Marilyn Monroe, la tragèdia d’una dona que mai no va poder ser feliç malgrat la seua bellesa o potser per ella (I).

CALIFORNIA, UNITED STATES - MAY 1953: Marilyn Monroe on patio outside of her home. (Photo by Alfred Eisenstaedt/Pix Inc./Time & Life Pictures/Getty Images)


El 5 d’agost de 1962, l’actriu nord-americana Marilyn Monroe, el gran mite eròtic dels anys cinquanta, va ser trobada morta a sa casa de Hollywood. Tot i que el forense va dictaminar que l’actriu s’havia suïcidat d’una sobredosi de somnífers, les causes de la seva mort romanen encara confuses; es van apreciar algunes contradiccions en l’informe mèdic de la seva tràgica fi. Les dificultats professionals i la seva agitada vida sentimental van semblar estar a l’origen de la seva mort.

En qualsevol cas, la jovialitat i el viure desenfrenat i despreocupat que moltes vegades havia representat en el cinema i fora d’ell es corresponen poc amb el veritable perfil de la seva vida, marcada per les contradiccions i els complexos d’una infantesa i una joventut desgraciades, seguides després d’un èxit aclaparador al qual no va saber fer front, ni tan sols quan va creure trobar, al costat de personalitats com Arthur Miller, l’estabilitat i la seguretat que va perseguir durant tota la seva vida.

marilyn_monrore_1953

Marilyn Monroe en una imatge de 1953

Marilyn Monroe, de veritable nom Norma Jean Baker (o Norma Jean Mortenson, cognom del seu padrastre), va néixer l’1 de juny de 1926 a Los Angeles, en l’estat nord-americà de Califòrnia. Era filla de Gladys Baker que mai no   li va dir qui era son pare, la seva primera infància va ser molt dura. La seva mare la va deixar en mans d’un matrimoni amic fins que va complir set anys; llavors se la va emportar a viure amb si. Però un any més tard Gladys va ser internada en un sanatori psiquiàtric en el qual se li va diagnosticar una esquizofrènia paranoide, malaltia que després Marilyn creuria haver heretat, especialment quan era internada per les seves freqüents depressions. La seva infància i adolescència van transcórrer entre un orfenat (en què va ingressar a l’edat de nou anys i va treballar com a ajudant de cuina), la casa dels seus avis i les de diverses famílies que la van adoptar. En una d’aquestes cases d’acollida va patir pel que sembla abusos sexuals per part del cap de família quan tenia vuit anys.

Res no feia pensar que Norma Jean tingués una futura carrera com a actriu, ni tan sols el fet que la seva mare, una dona extraordinàriament atractiva, hagués treballat durant un temps com a muntadora de negatiu en Consolidated Film Industries. Marcada per la inestabilitat emocional i la pobresa, als setze anys, després d’abandonar els seus estudis, es va emprar en una planta de construcció d’avions. En la mateixa fàbrica va conèixer a un mecànic de 21 anys, James Dougherty, amb qui va contreure matrimoni el 19 de juny de 1942 i de qui es divorciaria quatre anys després.


De model a actriu

Aquest mateix any de 1946 un fotògraf de modes la va descobrir i la va convèncer que es fes model. Així, l’encara anomenada Norma Jean va començar la seva carrera com a model sota la tutela de l’agent Emmeline Snively, que li va suggerir canviar el color del seu cabell, que era castany de naixement, pel característic ros platí. Durant aquesta època, Norma Jean va realitzar una infinitat de campanyes publicitàries, sent molt recordades les que va fer per anunciar vestits de bany. Paral·lelament, el seu caràcter inquiet i desitjós sempre d’adquirir nous coneixements la va portar a prendre classes d’art dramàtic en l’Actor’s Lab de Hollywood i a assistir a cursos de literatura a la Universitat de Los Angeles (UCLA).

marilyn_monrore_38888888888Sempre va voler millorar. Va prendre classes d’art dramàtic i de Literatura.

El rostre de la model començava a ser molt conegut. Els seus innombrables treballs publicitaris van fer que el 1947 el magnat Howard Hughes, propietari de la companyia cinematogràfica R.K.O., li oferís fer unes proves de pantalla amb l’objecte de saber si podia donar joc davant d’una càmera cinematogràfica; però Norma Jean va preferir acceptar una oferta de la 20th Century Fox per treballar uns mesos com a actriu de repartiment. Va intervenir en tres pel·lícules oblidables en què no va ser degudament acreditada, i ja llavors es va verificar el canvi de nom: Norma Jean va passar a dir Marilyn Monroe. Un dels seus primers papers era de figurant entre una multitud; es tractava de la pel·lícula de Frederick Hugh Herbert Scudda Hoo! Scudda Hi ha!, amb June Harver. En un moment del film, Marilyn es separava del grup per saludar l’actriu principal. Aquesta escena, però, es va tallar després en el muntatge, i Marilyn recordava alguns anys després: “Una part de la meva esquena és visible en un pla, però ningú ho va saber a part de mi i alguns amics íntims.”

Un any després la Fox va refusar renovar-li el contracte, pel que va acceptar un nou de semblants característiques a Columbia. Per a aquesta companyia va actuar en la comèdia musical Ladies of the chorus (1948), de Phil Karlson. Marilyn era una modesta ballarina de striptease anomenada Peggy Martin i cantava dues cançons. Per preparar aquest paper va rebre lliçons del director musical de la Columbia, Fred Karger, amb qui es creu que va mantenir relacions íntimes. A l’any següent va participar en el que seria el penúltim film dels germans Marx més o menys al complet (Groucho, Harpo i Chico), Amor en conserva (Love Happy), de David Miller. 

amor_conservaAmb Groucho Marx a Amor en conserva (1949)

A continuació va aconseguir, ja per a la productora Metro Goldwyn Mayer, un paper breu però molt important per al seu futur com a actriu: en l’excel·lent thriller de John Huston La jungla d’asfalt (The Asphalt Jungle, 1950), interpretava amb força soltesa a Ángela, l’amant d’un gàngster a qui acaba per trair. El sempre atent Joseph L. Mankiewicz, que havia iniciat la seva carrera com a realitzador quatre anys abans, va reparar en la jove Marilyn i li va oferir un altre petit però suculent paper en la seva melodrama Eva al desnudo (All About Eve, 1950). En aquesta pel·lícula interpretava a una superficial aspirant a actriu en el que podríem qualificar com un dels primers papers que responien a l’estereotip que més tard es crearia d’ella.

Poc abans, el 1949, Marilyn, que durant un temps va compaginar les professions d’actriu i model, va donar el seu primer cop en nom de la celebritat a posar per una sessió fotogràfica el resultat és encara avui una de les més genuïnes imatges d’una pin-up girl. Es tracta de les imatges que mostren en preses zenitals a Marilyn nua sobre un cobrellits de color vermell. Algunes de les fotos apareixerien aquest mateix any en un calendari, i una mica després, el 1953, una d’elles seria la portada del primer número de la famosa revista eròtica Playboy. Això, sens dubte, va ser un veritable esdeveniment mediàtic, potser dels primers que poden ser comparats als que es donen avui dia.

marilyn-monroe-3 NUA ROIGPosant nua sobre fons roig

Mentrestant, l’actriu no abandonava la seva carrera al cinema. Després de fer alguns papers secundaris no gaire destacables, el 1952 va aparèixer en alguns títols de certa importància, bé pels seus directors, bé per la feina que va exercir en ells: Trobades a la nit (Clash by night), de Fritz Lang; No estem casats (We’re not married), d’Edmund Goulding; l’episodi que Henry Koster va realitzar per al film col·lectiu Quatre pàgines d’una vida (O’Henry s Full House); i la pel·lícula d’intriga Boira en l’ànima (Do not Bother to knock), de Roy Ward Baker, en què va encarnar de manera molt convincent al personatge de Nell Forbes.

niebla_almaEn Boira en l’ànima (1952)

Marilyn va estar veritablement esplèndida en el seu paper de Nell, una mainadera pertorbada que havia intentat suïcidar-se en el passat i que, desesperada i mig boja després d’haver perdut al seu gran amor, es disfressa ara amb les joies de la seva senyora per seduir un atractiu pilot. La nena a la qual ha de cuidar aquella nit, Benny, frustra els seus plans, de manera que la al·lucinada noia l’amenaça primer amb destripar-la amb tanta facilitat com a una nina, i després la emmordassa i la lliga al llit. En aquesta sàdica i desquiciada relació amb la petita, Marilyn va donar mostres d’una convincent crueltat que, alhora que desvetllava els seus excel·lents dots dramàtiques, potser li va portar a la memòria els horrors soferts durant la seva pròpia infància. Va ser sens dubte un dels millors papers de la seva carrera.

Estrella de la comèdia

Però el film realment important d’aquest any va ser la comèdia d’embolics Em sento rejovenir (Monkey Business), d’Howard Hawks, el director que al costat de John Huston i Billy Wilder potser va saber extreure el millor de Marilyn Monroe. En aquesta comèdia, veritable clàssic del gènere escrita per Ben Hecht, Charles Lederer i I.A.L. Diamond, feia el paper d’una secretària rossa i ximple al costat de dos veritables monstres del gènere, Cary Grant i Ginger Rogers. El mestratge de la posada en escena i l’esplèndida fusteria dramàtico-còmica de la pel·lícula era el que estava necessitant la carrera de Marilyn, que per fi podia demostrar la seva vàlua més enllà de l’estúpid que pogués ser el personatge que interpretés. A més, i com es veuria més endavant, va ser en la comèdia més o menys pura on l’actriu va donar el millor de si mateixa.

El 1953 anava a fer les primeres tres pel·lícules en que la seva contribució era important. En primer lloc, Niàgara, un film de suspens al Hitchcock que va dirigir el sempre eficient Henry Hathaway, però que no era el tipus de producció idònia per a l’actriu. Molt més important, ja que potser és el títol que marca l’inici de Marilyn Monroe com a estrella i com a mite sexual, és Els cavallers les prefereixen rosses (Gentlemen prefer blondes), una nova comèdia, aquest cop musical, d’Howard Hawks.

caballeros_rubias_3En Els cavallers les prefereixen rosses. (1953).

Els cavallers les prefereixen rosses, basada en una enginyosa novel·la d’Anita Loos, explicava la història de l’enfrontament de dues coristes, una morena, la turgent Jane Russell, i una altra rossa, Marilyn, que tracten de caçar a un dels solters més desitjats i rics d’Amèrica. En aquesta pel·lícula, plena d’excel·lents gags i de provocatius números musicals, Marilyn va demostrar que era, a més d’una bona actriu de comèdia, una notable cantant i ballarina, amb un estil personal i molt suggestiu. De fet, el buscat personatge masculí, que va interpretar Charles Coburn, optava finalment per quedar-se amb Lorelei Lee, la rossa.

casarse_millonario  Com casar-se amb un milionari (1953)

El tercer treball que va fer aquest any va ser un film argumentalment bastant semblant, Com casar-se amb un milionari (How to marry a millionaire), de Jean Negulesco, en què Marilyn i dues actrius, aquest cop Betty Grable i Lauren Bacall, es proposaven conquerir a un milionari a qualsevol preu. No tan exuberant ni rotunda com l’anterior, era una pel·lícula que explotava en clau de comèdia la disparitat de físics i caràcters de les tres intèrprets femenines i, per tant, resultava una feina molt a la mida de les aptituds de Marilyn Monroe. Com a conseqüència d’aquests sensacionals treballs, en 1954 li seria atorgat el prestigiós Globus d’Or a la millor actriu.

Convertida en menys d’un any en una de les estrelles més rutilants del firmament cinematogràfic hollywoodià, el 14 gener 1954 va contreure matrimoni amb el mític jugador de beisbol Joe DiMaggio, un dels primers esportistes nord-americans la popularitat era comparable a la d’una estrella del cinema. Les noces va ser un dels esdeveniments socials més sonats d’aquest any, però només uns mesos després, el 27 d’octubre, DiMaggio i Marilyn es van divorciar. Tot i això, i segons el testimoni d’amics de l’actriu, Joe DiMaggio va ser, dels tres marits que va tenir, l’únic al que va voler realment.


Cinematogràficament parlant, 1954 no va ser un gran any si es compara amb el precedent o amb els següents. Va participar en dos títols; el primer va ser un peculiar encreuament entre el melodrama i el western que va dirigir Otto Preminger, Riu sense retorn (River of no return), un bon film coprotagonitzat amb Robert Mitchum en el qual Marilyn no va brillar especialment. El segon, la comèdia musical Llums de candilejas (There’s no business like show business), realitzada per Walter Lang, va resultar d’un nivell molt inferior a les que havia protagonitzat l’any anterior.


Font: Biografías y vidas. Traducció: Regí.

pàgina següent →

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Biografia, Pel.lícula, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Marilyn Monroe, la tragèdia d’una dona que mai no va poder ser feliç malgrat la seua bellesa o potser per ella (I).

  1. Retroenllaç: Marilyn Monroe, la tragèdia d’una dona que mai no va poder ser feliç malgrat la seua bellesa o potser per ella (II). | EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*//

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s