Baudelaire en català: ‘Richard Wagner et Tannhäuser à Paris’ (III-a).

concurs-de-cant

Concurs de cant. Tannhäuser Acte II.

III

Tannhäuser représente la lutte des deux principes
qui ont choisi le cœur humain pour principal champ de bataille,
c’est-à-dire de la chair avec l’esprit, de l’enfer avec le ciel, de Satan avec Dieu.

Tannhäuser representa la lluita d’aquests dos principis que han escollit el cor humà com a principal camp de batalla, és a dir, la lluita de la carn contra l’esperit, de l’infern contra el cel, de Satanàs contra Déu. I aquesta dualitat la representa immediatament l’obertura amb una habilitat incomparable. Què queda per escriure sobre aquest fragment? No obstant això, es pot presumir que encara ha de proporcionar matèria a nombroses tesis i comentaris eloqüents; doncs és propi de les obres veritablement artístiques ser font inesgotable de suggeriments. L’obertura -repeteixo- resumeix el pensament del drama a través de dos càntics, el càntic religiós i el càntic voluptuós, els quals, per servir-me de l’expressió de Liszt, «es plantegen aquí com termes diferents que, al final, troben la seva equació».

El Cant dels pelegrins és el primer a aparèixer i ho fa amb l’autoritat de la llei suprema, com marcant d’una vegada per totes el veritable sentit de la vida, la finalitat de l’universal pelegrinatge, és a dir, Déu. Mas així com el sentit íntim de Déu es veu immediatament sufocat en tota consciència per les concupiscències de la carn, així també el càntic representatiu de la santedat es veu poc a poc ofegat en els sospirs de la voluptuositat. La veritable, la terrible, l’universal Venus s’alça ja en totes les imaginacions. I que no es figuri el que encara no hagi escoltat la meravellosa obertura de Tannhäuser un càntic d’amants vulgars que intentessin matar el temps en una apartada glorieta o els accents d’una torba embriagada que llança a Déu el seu repte en la llengua d’Horaci. Es tracta d’una altra cosa, alhora més veritable i més sinistra. Llanguiment, delícies inseparables de la febre i entremesclades d’angoixes, incessants retorns cap a una voluptuositat que promet extingir i que mai s’extingeix la set; palpitacions furioses del cor i els sentits, ordres imperioses de la carn, tot el diccionari de l’amor es deixa sentir. Per fi, el tema religiós recupera a poc a poc el seu imperi, lentament, per gradacions, i absorbeix l’altre en una victòria plàcida, gloriosa, com la de l’ésser irresistible sobre l’ésser malalt i desordenat, la de Sant Miquel sobre Llucifer.

Al començament d’aquest estudi vaig assenyalar la potència amb la qual Wagner, en l’obertura de Lohengrin, havia expressat els ardors del misticisme, les ganes de l’esperit cap al Déu incomunicable. En l’obertura de Tannhäuser, en la lluita dels dos principis contraris, no es mostra menys subtil ni menys potent. D’on, doncs, ha tret el mestre aquest càntic furiós de la carn, aquest coneixement absolut de la part diabòlica de l’home? Des dels primers compassos, els nervis vibren a l’uníson de a melodia; tota carn que posseeix el poder de recordar, es posa a tremolar. Qualsevol cervell ben conformat porta en sí dos infinits, el cel i l’infern, i en tota imatge d’aquests infinits reconeix immediatament a la meitat de si mateix. A les agitacions satàniques d’un amor vague, aviat succeeixen transports, torbacions, crits de victòria, gemecs de gratitud i, després, udols de ferocitat, retrets de víctima i hosannes de impius sacrificadors, com si la barbàrie hagués sempre d’ocupar un lloc en el drama de l’amor i el goig carnal hagués de conduir, per una lògica satànica ineluctable, a les delícies del crim.

tannhauser-tischbein-1845Tannhäuser i Venus al Venusberg. Acte I.

Quan el tema religiós, irrompent a través del mal desencadenat, ve a poc a poc a restablir l’ordre i a recuperar la seva marxa ascendent, quan s’alça de nou amb tota la seva sòlida bellesa per sobre d’aquell caos de voluptuositats agonitzants, l’ànima sencera experimenta una com a nova frescor, una beatitud de redempció; sentiment inefable que es reproduirà al començament del segon quadre, quan Tannhäuser, escapat de la gruta de Venus, torni a la vida veritable, entre el són religiós de les campanes natals, la cançó ingènua del pastor, l’himne dels pelegrins i la creu plantada en el camí, emblema de totes les creus que hem d’arrossegar per tots els camins. En aquest últim cas, s’afegeix un poder de contrast que actua irresistiblement sobre l’esperit i que fa pensar en la manera lliure i solta de Shakespeare.

Fa un instant, ens trobàvem en les profunditats de la terra (Venus, com hem dit, habita en les proximitats de l’infern), respirant una atmosfera perfumada però asfixiant, il·luminada per una llum rosada que no prové del sol; alguna cosa ens emparentava al mateix cavaller Tannhäuser, el qual, saturat de enervants delícies, aspira al dolor !; clam sublim, que tots els crítics jurats admirarien a Corneille, però que cap voldrà veure, potser, en Wagner. Per fi ens veiem de nou a la terra; aspirem l’aire fresc, acceptem els seus gaudis amb agraïment, els seus dolors amb humilitat. La pobra humanitat ha estat retornada a la seva pàtria.

tannhauser_in_the_venusbergFa un moment, en intentar descriure la part voluptuosa de l’obertura, pregava al lector que desviés la seva atenció dels himnes vulgars d’amor, tal com podria concebre un galant bon humor; en efecte, aquest amor no té res de trivial; és més aviat el desbordament d’una naturalesa enèrgica que aboca en el mal totes les forces que devem al cultiu del bé; és l’amor desenfrenat, immens i caòtic, elevat a l’altura d’una mena de contra-religió, d’una religió satànica. De la mateixa manera, el compositor, en la traducció musical, ha escapat de la vulgaritat que tan sovint acompanya a la pintura del sentiment més popular  i per això n’ha tingut prou amb pintar l’excés de desig i d’energia, d’una indomable ambició que és immoderada, d’una ànima sensible que ha errat la seva via. La idea pura, encarnada en la Venus única, parla molt més alt i amb més eloqüència. No veurem aquí a un llibertí comú, voleiant de bella a bella, sinó a l’home general universal que cohabita amb l’Ideal absolut de la voluptuositat, amb la reina de totes les diablesses, és a dir, amb la indestructible i irresistible Venus.

Vull fer observar, per a més lloança de Wagner, que, tot i la molt justa importància que atorga al poema dramàtic, l’obertura de Tannhäuser, com la de Lohengrin, és perfectament intel·ligible fins i tot per a aquell que no conegui el llibret; i, a més, que aquesta obertura no només conté la idea mare, la dualitat psíquica que constitueix el drama, sinó també les fórmules principals, netament accentuades, destinades a pintar els sentiments generals expressats en el transcurs de l’obra, com demostra el forçós retorn de la melodia diabòlicament voluptuosa i del motiu religiós o Cant dels pelegrins, cada vegada que l’acció ho exigeix. Pel que fa a la marxa grandiosa del segon acte, s’ha guanyat fa temps el sufragi dels esperits més rebels i pot aplicar-se-el mateix elogi que he dedicat a les dues obertures de les que he parlat, és a dir, que expressa de la manera més visible, més colorista, més representativa, el que vol expressar. Qui, escoltant aquells accents tan rics i altius, aquell ritme pompós i elegantment cadenciós, aquelles règies fanfàrries, podria figurar-se altra cosa que un fast feudal, una desfilada d’homes heroics de vestidures resplendents, tots ells d’elevada estatura, tots de voluntat forta i fe ingènua, tan magnífics en els seus plaers com terribles en les seves guerres?

Narració de Roma. Tannhäuser. Acte III.

I, què dir del recitat de Tannhäuser del seu viatge a Roma, en el qual la bellesa literària es veu tan admirablement completada i sostinguda per la melopea, que els dos elements no formen més que un inseparable manera? Donava de témer la longitud d’aquest fragment i, però, el recitat conté, com hem vist, una potència dramàtica invencible. La tristesa, la recança del pecador durant el seu dur viatge, la seva alegria en veure el summe pontífex que deslliga els pecats, el seu desesperança quan aquest li mostra el caràcter irreparable del seu crim, el sentiment, en fi, gairebé inefable de tan terrible, de goig en la condemnació; tot està dit, expressat, traduït per la paraula i la música de manera tan positiva, que resulta pràcticament impossible concebre una altra forma de dir-ho. Així és com comprenem que una dissort semblant no pot reparar-se sinó per un miracle i excusem l’infortunat cavaller per buscar encara el sender misteriós que condueix a la gruta, per recuperar almenys les gràcies de l’infern al costat de la seva diabòlica dona.

Im fernem Land. Lohengrin. Acte III.

El drama de Lohengrin posseeix, com el de Tannhäuser, el caràcter sagrat, misteriós i, tot i això, universalment intel·ligible de la llegenda. Una jove princesa, acusada d’un crim abominable, l’assassinat del seu germà, no té cap mitjà de provar la seva innocència. La seva causa serà jutjada en un judici de Déu. Cap dels cavallers presents salta per ella a la sorra; mes ella confia en una visió singular: un guerrer desconegut ha vingut a visitar-la en somnis. Aquest cavaller ha de ser qui assumeixi la seva defensa. En efecte, en el moment suprem i quan tots la jutgen culpable, una cistella, tirada per un cigne tirat per una cadena d’or, s’acosta a la riba. Lohengrin, cavaller del Sant Grial, protector dels innocents, defensor dels febles, ha escoltat la invocació des del fons del retir meravellós en el qual precisament es conserva la copa divina consagrada per dues vegades en l’últim sopar i per la sang de Nostre Senyor que Josep d’Arimatea va recollir en ella de la seva nafra.

Lohengrin, fill de Perceval, descendeix de la barqueta revestit d’una armadura de plata, el casc al cap, l’adarga a l’espatlla, una petita trompa d’or al costat, recolzat en la seva espasa. «Si aconsegueixo per a tu la victòria -diu Lohengrin a Elsa-, ¿voldràs que sigui el teu marit? … – Elsa, si vols que sigui cridat el teu marit …, cal que em facis una promesa: mai em preguntaràs, mai intentaràs saber ni de quin país vinc, ni quin és el meu nom ni la meva naturalesa.» Elsa respon: «mai, senyor, no escoltaràs de mi tal pregunta.»I, com Lohengrin repetix solemnement la fórmula de la seva promesa, Elsa respon:«El meu escut, el meu àngel, el meu salvador! Podria existir dubte més criminal que no tenir fe en tu, que creus fermament en la meva innocència? Igual que tu em defenses en la meva dissort, així guardaré jo fidelment la llei que m’imposes.» I Lohengrin, estrenyent-la entre els seus braços, exclama:«¡Elsa, t’estimo!» Té aquest diàleg una bellesa com la que sovint es troba en els drames de Wagner, completament impregnada de màgia primitiva, enaltida pel sentiment ideal i la solemnitat en res disminueix el seu natural encant.

La innocència d’Elsa és proclamada per la victòria de Lohengrin; la maga Ortrudis i Frederic, dos miserables interessats en la condemnació d’Elsa, aconsegueixen excitar en ella la curiositat femenina, marcir la seva alegria amb el dubte i obsesionarla fins a fer-oblidar el seu jurament i exigir al seu espòs que confessi el seu origen. El dubte ha matat la fe i la fe, en desaparèixer, arrabassa amb ella la felicitat. Lohengrin castiga amb la mort a Frederic per una emboscada que aquest li ha tendit i davant el rei, els guerrers i el poble reunits, declara finalment el seu veritable origen: «… Tot el que és escollit per servir al Grial queda al punt revestit d’un poder sobrenatural; fins i tot aquell que és enviat per ell a alguna terra llunyana encarregat de la missió de defensar els drets de la virtut, no queda despullat de la seva força sagrada mentre roman desconeguda la seva qualitat de cavaller del Grial; mes és tal la naturalesa d’aquesta virtut del Sant Grial que, en descobrir-se, escapa a l’instant a les mirades profanes; per això no heu de concebre dubte sobre el seu cavaller; si el reconeixeu, hi haurà d’abandonar a l’instant. Escolteu, doncs, com a recompensa la pregunta prohibida! Jo us vaig ser enviat pel Grial; Perceval, el meu pare, és qui porta la seva corona; jo, el seu cavaller, porto per nom Lohengrin.»

El cigne reapareix a la riba per tornar el cavaller a la seua miraculosa pàtria. La maga, a la amb tot el seu odi, revela que el cigne no és altre que el germà d’Elsa, presoner en un encanteri per les seves arts. Lohengrin ascendeix a la barqueta després d’haver dirigit al Sant Grial una fervent pregària. Un colom pren el lloc del cigne i Godofred, duc de Brabant, reapareix. El cavaller és retornat a la muntanya de Montsalvat. Elsa, que ha dubtat; Elsa, que ha volgut saber, examinar, controlar, Elsa ha perdut la seva joia. L’ideal ha aixecat el vol.

Nota: Donada l’extensió d’aquest apartat de la carta de Baudelaire l’he dividida en dues parts i he suprimit aquells passatges que considere de menys interés per al lector actual.

← pàgina anterior

pàgina següent →

 

 

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Carta, Uncategorized, Wagner i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Baudelaire en català: ‘Richard Wagner et Tannhäuser à Paris’ (III-a).

  1. Retroenllaç: Baudelaire en català: ‘Richard Wagner et Tannhäuser à Paris’ (III-b). | EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*//

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s