Bukowski en català-valencià: ‘Maleïda Espanya!’

charlesbukowski_3 botellin

Maleïda Espanya!
estan bombardejant esglésies,
bé, açò està bé,
veure el bou agafar el matador
açò és el millor
els escamots d’execució
açò és el millor
Lorca xuclava polles.

(Bukowski).

La vida feliç dels cansats

Acuradament sintonitzat amb
la cançó d’un peix
estava en la cuina
a mig camí de la bogeria
somiant amb l’Espanya
de Hemingway.
Fa xafogor, com se sol dir,
no puc respirar,
he cagat i
he llegit les pàgines d’esports,
he obert la nevera,
he vist un tros de carn
morada
i l’he tornat a deixar
allí.
El lloc on trobar el centre
és en el límit
aqueixa repicadissa en el cel
no és més que una canonada
que vibra.
coses terribles avancen per les
parets; flors de càncer creixen
en el porxo; al meu gat blanc
li van arrancar un ull
i només queden 7 dies
de carreres
de la temporada estiuenca.
La ballarina mai no va arribar del
Club Normandy
i Jimmy no va portar la
puta,
però hi ha una postal des d’Arkansas
i un imprés retornable de Food King:
10 dies gratis a Hawaii,
tot el que cal fer
és emplenar-ho
però no vull anar
a Hawaii
vull la meuca amb ulls de pelican
melic de bronze
i
cor d’ivori.
Trac el tros de carn
morada,
el tire a la
paella.
Llavors sona el telèfon.
Caic sobre un genoll
i rode sota
la taula. Allí em quede
fins que deixa de sonar.
després m’alce i
pose
la ràdio.
No m’estranya que Hemingway fóra
un borratxo, maleïda Espanya!
jo tampoc puc
suportar-la.
Fa una xafogor
molt gran.


Ionqui

Assegut en un dormitori fosc amb 3 ionquis
dones.
Hi ha bosses de paper marró amb fem
pertot arreu.
És la una i mitja de la vesprada.
Parlen de manicomis,
d’hospitals,
estan esperant una dosi
cap d’elles treballa.
Tot és subsidi i cupons de menjar i
Centre Mèdic de Califòrnia.
Els homes són objectes que serveixen
per a aconseguir la dosi.
És la una i mitja de la vesprada
fora creixen plantes xicotetes
els seus xiquets encara estan en escola.
Elles fumen cigarrets
i avorrides donen xarrups de cervesa
tequila
que he comprat jo.
Estic assegut amb elles
i espere la meua dosi:
sóc un ionqui de la poesia.
A Ezra el van arrossegar pels carrers
en una gàbia de fusta.
Blake creia en Déu.
Villon va ser un lladre.
Lorca xuclava polles.
T.S. Eliot treballava de caixer en una finestreta,
la majoria dels poetes són cignes,
són garses.
Estic assegut amb 3 ionquis
a la una i mitja de la vesprada.
El fum és una pixada ascendent.
Espere.
La mort és el Jumbo del no-res.
Una de les dones diu que li agrada
la meua camisa groga.
Crec en la violència natural.
Allò era part d’això.


El pitjor i el millor

Els hospitals i les presons
és el pitjor
els manicomis
és el pitjor
els àtics
és el pitjor
els
hotels de mala mort
sorollosos
és el pitjor
els recitals de poesia
els concerts de rock
a benefici de minusvàlids
és el pitjor
els funerals
les noces
és el pitjor
les desfilades
les pistes de patinatge
les orgies sexuals
és el pitjor
la mitjanit
les 3 de la matinada
les 5.45 de la vesprada
és el pitjor.
Caure del cel
els escamots d’execució
açò és el millor
pensar en l’Índia

mirar els llocs de rosetes
veure el bou agafar el matador
açò és el millor
les bombetes en caixes
un vell
gos
furgant
els cacauets en una bossa de paper
açò és el millor
polvoritzar panderoles

un parell de calcetins nets
el valor natural que venç al talent natural
açò és el millor
dempeus enfront dels escamots d’execució

tirar molles a les gavines
tallar tomaca en rodanxes
açò és el millor
catifes amb cremades de cigarrets

esquerdes en les voreres
cambreres encara assenyades
açò és el millor
les meues mans mortes

el meu cor mort
silenci
adagi de roques
el món en flames
açò és el millor per a mi.


3 hores, 16 minuts, 30 segons.

Se suposa que sóc un gran poeta
i tinc son a la vesprada,
sé que la mort és un bou gegantesc
disposat a envestir-me
i tinc son a la vesprada
sé que hi ha guerres i homes que es barallen en el ring
sé que hi ha molt bon menjar, bons vins, bones dones
i tinc son a la vesprada,
m’incline cap al sol darrere d’una cortina groga
i em pregunte on hauran anat les mosques d’estiu
recorde la mort tan sagnant de Hemingway
i tinc son a la vesprada.
Algun dia no tindré son a la vesprada
algun dia escriuré un poema que encendrà volcans
en els pujols que estan ací fora
però ara mateix tinc son a la vesprada
i algú em pregunta -“Bukowski, quina hora és?”
i jo conteste:- “3 hores, 16 minuts, 30 segons”.
Em sent culpable, em sent fastigós, inútil,
dement, tinc son
a les vesprades,
estan bombardejant esglésies, bé, açò està bé,
els xiquets munten ponis en els parcs, açò està bé,
les biblioteques estan plenes de llibres savis,
hi ha música grandiosa tancada dins de la ràdio
i jo tinc son a la vesprada,
tinc una tomba dins de mi dient
bah, deixa que ho facen els altres, deixa’ls que guanyen.
Deixa’m dormir,
l’enginy està a les fosques
agranant la foscor com una granera,
em vaig on s’han anat les mosques d’estiu,
intenten atrapar-me.


Traducció: Regí

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Poema, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s