Músics medievals amb els seus instruments.
L’Edat Mitjana
La monodia
És un terme d’origen grec que significa “cant entonat a una sola veu sense acompanyament de cap instrument“. També pot usar-se el terme música homofònica, el seu sinònim, igualment procedent del grec i el significat literal del qual és el “mateix so“.
La monodia és la forma musical oposada a la polifonia (diversos sons), que tracta de la composició de peces musicals amb diverses veus o entonacions.
Independentment que la pràctica de la monodia es perllongue fins al segle XVII a Florència, aquesta és una composició plenament medieval que té el seu moment àlgid durant els anys en què el Romànic es troba en plena vigència (segles XII i XIII).
Sens dubte, la principal manifestació de la monodia és el cant gregorià, encara que a la fi del període citat anteriorment apareixen manifestacions profanes que també usen de la monodia. És un tipus de música vocal monòdica, que té ritme lliure, és cantada sobre textos en llatí, és propi de la litúrgia cristiana, i que s’origina en l’alta edat mitjana de l’any 476 a l’any 1492 amb el descobriment d’Amèrica (segle V al segle XV).
El gregorià
Totes les fonts assenyalen com a origen fonamental d’aquesta manifestació musical a Sant Gregori Magne, Papa de l’Església de Roma des de l’any 590 al 604 d. de C., i a qui s’atribueix la reforma, reorganització i codificació d’aquesta nova música. Encara que és de suposar que el paper jugat per Sant Gregori Magne fóra notori, la música gregoriana va rebre innombrables influències d’altres fonts. En primera instància de l’ambient musical de l’època, desconegut per no existir un codi de lectura musical; en segon lloc, de la conjuntura sociocultural del moment en el qual es va localitzar aquesta manifestació musical, ja que social i econòmicament aquesta època es troba plenament immersa en el que s’ha donat a anomenar feudalisme.
Feudalisme. El vassall jura fidelitat al seu senyor.
En ella, i a través d’un lent procés, el xicotet camperol no va poder fer front a una creixent inseguretat i va acabar per fer lliurament de les seues terres al senyor, del que rebia protecció; a canvi, el camperol va poder seguir conreant el sòl, sempre que aportara una renda. Si dins del feu es trobava un individu que no tenia terres, a canvi de la protecció del senyor aquell li devia fidelitat. Va aparèixer, per tant, en quasi tota Europa una fragmentació política i econòmica, en la qual cadascuna de les parcel·les era governada per un senyor feudal. A aquest panorama no va resultar alié l’Església, que actuava per mitjà de monestirs i abadies com un senyor feudal qualsevol. Açò va propiciar que el monjo, a causa del temps lliure que disposava, se centrara en labors de tipus cultural, com l’elaboració de llibres manuscrits o còdexs i la creació de música coral litúrgica, el gregorià.
Abadia de Cluny.
D’altra banda, l’ordre monacal de Cluny es trobava en plena expansió per tota Europa, aportant una nova visió de la vida monàstica, molt més rigorosa i ortodoxa amb l’esperit cristià. Aquests frares van actuar com a vehicle de difusió d’un nou estil artístic, que posava l’accent sobretot en l’arquitectura religiosa.
Independentment dels caràcters de tipus conjuntural que s’han analitzat, el gregorià denota un altre tipus d’influències, aquestes de caràcter formal:
– És una música pedagògica. El cant gregorià, serveix fonamentalment per a preparar a l’oïdor a fer el bé i a ajudar a oblidar les passions més terrenals.
Canto Gregoriano. Coro de Monjes del Monasterio Benedictino de Santo Domingo DE SILOS
Açò entronca plenament amb el valor que se li concedia a la música en el món de la Grècia clàssica, utilitzant un mètode de composició, anomenat mode, que va ser codificat en primera instància per Pitàgores.
– El gregorià, abans que cant és oració, complint la mateixa missió que els salms i himnes en les cerimònies judaiques. Si la principal particularitat del cant gregorià és estar compost a monodia, existeixen certs elements que li confereixen altres característiques:
– No té un ritme definit, sinó que aquest és lliure i no respon a una mecànica determinada.
– Usa l’escala diatònica, composta de cinc tons i dos semitons. Per a açò empra vuit tipus de maneres codificades per Pitàgores; així s’obtenen vuit escales eclesiàstiques.
Coro Gregoriano.
– El gregorià té un marcat caràcter coral. Encara que al principi només canten monjos, en el seu posterior desenvolupament poden aparèixer cors de xiquets o escolanies.
– És una música cantada en llatí, aprofitant la seua sonoritat per a marcar el ritme. En aquest sentit, el cant es realitza per la modalitat de concentus, en el qual el text es canta íntegrament tal com entenem avui dia el cant. Així mateix, aquest concentus es podia realitzar de tres formes diferents:
– Sil·làbic: En la qual a cada síl·laba li correspon una nota.
– Pneumàtic: En la qual a cada síl·laba li corresponen dues o tres notes.
– Melismàtic: Quan a cada nota li corresponen més de tres notes per síl·laba.
– És un cant eminentment masculí, que només és cantat per homes o xiquets.
Aquesta manifestació musical, que es localitza durant la Baixa Edat Mitjana, té una idea central obsessiva que està constantment present en la vida quotidiana: Déu i la seua litúrgia. És per açò que el gregorià tindrà una forma determinada en funció de la idea que vulga expressar:
– Salmòdic: Cant que serveix per a resar a Déu mitjançant salms.
– Responsorial: Es canta en les misses de difunts i té com a missió resar els responsos.
– Al·leluiatic: Es canta en moments molt alegres dins de la litúrgia.
La música profana
Naix amb posterioritat al gregorià, encara quan aquest es troba en plena vigència. El desenvolupament de la música profana en la Baixa Edat Mitjana està lligat a una sèrie de fenòmens i processos de caràcter social, econòmic i cultural, que es veuran plasmats d’una forma definitiva durant el Renaixement. En efecte, la concentració de població en les ciutats, que marca el canvi de les activitats agrícoles a les artesanes, l’expansió de l’economia monetària i comercial, i el desenvolupament de les llengües romances procedents del llatí, acaben per afavorir una música, fins ara incipient, que no tracta temes lligats a la religió.
Déu és el centre, per la qual cosa quan aquestes noves gents demanden un producte musical ha de tirar-se mà de la producció religiosa ja existent.
Açò ocorre amb seqüències (forma de cant litúrgic medieval) i trops (forma musical que perllongava i embellia la litúrgia afegint text, música o ambdós en llatí) que amb prou faenes tindran importància amb el fenomen del trobador o joglar. Aquest personatge, errant de cort en cort, té la seua major importància a Alemanya, on rep el nom de Minnesänger, i a França, on en funció del dialecte en ús rebrà un nom o un altre. Així, el trober (trouvère) canta en dialecte de Oil i el trobador (trobador) en dialecte d’Oc, pronunciat [truβa’δu]. Un trobador és un poeta cantor de l’Edat mitjana que crea composicions literàries i musicals, destinades a ser difoses pel cant dels joglars.
Quant a la temàtica, la d’aquesta nova música itinerant es refereix a tot allò que no té res a veure amb Déu o la religió, sinó amb temes mundans com l’amor, la guerra, l’alegria, etc., en definitiva, amb totes aquelles experiències vitals pròpies de l’home.
Un nou tret diferenciador que indica les inquietuds dels nous consumidors d’aquesta música és l’ús d’instruments, habitualment de corda (el llaüt), per a acompanyar-se.
Joglars en les Cantigues d’Alfonso X el Sabio.
Les Cantigues d’Alfonso X el Sabio
La cantiga és una antiga composició galaico-portuguesa molt popular durant el regnat d’Alfonso X. Aquest rei castellà va decidir utilitzar com a suport musical una gran quantitat de compositors de diverses procedències culturals, incloent-se ell mateix.
De les 420 cantiges que va compondre, 40 manquen de text i només són cançons en llaor a la Verge. Les primeres narren miracles de la Mare de Déu, però les últimes, a causa que els temes s’esgoten, expliquen experiències, en molts casos anecdòtiques, del mateix rei.
En qualsevol cas, es tracta de l’única música profana o monodia del segle XIII que té importància històrica, ja que arreplega un panorama musical general de l’Europa de l’època. Açò és a causa que en la seua elaboració intervenen músics d’origen francés, castellà, gallec, portugués, jueu i àrab. Sobre la influència d’aquesta música, assenyalar que hi ha cantiges que recorden un to trovadoresc, unes altres litúrgic i, finalment, altres dancesc.
La polifonia
Aquest terme, contraposat a monodia, significa diversos sons. És a dir, mescla de veus humanes o instrumentals en la qual cada veu actua independentment. Encara que no es coneix l’origen exacte, ni el lloc en què apareix la polifonia, els etnomúsics ja detecten la seua existència en cultures primitives, que actualment es troben en un nivell prehistòric. Açò indueix a pensar que la polifonia s’ha practicat per cultures molt més evolucionades, sense que d’açò ens queden mostres. En qualsevol cas, aquesta música es generalitza durant els segles XIII i XIV i tot açò lligat als processos de caràcter social, econòmic i cultural ja analitzats per a la música profana a monodia.
La primera tècnica codificada i generalitzada és el organum o polifonia a dues veus, rebent aquestes les denominacions de vox principalis (la superior) i vox originalis (la inferior).
Ràpidament aquesta nova modalitat musical es desenvolupa amb la consegüent aparició d’una gran varietat de tipus. A aquest moment de ràpid desenvolupament de la polifonia se li coneix amb el nom d’Ars Antiqua o ars vetus és el terme que la musicologia utilitza per a referir-se a la música polifònica d’un període no del tot concret, però en tot cas anterior al segle XIV, que es va desenvolupar de manera especialment brillant a França i que va tenir com a principal manifestació el motet politextual. El motet és un cant a dues o tres veus de caràcter contrapuntístic. Té la peculiaritat que cada veu independent té un text diferent i un ritme també diferent, per la qual cosa resulta una música molt vivaç i contrastada.
Si durant el segle XIII i principis del XIV el panorama musical polifònic està ocupat per l’Ars Antiqua; durant la resta del XIV i part del XV es desenvolupa el que s’ha donat a conèixer com Ars Nova, que acaba connectant plenament amb el Renaixement.
Si el gregorià és l’expressió més exacta del Romànic i es difon a través de l’ordre de Cluny, durant el segle XIV serà el monestir del Císter el vehicle d’una nova concepció artística, arquitectònica i religiosa: el Gòtic. La polifonia d’aquesta època, l’Ars Nova, és la seua manifestació de caràcter musical, i en aquest sentit, algú ha volgut veure en la mescla de sons de diversa altura aqueixa verticalitat que caracteritza a l’arquitectura del Gòtic.
L’Ars Nova és el període de producció polifònica musical posterior a l’Ars Antiqua i anterior a l’obra musical de l’Escola francoflamenca. La seua principal característica és l’allunyament progressiu de la polifonia dels primers temps cap a formes musicals més evolucionades, que connecten plenament amb els començaments del Renaixement.
Motete del segle XIV
L’Ars Nova té les seues principals manifestacions a França i Itàlia. En el primer país destaquen les figures de Guillaumme de Machaut i Philippe de Vitry, introductores d’una nova forma de motet, composició vocal de caràcter gairebé sempre religiós, sobre text llatí, amb acompanyament d’instruments o sense on es desenvolupen frases compostes per fragments a diverses veus. A Itàlia seran Jacopo de Bolonya i Francesco Landini els qui desenvoluparan les primeres formes de cànons.
Com a conclusió caldria assenyalar que és l’Ars Nova l’última expressió seriosa de música medieval que connecta i prepara una nova estètica musical.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 
Retroenllaç: La música durant el Renaixement (II). | EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*//