Jaume I, fundador dels regnes de Mallorca i de València.
L’habilitat de Jaume I va permetre crear marges d’actuació relativament folgats, utilitzant per a això l’empresa reconquistadora contra l’Islam. Es tractava d’un procés molt més ampli, inscrit en el marc global de la política dels regnes cristians peninsulars. En efecte, a partir de 1212 i amb motiu de la batalla de Las Navas de Tolosa es va produir l’enfonsament i la fragmentació del poder almohade a Al-Andalus, cosa que va propiciar en les dècades següents l’avanç de les fronteres dels regnes cristians cap al sud, i així, mentre Portugal arribava a l’Algarve l’any 1249, Ferran III de Castella conqueria Sevilla (1248) i Jaume I el castell i la vila de Biar (1245), donant per finalitzada la conquesta de les terres valencianes.
El motiu d’aquestes campanyes ha rebut diverses explicacions per part dels historiadors, ja que s’han vist com el resultat de la superioritat militar dels cristians en el marc del xoc entre una societat cristiana feudalitzada i una societat islàmica tributària incapaç de generar un poder polític i militar fort i de resistir una ofensiva exterior. Val a dir també, que la conquesta de noves terres té per a la classe feudal dominant, els nobles, un mitjà d’incrementar-ne patrimoni i les rendes, cosa que en aquest cas es faria a costa dels andalusins, fragmentats políticament i febles militarment. Per tant, la conquesta estaria a mig camí d’una croada i d’un enriquiment de la noblesa, així com també d’un enfortiment de la figura del monarca. No hem d’oblidar que des de 1228 el rei reafirmava el seu poder, per a recuperar el prestigi i l’autoritat de la Corona, que el pare havia arruïnat, i per a això va proposar una empresa militar col·lectiva que beneficiara a tots, amb ell com a motor i com a cap suprem d’aquest projecte.
Tendes amb les quatre barres.
En les Corts de Tortosa de 1225 es va proclamar la necessitat d’emprendre la conquesta contra l’Islam, que es va iniciar amb el fracàs del setge sobre Peníscola, en no comptar amb la col·laboració dels cavallers aragonesos. Però no per això va desistir en la seua obstinació d’anar contra València i l’any 1226 va planejar una nova expedició, partint de Terol, que no va arribar a fer-se pel fracàs de la convocatòria, encara que el rei d’Aragó va obtenir d’Abu Zayd el pagament d’un cinquè de les seues rendes de València i Múrcia a canvi de la pau. El vell sistema de les pàries continuava en plena vigència. La violació de la pau pel vassall Pero Ahonés es va saldar amb la mort d’aquest i una guerra civil a Aragó.
La fidelitat i ajuda del noble Balasc d’Alagó va ser compensada per Jaume I l’any 1226 amb la concessió de tots els llocs i castells que poguera conquerir en territori musulmà valencià, fet que anys després tindria importants conseqüències. L’any 1227, la intervenció papal a través de l’arquebisbe de Tortosa va permetre signar la concòrdia d’Alcalà, que procurava una pau entre el rei i els seus aliats, d’una banda, i les faccions dels barons d’una altra, cosa que va deixar la porta oberta a les grans empreses conquistadores de Jaume I. Va haver-hi una disputa pel comtat d’Urgell que, finalment, va ser conquerit pel rei i incorporat a la Corona encara que conservant de manera purament nominal els títols de comte feudataris del rei.
Regnes de taifes.
En aquells dies es va produir la descomposició política del Xarq al-Andalus (est) i l’any 1228 Ibn Hud es va proclamar emir dels musulmans a Múrcia, sent reconegut pels sarraïns d’Alzira, Xàtiva i Dénia, territoris que va perdre Zayd Abu Zayd, el domini dels quals arribava fins al Xúquer. La revolta de Zayyan d’Onda va dur a la guerra civil entre tots dos. Zayyan va ocupar València mentre que Zayd es va refugiar a Sogorb i va demanar l’ajuda de Pedro Fernández de Azagra, a canvi de la qual va lliurar Begís (1229) i potser també la conca de l’alt Túria. Zayd busca l’ajuda de Jaume I i el 20 d’abril de 1229 va signar a Calataiud un acord pel qual es va declarar vassall del rei d’Aragó, li va oferir la quarta part de les rendes del territori perdut i la donació de Peníscola, Morella, Alpont, Culla i Sogorb, a canvi d’ajuda militar i el lliurament dels castells d’Ademús i Castellfabib.
La conquesta de València, autèntica obsessió per a Jaume I, les energies de la qual va absorbir durant quinze anys, es va preparar minuciosament atesa la transcendència d’aquesta, una vegada ocupada Mallorca i allunyat el perill musulmà del Mediterrani. Malgrat els inicials fracassos i l’interès dels cavallers de frontera per beneficiar-se’n d’aquestes conquestes, Jaume I no es va inhibir de l’empresa quan Balasc d’Alagó es va apoderar de Morella l’any 1232 i va ser un perill per a l’enfortiment de la noblesa.
L’any 1233 a Alcanyís es va planificar la campanya, desenvolupada en tres etapes:
1- La primera dirigida a les terres de Castelló, amb la presa de Borriana l’any 1233 i altres enclavaments, com ara Peníscola.
2- La segona abasta la zona central amb la conquesta de València (1238) i les terres planes fins al Xúquer, per a fer-ho les corts generals de Montsó de 1236 van concedir l’ajuda necessària i el papa Gregori IX va donar a l’empresa el caràcter de croada. El Puig es va prendre a l’agost de 1237, amb el fracàs d’una esquadra enviada pel rei de Tunis en auxili de València. Les capitulacions es van signar el 28 de setembre i el rei va entrar en la ciutat el 9 d’octubre.
3- La tercera fase abasta des de 1243 fins a 1245 i arriba fins als límits estipulats per a la conquesta entre Aragó i Castella en el Tractat d’Almirra l’any 1244, signat entre Jaume I i l’infant Alfonso per a delimitar les àrees de reconquesta de les Corones de Castella i Aragó. Les terres al sud de la línia Biar–la Vila Joiosa van quedar reservades per a Castella, i incorporades al regne de València per Jaume II després de la sentència arbitral de Torrellas (1304) i Elx (1305).
Jaume I va obtenir un gran triomf sobre la noblesa, que considerava les terres conquerides a València com una prolongació dels seus senyorius, en convertir-lo en un regne propi (1239), formant una entitat política i jurídica pròpia unida dinàsticament a la Corona d’Aragó, fet que va provocar l’airada reacció de la noblesa aragonesa, que veia tallades les seues possibilitats de fer de les terres valencianes una prolongació dels senyorius aragonesos. El regne va ser repoblat per catalans i aragonesos, encara que durant molt de temps la població musulmana va continuar sent majoritària. La falta de respecte envers els pactes per part dels cristians i les capitulacions signades amb els mudèjars van dur a la revolta d’al-Azraq l’any 1247.
En la pugna amb la noblesa Jaume I va trobar el suport de la doctrina jurídica romana revitalitzada per l’escola de Bolonya, que afirmava la supremacia del príncep, i per tal de contrarestar la noblesa insubordinada, el rei va afavorir decididament els municipis i la burgesia. La renúncia a la política tradicional sobre el Migdia (Tractat de Corbeil. França reconeix la independència dels comtats catalans a canvi de quedar-se amb la major part dels dominis catalans a Occitània) va fer que l’atenció es desviara cap al Mediterrani. I també es van modificar les relacions amb els regnes hispànics.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 