El Regne de València des de la seua fundació al seu aboliment. (1238-1707). Pere el Cerimoniós o del Punyalet (II).

jaume-i
Jaume I

Furs de València: Compendi legislatiu pel que es regia el Regne de València equivalent a una constitució.
Contrafur: Infracció d’un fur o privilegi que ni el rei estava autoritzat a cometre.

A Castella van tenir un règim centralista i autoritari on el rei feia i desfeia a voluntat. Els nous territoris conquerits als sarraïns eren annexats sense que se’ls atorgara cap autonomia. Era un estat unitari amb l’excepció de Biscaia que tenia la seua pròpia especificitat. En canvi, la Corona d’Aragó-Catalunya va ser pactista i cadascun dels territoris funcionava amb plena llibertat interna. El rei no era un monarca autoritari, sinó pactista, és a dir, que no que en lloc d’imposar la seua voluntat havia de negociar amb les Corts. Així mateix, els nous territoris conquerits – Mallorca, València – van tenir el rang de regnes amb lleis pròpies o furs. Per això, moltes vegades es fa servir la denominació de confederació catalano-aragonesa que arribà a estendre’s pel Mediterrani fins els ducats d’Atenes i Neopàtria a Grècia abraçant Sicília, Còrsega, Sardenya i Nàpols.

llibre-dels-fets

Llibre dels Feits o Crònica de Jaume I.

La conquesta i repoblació de Mallorca va ser obra exclusiva dels catalans. Els aragonesos van intentar el mateix amb València conquistant terres que afegir als seus latifundis senyorials. De fet, amb la conquista de Morella per Blasco d’Alagó, els aragonesos van començar la conquista de València, però el rei Jaume I no ho va consentir ja que pretenia crear un regne independent per afeblir el poder dels terratinents aragonesos. Aquest doble impuls va fer que durant un temps hi hagueren dues legislacions segons el conqueridor: fur de Saragossa o d’Aragó en l’interior aragonès i costum o fur de València en les terres conquerides pel rei. Finalment, els furs valencians va imposar-se en tot el territori i van estar vigents fins 1707 amb els centralistes, castellanistes i absolutistes Borbons, de mal record, van derogar-los i passàrem a ser part de Castella “por el justo derecho de conquista que mis armas me han dado.” A partir d’aleshores, els valencians passaren a regir-se per les lleis de Castella, o siga, “España.”

La primera etapa conqueridora va ser duta a terme majoritàriament per la noblesa aragonesa i pels cavallers fronterers d’Aragó, que van concedir cartes pobla a fur de Saragossa o fur d’Aragó. En 1240 el rei va promulgar el Costum de València, amb el propòsit d’aplicar-ho en tot el regne, i en 1261 va ser inclòs en la redacció dels Furs de València, que van competir amb la legislació aragonesa.

No obstant açò, al compàs de l’ampliació del codi valencià s’anava registrant una oposició més i més gran per part dels senyors amb possessions al regne que volien assegurar-se el predomini jurídic i també el social i econòmic. Així, la gran noblesa, radicada a Aragó o establida a València però unida en una lliga oposada al poder reial –la Unió-, va obtenir certs èxits a aprofitar la delicada situació del fill de Jaume I Pere el Gran, derivada de la seua intervenció a Sicília (1282). En la cort de Saragossa del 1283, el rei va jurar tots els privilegis del regne d’Aragó i els va fer extensius a tots aquells que volgueren observar el Fur d’Aragó en el Regne de València. No va ser fins al regnat d’Alfons III (1327-36) que es va adoptar una solució intermèdia al problema foral que finalment va afavorir la noblesa i va portar com a conseqüència la creació d’un important règim senyorial a València.

Cal dir que durant segles la població musulmana va predominar sobre la cristiana; el primers vivien principalment en l’interior i treballaven en el camp mentre que els cristians s’establiren en les ciutats i es dedicaven als seus oficis menestrals. Quan foren expulsat els moriscos en 1609 el Regne de València va perdre un terç de la població i l’agricultura va patir per aquesta raó. Aquest fenomen també afecta a Aragó però amb menys importància ja que allí hi havia menys moriscos. El valencià actual encara conserva arabismes especialment en la toponímia (Benidorm) i vocabulari agrícoles (albercoc).

pere-el-cerimoniosLes Unions.

El vertader conflicte de les Unions va esclatar en forma bèl·lica en el regnat de Pere III el Cerimoniós o del Punyalet, prenent com a pretext el propòsit antiforal del rei de nomenar com a hereva a la seua filla Constança en perjudici del seu germà i dels seus germanastres, tots dos fills de Leonor de Castella. La reacció dels afectats va cristal·litzar finalment en la reactualizació de la Unió aragonesa i valenciana.

Les classes populars, després d’un seguit de males collites, protestaven contra l’autoritarisme de Pere el Cerimoniós i la seua càrrega fiscal que tenia per objecte finançar les seues conquestes exteriors. Però després dels esdeveniments de la primavera de 1348, que el rei va quedar a València humiliat a la mercè dels revoltats, Pere III va fugir a Terol, on va organitzar les tropes reialistes.

La guerra acabà amb la victòria reial a la Batalla de Mislata; Aquest abolí, el 14 d’octubre de 1348, el Privilegi de la Unió, unes concessions atorgades pel rei Alfons II el Franc o el Liberal a la noblesa aragonesa i valenciana que dataven de 1288. Havent aconseguit aquestes la victòria sobre la Unió, la repressió, a més de les confiscacions econòmiques, es va caracteritzar per la seua crueltat.

El fracàs de la Unió va significar el fracàs de les possibilitats pre-burgeses del Regne de València a mitjan s XIV i la consolidació encara més forta de la causa nobiliària. Açò explicaria en part l’aliança dels regnes de València i Aragó enfront del Principat en la conjuntura del compromís de Casp.

La relativa estabilitat senyorial del seu camp, conreat per vassalls musulmans que ni podien esgrimir la igualtat religiosa del cristianisme com van fer en les seues reivindicacions els remences (el pagès sotmès a la servitud d’estar lligat a la terra del senyor feudal i impossibilitat de deixar-la sense redimir-se pecuniàriament o d’alguna altra manera), i les repercussions favorables de la crisi del Principat del segle XV, que va provocar l’emigració de gent i de diners cap a la capital del Túria, van ser les causes més excel·lents que fecunda l’economia valenciana.

← pàgina anterior

pàgina següent →

 

 

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Història, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s