Vetlada de música barroca.
Donada la importància d’aquest estil musical, és lògic que apareguen modalitats i varietats de tipus geogràfic en l’àmbit d’Occident. Aquestes varietats són netament barroques mentre compleixen la major part de les característiques que s’han analitzat en el capítol anterior, però al seu torn aporten peculiaritats locals que vénen donades en funció de factors moltes vegades aliens a la pròpia música i sí deguts en esdevenir històric. En aquest article s’analitzaran els cinc principals focus de la música Barroca a Europa.
1-Música barroca italiana
Vivaldi
Sens dubte és el focus principal fins a mitjan segle XVIII, data en què deixa d’exportar músics a tots els països. Els artistes, en general, pertanyen a l’ambient musical operístic. Durant aquesta època es dóna a Itàlia un doble procés que va a actuar de manera determinant en la formació de l’orquestra moderna. D’una banda, l’aparició de bons tècnics constructors d’instruments (fonamentalment de la família del violí) que substitueixen les antigues viola de gamba pels violins, violes, violoncels, etc.; i, d’altra banda, l’aparició d’una sèrie d’intèrprets que creen una tècnica d’execució, en ocasions preciosista, tals com Corelli i Vivaldi.
El Barroc italià va a practicar bàsicament formes profanes com la sonata i el concert en allò instrumental, però també exerceix una especial èmfasi en la cantata.
Quant als temes religiosos, també és Itàlia el focus d’origen de formes musicals com el oratori, que naix de la necessitat per part de l’Església de crear una forma grandiosa que siga expressió de la victòria del catolicisme sobre el luteranisme i que, al seu torn, siga fàcilment comprensible.
Vivaldi. La tardor.
En l’apartat dels compositors destaquen Corelli, Albinoni i Vivaldi. Aquest últim no solament és important per la bellesa dels passatges musicals que compon, sinó pel prolífic de la seua obra, ja que és autor de més de 600 concerts, òperes i obres de tipus religiós; als seus mereixements cal afegir la formació d’un cor exclusivament femení de gran fama en l’època. Quant a Corelli és, juntament amb Vivaldi, el creador de la tècnica violinística moderna, així com un dels col·laboradors en la cristal·lització del concerto grosso.
2-Música barroca francesa
Posseeix caràcters tan absolutament diferenciats dels de la resta dels països europeus, que els seus propis historiadors musicals no li donen el nom de Barroc, sinó que ho denominen com d’un ambigu classicisme. Efectivament, són el classicisme i la tendència a restringir adorns musicals, els caràcters que marquen més clarament aquesta època a França. De fet, el bel canto italià és mirat amb horror pels francesos, que estan més preocupats a imprimir a la seua música una bellesa formal i raonable que a deixar-se portar per frivolitats. Aquesta arcaïcitat i falta d’evolució musical s’aprecia en l’ús del llaüt, instrument medieval que adquireix un nou auge en aquest moment.
Tots aquests caràcters estan en concordança amb un ambient polític caracteritzat pel poder absolut del rei, la personalitat del qual domina d’una forma omnipresent tots els aspectes de la vida francesa.
La primera època de la música francesa està dominada per Jean Baptiste Lully, el nom original del qual era Giovanni Battista Lulli, d’origen italià. La virtut d’aquest músic intrigador i egocèntric va radicar a adaptar la “abominable” música italiana al gust francés, més amant de l’harmonia i l’acord que del contrapunt. Igualment és creador de l’òpera-ballet, forma típicament francesa i mescla de tots dos. Basat en el ballet cortesà, l’òpera-ballet redueix al màxim l’acció cantada a favor de la dansa.
Rameau. Les Indes galantes. Les Sauvages.
En una segona època del Barroc francés o Rococó destacaran Rameau i Couperin. Rameau és fonamental en la història general de la música, atès que va jugar un important paper com a compositor, intèrpret i teòric, sent importants, en aquest últim aspecte, els seus estudis sobre l’harmonia. En òpera va proposar un estil allunyat de l’italià, la qual cosa li va portar a enfrontar-se amb Rousseau, ja que l’italià era identificat amb la il·lustració i el progressisme, mentre que el gust francés s’identifica més amb la noblesa i el conservadorisme.
L’activitat musical de Couperin es va desenvolupar en Versalles. Admirador de Corelli i de la música italiana, va destacar des d’un doble aspecte: com a compositor de clavecí i pels avanços que va imposar en l’orquestració, tècnica de la qual era important coneixedor.
La tercera època, en la qual predominen els caràcters plenament clàssics, està dominada per un altre músic estranger, Gluck, alemany que va retornar a l’òpera la seua essència dramàtica. Començava l’òpera amb obertures, tècnica que es va instaurar de forma definitiva més tard. Va ser un decidit reformador del gènere com Wagner ho seria més tard.
3-Música barroca a Alemanya
Alemanya com tal no existia en aquest moment; era un col·lectiu de xicotets estats que no havien pogut realitzar una aportació important al món de la música des de l’Ars Antiqua, potser a causa que no existia un centre cultural amb tradició. El triomf de la Reforma luterana va afavorir l’aparició de nous hàbits musicals, sempre a l’empara de l’àmbit religiós. Amb la Reforma, la música del Renaixement i, sobretot, del Barroc, en lloc de trencar amb la tradició musical religiosa heretada del catolicisme i crear una nova música desvinculada d’aquell, es posa al servei de les noves necessitats també de caràcter religiós.
Si en el món catòlic encara perdura el cant gregorià com a forma musical eminentment religiosa, els protestants luterans van a desenvolupar una forma fàcil en la seua melodia i en el ritme per a poder ser entonada per tots els fidels. Es tracta de la Coral.
Com a últim fet característic del Barroc alemany és necessari ressaltar la gran admiració per la música italiana, especialment Corelli i Monteverdi.
J. S. Bach.
Sense cap dubte el principal autor del Barroc alemany és Johan Sebastian Bach. Naix en Eisenach en 1685, destacant per ser un perfecte coneixedor del Barroc i de totes les seues formes musicals, menys l’òpera. Autor extraordinari no solament qualitativament, sinó quantitativament, va ser un excel·lent intèrpret i compositor d’òrgan, i encara que vivia d’açò, mai va aconseguir obtenir un lucre excessiu.
En aquest sentit cal assenyalar que Bach va exercir, al llarg de tota la seua vida el treball d’organista d’església, desenvolupant dia a dia música per a l’ofici del diumenge següent: són les seues cantates, passions i oratoris. Cal igualment ressaltar que aquest treball el va realitzar sentint una profunda devoció religiosa, a més de ser un home coneixedor dels nous postulats de la teologia luterana.
La música de Bach sol inspirar-se en el passat, concretament en l’Edat Mitjana, però també en tradicions musicals paral·leles, com les franceses i italianes. La seua producció religiosa comprèn unes tres-centes cantates luteranes i dues passions (la de Sant Joan i la de Sant Mateu no són en definitiva més que dues grans cantates barroques). Quant a la música d’òrgan, calen destacar-se dues modalitats en les quals l’autor va brillar especialment: les fugues, composicions barroques contrapuntístiques, i les corals, o himnes creats per Luter expressament per a la litúrgia. La música profana es xifra en un menor nombre d’obres, entre les quals cal assenyalar els sis Concerts de Brandemburg, El clavecí ben temprat, L’art de la fuga, l’Ofrena musical, les Variacions Goldberg.
Bach: Brandenburg Concerto No. 3 in G major, BWV 1048 (Freiburger Barockorchester)
4-Música barroca a Anglaterra
Després d’un Renaixement musical important, Anglaterra coneix una època poc fèrtil, artísticament parlant, a causa d’un factor polític important: la instauració d’un règim purità i inquisitorial per part de Cromwell. Només un músic com Purcell és capaç de sorgir de tan profunda crisi, alhora que obri el camí a uns altres com Händel.
No obstant açò, la confluència de diversos fets va a facilitar un ressorgiment important del Barroc a Anglaterra:
1. Notable desenvolupament d’una vida cortesana que reclama una música que acompanye la seua activitat, sorgint així una àmplia gamma de música profana.
2. Important paper del Cisma Anglicà, que igual que el Luterà, va a jugar en la música un important paper.
3. Arribada a Anglaterra de la dinastia dels Hannover, d’origen alemany, i que va a aportar a la cort anglesa el gust per la música germana, a més de portar als seus propis músics, Händel entre ells.
Music for the Funeral of Queen Mary (Purcell): from March to Canzona
Purcell (1658-1695), com ja s’ha dit, és cronològicament el primer gran músic del barroc anglès. Organista de Westminster, la seua producció es dedica abans de res a la música religiosa, encara que no per açò deixa d’estar obert a les expressions musicals del seu temps, sent així el creador de l’òpera anglesa. Escriu unes cinc-centes obres, en les quals es mostra indistintament com a músic progressista o conservador, la qual cosa ens indica la seua sòlida formació i gran interès per l’entorn musical que li envolta.
Händel (1685-1759), el segon gran músic, va nàixer en Trobe (Alemanya) on va estudiar dret alhora que música, exercint com a substitut d’organista en la capella local. Va viatjar a Itàlia, on va conèixer a Scarlatti i a Corelli, i posteriorment a altres països, estudiant el millor de cada escola, per a instal·lar-se definitivament a Londres, on va trobar la glòria com a autor musical. De tal manera va ser reconegut, que les seues restes reposen en l’Abadia de Westminster, lloc en el qual únicament són enterrades les glòries nacionals britàniques.
HALLELUJAH. Haendel. Cor.
Händel va portar a Anglaterra els Concerts Grossos, ja analitzats anteriorment, i les òperes italianes de temes mitològics i històrics, com Juli Cèsar, Alcina o Xerxes. Igualment va realitzar oratoris com Ester, Saül o El Messies, però on realment s’aprecia el seu geni musical és en les seues suites per a celebrar alguna festivitat, com és el cas de la seua famosa Música aquàtica o Música per a focs artificials. També va ser autor de peces per a òrgan i clavicémbalo, declinant la seua activitat en 1753, en quedar totalment cec.
5-Música barroca a Espanya
És curiós que mentre el Barroc aconsegueix a Espanya un desenvolupament importantíssim tant en les arts plàstiques com en literatura, quant a la música existeix un buit absolut que només es veu ocupat en algunes ocasions per figures esporàdiques i molt puntuals.
Existeixen una sèrie de factors que expliquen aquest fet:
– Poc desenvolupament de formes musicals i estils típicament barrocs com el madrigal, que, com és sabut, dóna pas a altres formes com a òperes, oratoris, etc., i que a Espanya, per no haver-hi existit, no van a tenir un clar exponent. Altres formes bàsicament nacionals, com la sarsuela o tonadilla, sí aconseguiran un notable desenvolupament.
– No hi ha una generació de músics de talla excepcional, com ocorre a Itàlia o Alemanya, que puguen traure de la crisi a aquesta forma artística i, així, la qual cosa es fa és repetir constantment el que s’ha realitzat prèviament en el Renaixement.
– No existeix un suport clar a la música per part del poder, tant civil com a religiós.
En qualsevol cas, destaquen dos grans autors:
* El Pare Soler.
– D’origen català, exerceix el càrrec d’organista i mestre del cor de l’Escorial, realitzant un gran nombre de sonates per a clavicèmbal d’indubtable influència scarlatiana. Escriu igualment gran quantitat de música religiosa (90 misses, 16 responsoris, 50 salms, 9 magnificat), i igualment és important com a teòric, sent l’autor d’un tractat d’harmonia, La clau de la modulació.
* Domenico Scarlatti
Domenico Scarlatti. Fandango.
– Sens dubte, el principal músic que destaca en l’Espanya barroca. Fill de Alexandro Scarlatti, gran compositor d’òperes i obres religioses, és des de molt jove un excel·lent intèrpret de clavicèmbal, per la qual cosa els seus majors esforços creatius els dirigeix cap a aquest instrument. Després d’una sèrie de viatges, ocupa a Lisboa el lloc de professor de música de donya Bárbara de Braganza, que després del seu matrimoni amb Fernando VI el reclama a la cort de Madrid.
És a Espanya on aquest autor modela de forma definitiva el seu estil, enriquint-ho amb melodies d’origen nacional. Forma escola, sent el seu principal deixeble el Pare Soler, i realitza bàsicament sonates d’un sol moviment per a clavecí, arribant a compondre fins a 555, a les quals denomina esercizi (exercicis).
Fuente: Kerchak
pàgina següent →
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 
Retroenllaç: La música en el Renaixement i el Barroc (VIII). Òpera religiosa: l’Oratori. | EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*//