L’oratori com a òpera religiosa, segons alguns.
Oratori i òpera són gèneres molts semblants si solament fem servir l’oïda. Es diferencien en el fet que l’òpera és teatre cantat i requereix vestuari i escena mentre que l’oratori sembla òpera en versió concert sense elements teatrals però amb la figura d’un narrador que fa ús normalment del recitatiu ens narra una història que sol ser religiosa i no profana com en l’òpera.
Sant Felip Neri
L’oratori, lloc d’oració, era, i segueix sent, un ampli local annex a l’església. Per iniciativa de Sant Felip Neri es va començar a ensenyar als fidels simples cançons religioses en italià compostes expressament amb tal fi. El poble va començar a prendre part, amb entusiasme, en aquestes reunions: finalment podien comprendre el significat de les oracions! A més, a través de l’alegria d’entonar a l’uníson aquells bells cants, la gent tornava a trobar l’impuls de la seua fe en Déu. S’havia aconseguit l’objectiu cercat.
A poc a poc, aquelles breus i ingènues composicions es van ser fent més llargues i variades. En els xicotets escenaris dels oratoris, grups de fidels-actors improvisaven breus representacions inspirades en l’Evangeli. Naixia, així, la que seria una nova i gloriosa forma d’art: l’òpera religiosa, al parer d’alguns.
Sant Felip Neri, fundador de la Congregació de l’Oratori.
L’oratori és una forma de la música clàssica que consta comunament de cors, àries, recitatius i passatges instrumentals interpretat per solistes, cor i orquestra o baix continu. Comunament, té una trama derivada de la religió cristiana, encara que des del segle XIX també s’han escrit oratoris de contingut no religiós. Es compon de diverses parts en les quals es descriuen les accions de la trama o que comenten l’ocorregut. Anteriorment ja existien oratoris que es cantaven en italià en lloc de llatí, però eren diferents dels que recorden a l’òpera. Sant Felip Neri (S.XVI) va ser el promotor i creador del genere en el Renaixement. Es desenvolupà a partir de la Contrareforma per obra del sant, que en les reunions pietoses escenificava fragments de les escriptures. A aquest efecte va instituir a Roma, a mitjan segle, la Congregació de l’Oratori de Santa Maria della Vallicella.
A diferència de l’òpera, l’oratori és interpretat en forma de concert, sense representació escènica: la seua trama es narra a partir dels textos i la música. A més, mentre que les òperes es posen en escena normalment en un teatre construït especialment per a aquest gènere, l’oratori sol representar-se en esglésies.
L’òpera és una art escènica amb text dramàtic que s’escenifica cantant amb acompanyament orquestral i que té una posada en escena més o menys teatral. Com al melodrama originari, tradicionalment la música emfatitza els sentiments dels personatges. Sovint va precedida d’una introducció instrumental o obertura. Tradicionalment constava de cors, àries, recitatius i passatges instrumentals interpretats per solistes, cor i orquestra com els oratoris del XVII. A partir de Wagner els canvis són tals que en lloc de “òpera” va servir l’expressió “drama musical”.
Emilio de’ Cavalieri
Emilio de’ Cavalieri. Rappresentatione di Anima, et di Corpo. Acte Primer.
La primera composició que pot ésser considerada oratori són les Rappresentazione di anima e di corpo, d’Emilio de’ Cavalieri (1600), considerada per alguns com la primera òpera, gènere que li era proper ja que va produir l’òpera Euridice (1600 i òpera profana mes antiga conservada) de Jacopo Peri. Cavalieri ha de ser considerat el verdader instaurador de l’estil monòdic teatral, encara que això no fos reconegut pels seus oponents florentins (Jacopo Peri i Giulio Caccini). Tres anys abans Peri va composar Dafne (1597 aprox.) que seria doncs, l’òpera més antiga encara que no es conserva la música.
La música de Cavalieri era molt avançada per a l’estil de l’ època; la vocal té una línia melòdica molt adornada i expressiva, característica que defineix al barroc primerenc. El seu estil musical va ser adoptat per altres compositors de l’escola romana del segle XVII, Domenico Mazzocchi, Giacomo Carissimi i Alessandro Scarlatti, van ser alguns d’ells.
Emilio de’ Cavalieri (Roma, abans de 1550 – Roma, 11 de març de 1602) va ser un compositor, organista, coreògraf i ballarí del final del Renaixement i començaments del Barroc. De família noble i musical, fill de l’arquitecte Tommaso de’ Cavalieri exercí com a organista a Sant Marcello, de Roma. El 1588 es va traslladar a Florència on el Cardenal Ferran de Mèdici el va contractar com a superintendent de l’art, vestuari, festes, teatre i música. Allà es posà en contacte amb la Camerata Fiorentina del comte Giovanni Bardi, que organitzava vetlades amb intel·lectuals i musics com ara Peri, Caccini i Monteverdi d’on sorgiren les primeres òperes stricto sensu com ara La favola d’Orfeo del darrer.
Giacomo Carissimi
G. Carissimi – Oratorio ‘Historia di Jephte’ – Baroque
Cavaliere es va establir a Roma en 1630, a l’edat de vint-i-cinc anys, i ja no va abandonar aquella ciutat. Va morir en 1602, dos anys després de la representació de la seua obra mestra; però l’oratorio ja havia nascut. Molts artistes innovadors van perfeccionar aquest nou gènere musical, però va ser Giacomo Carissimi, el més genial dels compositors de l’època, qui va donar una forma definitiva a aquell gènere musical que, per raó del lloc en què havia tingut origen, va prendre el nom d’Oratori.
Va eliminar les escenografies fastuoses, els recursos massa teatrals i tota una altra parenceria escènica que poguera distraure a l’espectador del significat del drama. El seu oratori era senzill, pur, profund.
Es va convertir en un nou gènere teatral, en el qual l’acció s’expressava només mitjançant la música, a través del simple diàleg entre els solistes i el cor; a voltes, també una veu, que es deia “Hystoricus” (el que explica la història), recitava les breus frases necessàries per a fer comprendre la situació i l’enllaç entre els diferents episodis. Els papers dels protagonistes de l’acció (Jesús, Maria, Sant Pere, Judes) eren cantats per solistes. Un cor assumia el paper del poble, o dels grups que constituïen el fons de l’òpera.
Va compondre cantates i algunes obres profanes (açò és, d’argument no religiós), però la seua fama està vinculada sobretot a una sèrie de famosos oratoris: “Extremum Dei iudicium”, “Diluvium universale”, “Lamentatio damnatorum”, “Història Divitis”, “Militia est vita hominis”, “Jefté”, “Job”, “Iudicium Salomonis”, “Jonas”. De tots, el més bell i conegut és, sens dubte, “Jefté”. En ell s’explica el sacrifici que la jove filla de Jefté, novè jutge d’Israel i valerós cabdill, fa de la seua vida per la salvació del seu poble.
En els cinquanta anys que van seguir a la mort de Carissimi, aquest gènere musical va perdre bellesa i importància. Però en el segle XVIII, mestres com Bach i, sobretot, Haendel, que van estudiar les seues obres de, van compondre oratoris d’immortal bellesa. També en els nostres dies ha tingut l’oratori creadors inspirats.
pàgina següent →
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 
Retroenllaç: La música en la cort i en el teatre (IX). Origen de l’Òpera. | EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*//