Wagner i Bruckner.

siluetas_Anton_Bruckner_by_Wagner_BoehlerSiluetes de Wagner i Bruckner.

Wagner no va mostrar massa interés per la música dels seus contemporanis una vegada havia creat la seua pròpia. Hi va haver una excepció: Anton Bruckner, amb que va mantenir una cordial relació d’amistat asimètrica, ja que l’austríac sentia tal fervor per ell que arribà a baixar els genolls en la seua presencia quasi de manera reverencial. Un lliurepensador amb un fervorós catòlic.

«Si hi ha algú que tinga idees simfòniques després de Beethoven, aquest és Bruckner», va sentenciar Richard Wagner. No es pot dubtar que el sentiment d’admiració de l’autor de les Valquirias fóra genuí, però tampoc caben dubtes que l’admiració d’Anton Bruckner envers Wagner era moltíssim major.

L’organista de Sant Florià considerava a Wagner el geni musical major del seu temps, devoció que li valdria acabar entre els dos focs en què es debatia la guerra musical del seu temps, és a dir, a la antinòmia estètica entre els partidaris de Johannes Brahms i els de Richard Wagner engrescada pel crític vienés Eduard Hanslick que començà a llaçar els seus dards verinosos sobre el bo de Bruckner tan bon punt va saber de la seua devoció per Wagner. Resulta curiós el tema ja que en un principi el citat crític va alabar el treball de Wagner; després l’anivadversió va ser tal que fins i tot va escriure no sols articles sinó algun llibre atacant el saxó i els seus seguidors.Sobre la Sifonia nº 3, Wagner, va escriure el següent: “[És com] si la Novena de Beethoven i la Walkiria de Wagner es barrejaren, i la primera acabara trepìtjada pels cascos dels cavalls de la segona”.

Anton_bruckner 99999Anton Bruckner

Com fora, i malgrat el caràcter pusil·lànime d’aquest devot catòlic, a Bruckner no li va minar en res la força compositiva aquesta lluita fútil entre gustos musicals i va ser així que en 1873, deu anys després d’haver entrat en contacte amb la música de Wagner en assistir en Linz a l’estrena de Tannhäuser, Bruckner va dedicar la seua Tercera simfonia al seu admirat autor. Va ser precisament l’any que el músic d’Ansfelden va conèixer personalment al creador de Tristany i Isolda (òpera recentment estrenada), en una entrevista en què va declarar la seua admiració i fins a va tenir la delicadesa de demanar-li autorització per a imprimir la dedicatòria en la seua Simfonia Nº 3. Per descomptat, Wagner va accedir.

És aqueixa dedicatòria la que autoritza a subtitular aquesta obra com a Simfonia Wagner, molt més que la influència o sonoritat puntual que del compositor alemany puga percebre’s. De fet, estem en un moment en què Bruckner està per donar el gran pas cap a la grandesa (la maduresa que significarà la Simfonia Nº 4 «Romàntica»), i no obstant açò podem apreciar els trets personals que marcarien l’obra bruckneriana: la tremenda expressivitat, la profunditat del seu Adagi, l’aparició «des de les ombres» del moviment inicial).

Hi ha qui opina que el wagnerià era el compositor, però no la seua obra que troben hereva de les simfonies majors de Schubert; podria ser. El que sense cap mena de dubte és cert és que a la immensa majoria de wagnerians els agrada l’obra simfònica de Bruckner. En aquest grup m’hi trobe.

Celibidache. 3ª Sinfo.


Simfonia nº 3. Wagner.

La Simfonia n.º 3 en re menor (WAB 103) d’Anton Bruckner, que està dedicada a Richard Wagner, i que en ocasions es coneix com a Simfonia Wagner, va ser escrita en 1873, i revisada en 1877 i en 1891.

En 1873, Bruckner va enviar les partitures de la seua segona i tercera simfonies a Wagner, demanant-li que triara la que més li agradara, amb la finalitat de dedicar-li-la. La llegenda explica que Bruckner va visitar a Wagner per a preguntar-li quina simfonia havia triat, però que aquella vesprada tots dos van beure tanta cervesa junts, que en tornar a casa, Bruckner no podia recordar quin havia sigut la partitura triada. Va enviar una nota a Wagner preguntant “La simfonia en re menor, on la trompeta comença la melodia?”. Wagner va contestar: “Si. Salutacions. Richard Wagner”. Des de llavors, Wagner es va referir a ell com “Bruckner el de la trompeta”, i es van convertir en grans amics. En la dedicatòria, Bruckner es va referir a Wagner com “el mundialment famós, i inassolible noble mestre de la poesia i la música”.

L’estrena de la simfonia es va celebrar a Viena, en 1877, dirigit per Bruckner. El concert va ser un desastre absolut: encara que era un director de cors decent, Bruckner era escassament competent com a director d’orquestra. El públic vienés, en principi poc afí a l’obra de Bruckner, va ser abandonant la sala segons transcorria la interpretació. Fins i tot algun membre de l’orquestra va abandonar l’escenari cap al final, i solament uns pocs incondicionals, com el jove Gustav Mahler van recolzar al mestre fins al final.

Abatut pel fracàs, Bruckner va emprendre una profunda revisió de l’obra. La partitura original no va ser recuperada fins a la seua edició, en 1977. L’austríac tenia un problema de confiança en sí mateix, d’ací que acceptara revisar les seues simfonies en nombroses ocasions segons l’amic que l’assessorava. Per això, de cada simfonia tenim diverses versions.

Furtwängler. Adagio 7. Sinfo.


Simfonia nº 7

La Simfonia nº 7 (WAB 107) d’Anton Bruckner, és una de les seues simfonies més conegudes. Va ser escrita entre 1881 i 1883, i revisada en 1885. Està dedicada al rei Luis II de Baviera. L’estrena va tenir lloc en l’òpera de Leipzig, en 1884, va ser dirigit per Arthur Nikisch, i va constituir el major èxit de tota la carrera de Bruckner. Els fons recaptats es van destinar a sufragar un monument en memòria de Richard Wagner, mort l’any anterior mentre Bruckner componia aquesta simfonia.

La noblesa dels seus temes i la seua genial orquestració, fan de la Setena una de les fites en el repertori simfònic. L’arquitectura d’aquesta obra mestra suggereix la imatge d’una catedral i el seu Adagi, és la culminació de l’escriptura musical del mestre. Al costat de la Quarta, coneguda com a Romàntica, la Setena Simfonia és l’obra més interpretada del músic. Va trobar la inspiració per a compondre el tema principal de l’Adagi en saber que Wagner, el seu estimat mestre, estava agonitzant, i va incloure per primera vegada en la seua orquestració unes tubes wagnerianes per a entonar el lament fúnebre amb el qual conclou la peça.

Al compositor li arribà la notícia de la mort de Wagner mentre estava composant aquesta simfonia. Açò es ver nítidament en l’Adagio, un moviment que sembla una elegia – un lament fúnebre – que ens fa recordar el tristíssim Adagio Lamentoso Andante de la Sinfonía No. 6 “Patética” del compositor rus Peter Txaikovski, també amb molt de sentiment i pena.

Bruckner va ser un dels primer a fer ús de les tubes wagnerianes en les simfonies 7, 8 i 9.

“En 1873 em vaig dirigir a Bayreuth amb la meua Simfonia núm. 3 en Re menor. El Mestre Wagner em va fer mostrar-li-la i va fullejar detingudament la partitura. Donat el seu gran interès, li vaig pregar que em permetera dedicar-li-la. Aquella vesprada, quan el gran Mestre va haver llegit l’obra íntegrament, em va rebre amb una abraçada i va elogiar la simfonia amb paraules tals que em vaig quedar sense saber què dir. De seguida em va dir que no solament prestava la seua conformitat a la dedicatòria, sinó que amb açò li proporcionava a ell el major dels plaers”.

Setembre de 1873. Bruckner.

wagnerEn la carta de Bruckner a Wolzogen es llig:

“Respectat Senyor Baró: Va ser aproximadament al començament del mes de Setembre de 1873 (el Kronprinz Friedrich es trobava precisament llavors en Bayreuth) quan li vaig pregar al Mestre (R. Wagner) que em permetera sotmetre-li les meues simfonies número dos en Do menor i tres en Re menor. Al principi s’hi va negar per falta de temps, doncs es trobava molt atrafegat amb la construcció del teatre, afegint que no podria examinar amb la deguda atenció les partitures, ja que fins i tot la composició del “Nibelung” havia sigut deixada a un costat. Quan jo li vaig contestar: “Mestre, no tinc dret a robar-li ni un quart d’hora del seu temps, però confiava que una simple ullada del Mestre als temes seria suficient per a donar-me la seua opinió”. Llavors, donant-me un colpet en el muscle, va dir: “Està bé; vinga”. Va entrar amb mi en el saló i es va posar a examinar la segona simfonia (es tracta, com queda dit, de el “saló” de la Dammallee). “Molt bé”, va dir al cap, però sens dubte va haver de semblar-li poca cosa perquè va agafar tot seguit la Tercera i amb les paraules: “Vaja, vaja… miren açò…” va recórrer tota la secció setena, esmentant especialment el passatge de les trompetes. Per fi va dir:Deixe’m aquesta obra ací, que vull examinar-la amb més calma.” (Eren les dotze). Si volia formular la petició que allí m’havia portat, aquell semblava el millor moment. “Mestre —vaig murmurar, amb el cor bategant-me furiosament en el pit— volguera dir una mica més, però no m’atrevisc”. El Mestre va respondre: “Avant, ja sap quant li aprecie”. Va ser llavors quan li vaig exposar’ el meu desig, però únicament en el cas que el Mestre no considerara per açò deshonrat el seu venerat nom. El Mestre va contestar: “A les cinc de la vesprada queda vostè convidat a Wahnfried; allí ens trobarem i quan haja examinat a fons la simfonia en Re menor tornarem a parlar sobre aquest particular”.

Quan vaig arribar a les cinc a Wahnfried, el Mestre de Mestres va eixir a la meua trobada tendint-me els braços i després d’abraçar-me, em va dir:Benvolgut amic, la dedicatòria és de tota conformitat, i amb aquesta obra em proporciona vostè el major dels plaers”. (La trobada, per tant, va tenir lloc enfront de les obres de la Wahnfried; és a dir, a principis de setembre i vuit mesos abans que Wagner s’instal·lara en la mansió). Per més de dues hores em vaig sentir el més feliç dels homes, assegut al costat del Mestre, sentint-li parlar de la seua relació musical amb Viena; em va convidar a cervesa, em va acompanyar en un passeig pel jardí i fins i tot em va mostrar el lloc destinat a la seua tomba. Finalment, vaig ser tan afortunat que em va permetre acompanyar-lo fins a sa casa. (I ací tornem a passar del lloc de les obres de la Wahnfried a la casa de la Dammallee). L’endemà em va manar les seues salutacions desitjant-me bon viatge i al·ludint una vegada més “al moment en què les trompetes introdueixen el tema”.

Bruckner visità Wagner en diverses ocasions a Bayreuth; sentia devoció per ell. El saxó li va prometre interpretar tota la seua obra. Malauradament, la mort li ho va impedir. La seua mort li afectà tant a l’austríac que arribà a dir que ja no tenia ganes de viure. L’Adagio de la Setena va estar inspirat en la mort de Wagner; és la música fúnebre que li dedicà.

“L’any 1882, ja malalt, em va dir el mestre agafant-me la mà: “No es preocupe, que jo mateix dirigiré la seua simfonia i la resta de les seues obres”.

Però res va eixir de tot açò, doncs el 13.2.1883, amb la mort de Wagner, aquell bell projecte  es va dissipar.

Mentre compon la seua Setena Simfonia, els pensaments de Bruckner volen freqüentment fins a Bayreuth.

Més tard explicarà: “Una vegada vaig arribar a casa immensament trist. Se’m figurava que sense el Mestre no em seria possible seguir vivint. Llavors se’m va aparèixer sobtadament el tema de l’Adagi en Do sostingut menor…”

Música fúnebre a la desaparició del Mestre, tema principal de l’Adagi de la VII Simfonia, d’Anton Bruckner.

“Veritablement vaig escriure l’Adagi pensant en la mort d’aquell ésser únic i excepcional”.

Amb Parsifal Wagner va donar per acabat el seu treball operístic. A partir d’aleshores es dedicaria a la simfonia segons tenia previst, però va morir abans. Si Bruckner era el seu compositor  favorit en aquest gènere qui sap què hauria succeït.

Tant Wagner com Bruckner (i Beethoven) van morir abans del naixement de Hitler, que era una gran melòman i paisà de Bruckner. Els nazis van fer servir la seua música amb finalitat política. El cas de Wagner és l’únic conegut pel gran públic que desconeix que la música i el bust de Bruckner acompanyat pel dictador va exhibir-se en fotografies per a celebrar la annexió d’Àustria, la simfonia 7 sonava per les ràdios alemanyes per donar a conèixer la desfeta d’Stalingrad i, finalment, l’adagio d’aquesta la ser la música triada per comunicar la mort (suïcidi) de Hitler. Anteriorment, la Novena de Beethoven per Furwängler amenitzava els natalicis del genocida.

Anton20Bruckner_hitler

Hitler retent homenatge a Bruckner amb símbols nazis. Una apropiació indeguda com la de Wagner o Beethoven.

Bukowski sobre Bruckner i Wagner.

Bruckner

Bruckner no era dolent
encara que es va posar
de genolls
i va proclamar Wagner
el seu mestre.

m’entristeix, supose,
en certa manera,
perquè mentre Wagner
marcava quantitat de home runs
Bruckner només sacrificava batedors
per a passar corredors a segona base
i ell ho sabia.

i jo sé que
barrejar metàfores de beisbol amb música
clàssica
no va a agradar als puristes
tampoc.

preferisc Ruth entre tots els jugadors
però estime als qui ho van fer
el millor que van poder
i van seguir intentant-ho
tot i que sabien que
eren de segona.

és el cas del teu boxador de barri
del teu mig-centre defensiu
del genet desconegut que a voltes
es porta una carrera
que està quaranta a un.
aquest era Bruckner.

hi ha vegades que hauríem de
recordar
el singular valor
dels de segona
que es neguen a abandonar
quan les nits
són negres i llargues i insomnes
i els dies no tenen
fi.

 

Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Bayreuth, Hª Música, Simfonia, Uncategorized, Wagner i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s