El genocidi nazi.

adolf-hitler-620-638970380-3269430-1Hitler va provocar la II Guerra Mundial i la mort de milions de persones.

La política d’extermini dels nazis és inseparable de la seua ideologia racista i no es limita solament als jueus. Milions d’eslaus foren assassinats en aplicació de les teories de la superioritat / inferioritat de de les races i de la política de l’anomenat “espai vital”. El procés va anar en augment conforme avançava la guerra, però ja en 1933 tenim els primers casos – malalts, presos polítics – i les lleis antisemites de Nuremberg. En un principi, s’afavoria el fet que els jueus adinerats emigraren per requisar-los els béns. Els nazis s’apropiaren de les mansions dels jueus rics; el pobres acabarien en les cambres de gas.

L’esclat de la guerra havia suposat per a Hitler l’oportunitat de posar en pràctica tot allò que no considerava prudent dur a terme en temps de pau. La confusió generalitzada inherent a tota contesa li anava a permetre veure’s lliure dels escassos escrúpols que encara li quedaven. La més terrible conseqüència d’aqueixa inhibició va ser el llançament d’una cruel política d’extermini, que va posar en pràctica només començar la guerra.

Així, a mitjan setembre de 1939, Hitler va mantenir a Danzig una discreta reunió amb el seu cercle pròxim de col·laboradors a la qual va assistir el doctor Leonardo Conti, cap de Sanitat del Reich, en la qual va anunciar que, per necessitats de la guerra, calia iniciar immediatament un programa per a donar mort sense dolor als malalts mentals incurables. En aquells dies, els malalts mentals necessitaven unes 250.000 llits i atenció mèdica especialitzada, uns mitjans que Hitler volia canalitzar cap al tractament dels ferits de les seues pròximes campanyes. Però les motivacions de Hitler anaven més enllà; per a ell, aquells malalts constituïen una escandalosa impuresa genètica que adulterava la puresa de la raça germànica.

De seguida va quedar clar que aqueixa decisió implicava una sèrie de dificultats mèdiques, legals i ètiques, per la qual cosa Hitler va optar per dictar una ordre per la qual es concedia «autoritat per a ampliar la competència de certs metges que es determinaren, a fi que puguen donar als qui són humanament incurables, des de tots els punts de vista, una mort piadosa, després d’haver efectuat el més crític examen del seu estat de salut». De forma significativa, el document portaria la data endarrerida de l’1 de setembre, el dia que havia començat la guerra.

Així, complint amb les ordres del Führer, al començament d’octubre es va iniciar un programa d’eutanàsia i esterilització denominat «T4» per l’adreça de les seues oficines a Berlín, situades en el número 4 de la Tiergartenstrasse, que tenia com a objectiu aconseguir la puresa racial mitjançant la identificació i eliminació dels discapacitats o bé l’esterilització dels individus que presentaven algun defecte de tipus hereditari. Aquest programa, que es duria a terme en el major dels secrets, va establir una xarxa de centres per tota Alemanya en els que tenien lloc els assassinats, ja fora per inhalació de monòxid de carboni o injeccions letals. Els cadàvers eren incinerats en forns crematoris. Als familiars se’ls enviava una carta en la qual se’ls comunicava la defunció del seu parent per causes naturals.

Els rumors sobre el que estava ocorrent i les protestes dels familiars al no poder obtenir informes de les autòpsies o de recuperar els cossos portarien a suspendre l’operació a l’agost de 1941 després de l’assassinat d’entre setanta i cent mil persones, però l’experiència seria decisiva per a organitzar l’extermini de la població jueva d’Europa.

També al setembre de 1939, durant la campanya polonesa, van començar els assassinats de població civil. L’objectiu era eliminar a la intel·lectualitat polonesa i les classes dirigents, és a dir, l’espina dorsal de la societat polonesa, per a fer-la fallida i garantir així la seua submissió futura. Els anomenats Einsatzgruppen, uns escamots d’extermini formats per la Policia de Seguretat i membres de les SS, eren els encarregats d’aqueixes execucions, que la Wehrmacht contemplava amb horror però que no es va atrevir a impedir.

holocaust_wiesel_130127Als xiquets els mataven prompte perquè no aprofitaven per a treballar.

Igualment, l’1 de setembre de 1939, Hitler va mostrar la seua decisió de saldar comptes definitivament amb els jueus: «He fet dues declaracions. La primera, ja que ens han obligat a entrar en combat, no aconseguiran derrotar-nos mitjançant un desplegament d’armes ni en el transcurs del temps; la segona, si la jueria internacional, dins i fora d’Europa, aconsegueix precipitar al món a la guerra, el resultat no serà el domini bolxevic de la terra i el consegüent triomf de la jueria, sinó l’anihilament de la raça jueva a Europa». Una declaració d’intencions similar ja l’havia formulat públicament al gener d’aqueix mateix any, en un virulent discurs que seria qualificat per la premsa de Goebbels com un dels més grans de Hitler, i que donaria a un titular que anys després adquiriria tot el seu terrible sentit: «Profètic advertiment als jueus».

Encara que ja durant la invasió de Polònia es van produir assassinats de jueus, aquests serien sistemàtics en territori soviètic durant la invasió; quan una localitat queia en mans dels alemanys, es reunia a la població jueva, se la conduïa a algun paratge proper i després era executada i enterrada en rases. Però encara no s’havia elaborat un pla metòdic per a eliminar-los; a la fi de 1941, Hitler va haver de donar l’ordre d’exterminar físicament a tots els jueus europeus, encara que ja havia donat els passos preliminars en un memoràndum datat el 31 de juliol de 1941 i dirigit a Reinhard Heydrich, el cap de l’Oficina Principal de Seguretat del Reich:

«A més, li ordene que em sotmeta com més prompte millor un pla general demostratiu de les mesures necessàries d’organització i acció a exercir per a la solució final desitjada de la qüestió jueva».

El 30 de gener de 1942, Hitler es va jactar que «per primera vegada estem aplicant una vella i genuïna llei jueva: ull per ull i dent per dent». El dia 8 de novembre va recordar als seus fidels reunits a Munic per a commemorar el Putsch aquella «profecia» de 1939, afegint amb terrible ambigüitat: «Sempre han rigut de mi, com a profeta. Però, entre aquells que més reien llavors, són incomptables els que avui han deixat de riure. Aquells que encara riuen avui, segurament, deixaran de riure dins d’un temps».

Himmler-MauthausenHimmler visitant Mauthausen, el camp dels republicans espanyols.

Igual que moltes altres decisions del Führer, l’ordre d’aniquilar als jueus tampoc va figurar en cap document. Es creu que aquesta va poder donar-se en les freqüents converses que mantenia amb el cap de les SS Heinrich Himmler, però no hi ha dubte que la gegantesca operació d’extermini que anava a engegar-se a partir d’aqueix moment no va poder emprendre’s sense el seu decidit impuls personal. El discurs del cap de les SS pronunciat en una reunió de generals el 24 de gener de 1944 resulta clarificador: «Al principi, quan el Führer em va donar l’ordre d’engegar la solució al tema jueu, vaig dubtar; no estava segur de si podia demanar als meus valuosos homes de les SS l’execució de tan horrible tasca. Però era, en definitiva, una ordre del führer; no podia dubtar. Mentre la tasca es va ser realitzant i avui no hi ha ja més qüestió jueva que solucionar».

La declaració de Rudolf Höss, comandant en cap de Auschwitz, en els judicis de Nuremberg confirmaria que va ser el propi Hitler el que va ordenar l’extermini dels jueus: «Himmler em va dir que el Führer havia donat ordre de trobar una solució definitiva per a la qüestió jueva que nosaltres, les SS, havíem d’executar». La Conferència de Wannsee, celebrada el 20 de gener de 1942, va fixar les directrius per a procedir per a aconseguir l’eliminació física, qualificada eufemísticamente de tractament adequat, dels jueus.

Auschwitz_2_Auschwitz, el tristament cèlebre camp de la mort.

Havia començat l’anomenada Solució Final, que acabaria amb la mort d’uns sis milions de jueus, molts d’ells en les cambres de gas. Així, aquelles paraules que havia escrit vint anys arrere en Mein Kampf adquirien el valor d’una esgarrifosa profecia: «El sacrifici dels soldats alemanys en el front de la Gran Guerra no haguera sigut necessari si dotze o quinze mil d’aquests jueus corruptors del poble hagueren sigut sotmesos als gasos tòxics». A més dels jueus, els gitanos es van convertir també en objecte d’aqueixa política d’extermini; entre 250.000 i 500.000 gitanos europeus van perir afusellats o gasejats. Hi hem d’afegir els eslaus – russos sobretot – i altres grups humans. Potser siga la Guerra Freda la que va ser que milions de russos afusellats, com abans els polonesos, o gasejats no siguen esmentats quan es parla del tema. Hitler els menyspreava ja que els considerava infrahumans i volia les seues terres per ser repoblades d’alemanys.

Buchenwald-J-Rouard-28 Camp de concentració de Buchenwald. Forns crematoris. La política d’extermini de Hitler va causar milions de morts.

Els presoners soviètics també van morir massivament en mans alemanyes; entre dos i tres milions van poder sucumbir a conseqüència de la fam, el fred, les malalties o l’esgotament pel treball forçós. Després de la invasió a la Unió Soviètica al juny de 1941; un gran nombre de presoners de guerra soviètics van ser empresonats en camps de concentració nazis i molts d’ells assassinats al poc temps. El menyspreu absolut de la vida humana aconseguiria les seues més altes cotes d’iniquitat amb l’experimentació mèdica a la qual van ser sotmesos alguns interns del camps de concentració; paradoxalment, mentre açò ocorria, seguien vigents a Alemanya les avançades lleis contra la vivisecció i l’experimentació en animals impulsades pel propi Hitler.

Els camps d’extermini de Auschwitz, Treblinka o Sobibor, o la guerra d’extermini llançada en el front rus es convertirien en l’última etapa de l’escalada d’odi que Hitler havia iniciat en aquells encesos discursos en les cerveseries de Munic. Si els que llavors van escoltar i van aplaudir les seues diatribes hagueren aconseguit veure on anava a conduir el seu fanatisme, sens dubte li hagueren girat l’esquena horroritzats, però ara ja era massa tard.

Font: Breve historia de Hitler.

Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Història, Política, Uncategorized i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s