El meu oncle Santiago

peno-jPenó de la Conquesta.

Hola, oncle favorit,

Si visqueres tindries ara 87 anys. Tio, t’he volgut com un pare o un amic molt especial. Et donaria una abraçada si tingueres cos o un bes si tingueres galtes. Et vull tant… Però ja no ets entre nosaltres ni els teus óssos són en cap caixa. Realment li estic parlant al record que tinc de tu. No es mor fins que algú deixa de pensar en nosaltres per sempre. Ni tu ni jo som creients de cap religió, però si d’una sèrie d’idees que ens uneixen. A saber quantes hores durant anys vam parlar d’estes coses. He de dir-te que vaig sentir-me orgullós de tu en el funeral. Cap símbol religiós; sense crucifix ni missa unes paraules, la incineració i la teua presència en tots els que t’hem volgut i que encara som ací.

victusTio, et vull. Sempre et recordaré amb el clauer del Penó de la Conquesta amb les quatre barres. Sempre el dugueres encara que el portara més d’un problema. M’agradaria tenir-lo, però comprenc que els teus dos fills van per davant. Sempre  parlàvem de llibres i això que tu solament podies veure per un ull. El darrer va ser «Victus» que tracta de la Guerra de Successió. Conserve com una cosa molt estimable la ressenya que em donares la darrera vegada que ens vam vore. Qui ho anava a dir… la darrera. Tot s’acaba i a tots ens arriba l’hora. L’important és poder morir satisfet per haver fet el que has pogut. Tu ho has fet, tio. De la meus boca eixiran les teues paraules i seguirà la rodant roda que ens va arribar a nosaltres.

Mai no oblidaré les xarrades que teníem en el carrer Pelai on hi havia la botiga de reparació d’encenedors. Recarregaves el gas, netejaves i arreglaves desperfectes i avaries. Jo anava a la llibreria que estava davant a la secció d’ofertes preferentment. Aleshores jo era un jove més adolescent que una altra cosa. Parlàvem durant una o dues hores: que si les quatre barres, que si això o allò altre… història i política bàsicament sobre temes valencians i catalans en plena Batalla de València. Compartíem l’amor per la terra, pel País Valencià. Tu eres votant socialista; jo estava més a l’esquerra. Felipe González et convencia; a mi em semblava un senyor de dretes que enganyava els seus seguidors. En fi, què collons ens importa això ara?

Quan jo era un xiquet em vas portar algun estiu amb la teua família al poble. Jo sempre estava amb el teu fill major, que era de la meua edat i una bona persona. Sempre ho serà. La darrera volta que el vaig vore va ser en el teu funeral. Va dirigir-nos unes paraules sobre tu. Finalment se li trencà la veu. Jo plorava per dins. Hi hagué un moment de la meua vida en què vaig desitjar que tu fores mon pare. No és cosa estranya entre xiquets, però sí significativa.

Recorde l’anècdota del bombardeig durant la Guerra Civil. La iaia va tindre 12 fills, encara que en eixe moment solament n’éreu sis. El feixistes es posaren a bombardejar de nit. De por i perquè eres molt xicotet, vas posar-te els pantalons al revés i així aparegueres en el refugi. No puc ni imaginar la por que es deu passar en eixa situació. Els criminals bombardejant una ciutat plena de població civil.

Tampoc no oblidaré mai el que em contàreu mon pare i tu del vostre treball de clavadors de «baskets» per a fruita – ofici perdut amb l’aparició del caixons de plàstic -. Quan treballàveu «a estall» éreu els campions del taller, el clavadors més ràpids. Quan més baskets, més diners. La paraula ja no es fa servir perquè ja no es fan eixos caixons de fusta que eren anomenats «baskets», potser «basquets», amb l’accent prosòdic en la «e». Avui és el mot vol dir «cistella» de la compra o de l’esport anomenar handball, un anglicisme.

Les darreres vegades que vam parlar va ser per telèfon. Jo no em trobava bé. I com que tenia tarifa plana… a parlar com hem fet sempre fins que un dia ja no pogueres perquè havies d’anar al bany corrents i d’allí a l’hospital.

Et trobe a faltar. Recorde que li digueres fa anys a mon pare, ja jubilat com tu,  que quan s’alçara de matí es quedara uns minuts assegut a la vora del llit per no marejar-se i caure un bac. Tot els dies, quan em desperte ho recorde i em quede uns minuts assegut, com hui mateix, i me’n recorde de tu, tio. Xe, que m’apeteix abraçar-te però no puc! També et tinc present cada volta que veig un dels llibres que em vas regalar. M’han fet persona, tio, jo sóc ells. Eres una de les persones més cultes que he conegut, i això que a penes vas anar a escola per culpa de la guerra i la misèria. Has estat un autodidacta que ha llegit moltíssim i que ha reflexionat a muntó sobre les seues lectures.

Res més, de moment. Solament dir-te el que ja saps. Et recordaré fins el final dels meus dies.

Una abraçada, que eres el meu oncle favorit.

El teu nebot Regí.

Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized, Vivències i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s