Das klagende Lied (literalment, «La cançó del lament») és una cantata de Gustav Mahler. Mahler va començar a escriure el text de Das klagende Lied (presumiblement basant-se en un conte de fades del mateix nom de Ludwig Bechstein i/o en el conte Der singende Knochen («L’os cantaire») de Jacob i Wilhelm Grimm). El compositor va fer diverses revisions d’aquesta obra primerenca que es remunta al seu darrer curs en el conservatori de Viena.
La trama és d’alguna manera kafkiana: Dos germans cerquen una flor que els permetrà casar-se amb una princesa. Després de trobar-la, un mata a l’un altre quedant-se amb la flor, la núvia i el regne. Un joglar troba els ossos del germà assassinat. D’un d’ells, fa una flauta que comença a cantar com és que va ser mort. El joglar acudeix al Castell Real i demana a l’ara rei que toque la flauta… En escoltar-se el seu cant i saber-se tan ominosa història, la reina s’esvaeix en trànsit mortal. I, juntament amb ella, les parets del castell s’enfonsen, submergint tot en més dolor i angoixa…
La Cançó del Lament (versió en tres parts).
Conte del bosc
Hi havia una reina orgullosa
adorable sense mesura;
cap cavaller era del seu grat,
ella volia odiar a tots.
Oh dolor! Dis-me, deliciosa dona!
Per a qui floreix el teu dolç cos?
En el bosc hi havia una flor roja,
ah, tan bella com la reina;
el cavaller que la trobara,
guanyaria la règia dona!
Oh dolor! Dis-me, orgullosa reina!
Quan es trencarà el teu altivesa?
Dos germans marxen al bosc,
volen cercar la flor;
l’un és amable, de dolç caràcter,
l’altre només sap blasfemar!
Oh cavaller, malvat cavaller,
deixa ja de malparlar!
Després de marxar així un tros,
tots dos es van separar;
prests van cercar
en els bosc i els camps!
Oh cavallers, en ràpida carrera!
qui trobarà la flor?
El jove recorre boscos i camps,
no ha de caminar massa;
prompte veu al lluny, en el prat,
on és la flor roja.
La col·loca en el barret
i s’estira a descansar.
L’altre marxa a les salvatges pendents,
en va regira els camps,
i quan descendeix la nit,
arriba al verd prat!
Oh dolor! A qui trobara dormint,
la flor en el barret, en la verda cinta!
Digueu-me, deliciós rossinyol,
i pit-roig darrere de la tanca,
voleu amb el vostre dolç trinat
despertar el darrere del barret,
brilles i fulgures com a sang!
Un ull mira amb feliç alegria,
la seua lluentor no ha mentit;
una espasa d’acer fulgura al seu costat,
una espasa que acaba de traure.
El vell riu sota el salze,
el jove somriu com en somni.
Flors, com tan carregades de rosada?
Em sembla que són llàgrimes!
Vents, què gemegueu tan tristament,
què volen els vostres murmuris i il·lusions?
“En el bosc, en el verd camp,
allí hi ha un vell prat.”
El Músic
Al costat del salze, en el fred boscatge,
on aletegen gralles i corbs,
jau un ros cavaller,
sepultat sota fulles i flors.
Allí, on l’aire és suau i perfumat,
com si un plor travessara el vent!
Oh dolor, dolor!
Un músic travessava aquell camí
quan va veure brillar un osset,
el va arreplegar, com si fóra una canya,
va voler tallar-se amb ell una flauta.
Oh músic, benvolgut músic meu,
serà un estrany son!
Oh dolor, ai! Oh dolor!
El músic para la flauta,
i amb força la fa sonar:
Oh meravella, el que llavors va començar!
Que rar i trist cantar!
Tan trist sona, però tan bell!
Qui ho sentira, volguera morir de dolor!
Oh dolor, dolor!
“Ai músic, benvolgut músic meu!
El meu dolor expresse davant teu:
per una floreta de bells colors
em va donar mort mon germà!
En el bosc empal·lideix el meu jove cos!
Oh dolor!
El molt malvat pretén una dolça dona!
Oh dolor, dolor! Ai!”
El músic marxa en la llunyania
i a tot arreu la flauta fa sonar.
“Ai, ai, benvolgudes gents!
Què significa per a vosaltres el meu cantar?
Al saló del rei he de pujar!
Davant l’encantadora esposa del rei!
Oh dolor, ai! Oh dolor!
Peça Nupcial
Des d’altes roques refulgeix el castell.
Els clarins ressonen
i les trompetes ressonen.
Allí se senta el seguici del gran cavaller,
les dones amb cadenes d’or.
Què signifiquen els sons
joiosos, jovials?
Què brilla tan intensament en el saló reial?
Alegria, hurra! Alegria!
I no saps per què aquesta alegria?
Doncs jo t’ho diré!
La reina es casa avui!
Amb el jove cavaller!
Mira! L’orgullosa reina!
Avui es trenca, sí, el seu altivesa!
Alegria, hurra! Alegria!
Per què està el rei tan pàl·lid i callat?
No sent els sons de goig!
No veu als hostes, orgullosos i rics,
no veu l’encantadora bellesa de la reina!
Per què està el rei tan pàl·lid i callat?
Què dóna voltes en el seu cap?
Un músic apareix per la porta,
què passarà amb el músic?
Oh dolor, dolor! Ai!
“Ai músic, ai músic meu!
El meu dolor expresse davant de tu!
Per una floreta de bell color
em va donar mort el meu germà!
En el bosc empal·lideix el meu jove cos,
mon germà pretén a una dolça dona!”
Oh dolor, ai, oh dolor!
D’un salt s’alça el rei del seu tron!
I mira el festeig nupcial!
En burla criminal pren la flauta
i ell mateix li la porta als llavis!
Oh horror, què va sonar llavors!
Escolteu la llegenda, amb terror mortal!
“Ai germà, ai germà meu!
Tu em vas donar mort!
I ara bufes en el meu os!
D’açò hauré de doldre’m sempre!
Per què la meua jove vida,
vas lliurar a la mort?”
Oh dolor, ai, oh dolor!
La reina jau en el sòl!
Les trompetes i els clarins emmudeixen.
Amb horror, cavallers i dames fugen.
Els vells murs s’enfonsen!
Les llums s’apaguen en la sala reial.
Què ha ocorregut amb el banquet nupcial?
Ai dolor!
L’os cantor
Un conte dels germans Grimm
El germà bo amb la javelina que li donà l’homenet per matar el porc senglar.
Hi havia una vegada gran alarma en un país per causa d’un senglar que assolava els camps, destruïa el bestiar i rebentava les persones amb els seus poderosos ullals. El Rei va prometre una gran recompensa a qui lliurara al país d’aquell assot; però la fera era tan corpulenta i forçuda, que ningú no s’atrevia a acostar-se al bosc on tenia el seu estatge. Finalment, el Rei va fer eixir a un pregoner dient que atorgaria per esposa la seua única filla a aquell que capturara o donara mort a la bèstia.
Vivien en aquell temps dos germans en aquell regne, fills d’un home pobre, que es van oferir a intentar l’empresa. El major, astut i llest, ho va fer per supèrbia; el menor, que era ingenu i ximple, mogut pel seu bon cor. Va dir el Rei: “Per a estar segurs de trobar l’animal, entrareu en el bosc pels extrems oposats.” El major va entrar pel costat de Ponent, i el menor, pel de Llevant. A la poca estona d’avançar aquest, se li acostà un homenet que portava en la mà un xicotet venable, i li va dir: “Et done aquest venable perquè el teu cor és innocent i bondadós. Amb ell pots enfrontar-te sense temor amb el salvatge senglar; no et farà cap mal.” El mosso va donar les gràcies a l’homenet i, tirant-se l’arma al muscle, va seguir el seu camí sense por. Poc després va albirar a la fera, que corria furiosa contra ell; però el jove li va presentar la javelina, i l’animal, en la seua ràbia boja, va envestir cegament i es va travessar el cor amb l’arma. El xic es va carregar la fera a l’esquena i es va tornar per a presentar-la al Rei.
En eixir del bosc pel costat oposat, va aturar-se en l’entrada d’una casa, on hi havia molta gent que es divertia ballant i empinant el colze. Allí estava també el seu germà major; havia pensat que el senglar no anava a escapar-se-li, i que primer podria prendre’s uns glopets. En veure el seu germà menor que eixia del bosc amb el senglar a coll, el seu envejós i pervers cor no el va deixar ja un instant en repòs. “Beu, germà,” li va dir, cridant-lo, “descansaràs una mica i et reanimaràs amb un got de vi.” El xicotet, que no pensava malament, va entrar i li va explicar la seua trobada amb l’homenet que li havia donat la javelina per a matar el senglar.
El major el va retenir fins al vespre, i llavors van partir tots dos junts. En arribar, ja enfosquit, a un pont que creuava el riu, el major va fer que l’altre passara davant, i quan va estar en la meitat, li va assestar a traïció un fort colp i el va matar. Va soterrar-lo sota el pont i, carregant amb el senglar, el va portar al Rei, afirmant que l’havia caçat i mort, gesta per la qual va obtenir la mà de la princesa. En estranyar-se la gent que no tornara el germà, va dir: “Segurament que l’animal ho haurà esbocinat,” i tothom ho va creure així.
Uns anys més tard, un pastor que conduïa el seu ramat pel pont va veure a baix, entre l’arena, un osset blanc com la neu, i va pensar que amb ell podria fabricar-se un filtre per a la seua banya. Així ho va fer, i en provar l’instrument amb la nova peça, l’osset es va posar a cantar, amb gran sorpresa del pastor:
“Ai, amable pastoret
que toques amb el meu osset.
El meu germà m’ha matat
i sota aquest pont enterrat.
El senglar es portava
i la princesa em robava.”
“Vaja una banya prodigiosa, que canta a soles!” es va dir el pastor. “Vaig a portar-lo al Senyor Rei.” No ben va haver arribat a presència del Rei, la banya va tornar a entonar la seua cançó. El Rei, comprenent el sentit, va manar excavar la terra sota el pont i va aparèixer l’esquelet sencer de l’assassinat. El mal germà no va poder negar el fet. El van cosir en un sac i el van tirar al riu perquè morira ofegat. Els ossos del mort van ser dipositats en el cementeri, en una bella sepultura, i allí reposen en pau.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 