Alexander Zemlinsky: Una tragèdia florentina. Llibret en català

Alexander ZemlinskyAlexander Zemlinsky

Una tragèdia florentina

Eine florentinische Tragödie (Una tragèdia florentina) és una òpera en un acte d’Alexander Zemlinsky sobre un llibret adaptat pel mateix compositor d’una traducció a l’alemany basada en l’obra A Florentine Tragedy d’Oscar Wilde. Va ser estrenada el 30 de gener de 1917 al Hoftheater de Stuttgart.  La traducció del llibret a partir de Kareol és meua. Ací teniu l’original alemany i la traducció castellana.

Podem establir un paral·lelisme amb Salome de Richard Strauss, pel llibret de Wilde, també en un acte, ambient nocturn amb presència de la lluna i la mort final encara que l’obra que ens ocupa té més bé un caràcter tragicòmic i un final inesperat al contrari de Salome.

En total va composar vuit òperes i va escriure la meitat dels llibrets. Va musicar una altra obra de Wilde en un acte- The Birthday of the Infanta – per a Der Zwerg (El nan), estrenada a Colònia en 1922.

Se sol situar Zemlinsky entre el postromanticime de Mahler i Strauss i la Segona Escola de Viena, a la que anuncia. La influència wagneriana es veu en el cromatisme. Durant la guerra hagué d’emigrar per ser jueu. Malgrat la qualitat de la seua obra, aquesta és poc coneguda.

Personatges:

Simó (Simone) ……………………………………. Ric comerciant florentí

Blanca (Bianca) …………………………………… Dona adúltera de Simó

Guido Bardi ………………………………………… Príncep i amant de Blanca.

Florència, segle XVI, època de la Senyoria.

(Saló d’un ric comerciant florentí.
Blanca està asseguda i als seus peus, agenollat,
hi és Guido Bardi; tots dos tenen entrellaçades les
mans. Blanca, d’improvís, se sobresalta
i s’alça allunyant-se d’ell. El motiu ha
sigut l’arribada de Simó que vesteix roba
de viatge; en una mà sosté una espasa i
amb l’altra arrossega un pesat fardell.
Durant un instant mira al seu al voltant per l’habitació,
després es deté davant Blanca.
Ella s’acosta a poc a poc cap a ell, amb la mirada
baixa)

Obertura

SIMÓ
Per què tan a poc a poc, volguda?
Per què no voles a la trobada del teu espòs?

(Blanca li ofereix la seua mà.)

Pren… el meu abric.
Deixaré el paquet, pesa molt!

(Arrossega el fardell a l’alcova, després es lleva
l’abric i el barret, els col·loca dins i tanca
les cortines.)

No he venut res.

(se n’adona de la presència de Guido.)

I aquest qui és?… Un amic?
Segur que és un parent que acaba d’arribar
de l’estranger i ha vingut a ma casa
mentre jo estava absent.
Em disculpa, senyor parent?
Perquè una casa sense el seu amo
és una cosa buida i sense honor,
com una copa buida, com un jardí sense flors.

(amable)

Et pregue que em perdones, benvolgut cosí!

BLANCA
(amb serietat)
No és cap cosí ni cap parent…

SIMÓ
No és un cosí?… No és un parent?
Qui és doncs aquest senyor que ve,
sense ser convidat, a la nostra casa?

GUIDO
Em dic Guido Bardi.

SIMÓ
Com! El fill del Duc de Florència,
les platejades torres del qual veig totes les nits,
a la llum de la lluna, des de la meua finestra?
Senyor Guido Bardi, sigueu benvingut!
Dues vegades benvingut!
Confie que la meua volguda dona
no us haja incomodat amb la seua xerrameca.

GUIDO
La vostra encantadora esposa,
de bellesa més lluminosa que els estels,
m’ha atès tan amablement que,
si a vós i a ella no els incomoda, volguera tornar
a visitar més sovint aquesta honorable casa.
Quan vós, per motius de treball, us hàgeu
absentar de la ciutat, m’agradaria venir ací
per a alegrar la desconsolada dama.
Què opineu, Simó?

SIMÓ
Molt agraït, senyor, de tot cor!
Aquestes maneres són les que mantenen unida
una nació al voltant del seu senyor.
Un noble príncep visitant
la humil casa d’un honrat ciutadà!
Però, Príncep, potser aneu massa lluny…
Podeu venir, quan vulgueu, com a amic.
Però aquesta nit heu vingut
a veure les meues mercaderies no és cert?
Us mostraré delicades sedes i velluts…

(a Blanca, amb rudesa)

On és el meu fardell? No em sents? On?

(Blanca porta el fardell de l’alcova.)

Obri’l, volguda!

(Blanca forceja amb el fardell.)

Agenolla’t!

(Ella s’agenolla, obri el fardell i cerca
dintre)

Molt bé, així està millor…
Aquest no, l’altre! Anem, anem, de pressa!

(Blanca trau del fardell un esplèndid vestit de
damasc.)

(alegre)

Sí, aquest és!… Dóna-me’l… Amb cura…

(Pren el vestit amb summa cura
i delicadesa estenent-lo davant de
Guido)

Mireu, Príncep!
És un vestit de damasc de Lucca.
Les roses platejades semblen autèntiques,
tan sols els falta la fragància
per a enganyar els sentits.
Toqueu-lo, Príncep!
No és lleuger com a aigua i ferm com l’acer?
Mireu les roses! Mireu-les!
El seu brodat és insuperable!
En els camps de Bellosguard i Fiesole
no creixen, a la primavera, unes flors semblants.
En aquesta tela de damasc sempre és estiu
doncs no hi ha hivern que marcisca les flors.
Cada polzada ha costat molt d’or…

GUIDO
(rient)
Està bé, Simó… d’acord.
Demà manaré un criat
que us donarà el doble del que demaneu.

SIMÓ
Magnànim Príncep, bese les vostres mans!

(Va a besar la mà a Guido però aquest, rient-se,
es torna cap a Blanca. Simó posa cara seriosa,
però immediatament recupera el to servicial)

Però ara que recorde, també tinc per ací
un vestit de gala, un autèntic tresor,
un vestit venecià… Us agradaria veure’l?
És vellut acoltellat, amb magranes brodades.
Cada gra és un perla…
Les perles del coll són tan enormes
com els mosquits en les nits estivals
i més blanques que la lluna que veuen els presos
a través de les reixes dels seus calabossos.
Un bell robí, com una brasa, brilla en el fermall.
La seua santedat el Papa no posseeix una pedra igual
i en tota l’Índia no es troba una altra de semblant.
El passador és tan perfecte com
els que Cellini enfilara per al gran Lorenzo.
Preneu! Proveu-vos-el!… Sembla fet per a vós.
Com podeu veure és un faune cornut en or
perseguint una nimfa en plata i en el revers,
una al·legoria del silenci, de cristall tan fi
que sembla que té vida pròpia.
Blanca, per ventura no li quedaria bé al Príncep?
Dis-li que el compre, a tu no et negarà res,
encara que, açò sí, costa una altra fortuna.
Et donaré part del guany…

BLANCA
Per ventura sóc el teu aprenent?
Per què he de ser jo qui venga el teu vestit?

GUIDO
Compraré el vestit i totes les mercaderies
de l’honrat comerciant.

(rient-se)

Tots pretenen que malbarate els meus diners…
Encara que avui em sent joiós per caure
en les blanques mans de tan bell enemic.

SIMÓ
No vull pressionar-vos però,
aneu a comprar-lo, veritat?
El seu cost són més de cinquanta mil corones,
però per a vós, Príncep, us ho deixe en quaranta mil.
És molt?… Està bé, poseu vós el preu!
Seria un honor per a mi veure-us en la cort
amb aquest magnífic vestit
envoltat de belles dames,
com una flor entre flors!
Diuen que cortegeu a moltes dames…
M’ho han dit molts honorables cornuts…

GUIDO
(molt molest)
Simó, cuideu el vostre llenguatge!
Esteu ofenent aquesta dama!

(Es gira novament cap a Blanca.)

SIMÓ
(en to servicial)
Sí, ho sent, no tornarà a succeir.
Benvolgut Príncep, comprareu el vestit?
El comprareu, veritat?

GUIDO
El meu secretari parlarà amb vós demà…
Us donarà cent mil corones.

(Simó exulta d’alegria.)

SIMÓ
(alegre)
Cent mil corones!
Des d’avui ma casa i tot el seu contingut
us pertany només a vós.
Cent mil!… El cap em dóna voltes!
Aquesta nit mai no l’oblidaré!
El meu goig és tal que,
qualsevol cosa que demaneu us la donaré.

GUIDO
(a Simó, amb expressió d’haver tingut
una idea lluminosa)
I si us demanara a Blanca?

(Simó se sorprèn però després riu com si
creguera que és una broma.)

SIMÓ
Bromegeu, senyor!
Ella no és digna d’un gran príncep.
Només sap agranar, cosir i cuinar…
No és veritat, volguda?

(a poc a poc la seua expressió es torna més seriosa)

Mira, ací tens el costurer!… Asseu-te i cus!

BLANCA
(enutjada)
I què vols que cusa?

SIMÓ
Un vestit porpra perquè el porte
un condemnat a mort…
O un llençol amb delicats brodats
perquè li servisca a un difunt com mortalla…
Cus el que et done la gana!… A mi m’és igual!

BLANCA
(seriosa)
No tinc fil… l’agulla està desgastada…
el didal trencat i a més…
Aquesta nit no em ve de gust cosir!

SIMÓ
(imperatiu, però calmat)
Llavors ho faràs demà…
Tots els dies et vull veure cosir!

(Se’n va cap a la finestra molt enutjat
i roman allí pensatiu. Guido
s’aproxima a Blanca i la consola.
Simó, es gira, mira a Blanca amb
mirada trista i s’asseu al costat de
Guido començant a parlar
com si tal cosa)

Sabeu els últims rumors, Príncep?
A Pisa es comenta que els comerciants anglesos
establits allí, intenten vendre la seua llana
a un preu molt més baix que el permès.

(cada vegada més nerviós)

I ara pretenen fer el mateix en la Senyoria.
Què opineu vós?…
Permetrem que uns estrangers
pretenguen enganyar-nos amb les seues males arts?

GUIDO
(somrient amb fastig)
Aquest no és assumpte meu…
La compra-venda de llana és cosa vostra.

(somrient amb picardia)

Els meus interessos marxen per altres camins…

BLANCA
Noble senyor, disculpeu el meu espòs, us ho pregue.
El seu pensament sempre està en la llotja del mercat
i el seu cor únicament batega
quan puja el preu de la llana.
Però, a la seua manera, no és un home dolent.

(a Simó)

És que no et fa vergonya?
Un gran príncep arriba a la nostra casa i tu
el molestes amb xerrameques de mercader!

SIMÓ
(trist)
Per favor t’ho demane…
Parlem d’una altra cosa.

(de nou alegre)

M’han dit que el Papa
ha demanat ajuda al rei de França perquè
traspasse els Alps i l’auxilie amb el seu exèrcit.
Açò significaria una guerra civil.

GUIDO
I què ens importa açò a nosaltres?
Ací hi ha altres coses més importants, Simó.

SIMÓ
(pensatiu)
Així doncs, tot queda reduït
a les quatre parets d’aquesta habitació?

(cada vegada més abstret)

I només nosaltres tres som els protagonistes?

(amb veu feble)

El gran teatre del món ha quedat reduït
a aquesta habitació, on nosaltres, actors,
som les marionetes amb què juga Déu.

(S’alça lentament de la cadira.)

No sé per què em vénen aquests pensaments…
Potser el viatge a cavall m’ha caigut malament.
Vaig entropessar tres vegades… i açò és de mal presagi.

(Va al fons de l’habitació, pren el fardell
i el trasllada a l’habitació del costat)

BLANCA
(en veu baixa, a Guido)
Parla com un menyspreable mercader!
L’odie en cos i ànima.
El seu pàl·lid front;
les seues mans, més blanques i tremoloses que
les fulles d’un salze sota una tempesta;
la seua verborrea inacabable…
són signes inequívocs de la seu artera covardia.

GUIDO
(en veu baixa)
Blanca, volguda, no hi ha de què preocupar-se…
No és més que un pobre home
que ven car el que compra barat.

BLANCA
(en veu baixa, amb tristesa)
Tant de bo es morira ara mateix!

(Simó entra de nou coincidint amb
les últimes paraules de Blanca.)

SIMÓ
(enutjat)
Qui parla de mort?
No vull que ningú no parle de mort!

(novament assossegat i somrient)

Com anava a venir la mort a una casa on
només la rebrien uns esposos i un amic?
Que visite les cases on castes dones,
avorrides dels seus esposos, cometen adulteri
obrint els cobertors dels seus jaços
entre llençols pecaminosos,
donen regna solta a la seua luxúria.

(més calmat)

Tal vegada et semble dur, però així és!
Tu no coneixes el món. Eres bona i honrada.
Jo el conec bé i desitjaria que fóra diferent.
El coneixement és fruit de l’experiència
i jo tinc el cabell blanc.
Fa molt que la joventut em va abandonar.

(canvia el seu to pausat per
un altre d’impetuós i exaltat)

Ja n’hi ha prou de lamentacions!
La nit és acollidora i he d’estar alegre,
com correspon a l’amo d’una casa que
rep la inesperada visita d’un il·lustre hoste.

(veu el llaüt)

Què és açò?

(el pren)

Príncep, heu portat un llaüt!
Oh, toqueu, Príncep!
Perdoneu la meua audàcia, però toqueu!

GUIDO
Avui no em ve de gust tocar…
Una altra nit, Simó.

(en veu baixa, a Blanca)

Una altra nit on els únics testimonis siguen
els estels i la lluna.

SIMÓ
(aparentment esbalaït, mirant el llaüt)
Endavant, Príncep!

(li acosta el llaüt a Guido)

Toqueu, us ho pregue!
Diuen que qui domina l’art de la música,
només amb fregar una corda, amb un suau alè
en el tub d’una trompa, és capaç de redimir
les ànimes dels condemnats.
La màgia d’unes cordes pot fer que
una finestra s’òbriga de bat a bat
o que la innocència niue en qualsevol part,
fins i tot en els cabells d’una nimfa.
Toqueu, us ho pregue!
Sé que la vostra manera de tocar és casta.
Feu sorgir dolces melodies
que tranquil·litzen els meus sentits.
La meua ànima viu en una fosca presó,
la vostra música l’alliberarà.

GUIDO
(somrient compassiu)
Una altra nit, Simó.
Avui em n’hi ha prou amb sentir la dolça harmonia
de la veu de Blanca,
capaç de calfar la fresca brisa nocturna,
fer que la terra es detinga,
o que gire al voltant de la seua bellesa.

SIMÓ
No exagereu! Com quasi totes les dones
ella té moltes virtuts,
però no precisament destaca per la seua bellesa…
I ara, benvolgut Príncep, ja que no desitgeu
tocar el llaüt per a redimir el meu atribulat cor,
brindeu amb mi!

(li assenyala la taula amb el sopar posat)

Feu-nos l’honor…
Blanca porta una altra cadira!…
Tanca les finestres i la porta!

(Blanca col·loca una tercera cadira, tanca
les finestres i tira el forrellat a la porta)

No vull que els envejosos
amb els seus rapaços ulls,
escodrinyen la nostra joia.
Príncep, omplim les copes!

(Retrocedeix horroritzat)

Què és aqueixa taca de les estovalles?
És tan roja com la sang del costat de Crist.
És de vi veritat?
Diuen que quan es vessa vi,
darrere ve la sang… Pures supersticions!

(Indica a Blanca i Guido que s’assenten i ompli
les seues copes)

Espere que el vi us agrade…
Té cos, és napolità!

GUIDO
(prenent la copa)
Bona idea, benvolgut amic!…
Si m’ho permeteu, volguera brindar per Blanca.

(efusivament)

Però abans, que els seus llavis com pètals de rosa
es posen en la meua copa i endolcisquen el seu contingut.

(Li acosta la copa a Blanca)

Beu, Blanca!

(Blanca beu sense deixar de mirar a Guido.
Després, Guido recupera la seua copa i al seu torn
beu un llarg glop)

(com en somni)

Ah, la mel de les abelles és fel
comparat amb aquesta ambrosia!

(Torna a beure)

(Simó, cada vegada més nerviós, s’aparta de la
taula pegant un bot enrere.)

(estranyat)

Què us succeeix, Simó?

SIMÓ
(molt seriós)
És estrany, senyor, però aquesta nit estic inquiet.
Potser una preocupació, o unes dècimes de febre,
o un pressentiment que,
com si es tractara d’un escurçó,
va d’un costat a un altre emmetzinant la meua sang,
fent agre el meu paladar i transformant
la diversió en tristesa.

(Obri les portes que donen al jardí, que pot
veure’s il·luminat per la lluna plena, i ix. Blanca
i Guido romanen en l’habitació en
un silenci expectant)

GUIDO
(alçant-se)
Volguda, aquest pobre home m’ha avorrit.
Me’n vaig…
A quina hora ens veurem demà?

BLANCA
(també alçant-se)
Vine el més aviat que pugues!…
Sense tu, la meua vida està buida.

GUIDO
Ah, desfés la mitjanit del teu pèl!
Permet que la meua imatge es reflectisca,
com en un espill,
en els estels dels teus ulls!
Pensa a tota hora en mi, que ni tan sols
una ombra distraga els teus pensaments.
Tinc gelosia de tot el que veuen els teus ulls.

BLANCA
(amb tendresa)
El teu rostre sempre m’acompanya.
Estimat, l’amor transforma els successos
més amargs en dolços sentiments.
Ah, veuen abans que arribe l’alosa
i desperte als que somien!

(amb picardia)

T’esperaré en la balconada.

GUIDO
(quasi en un murmuri)
I baixaràs fins a mi per una escala
de seda escarlata brodada de perles…
Els teus passos seran com la neu sobre roses.

(La besa en la boca)

BLANCA
(Desprenent-se de l’abraçada)
Sempre seré teua… en l’amor i en la mort.

(Es prenen de les mans dolçament i romanen
en silenci mirant-se als ulls. Simó arriba del
jardí i es queda en el llindar de la porta
mirant pensativament a la parella)

GUIDO
Simó, me’n vaig.

SIMÓ
Tan aviat?… I açò?
Les campanes de la catedral
encara no han donat la mitjanit.
Quedeu-vos una estona més doncs potser siga aquesta
l’última vegada que ens vegem.

GUIDO
(somrient a Blanca)
No temeu, sempre tindreu la meua amistat.

SIMÓN
Està bé, bona nit, senyor!
Dona, porta un llum!

(Blanca va al jardí i pren una torxa)

Aqueixa vella escala està plena de forats
i a més la miserable lluna s’amaga
darrere d’una cortina de gasa,
com les rameres quan ixen a la caça
d’ànimes pecadores i desgraciades.
Li portaré l’espasa i el capot…
És un plaer servir-vos, doncs aquesta nit us
heu dignat a venir a la casa d’un humil burgès.
Ens heu honrat
en compartir el pa i el vi amb nosaltres…

(Blanca torna amb una torxa encesa,
que col·loca en la paret, al costat de la porta)

… espere que torneu a la nostra casa.
La meua esposa i jo recordarem sovint
aquesta agradable nit i tot el que ha succeït.

(Simó va a cercar l’espasa de Guido.
La pren de la cadira i l’observa
amb gran interès.)

Vaja, quina magnífica espasa!
Acer de Ferrara,
flexible com una serp i tan letal com ella.
Mai no he vist una fulla tan perfecta.
Jo també tinc una espasa, encara que oxidada.
Els burgesos som pacífics, però una vegada,
anant a Pàdua, em va eixir al pas un lladre
que pretenia robar-me el cavall…
D’un tall li vaig tallar la gola!

(cada vegada més amenaçador)

Puc suportar la deshonra,
la vergonya, el menyspreu
o fins i tot l’insult.
Però qui roba alguna cosa que és meua,
encara que siga una gastada escudella,
es juga la vida, l’ànima… i mor!

GUIDO
(seriós)
Què voleu dir?

SIMÓ
Que el tremp del meu acer no és inferior al vostre!
Vol comprovar-ho, senyor Guido?
O per ventura sóc massa humil
perquè la vostra espasa es creue amb la meua,
ja siga de broma o de debò?

GUIDO
Res m’agradaria més que batre’m amb vós,
ja siga de broma, o de debò.
Doneu-me la meua espasa!

(Simó, que ha estat mirant-lo com esbalaït,
li dóna l’espasa.)

Està bé! Aquesta nit veurem
com està de temperat l’acer d’un comerciant.
No van ser aqueixes les vostres paraules?
Preneu la vostra espasa!
Per què us retardeu, senyor?

SIMÓ
(com despertant-se d’un somni)
Blanca, dóna’m la meua espasa!

(Blanca corre a agafar l’espasa de Simó,
mentre aquest aparta taula i cadires)

Fóra cadires i taula!

(somrient amablement)

La meua volguda Blanca ens il·luminarà amb la torxa
perquè el que és un joc no es torne alguna cosa seriosa.

BLANCA
(en veu baixa, a Guido)
Ah! Mata’l!… Mata’l!…

SIMÓ
(molt seriós)
Subjecta la torxa, Blanca!

(Blanca es col·loca darrere de Guido. Tots dos
contendents es preparen per a batre’s. L’escena
només està il·luminada per la torxa
i les veles, quasi consumides. Guido ataca
precipitadament i Simó l’esquiva amb gran
habilitat)

(quasi parlant)

Esquivat!… Ah! Ho torneu a intentar?

(Guido ataca de nou ferint a Simó)

No és res… només una arrapada.
Em va enlluernar la flama.

(S’alça una mica la màniga i examina la
ferida.)

No estigues trist, Blanca!…
El teu espòs sagna… però és poca cosa.
Lliga’m el braç!

(Blanca li embena la ferida amb el seu mocador. Simó
fa gestos de dolor)

No tan fort!
No estigues trist, t’ho pregue, no patisques.
Millor… Lleva-me-la! Preferisc sagnar!

(Li lleva la bena)

Endavant!… Comencem de nou!

(La lluita comença de nou. Simó colpeja
l’espasa de Guido que cau al sòl. Guido
roman desarmat)

Benvolgut senyor, veieu com jo tenia raó?
El meu acer està millor temperat que el vostre.

(llança la seua espasa a terra)

I ara, els punyals!

BLANCA
(apassionadament, a Guido)
Mata’l! Mata’l!

SIMÓ
Apaga la torxa, Blanca!

(Blanca llança la torxa al sòl. L’escena
queda completament a les fosques.)

I ara, noble senyor, fins que caiga
un dels dos. O qui sap si els tres!

(S’ataquen a punyalades.)

Ah!… Dimonis!…
Et vaig a donar!

(Simó llança a Guido a terra posant-li
el genoll sobre el pit; alhora que li subjecta el
coll amb ambdues mans)

GUIDO
Idiota, lleva les teues mans del meu coll!
M’ofegues!… Sóc fill únic!

SIMÓ
Segur que ton pare s’alegrarà
quan et perda.

GUIDO
(amb veu ofegada)
Lleva’m les mans! Afluixa les teues brutes mans!
Solta’m!

SIMÓ
Són com un caragol que res pot afluixar…
La teua vergonyosa vida,
que ha arribat al cim de la seua vergonya,
acaba vergonyosament.

GUIDO
Ah, ajuda, Blanca!
Saps que sóc innocent.

SIMÓ
Com? Encara ixen mentides dels teus llavis?
Trau la llengua com un gos moribund!
Mor! Mor!

(amb vehemència)

El gèlid riu abrigallarà el teu cos
i el llavarà de sang en el mar.

(El solta. Guido cau cap a arrere.)

GUIDO
Altíssim, acull en el teu si la meua ànima!

(Mor)

SIMÓ
Amén!… I ara et toca a tu!

(S’alça lentament, amb la mirada
perduda. Blanca, en veure durant la baralla
que Guido estava sent derrotat,
havia començat a retrocedir temorosa
i agitada fins a la porta del jardí,
obri les cortines i deixa entrar la
resplendor de la lluna que il·lumina
l’escena. Roman dreta, com
embruixada. Després avança cap a Simó
lentament)

BLANCA
(exaltada)
Per què no m’havies dit que eres tan fort?

SIMÓ
(amb sorpresa, completament admirat
per la bellesa de Blanca)
Per què no m’havies dit que eres tan bella?

(Ell estén els seus braços cap a ella. Blanca cau
de genolls davant ell. Es besen apassionadament)

Traducció al català-valencià de Regí.


London Philharmonic Orchestra
Vladimir Jurowski, Conductor
Heike Wessels, Soprano: Bianca
Sergei Skorokhodov, Tenor: Guido Bardi, Prince of Forence
Albert Dohmen, Baritone: Simone

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

0 respostes a Alexander Zemlinsky: Una tragèdia florentina. Llibret en català

  1. Retroenllaç: Zemlinsky i Oscar Wilde: Una tragèdia florentina / El nan. | EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*//

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s