La immersió lingüística. La llengua pròpia als Països Catalans, Euskal Herria i Galiza.

Els sistema d’immersió lingüística de Catalunya està basat en el del Quebec.

---

Probablement una de les millors decisions de país va ser la que vam prendre el 1983, amb motiu del debat de la Llei de normalització lingüística.  Vam acordar que no separaríem mai l’alumnat per raó de llengua a les escoles catalanes. Textualment: «L’alumnat no ha d’ésser separat en centres […] diferents per raó de la seva llengua habitual». Per afrontar aquest repte, la solució va venir de la mà d’un programa iniciat al Quebec, en una situació de contacte de llengües similar a la que hi havia a Catalunya: la immersió lingüística.

Consistia en un canvi de llengua de la llar a l’escola, amb el consentiment dels pares i sense necessitat que l’infant abandonés la seva llengua d’origen. És a dir, l’alumnat, que té una llengua familiar determinada, és escolaritzat de manera total («immersió») en una nova llengua diferent de la que utilitza habitualment a casa. És també en la nova llengua que realitza l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura.

La implantació de la immersió requereix un notable esforç, no solament de l’administració, sinó també del col·lectiu docent, que és, al capdavall, qui ha de dur les mesures previstes a l’aula i fer-ho amb èxit. Val a dir que el conjunt del professorat català, que era qui estava cridat a implementar la immersió, va respondre de manera exemplar. Cal tenir en compte que la gran majoria no havia après català ni en català al llarg de la seva escolaritat.

L’aplicació del programa d’immersió és considerat un exemple paradigmàtic d’innovació en l’ensenyament de la llengua, en dinàmica a l’aula, en materials curriculars, en formació del professorat, etc.

La immersió durant els primers cursos de l’escolaritat va fer possible que l’alumnat no catalanoparlant pogués continuar la seva escolaritat utilitzant el català com a llengua vehicular, fer l’aprenentatge del castellà de manera progressiva i acabar l’escolaritat obligatòria amb un nivell equivalent en ambdues llengües, com demostren totes les proves fetes al llarg dels més de 25 anys de vigència de la Llei 7/1983.

Remarquem dos factors importants per a l’èxit del programa d’immersió. D’una banda, la implicació i complicitat de les famílies no catalanoparlants que van intuir que la immersió reportaria una més gran qualitat (recursos i formació, sobretot) per als centres on es desenvolupava el programa. Però el consentiment de les famílies implicava sobretot una actitud positiva cap a la llengua catalana, la qual cosa va actuar com un «valor afegit intangible» d’alt nivell, ja que comportava també un més gran compromís de les famílies en l’educació global dels fills. I, per últim, però no pas menys important, també cal remarcar el seguiment i avaluació constant del programa per part de figures universitàries rellevants, com és ara el malaguanyat doctor Miquel Siguan, el psicolingüista Ignasi Vila i tants altres, que en constataren i difongueren els avenços.

Es pot afirmar, doncs, que gràcies a la immersió va ser possible l’escola catalana arreu, en centres metropolitans i en centres rurals; en centres públics i en centres concertats o privats…

Mapa de les comarques catalanes.

---

L’escola catalana

Tenint en compte el tractament de les llengües oficials –català, castellà– a Catalunya no hi ha models d’escoles diferents: totes fan un tractament similar de la llengua en el currículum.

• Amb petites variants, totes les escoles fan l’escolarització infantil (parvulari, a l’inici de l’escolarització bàsica) en català, incloent-hi l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura.

• S’introdueix el castellà de manera progressiva (primer oralment i després en textos escrits) al llarg del període que va entre els 5 i els 8 anys.

• S’imparteixen classes de castellà i de català, en horari equivalent, durant l’educació primària i secundària.

• El català és la llengua vehicular de la gran majoria de matèries del currículum escolar, excepció feta de la llengua estrangera –i del castellà, òbviament.

• Els darrers deu anys ha augmentat el nombre de centres que introdueixen la tercera llengua (anglès, majoritàriament) a parvulari o als primers cursos de primària. Així com també són més els centres de primària i de secundària que imparteixen continguts no lingüístics en anglès (o en francès). Això implica impartir matèries com ara Coneixement del Medi o Ciències Naturals en anglés.

Nous reptes en el tombant de segle

En despuntar el segle XXI, aquest model ha entrat en una nova fase, sotraguejat per l’arribada d’un contingent important d’alumnat nouvingut provinent d’arreu del planeta. Ara ja no es tracta d’alumnes no catalanoparlants que tenen una altra llengua comuna, el castellà, com els anys vuitanta; sinó d’infants que, en conjunt, poden representar més de 100 llengües diferents. (Es calcula que la població nouvinguda a Catalunya parla més de 260 llengües. Tanmateix, a l’escola se’n parlen un centenar, ja que bona part dels nouvinguts és població adulta, sovint masculina.)

Davant d’aquesta situació, s’ha donat també una resposta original i innovadora: les aules d’acollida, que apliquen bona part de les tècniques apreses en el programa d’immersió. I al mateix temps s’ha renovat aquest programa sobre noves bases i s’han posat en marxa altres iniciatives per implicar les famílies i tota la comunitat a la recerca de la complicitat que asseguri la continuïtat i coherència escola-entorn (els plans educatius d’entorn). El conjunt del programa, conegut com a Pla LIC (Pla per a la llengua i la cohesió social), encara és objecte d’implementació. Tanmateix, ja se’n pot fer una primera avaluació molt positiva, des del moment que ha ajudat a donar resposta als nous reptes plantejats per un increment notable de la immigració a les escoles catalanes.

El Pla LIC ha permès, una vegada més, no separar l’alumnat per raó de llengua, ja que el recurs de l’aula d’acollida en el mateix centre és concebut com un suport conjuntural i temporal, mentre l’alumne no adquireix els mínims indispensables per a la comunicació amb la resta de companys del seu grup natural. Per això, el Pla LIC es reclama amb tot el dret, deutor del Programa d’immersió lingüística i continuador natural del bon fer pedagògic dels mestres i professors que els anys vuitanta, amb l’ajut de l’administració com ara, van protagonitzar una tasca ímproba al servei del país i de la cohesió social.

Illes Balears.

---

El cas de les Illes

La situació a les Illes Balears es plantejà de manera similar al Principat –no així al País Valencià. De fet, la relació entre el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i la Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears ha estat aquests darrers 30 anys fluida i de franca col·laboració. Materials, formació, assessorament, idees i plantejaments han circulat de les Illes al Principat, i viceversa, en un exemple d’alineament davant de problemes comuns.

Alumnes separats per raó de llengua. El cas del País Valencià

Altrament s’esdevingué al País Valencià. Des de bon principi, les autoritats educatives s’hi movien entre la pressió de mestres, famílies i organitzacions civils de tot tipus  en favor de la normalització lingüística; i la resistència aferrissada de nuclis importants contraris a la valencianització de l’educació. L’excusa que una part del territori ha estat sempre castellanoparlant – menys poblada i més petita territorialment  – va servir perfectament per dissenyar un model que s’ha revelat ineficaç de cara a fer avançar el domini de la llengua autòctona per part de la majoria de la població.

L’escassa decisió (i convicció) dels primers governs socialistes va fer que s’establís un paradigma en què es distingeixen els següents tipus de centres i de programes:

a) Model monolingüe, amb el castellà com a llengua vehicular o d’aprenentatge i el català com a assignatura setmanal. Es dóna sobretot a la zona castellanoparlant del País, on és voluntària l’assignatura de Valencià, és a dir, hi ha alumnes que no estudien una de les llengües cooficials en absolut mentre que els nouvinguts estrangers sí que ho fan ja que majoritàriament s’estableixen en la zona valencianoparlant.

b) Model bilingüe, amb diferents programes opcionals:

• Programa d’ensenyament en valencià (PEV), popularment conegut com «línies en valencià», adreçat a la població catalanoparlant. Es tracta d’un programa de «manteniment de la llengua de la llar», tal com es coneix internacionalment aquest tipus d’actuacions.

• Programa d’immersió lingüística (PIL), que, semblantment a l’anterior, també és conegut com a «línies en valencià». Tanmateix, en aquest cas, la població destinatària és l’alumnat de zones amb predomini de població castellanoparlant. Com en el cas del Principat, es tracta d’un programa de «canvi de llengua de la llar a l’escola».

• Programa d’incorporació progressiva (PIP), en què s’inicia en llengua castellana i el català hi va guanyant progressivament més pes horari. Per la meua experiència docent puc dir que amb excepció del Coneixement del Medi en valencià – i no sempre – el castellà és la llengua dominant i vehicular, és a dir, la progressivitat del valencià és teòrica i falsa sense que la Inspecció hi faça res. Caldria valencianitzar també els inspectors, monolingües castellans i conservadors com el dit que els va col·locar. Esperem que el conseller Marzà (Compromís) capgire la truita.

• Posteriorment, a partir de 1998, es va posar en marxa el Programa d’educació bilingüe enriquit, en què s’introdueix una tercera llengua (generalment, anglès) des dels primers cursos de l’escolarització.

Un balanç d’aquest model de tractament de la llengua a l’escola no pot pas ser positiu, ja que no ha permès avançar en el domini de la llengua ni en la seva normalització. Els dos programes pròpiament valencianitzadors (el PEV i el PIL) no han arribat mai més enllà del 30 % de la població. Contínuament es troben sotmesos a dificultats i obstacles posats… per la mateixa administració. Si aguanten és gràcies al professorat i a la societat civil, especialment gràcies a l’actuació exemplar del grup Escola Valenciana, que mobilitza cada any milers de persones en defensa de les línies en valencià, sempre amenaçades per una administració poc menys que hostil cap a la normalització de la llengua pròpia. El PP ha optat pel castellà i és molt difícil trobar algun càrrec d’aquest partit nacionalista espanyol parlant en valencià. Ni Rita ni Fabra, alcaldessa de València i President de de Generalitat, han segut capmasos de dir ni pruna en valencià per a vergonya seua i nostra. Afortunadament, el poble els ha fet fora.

El més perillós, però, és la progressiva fragmentació social i lingüística que es va produint: mentre que les línies en valencià es concentren a l’escola pública i al nord del País (Castelló); el model en castellà (totalment o gairebé) es dóna sobretot en centres concertats i privats, i especialment al sud (Alacant). Aquesta perspectiva no augura res de positiu per a la llengua ni per a la cohesió social. L’ensenyament en valencià està pràcticament limitat a l’escola pública sent pràcticament inexistent en les privades i concertades, que tenen un ideari espanyolista com passa amb l’Església Catòlica, de qui depenen la majoria d’aquests centres. Al meu parer, l’escola concertada hauria de desaparèixer ja que els diner públics han d’anar a centres públic i no a la competència deslleial on els mestres no han passat cap oposició i han estat designats per religiosos.

Territoris d’Euskal Herria.

---

Els models d’escola basca

Al País Basc la relació entre l’èuscar i el castellà o el francès, és força diferent de a que hi ha entre català i castellà. D’una banda, la distància en termes de sistema lingüístic és molt més gran; de l’altra, la situació històrica del basc és de pura supervivència des de fa unes quantes desenes d’anys encara que amb l’autonomia es tracta de revertir el procés. El model de tipus d’escola s’assembla més al valencià que al català i no aconsegueix que tots els xiquets acaben els estudis dominant l’euskera. Es vol reformar l’actual model. Hi ha diferències evident entre els casos d’Euskadi, Navarra i País Basc francés. Més informació.

Sota la dictadura franquista, van proliferar iniciatives de la població civil per escolaritzar els infants bascoparlants en centres quasi clandestins, que reberen el nom popular d’ikastoles. Deixant de banda les d’abans de la guerra civil espanyola, el nou moviment d’ikastoles renasqué els anys seixanta i setanta. Es calcula que l’any 1974 ja hi havia 25.000 alumnes escolaritzats en 130 ikastoles als diferents territoris d’Euskal Herria. Amb l’arribada de la democràcia i l’assumpció de les competències educatives, es va establir un model singular que permetia, inicialment, avançar sense tensions en un procés pacífic quant al tractament de la llengua a l’escola. Deixant de banda les ikastoles, que van conservar la seva especificitat, la resta de centres educatius bascos es van adscriure a un dels tres models següents:

– Model A:

S’hi fa tot en castellà, exceptuant l’assignatura d’èuscar. Aquest model ha experimentat una forta davallada els darrers 25 anys.

– Model B:

Una part de les matèries s’hi fa en castellà i una altra part, en èuscar. Tot i que no ha baixat tant com el model A, també es troba en descens.

– Model D:

Totes les assignatures s’hi imparteixen en èuscar, tret de la llengua castellana. Seria, per tant, un model similar a les ikastoles. Avui representa el 73,4% de la matrícula d’educació infantil; un 57,3% de la de primària; i un 54% d’educació secundària obligatòria.

Les dades poden variar per territoris i per tipologia de centres (públics, concertats…). Igualment, hi ha diferències notables entre Euskadi i Navarra. Al País Basc francès, malgrat la no oficialitat de l’èuscar, es calcula que un 30% de l’alumnat de primària estudia en euskera.

Tot i que hom assumeix que aquest model, a curt termini, manté una fragmentació social del País Basc, des de l’arribada de la democràcia es va veure com la forma de mantenir i incrementar el coneixement del basc per part de la població, sense massa tensions.

Des del punt de vista de domini de la llengua, hom debat si els nivells de suficiència en acabar l’escolaritat obligatòria són els que caldrien. Sembla que hi ha un 30% d’alumnes del model D (i, presumiblement, molts més en els altres dos models) que no assoleixen un domini suficient d’èuscar. Per aquesta raó el govern basc, entre el 2007 i el 2009, va proposar una reforma dels models d’escola basca segons el tractament de la llengua. A més d’introduir una tercera llengua de manera primerenca, hom proposava substituir els tres models de centres per un únic model amb un Nou Marc d’Aprenentatge i Ensenyament de les Llengües. Es pretenia superar la divisió entre els tres tipus de centres i instaurar un model més fluid en què es fixés el mínim de domini de la llengua pròpia per als alumnes. Tanmateix, la proposta no va passar de ser objecte de debat entre els diferents grups polítics, ja que el canvi de signe ideològic al capdavant del govern al maig de 2009 va aturar la reforma anunciada i ha deixat, de moment, les coses com estaven. Falta unanimitat per implantar un model nou que potencie més l’euskera.

Extensió del gallec.

---

El gallec

Encara que la majoria dels gallecs el parlen, el gallec està en retrocés entre els joves i les ciutats. Fraga i les seues majories absolutes i ara Feijóo són responsables d’una política educativa que pretén foragitar aquesta llengua de les escoles seguint el demagògic La majoria vol castellà, especialment en les escoles infantils de les poblacions majors. Socialistes i nacionalistes acordaren 50 % de cada llengua. A Feijóo no li semblava bé. Rajoy és un gallec que sols parla en castellà. Fraga i el seu equip foren els responsables de la normativa del gallec, castellanitzada i allunyada del portugués. D’aquesta manera firmà la sentència de mort d’aquesta llengua mil·lenària. El grau de castellanització és tal que un català o un castellà entén el gallec sense necessitat de subtítols. Podríem dir que estem davant d’un dialecte del castellà més que davant d’una llengua diferenciada. He conegut gallecs que no coneixien la llengua. La solució es troba al sud de la frontera amb Portugal. Galaicoportugués o castellà.

Veure: El gallego en la enseñanza.

---

A tall de conclusió

La llengua és un element cabdal en el procés educatiu. El tractament que en fa escola no és només com a matèria d’aprenentatge en si mateixa. La llengua és el vehicle pel qual es realitza l’aprenentatge de gairebé totes les matèries: bona part dels continguts es vehiculen per mitjà del llenguatge. Per això, la relació entre llengua i aprenentatge és un punt cabdal en la pedagogia i de la psicologia de l’educació. Avui sabem que aprenem a pensar i a parlar gràcies al fet de viure en una comunitat parlant, que sense la mediació del sistema de signes lingüístics un infant no podria realitzar la major part dels aprenentatges. Per això, parlar del tractament que l’escola fa de la llengua –com a matèria, però sobretot com a vehicle per a l’aprenentatge, «en quina llengua s’ensenya»– és un element clau tant per a qualsevol model d’escola, com d’educació. Però també ho és de cara a construir una comunitat social en què els seus membres tinguin un instrument comú per entendre’s, un sistema de signes compartit, portador d’una cultura comuna gràcies justament a la llengua que la vehicula.

Quan debatem models d’escola i llengua, en el fons estem debatent models de societat. Una societat cohesionada comparteix, en primer lloc, un llenguatge comú que permet als seus membres construir plegats un projecte de futur, a partir d’un diàleg intercultural, si aquella societat està formada, com la catalana, per persones autòctones i persones vingudes d’arreu del món. L’instrument que pot fer possible aquest diàleg és, sens dubte, la llengua comuna. En el nostre cas, el català.

---

Font: Joan Badia i Pujol, director de la revista Escola Catalana i elaboració pròpia.

VIII Jornades de Normalització Lingüística de CCOO del País Valencià, les Illes Balears i Catalunya.