Bukowski, admirador del francés Céline.
Un Déu que conta els minuts i els cèntims,
un Déu desesperat, sensual i rondinaire com un porc.
Un porc amb ales d’or que es tira per tots els costats,
panxa per amunt, a la recerca de carícies.
Aquest és, el nostre Senyor. Abracem-nos!
(Céline)
“Com qualsevol podrà dir-vos, no sóc un home molt agradable. No conec aqueixa paraula. Jo sempre he admirat el vilà, el fóra de la llei, el fill de gossa. No aguante el típic xic ben afaitat, amb la seua corbata i un bon treball. M’agraden els homes desesperats, homes amb les dents trencades i els destins trencats. També m’agraden les dones vils, les gosses borratxes, amb les mitges caigudes i arrugades i les cares llardoses de maquillatge barat. M’agraden més els pervertits que els sants. Em trobe bé entre marginats perquè sóc un marginat. No m’agraden les lleis, ni morals, religions o regles. No m’agrada ser modelat per la societat”.
(En Collons, d’Es busca una dona. Bukowski.
Així s’autodefineix Charles Bukowski, l’escriptor dels baixos fons de Los Angeles, nord-americà nascut a Alemanya en 1920, un dels millors contistes de qualsevol època i dels més fecunds autors contemporanis, comparat a voltes amb Hemingway pel rigor del seu estil i la seua narració directa (aqueix estil “casual” amb que a estones sembla inclusivament superar al mestre), i amb Céline i Henry Miller per les seues preferències temàtiques.
Rude, porc, tendre, despietat, humà, denunciant, sexual, violent, no figura no obstant açò entre els best-sellers de la narrativa d’avui, i és explicable: la seua literatura dol, gens té de complaent, li diu a molta gent coses dures que aquesta no vol sentir o prefereix oblidar. Els seus personatges són rebentats física i moralment: prostitutes barates en temps de descompte, borratxos sense remei, jugadors delirants i de sort pèssima, violadors de xiquetes innocents, delinqüents despietats, tipus tots que serveixen per a traçar un gran fresc de la descomposició moral d’un món on els valors caminen volant baix, pels embornals.
Céline
“La seua és la veu dels sense treball, dona ni domicili –suggereix Juan Carlos Kreimer–. Per la seua banda, Carlos Olivares, contista xilè dels seixanta i bukowskiano fanàtic, diu que es tracta d’un “escriptor-droga: si es llig una vegada s’adquireix el vici de perseguir els seus llibres”. No obstant açò, sóc més aviat de l’opinió que es tracta d’un escriptor que genera reaccions extremes: o agrada a morir, o produeix vertaderes nàusees. Céline o Miller són dolços escolanets comparats amb Bukowski.
Vaig arribar a casa dels Bukowski en Sant Pere (el port de Los Angeles) amb el poeta David Valjalo, amic comú que havia concertat la cita. Eren prop de les nou de la nit i ens va obrir la Linda Lee, la seua companya, segles més joves, riallera, jovial i aficionada a les menjades naturistes. Li vaig lliurar les botelles de vi que portava i en entrar en el salón de la casa, entrava també, des d’un altre costat, Bukowski, prim, grenyut, amb la camisa fora, cordial, amb algunes copes ja en el seu haver. Venia de la seua cambra de treball, una espècie de antioasi; dins d’una casa ben tinguda, perfectament de classe mitjana, neta i ordenada, una cambra on l’escriptor reprodueix el seu hàbitat de tota la vida: el desordre, burilles apagades i pots de cervesa buits per tot el sòl. “Necessite treballar en un ambient així”, assegura Bukowski. “M’estimula”. Prompte ens vam posar a la feina amb el vi, i la conversa va anar per moltes rutes, va perdre a estones el seu nord, van quedar caps per lligar, idees inconcluses, però d’alguna manera les preguntes i les respostes estan ací. Després de tot, van ser les tres botelles que jo vaig portar i tres més, i la nit es va perllongar fins a la matinada.
Hemingway
En un moment vaig preguntar si a un conte “Els assassins” l’havia titulat així per un conte homònim de Hemingway. Va dir que sí, que per descomptat, encara que considerava que el seu era superior al del vell Ernest. No ho va dir amb pedanteria, sinó més aviat amb un somriure, com si ell mateix no creguera el que estava dient. I és possible, mirant ben les coses, que tinga raó: que el seu text siga més dolorós, més intens i fins a més perfecte que aquell magistral relat dels gàngsters que van a la recerca d’un boxador suec al que han de manar a millor món. Pensant en els autors als qui al·ludeix per a bé o per a mal en diversos contes – “G.B. Shaw no em produeix més que badalls… el Hemingway jove era bé… Gingsberg a voltes” – li pregunte per les seues lectures del moment, que autors li agraden, de quins abomina. La veritat – contesta – és que fa trenta anys que no llig res.
La resposta és sorprenent, encara que no inversemblant, si pensem que Bukowski escriu com un desaforat i beu tots els dies fins que l’alcohol ocupa l’escenari central del cap. Quan deixa la ploma, no hi ha lloc ja per a la lectura. No obstant açò, podria tractar-se també d’una resposta una miqueta publicitària, perquè la veritat és que en contes i novel·les esmenta a escriptors i té idees molt definides sobre ells: “Deixant a un costat a Dreiser, Thomas Wolfe és el pitjor escriptor nord-americà, Burroughs és terriblement avorrit, Faulkner una nul·litat. Saroyan estaria bé si no fóra tan optimista.”
-Per què sent tan bo – li pregunte sense ironia- els teus llibres no ixen de les editorials marginals com Black Sparrow o City Lights?
-No m’agraden les edicions milionàries. Poden donar molts diners i un corre el risc de tornar-se ric. Deteste els rics. I em mantinc lleial a Black Sparrow. Quan jo caminava mort de fam, ells em van pagar cent dòlars per una sèrie de relats i a més els van publicar.
En la conversa, Bukowski va responent preguntes, expressant idees, manifestant la seua visió del món i de les coses més íntimes i quotidianes. El que diu l’hem llegit i rellegit en els seus contes i novel·les, abans o després d’aquesta nit cordial; és a dir, hi ha una comunió estreta i dinàmica entre el que aquest autor escriu i el que la vida li va oferint en cada cantonada.
-T’han acusat de masclista – li dic.
La resposta que em dóna podria ser la mateixa que dóna el “gran poeta” del seu conte al seu jove entrevistador, quan li pregunta què pensa sobre l’alliberament femení: “quan elles es disposen a llavar el cotxe, a espentar l’arada, a perseguir els dos tipus que acaben d’assaltar la tenda de licors o a netejar clavegueres, quant elles es disposen que els volen les mamelles d’un tir en l’exèrcit, jo estaré llest per a quedar-me a casa i llavar els plats i avorrir-me arreplegant pelussa de la catifa”.
John Fante, va ser el model de Bukowski.
En la seua novel·la Dones (tema en el qual ha investigat molt, segons em posa en la dedicatòria), el protagonista, Henry Chinaski (autobiogràfic, sobrenomenat Hank i personatge d’altres contes i novel·les de l’autor) està assegut, solament, bevent en un bar. Arriba una dama que es presenta com a professora de literatura, acompanyada d’una de les seues alumnes. Li demanen a l’escriptor que li responga algunes preguntes per a la classe. La primera d’elles indaga sobre qui és el seu escriptor favorit. Chinaski esmenta a John Fante (el propi Bukowski em va dir que Fante era la seua major influència), autor de Pregunta-li a la pols. La raó? “Emoció total. Un home molt valent”. Qui li segueix a Fante? Insisteix la professora. Céline, diu Chinaski. Raons? “Un home molt valent”. Creu en la valentia? “M’agrada veure-la en qualsevol part”, diu l’escriptor, “en els animals, en les aus, en els rèptils, en els humans”. Raons? “Em fa sentir bé. És assumpte d’estil enfront de cap oportunitat”.
La frase per descomptat recorda el concepte hemingwayà de “gràcia sota la pressió” que ha sigut millor traduïda com a “elegància en el sofriment”. La següent pregunta de la mestra cau pel seu propi pes. Hemingway? “No”, diu Chinaski a seques. Raons? “Molt feréstec, massa seriós. Bon escriptor, frases magnífiques. Però la vida per a ell sempre va ser una guerra total. Mai se’n soltava, no ballava mai.” La mestra i la seua alumna van guardar els seus quaderns i es van esfumar. Chinaski es lamenta de no haver aconseguit dir-los que les seues vertaderes influències eren Gable, Cagney, Bogart i Errol Flynn. En un altre moment de la mateixa novel·la, Henry Chinaski es troba a casa de Sara (que per alguns trets i situacions sembla correspondre a Linda Lee) quan arriba un jove de barba negra i pèl llarg que es presenta com a poeta i li pregunta com aconsegueix un autor publicar les seues obres.
Dones és una novel·la deliciosa en la qual el protagonista narra la seua vida eròtica a partir dels cinquanta anys, amb un realisme bastant cru que a estones podria confondre’s amb la pornografia. Àgil, divertit, despietat, va lliurant pas a pas una vertadera galeria de personatges femenins que atempten una mica violentament contra els postulats feministes. “M’acusen molt pels meus personatges favorits”, em va dir Bukowski aquella nit. “Si pinte una dona que és brossa, les feministes se’m tiren damunt, mentre que si pinte un home que és brossa, no em diuen res”. Injustícia sexual, si es vol.
Si obrim qualsevol de les edicions recents en Bukowski i llegim les llistes de les seues obres, no podem deixar de llançar una exclamació de sorpresa: al voltant de quaranta títols! I açò que va començar a publicar després dels cinquanta anys. Centenars de contes (reunits en espanyol sota els títols de La màquina de follar, Se cerca una dona, Ereccions, ejaculacions, exhibicions i Escrits d’un vell indecent, diverses novel·les (Factòtum, Carter, Dones i La senda del perdedor), i un sense fi de poemes que han recorregut bona part de les universitats nord-americanes en els recitals que Bukowski sol donar pel pagament de cinc-cents dòlars.
Que sapiguem, només un volum de la seua poesia ha aparegut en traducció a l’espanyol, Sóc de la riba d’un got que talla, sóc sang, publicat a Mèxic. Els seus poemes s’assemblen als seus contes; són de clara tendència narrativa. Comentant-los, l’escriptor uruguaià Saúl Ibargoyen va assenyalar: “Igual que en els seus relats, Bukowski atrapa éssers marginats, distorsionats, alienats, confusos, declinants. Potser per estranya solidaritat o per una tendresa inconfessable; o simplement perquè la seua estripada història de penúria, desocupació, ànims d’escriptor tardà, d’alcohòlic destructiu i de faldiller fatalista, ho va posar en l’únic rumb que podia triar. Encara així, aquesta poètica conté una força dramàtica, una intensitat vital i un propòsit de no claudicar que obliguen a estudiar-la amb detenció i sense prejudici. Tal vegada els poetes “purs” que tant abunden encara per aquests mons de mer paper, queden horroritzats. Bukowski, senzillament, riurà de tots. Nosaltres també”.
Possiblement la seua millor novel·la.
Mestre indiscutible del conte, Bukowski ha destacat també en la novel·la, amb un dels seus llibres més recents, La senda del perdedor, que mostra una diferència bàsica amb quasi tota la resta de la seua obra narrativa: s’allunya de l’obsessiu tema sexual que el persegueix per a centrar-se autobiogràficament en la vida d’un xiquet Chinaski-Bukowski –fill d’un pare brutal, mediocre i violent que l’assota amb una corretja de cuir– que avança a través d’una adolescència dura i desolada de l’època de la Depressió fins als primers anys de la joventut. La mirada de l’autor és obliquament compassiva i li atorga una alta dosi d’humanitat al personatge, vertader supervivent que viu i es desviu aplicant el ja citat lema hemingwayà de “elegància en el sofriment”. La mateixa mirada compassiva que enfoca a tota la cort d’éssers marginals que poblen la seua obra i que es passen la vida jugant a perdedor.
Coneixent la infància i l’adolescència de Henri Chinaski, entenem millor les arrels de la violència bukowskiana que tant ha incomodat als sectors més burgesos i puritans del públic lector, que es neguen a veure més enllà dels seus nassos i escodrinyar una mica en la brossa. Diu Stephen Kessler que Bukowski escriu amb un sentit de la veritat típic de qui no té gens que perdre, i que “l’atac moralista- filosòfic d’Henry Miller contra les convencions socials i literàries, sembla transcendentalment ingenu enfront de la mirada que des de més baix del ben i el mal exerceix Bukowski”. No obstant açò, apuntem per a acabar, que entre l’angoixa, l’escepticisme que sobrepassa el cinisme, l’amargor de residir en un món que pel que sembla no té solucions, Bukowski és capaç de traure el somriure, certa dosi de generositat humana que fa que, després de tot, no es perden les esperances.
Aquesta entrevista va ser realitzada pel novel·lista xilè Poli Délano durant una trobada que va mantenir amb l’escriptor dels suburbis de Los Angeles. La mateixa va ser publicada per la revista Crisi (número 50) al gener de 1987.
Selecció i traducció catalana de Regí.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 