Què és fer ensenyament en català (III).

josep-franco-i-giner
 Josep Franco i Giner.

A Vicent Pascual i Granell de qui aprenem autoestima cada dia.

En l’entrada anterior vam veure el concepte de llengua vehicular. En aquesta seguim estudiant diferents aspectes relacionats amb l’educació en català de la mà de Josep Franco i Giner, especialista en el tema. L’únic sistema que assegura que tots els alumnes aprenguen valencià (català) i castellà és el de la immersió lingüística en català. En el cas valencià podem observar que mentre els xiquets que han estudiat en la línia en valencià dominen les dues llengües, els que han fet servir el castellà com a llengua majoritària d’ensenyament acaben els estudis sense un domini acceptable de valencià. En això, la mentalitat dels pares i les polítiques educatives tenen molt a dir. El valencià està en risc de desaparició i els que ens l’estimem hem de lluitar perquè això no siga així. Una escola trilingüe (o plurilingüe) de base valenciana: valencià, castellà i anglés (potser també francés). Els xiquets bilingües tenen una predisposició major per a aprendre llengües estrangeres que els monolingües.

Un fet ens fa sentir optimistes. Durant els governs del PP milers i milers de famílies que volien que els fills estudiaren en valencià no pogueren fer-ho per culpa de la política anti-valenciana de la dreta cavernícola. Aquesta gent ja és a l’oposició i ens consta que l’esquerra està a favor de la nostra llengua i farà tot el possible perquè no quede ni un alumne sense ser atés en valencià si així ho desitja. Per altra banda, s’hauria d’acabar amb la voluntarietat de l’assignatura de valencià en les comarques castellanoparlants, ja que va en contra del mateixos alumnes en privar-los d’una eina que més tard o d’hora necessitaran i per crear dues classes de ciutadans segons la llengua. Els models de Catalunya o de Quebec són immillorables i tenen molt bona consideració internacional entre la comunitat educativa.

Regí, mestre.

Qui dirà la nostra història? Paco Muñoz.

5.- Com podem ajudar?

En primer lloc fent de guies. L’alumnat ha de ser plenament conscient des del primer dia que el centre ni és ca seva, ni és un petit bocí de l’espai de lleure que hi habita la resta de les hores del dia. Al centre, com a la societat, hi ha normes. Però és al centre on pertoca corregir-ne algunes, com ara les de minorització lingüística, o les dites solidàries, d’estalvi energètic, d’higiene personal, i d’altres, que altrament no s’assumiran enlloc.

No podem reproduir els hàbits del carrer; si bastés en fer-ho així no caldria anar a costura, podríem dur l’escola al carrer i deixar-la igual que aquest. Aquest prendre consciència del fet diferencial que és l’escola respecte de la societat ens ajudaria a avançar en les normes de conducta en general, i en les lingüístiques en particular.

De vegades representa un esforç afegit el fet d’haver d’adaptar material curricular que no existeix en la nostra llengua, i fins i tot modificar-lo per cercar el punt màxim d’optimització, havent-ne de millor en altres llengües, però la sistematització en l’ús bàsic de textos en català ajudarà a prendre consciència entre l’alumnat de la necessitat, i no de l’opcionalitat, d’aprendre’n, en usar-lo també sistemàticament.

escuela-biblica-dominicalEscola Bíblica Dominical, Texas (USA). En els EEUU la religió no forma part de currículum. Les famílies interessades poden acudir fora de l’horari escolar a escoles pertanyents a la seua religió, mesquites, sinagogues, etc.

Aquesta necessitat ha d’arribar a ser percebuda per l’alumnat a partir d’aquella coherència en l’acció del professorat que permeta un aprenentatge basat en l’ús sistemàtic; en la pràctica de la llengua a l’aula que aporte autonomia a l’usuari per dirigir els seus interessos cap als llocs susceptibles d’interacció. Que l’alumnat acabe convencent-se de la seva competència per transformar l’entorn, el més immediat, l’aula si més no, a través de les paraules en un codi determinat, i en altres, però també en la llengua pròpia d’aquí. És en aquesta vessant social de la llengua on percebrà el volum total de la potencialitat d’aquesta.

L’alumnat ha de percebre que el professorat ha assumit un compromís que de vegades no és la solució més fàcil, i en aquesta presa de consciència d’un esforç per part d’un col·lectiu que de vegades no ho té gens senzill per arribar-hi, saber valorar la bondat de la norma. Totes les normes, també les lingüístiques, estan dissenyades per facilitar la vida en societat; són necessàries, malgrat no ens agraden. El compromís, així, ha de ser compartit per tots els actors de la vida del centre. Un compromís compartit és més bo de dur que no pas una acció aïllada. L’alumnat, per tant, ha d’entendre, li ho hem de fer entendre, que a una àrea impartida en català, per poder avaluar els procediments, s’han de fer les tasques en aquesta llengua, inclosos els exàmens. Haurem d’atendre les mancances personals de l’alumnat i ser-ne conscients de la seva competència de partida. Ajustar-nos a aquesta realitat i actuar en conseqüència. No serà la mateixa cosa un alumne d’incorporació tardana al sistema que un d’escolaritzat aquí des de sempre. En el primer i en el segon cas, però, les accions han d’estar coordinades i fetes per part de tothom de la mateixa manera.

La mateixa cosa que anem dient pel que fa a la vida d’aula l’hem de fer extensible a tots els àmbits de la vida del centre. S’imagina algú una persona que faci servir una llengua a la cuina de ca seva, una altra al jardí i una altra a la terrassa per sol·licitar la mateixa cosa de l’interlocutor? Nosaltres, tant a les aules com als passadissos, estem educant, o ho intentem, en funció de la nostra condició de docents, de conductors d’uns hàbits. Les opcions privades han de quedar al marge.

D’altra banda, l’alumnat més resistent ha d’entendre que li serà més fàcil viure en un territori que té dues llengües oficials si domina les dues llengües. Que s’integrarà més fàcilment si participa d’un projecte col·lectiu que si es manté fora de joc, devora d’actituds de rebuig envers una llengua que ha patit persecució i que serveix tant com qualsevol altra per fer de tot. Etcètera. Ha d’entendre-ho com una qüestió compensatòria, fins i tot.

Finalment podem ajudar parlant-ne. N’hem de parlar més als òrgans rectors dels centres, a les reunions de tutors, amb els pares, amb l’alumnat sense cap mena de complex ni prejudici previ. Si la nostra raó no és compartida no és ni tan sols raó.

ROBER SOLSONA......20110609.....VALENCIA....Miles de personas se han concentrado hoy en la Plaza de la Virgen de Valencia, convocados por la Escola Valenciana-Federació d'Associacions per la Llengua, en protesta por la eliminación de lineas de enseñanza en valenciano y para oponerse al proyecto de educación trilingüe.ARCHDC


6.- Contra Babel, més pedagogia

Aquestes orientacions, per un ús coherent de la llengua catalana als centres educatius, no estan escrites contra cap altra llengua, ans al contrari. Només amb unes bases fermes de competència en una llengua, que no s’assoleixen si no se’n fa un ús adequat, es pot arribar a tenir competències suficients, no solament en altres llengües, sinó en qualsevol camp que atenya l’humà. La llengua ens és necessària per ésser persones.

Com a docents, la nostra obligació és facilitar un aprenentatge compartit i solidari de moltes coses que, segurament, travessen àmbits diferents de la vida en societat. Per poder fer aquest camí, de totes les coses necessàries, l’única que és imprescindible és comunicar-se generalment a través del llenguatge verbal i, per tant, d’una llengua. Sobre aquestes bases, després, s’ha d’anar construint tot un bagatge coherent que té com a primera matèria aquella llengua.

No sembla que puga haver, des d’infants, un aprenentatge viscut com a propi i que ens ateny si no es planifica correctament en quina llengua haurem de veure’ns les cares amb les primeres experiències. Que aquestes puguen ésser conduïdes cap a altres experiències amb èxit o que fins i tot puguen reproduir-se en altres llengües, depèn de la coherència i cohesió amb què s’hagen dut a terme en primera instància. L’ensenyament en la llengua pròpia és la condició prèvia a qualsevol altra experiència de plurilingüisme, d’excel·lència educativa en el procés d’ensenyament i aprenentatge. Des de la solidesa conjuntiva d’una Escola Valenciana és possible donar resposta a qualsevol repte.

L’escola té l’obligació de facilitar aquest aprenentatge d’una manera senzilla, encara que amb la complexitat que puga comportar, però sempre adequadament. En una situació de llengües en contacte, la minoritzada, per les normes automatitzades, no té cap possibilitat de sobreviure si no se li permet ésser usada i apresa, consegüentment, en determinats contextos: l’escola. Les teories i les pràctiques han confirmat que solament aprenem una segona llengua, o una tercera i una quarta, satisfeta la necessitat primera de comunicar-se en la primera, si se’ns dóna la possibilitat, però també si se’ns mostra com útil i atractiva als nostres interessos.

Una llengua minoritzada resulta poc interessant a algú que ja en té una altra per comunicar-se; i en tot cas decidirà d’aprendre’n una altra que siga encara més atractiva que la primera que ja coneix, no una que ho siga menys. Això s’anomena bilingüisme subtractiu. No arribem a aprendre una llengua que no ens serveix més que la que ja coneixem. Sabem que aprenem millor allò que ens agrada. Que memoritzem i retenim més les coses que ens varen ser simpàtiques. Ningú no aprén allò que li és venut com a subsidiari. Si la nostra escola no és íntegrament valenciana i en valencià, qualsevol temptativa de normalització de la societat estarà abocada al fracàs. D’aquí l’apel·lació a la norma que ho pretén: la LUEV.

Està demostrat, en canvi, que si escolaritzem en català, els uns i els altres, els d’aquí o els d’allà, tothom està en disposició, després, d’aprendre la llengua majoritzada, aquella amb què les normes automatitzades es manifesten socialment. Aquest bilingüisme additiu és el que ha de facilitar l’escola si no volíem perdre també en aquest àmbit allò que ja està bastant en minoria a la resta d’àmbits.

A partir d’aquesta cementació la torre de Babel tindrà garantida l’entesa entre els seus habitants, perquè serà possible conèixer llengües compartides a partir de la soca comuna de la pròpia del territori, el lloc on se sustenta la torre.

(Si) Els alumnes que reben l’ensenyament en castellà no solen esdevenir bilingües competents (i) l’ensenyament en valencià no resta competència lingüística en castellà (aleshores) és necessari aconseguir que la nostra llengua esdevinga (…) la llengua de comunicació i cohesió.
Argumentari per a un ensenyament plurilingüe a l’escola valenciana.
Unitats d’Educació Multilingüe de les Universitats Valencianes.

Què és fer ensenyament en català (I)
Què és fer ensenyament en català (II)
Què és fer ensenyament en català (III)

Font: La Veu del País Valencià.

 

 

Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Cançó, Educacó, Filologia, Uncategorized i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s