Henry Charles Bukowski 1920-1994, va nàixer en la ciutat alemanya de Andernach, però en 1923 es va traslladar amb la seua família a Baltimore i, més tard, es van mudar a Califòrnia, on va viure gran part de la seua vida. El seu pare era un militar americà que li propinava cruels pallisses. La seua mare era alemanya. Durant molts anys i després d’un breu pas per la universitat, es va guanyar la vida amb treballs temporals, espaiats pels períodes de vacances que es prenia quan tenia sort en les apostes de l’hipòdrom.
Va començar a escriure contes sent molt jove, però després d’un primer relat publicat en la revista “Story Magazine” en 1944, va abandonar la literatura per un període de deu anys, desencantat del procés que implicava el publicar. Durant aquesta dècada va portar una vida d’extrems i excessos motivats per la seua afició a l’alcohol que haurà de ser, el seu numen. En el seu alcoholisme Bukowski trobaria la inspiració (i la raó) per a desenvolupar una literatura profunda i punxant que exposa a l’ésser humà sense aparença, que sagna sota la pell.
“L’alcohol és probablement una de les millors coses que han arribat a aquesta terra, a banda de mi. Llavors ens portem bé. És destructiu per a la majoria de la gent, però jo sóc un cas apart. Faig tot el meu treball creatiu quan estic intoxicat. Fins i tot m’ha ajudat amb les dones. És un alliberament perquè bàsicament jo sóc una persona tímida i introvertida, i l’alcohol em permet ser aquest heroi que travessa l’espai i el temps, fent un munt de coses atrevides… Llavors l’alcohol m’agrada, com no?”.
En 1964 va tenir una filla amb la seua parella Frances Smith. Quan es va instal·lar en Tucson, l’amistat amb Jon Webb i Gypsy Lou va ser determinant perquè Bukowski es decidira a publicar i a viure de la literatura.
En 1969, temps després d’haver publicat alguns poemes en la revista literària “The Outsider” i escriure la seua columna titulada “Notes of a Dirty Old Man” per al periòdic independent “Open City” (de Los Angeles) i després per a “Los Angeles Free Press”, va arribar l’oportunitat en la qual l’editor John Martin (de Black Sparrow Press) li va oferir 100 dòlars mensuals per la resta de la seua vida a canvi que es dedicara a l’escriptura.
Charles Bukowski va escriure el primer poema als 35 anys, la seua poesia està marcada per un realisme provocador, descarnat i líric; a un temps explícit, brutal en ocasions, abundant en dades autobiogràfiques, personalíssim i ple d’humor àcid i desencantat.
Sean Penn, Bukowski i Madonna.
No pot oblidar-se a propòsit del seu humor, l’entrevista que li va fer Sean Penn en declarar el que pensava sobre les dones: “Jo les dic màquines de queixar-se. Les coses amb un home mai no estan bé per a elles. I quan em tiren tota aqueixa histèria… He d’eixir, agarrar el cotxe i anar-me’n a qualsevol part. Prendre una tassa de cafè en algun costat. En qualsevol costat. Qualsevol cosa menys una altra dona. Supose que estan construïdes de diferent manera, no? Quan la histèria comença, s’acaba tot. Un s’ha d’anar, elles no entenen per què. On vas?, et criden. Em vaig a la merda, xicona! Pensen que sóc un misogin, però no és veritat. Açò és mentida. Segur, a voltes pinte una mala imatge de les dones en els meus contes o poemes, però amb els homes faig el mateix. Fins i tot jo isc mal parat moltes vegades. Si realment pense que alguna cosa és dolenta, dic que és dolenta, siga home, dona, xiquet o gos. Les dones són molt primmirades, pensen que la prenc amb elles en particular. Aquest és el seu problema “.
En 1970 va decidir renunciar al seu treball en l’oficina de correus per a dedicar-se a escriure tot el temps. Tenia 49 anys. Per aquells dies va escriure una carta en la qual exposava els motius de la seua decisió: “Tinc dues opcions, romandre en una oficina i tornar-me boig o quedar-me fóra i jugar a ser escriptor i morir-me de fam. He decidit morir de fam.”
A menys d’un mes d’haver deixat el treball en l’oficina de correus, va acabar la seua primera novel·la titulada “Post Office” (El Carter). A aquesta van seguir altres cinc, protagonitzades totes per Henry Hank Chinaski, alter ego del propi Bukowski, entre les quals destaca “La senda del perdedor” (1982).
Els contes de Bukowski van ser reunits en diversos volums, sent el més conegut “Ereccions, ejaculacions, exhibicions” (1972), en el qual arreplega relats publicats anteriorment en diverses revistes underground. La seua obra va inspirar a Marco Ferreri per a realitzar la pel·lícula, “Tales of Ordinary Madness” (1981), a la qual va seguir “Barfly” (1989) de Barbet Schroeder, amb guió del propi Bukowski.
La prosa de Bukowski és autobiogràfica en un 90%, segons el propi autor, molt més que la seua poesia. L’alcohol, el sexe, la solitud i els aspectes més absurds i sòrdids de la nostra civilització ocupen un lloc d’honor en l’obra de Bukowski, que sempre va evitar els ambients literaris; preferia els bars i les habitacions lúgubres.
Sobre la moral convencional opinava que: “Potser no existisca l’infern, però els que jutgen poden crear-lo. Pense que la gent està sobredomesticada. Un ha d’esbrinar el que li passa, i com va a reaccionar. Vaig a usar un terme estrany ací: el bé. No sé d’on ve, però sent que hi ha un bàsic tret de bondat en cadascun de nosaltres. No crec en Déu, però crec en aquesta ‘bondat’, com un tub dins dels nostres cossos. Pot ser alimentada. Sempre és màgica, per exemple quan en una autopista sobrecarregada de tràfic un estrany fa lloc perquè algú puga canviar de carril. És esperançador”.
Actualment Bukowski és conegut com un dels millors i l’últim escriptor de la generació Beat, a pesar que mai va ser associat amb Jack Kerouac o Allen Ginsberg. El mateix Jean Paul Sartre ho va considerar el major poeta americà.
Bukowski va crear una obra que posseeix energia i identitat, fonaments d’una actitud que nega les estructures formals i d’un realisme brut que té moments de bellesa singular, la qual definia com alguna cosa relatiu ja que “No existeix alguna cosa com la bellesa, especialment en un rostre humà, açò que diem fisonomia. Tot és un imaginat i matemàtic alineament de trets. Per exemple, si el nas no sobreïx molt, si els costats estan bé, si les orelles no són massa grans, si el cabell no és massa llarg. És una mirada generalitzadora. La gent pensa que certs rostres són bells, però, realment, no ho són. La vertadera bellesa, per descomptat, ve de la personalitat. No té res a veure amb la forma de les celles. Em diuen de tantes dones que són belles, però quan les veig, és com mirar un plat de sopa”.
El poeta que alguna vegada va dir de si mateix: “Sóc el que va espantar la por de la corretja del meu pare quan era assotat al bany, sóc Bukowski, el que el va mirar als ulls i va advertir que ja no mostraven feresa, sinó que semblaven buits i evitaven els meus. Sóc qui va beure whisky al seu antull en els cèntrics bars de Los Angeles, l’escriptor que injecta sang i “bellesa”, sóc la bèstia, sóc un home de paraules, sóc la humitat de la nit; la caiguda vertiginosa del món, el rebel que va riure del seu pare quan li deia que havia de ser enginyer per a guanyar molts diners, sóc qui al costat de Hemingway va explorar els corrents subterranis del cor de l’home. Sóc Bestiabuk el poeta que va passar tota la nit mirant la festa de graduació a través de la malla metàl·lica de la finestra, sóc l’home de la barra que mira a aqueixa jove bella amb un glop en la mà murmurant a l’orella del seu acompanyant. Sóc qui veu a molts homes morts, rebent ordres amb un somriure d’imbècils, servils i encantat de ser-ho. Sóc Charles Bukowski, sóc un got que talla, sóc sang…”
L’escriptor es va casar en 1985 amb Linda Lee Beighle, amb qui havia començat a sortir quan la seua relació amb Linda King va començar a declinar a mitjans de la dècada dels 70.
Va morir de leucèmia a Sant Pere, Califòrnia, el 9 de març de 1994. Tenia 73 anys.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 