Nietzsche en 1860.
Nietzsche aimait-il vraiment Bizet ? (Benoît Goetz) Aquest és el títol d’un article sobre el tema que ens ocupa. – Li agradava realment Bizet a Nietzsche? – El títol fa referència al tòpic fomentat per N. sobre la seua ruptura amb Wagner. Va passar a Sorrento (Itàlia) amb motiu de Parsifal, obra massa cristiana i decadent per a N. “Wagner s’ha agenollat davant de la creu”, va escriure. El cert és que N. va llegir l’esborrany en prosa de Parsifal i va sentir el preludi, que li va agradar molt. Com a contrapartida defensava Carmen de Bizet. Front a les brumes germàniques, el sol africà espanyol encara que Parsifal també té lloc a Espanya. Hi ha un problema. N. menteix. A Sorrento no va haver cap discussió. La casualitat volgué que fos la darrera vegada que es veieren. Si hi haguera hagut algun problema, sense dubte haguera aparegut en els diaris de Cosima, on anotava minuciosament fins i tot si W. havia passat bona nit. A més, Wagner i Cosima van veure a Viena Carmen i els agradà. Molts no saben trobar al saxó en l’obra, però hi és. Bizet era wagnerià i tenia a casa totes les partitures de les seues obres.
N. arribà a dir que en poc de temps havia vist 20 vegades Carmen. No hi ha aficionat que puga aguantar això. També digué que la sarsuela espanyola li encisava, especialment La Gran Via de Chueca, ja sabeu: “Yo soy el rata primero; y yo, el segundo, y yo el tercero…” era superior a qualsevol obra de Wagner. No és possible que siga cert. Ell que quasi entrava en extasi amb Tristan… A més, va escriure a un amic en 1888 que realment no li agradava Bizet però li venia bé per atacar a Wagner – que feia anys estava mort -. Els atacs a Wagner començaren pocs anys abans de la seua mort i van continuar fins que va caure en la bogeria fins el final de sa vida. Va estar 10 anys en un manicomi i abans va tenir episodis de bogeria.
És cert que hi hagué motius artístics, filosòfics i semblants. A N. no li agradà com va resultar finalment Bayreuth, la gent que hi anava, etc. Considerà que Wagner havia traït els ideals que compartien. En un mot, hi hagué diferències artístiques, filosòfiques i polítiques, però també de caràcter personal, la ja esmentada, i una gran enveja cap a Wagner, que era el músic que ell hauria volgut ser i el marit del seu amor secret.
La causa del rebuig té molt de personal, com hem dit i sostenen els millors especialistes. Wagner estava preocupat per la salut del seu aleshores amic. El metge que el visitava era wagnerià i no guardà el secret professional. N. practicava l’onanisme. Això fa riure hui en dia, però aleshores se suposava que conduïa a la ceguesa, la pederàstia, problemes ossis, etc. Quan N. va saber que Wagner coneixia el seu secret ho va prendre com a una “ofensa mortal”. Si el saxó ho sabia; Cosima, també, la seua idolatrada musa de qui estava secretament enamorat. La intenció de Wagner era ajudar el seu amic. Li va recomanar que es casés però el mal ja estava fet. Aquest, segons Gregor-Dellin, biògraf de Wagner, va ser el factor detonant del trencament i motiu d’odi etern. La resta és literatura que dirien els francesos. Personalment, em considere wagnerià i gaudisc molt de Carmen, una de les òperes més representades del repertori. No és incompatible en absolut. Us deixe amb un excel·lent article de Rafael Narbona publicat en Revista de Libros.
La fascinació de Nietzsche per la música comença molt d’hora, quan la seva mare li regala un piano abans de complir els set anys. Tot just uns mesos després, compon el seu primer apunt musical. La seva admiració i coneixement dels compositors clàssics (Bach, Haydn, Mozart, Beethoven) no l’ajuda en les seves partitures. Les seves sonates per a piano no tenen inspiració i profunditat. Quan en 1864 es matricula a la Universitat de Bonn, visita la tomba de Schumann i diposita una corona de flors. Per aquestes dates, compon una dotzena de lieder, que es troben entre el millor de la seva producció musical.
Preludi de Tristany i Isolda. Zubin Mehta. Munich.
El 18 d’octubre de 1868, acabat de llicenciar del servei militar, escolta a Leipzig del preludi Tristany i Isolda i l’obertura Els mestres cantaires de Nuremberg. L’audició el converteix en un apassionat de Wagner, al qual coneixerà unes setmanes més tard. El compositor el convida a casa de Triebschen, prop de Lucerna. Nietzsche accepta eufòric la invitació i, durant la primavera següent, es reuneix amb el compositor i la seva esposa Cosima. L’entusiasme per Wagner creix durant la seva estada. «En ell -escriu al seu amic Erwin Rohde- domina una idealitat tan incondicionada, una humanitat tan profunda i emocionant, un rigor vital tan elevat, que en les seves proximitats em sento com en les proximitats del d domina una idealitat tan incondicionada, una humanitat tan profunda i emocionant, un rigor vital tan elevat, que en les seves proximitats em sento com en les proximitats del diví». Nietzsche està convençut que Wagner és l’encarnació del geni al que al·ludeix Schopenhauer en els seus escrits. Per això li dedica els capítols finals de El naixement de la tragèdia, on descriu al compositor com l’herald del renaixement de la cultura.
El 22 de maig de 1872, Nietzsche es desplaça a Bayreuth per assistir a la col·locació de la primera pedra del teatre ideat per Wagner per representar les seves obres. Sorgeixen els primers conflictes quan Nietzsche manifesta la seva admiració cap a Brahms, provocant el disgust de Wagner, que no comparteix la seva opinió. En 1876, poc abans dels primers Festivals de Bayreuth, apareix la Quarta intempestiva, titulada Richard Wagner a Bayreuth. L’escrit no escatima elogis al compositor, però Nietzsche ja té seriosos dubtes sobre les seves pròpies opinions.
Els primers assajos confirmen les seves sospites. La pompa nacionalista i la recuperació d’elements de la mitologia cristiana posen de manifest que el nihilisme i la decadència han fet niu en l’art wagnerià. Quan en 1878 publica Humà, massa humà, l’antic fervor s’ha convertit en manifesta hostilitat. En llegir l’obra, Cosima afirma: «Sé que aquí ha vençut el mal». Més endavant, Nietzsche rebrà la mort de Wagner com un alliberament. És l’any 1883 i escriu: «Ha estat el major alleujament que jo podia experimentar. Ha estat dur ser durant sis anys adversari d’aquell a qui més s’ha venerat, i la meva naturalesa no és prou tosca per això ».
L’enemistat cap al compositor no s’esgota en aquest comentari. En 1888 es publica El cas Wagner i escriu a la seva amiga Malwida von Meysenburg: «Segurament el que Wagner ha aconseguit fer creure de si mateix és una prova de geni, però aquest geni és el de la mentida. Jo tinc l’honor de ser el contrari: un geni de la veritat». Fascinat pel descobriment de Bizet, no escatima elogis cap a Carmen, òpera que, segons ell, s’hauria de prendre com a referència per a escometre el projecte de «mediterraneizar la música». Quan, el 1889, apareix el pamflet Nietzsche contra Wagner, el seu autor es troba ingressat al manicomi de Jena.
Obertura de Carmen.
A El cas Wagner. Un problema per a melòmans, Nietzsche acusa el compositor de produir una «gran fatiga» amb la seva música. És el signe d ‘«una vida empobrida, d’una voluntat d’acabament». Nietzsche considera a Wagner com una «malaltia». És la malaltia de la cultura occidental, la pesadesa es revela incompatible amb la gràcia i lleugeresa dels pobles mediterranis, amants del lleu i sensual. Escoltar Bizet és una forma de dir sí a la vida. La seva música excita la fecunditat de l’esperit. Aquesta «sensibilitat meridional, morena, torrada» ens beneeix com el «daurat migdia». La seva llum no procedeix de les boires germàniques, sinó del sol africà. Wagner és el compositor de la decadència, la consumació d’un ideal artístic que exalta el malaltís i denigra l’instint. No és un músic. És un actor i el patetisme de les seves òperes revela la seva ambició teatral, la seva dissimulació, l’arter desig d’utilitzar la música per dir alguna cosa més, ignorant l’autonomia de la forma, la força no depèn de la seva capacitat d’anar associada a conceptes. Les formes musicals són una expressió de la vida i no necessiten justificació. No pretenen comunicar res, llevat de la superabundància de l’ésser, que es buida en un esdevenir aliè a qualsevol finalitat moral.
La música de Wagner és un artefacte, una cosa «calculada i artificial», que només reflecteix aquest ressentiment anivellador del qual no suporta l’excel·lència ni la jerarquia. Wagner només és gran en el minúscul, a la «composició del detall». La seva «melodia infinita» només és l’ideari d’una astènia incurable. «La música de Wagner mai no és veritat». En ella no hi ha «gaia ciència, peus lleugers, espurna, foc i gràcia; la gran lògica; la dansa dels astres, l’esperit deslligat, el trèmolo febril de llum del Sud, la mar serena. Plenitud». És una música nihilista, budista, que afalaga els instints decadents. Només produeix «minúsculs infinits», com Bayreuth, que només val «per sanatori, com quadra per a cures amb banys d’impressió». Wagner… «Ah, aquest vell minotaure! El que ens ha costat ja!» És «el músic d’un tipus de dones insatisfetes». Res més allunyat de la «moral de senyors», de l’esperit aristocràtic, ascendent, solar. Wagner regala les oïdes de cristians i demòcrates i, en general, de tots els decadents que conspiren contra la vida.
En Nietzsche contra Wagner. Documents processals d’un psicòleg, la «melodia infinita» és definida com impotència per engendrar valors. La música de Wagner fa olor de «poble, host, dona, fariseu, ramat, votant, patró, idiota». L’estètica és un problema fisiològic. Els esperits superiors demanen una música que respongui a la seva necessitat de ballar al compàs de ritmes lleugers, desenfrenats, ebris de vida. Les òperes wagnerianes intenten sotmetre l’esperit a «la màgia del gran nombre que tot ho anivella». En elles «regeix el proïsme». Més exactament, sota la seva malaltissa seducció «es torna un proïsme». Es tracta de composicions en què es percep la pretensió socràtica de entendre-ho tot. L’obra del geni no neix de la comprensió, ja que els conceptes no procedeixen de l’impuls creador, sinó del racionalisme que menysprea la veritat, aquesta veritat que només coneix Zaratustra i que no coincideix amb les doctrines socialistes, liberals i positivistes. El veritable art procedeix de l’«excés de vida». En canvi, la música de Wagner, de la mateixa manera que la filosofia de Schopenhauer, neix del «odi a la vida». Tots dos invoquen «aquest déu de malalts», de tolits, al qual adoren els que neguen la vida.
Epicur no és aliè a aquesta actitud, ja que la seva recerca de l’ataràxia coincideix amb la por al dolor de cristians i demòcrates, els dogmes neixen de la por a la força incontrolable de l’esdevenir. No és casual que Wagner i Schopenhauer elogiïn la castedat. És la resposta dels malalts a la marea de l’ésser. Es tracta de negar tot el que sigui trist i profund, anhelant aquest paradís exempt de dolor que prometen els predicadors de la mort. Però és el dolor el que ens fa profunds, però no millors. Davant del que defuig el sofriment, Nietzsche adopta la «perspectiva d’una economia superior». Només des d’ella es pot advertir que el dolor «no només ha de suportar, sinó que ha estimar-se …» Amor fati (Amor del destí/al destí). No hi ha ensenyament més profunda. La «salut superior» emergeix de l’amor incondicional a la vida. Els grecs coneixien perfectament aquest estat del cos, ja que la saviesa no procedeix de l’ànima, sinó de la fisiologia. Per això, «eren superficials… per profunds».
Nietzsche no amaga el seu pesar davant la deserció de Wagner. «Fora de Richard Wagner jo no havia tingut a ningú». La seva ruptura amb ell el va condemnar a «estar més profundament sol que mai». Nietzsche va acceptar aquesta solitud com la condició necessària de la transmutació que pretenia dur a terme. El seu treball és el d’un psicòleg que diagnòstica la malaltia d’una cultura basada en el menyspreu de la salut, amb tot el que això implica: por a la crueltat, la injustícia, a la jerarquia. Thomas Mann retreia a Nietzsche que hagués atribuït un valor il·limitat a la vida. El seu propòsit de naturalitzar l’ètica, destruint l’herència cristiana, no va contribuir a evitar la catàstrofe moral del segle XX, pròdig en matances.
Al marge d’aquestes objeccions, és indiscutible que els signes de decadència que va adjudicar a Wagner no invaliden els plantejaments formals de les seves obres. D’acord amb una última carta escrita al seu amic Fuchs el 27 de desembre de 1888, la seva admiració per Bizet només és un recurs dialèctic: «Bizet -ho diré mil vegades- no m’interessa, però actua fortament com a antítesi irònica contra Wagner». És difícil contrastar el concepte d’«obra total» de les òperes wagnerianes amb la concepció musical de Bizet, sense advertir la infinita grandesa de L’anell del Nibelung.
La crítica de Nietzsche revela aquesta miopia estètica que atribuïa a Wagner, a l’acusar-lo de ser incapaç de produir una música «desenfrenada i tendra», com «una dolça doneta amb bona gràcia i mala fe». Quan, a més, afegeix que «mai no admetrà que un alemany pugui saber què és la música», s’imposa la sospita que la seva crítica no procedeix de concepcions musicals, sinó d’aquesta fisiologia que determina el valor estètic d’una obra pels seus efectes sobre la salut.
Ens trobem, en definitiva, amb l’últim tram d’un projecte de naturalització, que, després d’aplicar el seu programa a la política i a l’ètica, pretén estendre a l’estètica. El problema d’aquest plantejament és que anul·la la independència del judici crític, junyint la valoració a les fluctuacions de la fisiologia. Una cosa ens diu que els humors no són la millor referència per establir l’excel·lència d’una obra. Nietzsche mai no hauria suportat una crítica basada en aspectes formals. Les seves observacions sobre la música de Wagner són les d’un moralista incapaç d’acceptar l’autonomia de l’obra d’art.
COM EM VAIG SEPARAR JO DE WAGNER.
Ja en l’estiu de 1876, precisament en l’època de la primera solemnitat de Bayreuth, em vaig acomiadar interiorment de Wagner. Jo no puc suportar res equivoc: des que Wagner es va trobar a Alemanya va condescendir a poc a poc amb tot el que jo menyspree, fins i tot amb l’antisemitisme… Va ser llavors, efectivament, el moment d’acomiadar-me: ben aviat vaig tenir la prova. Richard Wagner, aparentment el més victoriós, però, en realitat un decadent desesperat, es prosternà bruscament, desvalgut i trencat, davant la creu cristiana…
¿No va tenir llavors cap alemany per aquest horrible espectacle ulls a la cara i compassió en la consciència? ¿Vaig ser jo l’únic que va patir per aquesta raó? En suma: l’esdeveniment inesperat va llançar sobre mi, com un llampec de claredat sobre el lloc que jo havia abandonat, i també aquell sotrac pòstum que experimenta tot home que ha corregut, sense saber-ho, un enorme perill. Quan jo vaig continuar el meu camí, tremolava; algun temps després vaig caure malalt, més que malalt, “cansat”, cansat de la intolerable desil·lusió de tot el que a nosaltres, homes moderns, podia encara entusiasmar: de la força, de la feina, de l’esperança, de la joventut, de l’ amor prodigat per tot arreu; cansat de la nàusea, de tota la mentida idealista i del reblaniment de consciència que de nou havien aconseguit la victòria sobre un dels més valents; cansat, finalment, i no va ser aquest el menor cansament, de la tristesa d’una implacable sospita: la d’estar ja condemnat a desconfiar profundament, a estar més profundament a soles que abans.
Perquè jo no vaig tenir amb mi a ningú més que a Richard Wagner… Jo vaig ser siempre condemnat a tenir al meu costat alemanys…
(Nietzsche contra Wagner, Turin, Natale, 1888).
Nota: Resulta curiós com els nazis van manipular a un N. que poc abans d’embogir per a sempre es manifestava en contra d’Alemanya i els alemanys, el cristianisme i l’antisemitisme.
Font: Revista de Libros, escrits de Nietzsche i elaboració personal.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 