mot perdut, del fonema esgarriat, de l’expressió estrafeta. L’aventura intel·lectual –i també la cívica– de l’autor de La llengua dels valencians la podem conèixer ara gràcies a la publicació de Sanchis Guarner (1911-1981). Una vida per al diàleg, un relat que beu i, alhora, aporta una copiositat de dades, de fonts i de citacions espaterrant. A pesar d’aquesta pàtina de cientificitat, l’autor, el doctor en filologia catalana Santi Cortés, hi demostra com el rigor científic i la narració incitadora i escrupolosament escrita, poden anar perfectament de bracet. El volum és, tanmateix, molt més que un retrat de l’itinerari vital i intel·lectual del personatge biografiat, es tracta d’una peça decisiva de la història cultural valenciana de la postguerra. En primer lloc perquè les investigacions de l’autor són fruit d’un treball de primera mà i, en segon lloc, perquè la reconstrucció del context històric, cultural i polític que en fa l’autor és admirable.”

(Alícia Toledo. “Ciència i compromís fins a l’últim alè”, Avui Cultura (Barcelona), 8 de maig del 2003, p. 11)

Comentaris d’obra

2-Manuel Sanchis Guarner, historiador

“Sanchis Guarner ho va veure ben clar: calia estudiar a fons els dos caires oposats i complementaris d’allò que creuen i senten els grups comunitaris –el sociocentrisme–d’un poble o d’una comarca: el caire afirmatiu –anomenat criteri d’homologia–, i el caire negatiu –criteri de diferenciació– per tal d’obtenir així la realitat de conjunt del País Valencià d’una manera lúcida i crítica alhora. En definitiva, un dels postulats màxims del mestre al llarg de la seua vida i de la seua obra, que esdevindria diametralment oposat al sentiment de reivindicació pseudo-folklòrica de la tradicional classe dirigent valenciana que aspirava a ser ‘distingida’ si es feia ‘distinta’ de l’estament popular, com ens diu el mateix Sanchis dins La llengua dels valencians.”

(Lluís Alpera. “Manuel Sanchis Guarner, investigador”, Miscel·lània Sanchis Guarner. València: Universitat de València / Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, vol. 1, p. 35, 1992)

* * *

“No és en absolut una afirmació ditiràmbica assegurar la labor de ‘militància’ investigadora del Prof. Sanchis Guarner. Vull dir la seua tasca ben conscient d’anar omplint aquells buits sobre la història literària dels País Valencià, i per tant la tria autocondicionada d’alguns dels temes d’investigació. En un temps de mancances bàsiques, desproveït el País Valencià d’una nòmina ni que fos precària d’historiadors de literatura, el Prof. Sanchis Guarner hagué d’autoimposar-se uns treballs d’oblit flagrant i improrrogable. Aquesta és la senzilla explicació d’una temàtica tan diversa com la trobada en els seus estudis.”

(Vicent Simbor. “Manuel Sanchis Guarner, historiador i crític de la literatura”, Miscel·lània Sanchis Guarner. València: Universitat de València / Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, vol. 1, p. 123, 1992)

* * *

“Cal dir que no es pot acusar Sanchis de no ser suficientment explícit quant a la voluntat redreçadora de la llengua i la cultura autòctones: ho fou a la clara en la seua primera obra (1933) i, en anys posteriors, fou ell, amb d’altres autors, qui va fer notar les causes del procés de castellanització de la societat valenciana del segle XVI ençà, o situà les arrels de la posterior dissort de la reivindicació idiomàtica i nacional en l’escanyament del sector progressista de la Renaixença valenciana per part de la colla llorentina jocfloralesca i reaccionària. Clar que el seu eclecticisme professional i un caràcter liberal i conciliador l’allunyaven de tota estridència innecessària. […]

Per temperament i per convicció acadèmica és clar que [Sanchis] havia d’arrenglerar-se amb el sector ‘cultista’, l’únic que oferia una ‘disciplina’ i un mètode racional d’acció positiva sobre la realitat degradada. Era un sector minoritari, però amb idees i objectius clars: recuperar els valors culturals valencians, després de segles d’abandó i desídia.

La seua tasca, però, havia d’anar adreçada –i ell ho sabia bé: d’aquí el caràcter divulgatiu de la majoria de la seua obra– a un públic majoritàriament aliè –quan no hostil– a la tasca de les minories cultes. És així com s’explica el seu sempitern bon tacte i l’exquisida elegància a l’hora d’afrontar qüestions tan espinoses per als valencians com l’onomàstica de la seua llengua i els trets fonamentals de la seua cultura.

No d’altra manera cal interpretar el seu ‘policentrisme’ (caracteritzat encertadament per L. B. Polanco com a ‘sociològic’ més que estrictament lingüístic) o fins i tot la persistència de les interpretacions que tendien a conformar el dialecte valencià amb uns trets definitoris propis (teoria del substrat mossàrab).”

(Joan Garí. “La ideologia lingüística de Sanchis Guarner”, Miscel·lània Joan Fuster. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, vol. 5, p. 374-376, 1992)

* * *

València i el País Valencià són el denominador comú de l’obra de Sanchis Guarner. A ells ha dedicat gairebé tots els seus esforços, materialitzats en la seua constant defensa de tot el que és autènticament patrimoni nostre: la llengua catalana, les tradicions valencianes, la història, la cultura… Tot un munt admirable de coneixement plasmat en desenes i desenes d’estudis històrics, lingüístics, lexicogràfics, toponímics, literaris o de cultura popular.”

(Jaume Pérez Montaner. Miscel·lània Sanchis Guarner. València: Universitat de València / Barcelona: Abadia de Montserrat, vol. 3, p. 24)

Comentaris d’obra

3-Manuel Sanchis Guarner, professor

“Al costat de l’exigència més rigorosa, don Manuel era generós davant el treball ben fet: ‘És evident que tota obra és i serà perfectible; ara, en la present, que conste, hi ha molt poques coses perfectibles’. Aquests mots del professor Sanchis Guarner, de reconeixement a la investigació d’un jove filòleg la concepció metodològica i l’anàlisi estructural del qual s’allunyaven bastant del quefer historicista de don Manuel, evidencien la gran honestedat i la generositat amb què el mestre reconegué en tot moment l’esforç intel·lectual i la tasca ben feta.”

(Lluís Alpera. “La seva darrera lliçó acadèmica”, dins “Record de Sanchis Guarner”, Serra d’Or (Barcelona), núm. 270, març del 1982, p. 17-18)

* * *

“Allò que més hem après de don Manuel, més encara per la seua trajectòria social que per les sessions de l’aula, és que, si volíem estudiar la llengua, ningú no ens esperaria amb gratificacions. Que l’estudi del valencià és, dins la societat valenciana, una tasca difícil i desagraïda. Que trobaríem freqüentment indiferència i incomprensió, quan no franca hostilitat o agressions.”

(Rosanna Cantavella. “Manuel Sanchis Guarner, professor”, Miscel·lània Sanchis Guarner. València: Universitat de València / Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, vol. 1, p. 39, 1992)

Font: escriptors.cat i elaboració personal.

Programa Encontres de Canal 9.

Al 2011 es va commemorar el centenari del naixement de Manuel Sanchis Guarner, un valencià que va deixar una empremta important en els camps de la història, l’etnologia i la lingüística. Per a parlar sobre la figura de Sanchis Guarner va visitar el programa Encontres de RTVV el seu fill, Manuel Sanchis-Guarner Cabanilles.

04/09/2011 – Canal Nou Dos.

Manuel Sanchis Guarner (València, 9 de setembre de 1911 – ídem, 16 de desembre de 1981) fou un filòleg, historiador i escriptor valencià.

Era nebot del canonge i historiador Josep Sanchis Sivera. Fou doctor en Filosofia i Lletres i llicenciat en Dret. Durant la seua època d’estudiant fou membre d’Acció Cultural Valenciana. Treballà al Centro de Estudios Históricos amb els prestigiosos filòlegs espanyols Ramón Menéndez Pidal i Tomás Navarro Tomás. Abans d’acabar la carrera s’incorporà a l’equip d’enquestadors de l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica i recorregué els Països Catalans per fer enquestes per a la part catalana d’aquest atles.

Sanchis Guarner va ser un dels participants en l’elaboració de les Normes de Castelló. Defensava que el valencià és una modalitat dialectal d’una llengua comuna compartida amb diferents variants a Catalunya i Balears, però mai subordinada o inferior a elles. Idees que va exposar al llibre La llengua dels valencians, argumentant que ningú en el passat havia discutit la unitat de la llengua al País Valencià.

Va participar en la Guerra Civil defensant la legalitat republicana. Per això va ser represaliat durant el franquisme, passant pel camp de concentració de presoners polítics de Salamanca fins a complir la seua condemna en un penal de Madrid (1939-1943). Estigué bandejat a Mallorca entre 1943 i 1959 (període en el qual es produeix la seua col·laboració amb Francesc de Borja Moll en l’elaboració del DCVB i en la revista literària Raixa (1953)) i en el qual va descobrir i estudiar el valencià que es parla a la comarca murciana d’El Carxe.

El 1959 va tornar a València com a professor de francès en l’Institut San Vicente Ferrer fins que el 1960 va ser nomenat professor no numerari en la Universitat de València. En els primers anys seixanta va ingressar en l’Institut d’Estudis Catalans i va ser expulsat de la societat cultural Lo Rat Penat per la seua defensa de la unitat de la llengua. El 1966 va ingressar en la Real Acadèmia de la Història.

Després de la mort de Franco fundà l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. El 1978 pateix un atemptat amb bomba per part de sectors de la ultradreta després d’una manifestació conjunta d’AP, GAV, Fuerza Nueva… L’any següent rebé un paquet bomba camuflat dins de torrons, el qual no obrí gràcies als seus coneixements adquirits com a militar. També va rebre múltiples amenaces, tant per correu com en forma de pintades amenaçadores a la porta de sa casa. El jutge no condemnà ningú per cap d’aquestos fets, la qual cosa anà apagant la seua salut fins que pel desembre de 1981 s’aturà per sempre el batec del seu cor. La seua mort causà un profund impacte dins del panorama valencià. Aquells que en vida volgueren assassinar el mestre, tampoc s’acontentaren després de mort puix en el cementeri del cap i casal aparegueren pintades infamants. El seu llegat, però, continua ben viu en el panorama valencianista.

Algunes Obres
————————
– La llengua dels valencians.
– Gramàtica valenciana.
– Els pobles valencians parlen els uns dels altres.
– Aproximació a la història de la llengua catalana.

Algunes Col·laboracions
————————————–
– Diccionari català-valencià-balear.
– Història del País Valencià.
– La llengua catalana.

Manuel Sanchis Guarner – Programa Encontres (RTVV 2011)

 Font: Canal 9.

-Per ampliar informació especialment sobre La llengua dels valencians aneu a “Buscador” en la pàgina principal sota el calendari, escriviu “Guarner” i cliqueu en “Cerca”.

-Acabem amb el grup Caraixet i el seu Homenatge a Manuel Sanchis Guarner.

https://www.youtube.com/watch?v=c6ThquLy9nM

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Biografia, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s