Jesuïtes, els amos a principis del segle XX d’un terç del conjunt del capital espanyol. Eren tinguts per hipòcrites i interessats en ambients anticlericals.
Les causes de la Guerra Civil Espanyola no radiquen en un conflicte polític ni religiós, sinó social: el clamorós contrast entre una reduïda capa superior i un poble explotat fins a la medul·la. No obstant això, l’Església espanyola, ja poderosa i rica des de les acaballes de l’Antiguitat, va tenir molta part en això a través d’un terror secular, de l’esclavitud, dels pogroms antijueus i de la Inquisició. En les albors de l’Edat Moderna posseïa la meitat de la renda nacional i a principis del segle XIX tenia sota el seu poder 6 milions d’hectàrees de terra, el 17 per cent de la superfície cultivable: a això hem de sumar les donacions dels grans d’Espanya, que consistien majoritàriament en propietats rurals confiscades a heretges. I els jesuïtes -nominalment un orde mendicant, que hauria subsistir de les almoines i dels donatius- posseïen a principis del segle XX un terç del conjunt del capital espanyol.
Marcelino Menéndez Pelayo
De portes cap a fora imperava encara la tradició eclesiàstica «Espanya, predicadora de l’Evangeli a mig món; Espanya, terror dels heretges, llum de Trento, espasa de Roma, bressol de Sant Ignasi…; aquesta és la nostra grandesa i la nostra unitat». D’aquesta manera cantava Marcelino Menéndez Pelayo (mort en 1912), prototip del corrent catòlica, el seu himne a la unitat catòlica del seu país. «Així solien també enfocar els Papes i l’Episcopat espanyol les explicacions que donaven a les seves encícliques, en les seves breus apostòlics, en els seus discursos o en les seves cartes pastorals, fent referència sempre a les glorioses tradicions de la nació. La tradició constituïa el teló de fons i condicionava el llenguatge d’alts dignataris eclesiàstics. La grandesa nacional i la tradició catòlica anaven estretament unides».
D’altra banda, el filòsof liberal Ortega i Gasset, s’encarregava de combatre aquest catolicisme. Doncs: «L’Església és, sense cap mena de dubte, antisocial». «L’escola confessional és en comparació amb les no confessionals el principi de l’anarquia». I Miguel de Unamuno, escriptor i rector de la universitat de Salamanca, i «socialista religiós», estava convençut que després de la Revolució russa i l’entrada en guerra de la democràcia nord-americana, vindrà una «pau vermella» de la qual Espanya -com aliada dels pobles lliures- ha de prendre part, si no vol enfonsar-se en la fosca nit, en la «pau negra».
Cardenal Gomá
Fins i tot des cercles eclesiàstics es van fer confessions dignes de tenir en compte. Així escrivia el jesuïta Marina a la revista Raó i fe: «Ha arribat el moment, en el qual hem de llançar una profunda mirada a la terrible misèria moral i religiosa del nostre poble i colpejar el nostre pit profundísimamente penedits per la culpa que tots nosaltres, sense dubte, tenim en aquesta catàstrofe». El mateix Primat d’Espanya, cardenal Gomá, confessava: «Hem deixat de ser els guies ideològics del nostre poble, el qual no només ens considera sospitosos, sinó que veu en nosaltres l’enemic manifest del seu benestar… L’Espanya catòlica està vivint seva Golgotha i ha de travessar un dur i penós calvari».
Dels 18 milions i mig d’habitants amb què comptava Espanya a principis del segle XX, gairebé dos terços d’aquesta població total -uns 12 milions d’espanyols- era analfabeta. Dos terços patien així mateix una desnutrició endèmica; regions senceres van ser víctimes de la fam. Mentre un 96% d’espanyols posseïa només un terç de les terres cultivables i l’Església invertia el seu patrimoni en línies de tramvia i ferrocarril, en companyies navilieres, centrals hidroelèctriques, mines, fàbriques tèxtils, empreses de construcció, etc…., l’alt clergat aliat amb els grans capitalistes i la noblesa– es delectava en la resplendor de les seves relacions socials.
També la I Guerra Mundial va reportar enormes beneficis a Espanya, als seus industrials, comerciants i especuladors -conforme al judici de Kari Kraus: «En aquesta guerra es comercia!». «Sí, realment es comercia en aquesta guerra!». El país romania neutral i intacte, la demanda de béns de consum i d’armament per part dels països bel·ligerants era molt elevada de manera que l’exportació de productes espanyols, agraris i industrials, va experimentar un creixement ràpid, i l’excedent comercial dels anys 1916 i 1917 es va elevar a 448 i 577 milions de pessetes respectivament. La moneda es va mantenir fort, van néixer nous i grans bancs i les reserves d’or del Banc d’Espanya van augmentar de 567 milions (1914) a 2.223.000 de pessetes (1918). Naturalment, l’Església, estretament unida als grans capitalistes, va obtenir una part de tot aquest benefici. «Els diners són molt catòlics», deia una dita, aviat proverbial.
Militants socialistes.
El poble, però, no es beneficiava en absolut de totes aquests guanys. Tot el contrari: les condicions socials eren desastroses i la població extremadament inculta i pobra. L’any 1917, en plena expansió de la Guerra Mundial, es van produir vagues i disturbis revolucionaris. Es va convocar una vaga general en les grans zones industrials i el comandant Francisco Franco i la seva companyia van brillar a l’hora d’aixafar l’intent a Oviedo. Segons un comunicat oficial hi va haver 71 víctimes a tot Espanya. Altres testimonis eleven considerablement aquest nombre. L’arribada de la pau va donar lloc a una crisi industrial que va accentuar les tensions ja existents. El autonomisme català i basc va aixecar cap mentre esclatava una autèntica guerra camperola. En pobles i finques es pegaven octavetes amb aquest text:
«Visca Lenin! Visquin els soviets!» Es van produir noves vagues, revoltes i enfrontaments sagnants entre pagesos i guàrdia civil. Com a conseqüència dels disturbis socials esdevinguts entre 1917 i 1921, unes 1.153 persones van resultar ferides i 309 van ser assassinades. Gairebé en el mateix espai de temps, fins a 1922, es van succeir 15 presidents de govern i aquest va ser remodelat 30 vegades. Entretant el Rei consagrava en 1919 tota la nació davant el monument dels Àngels, el del «Sagrat Cor». I el pressupost de l’exèrcit representava un 51% del pressupost general de l’Estat!
Ferrer i Guàrdia, mestre i pedagog anarquista i fundador de l’Escola Moderna.
Com sempre, les esquerres estaven una vegada més desunides fins al punt que es van produir durs enfrontaments entre diferents grups obrers. Els anarcosindicalistes, que lluitaven amb ascètic fanatisme per una existència humana, trobaven gran ressò entre la població. «En aquelles poblacions andaluses on portaven la veu cantant es va prohibir el consum de begudes alcohòliques, el joc, el tabaquisme i les curses de braus. Per contra es va proclamar la protecció social de dones, nens i ancians. La C.N.T. es va mostrar enèrgicament partidària de l’educació dels joves i ella mateixa va fundar escoles».
No obstant això l’Església va deixar que el poble es podrís en la immundícia. Tal com deien els espanyols en to burleta, «vivim de miracle». I entre hipocresies i mentides les publicacions catòliques van deixar també traslluir la seva «greu culpabilitat» i «gravíssima coresponsabilitat». I és que si la pagesia vivia en la misèria, els treballadors de les fàbriques, miserablement pagats i exempts de legislació social, tot just els anava un poc millor. I el jesuïta Reisberger admetia:
«És cert que fa anys, alguns sacerdots d’àmplies mires van haver de desistir en la seva obstinació de crear fundacions socials -acollides amb tant entusiasme per part de la població- perquè els mateixos bisbes competents així ho van voler».
Com a propietària i aliada de propietaris, l’opulenta Església espanyola anava perdent successivament la seva influència sobre la població. Cap a 1910 més de dos terços dels espanyols no eren ja catòlics practicants. No obstant això, a principis del pontificat de Pius i segons la Constitució de 1876, el catolicisme seguia sent encara l’única religió estatal, excloent-ne totes les restants confessions. I era la corona la qual, segons l’estatut de 1851, pagava a l’Església i al clergat. Per aquest motiu la visita realitzada pel «Rei catòlic» Alfons XIII, a Pius XI, el 19 de novembre de 1923, transcorregués d’una manera esplendorós i cordial. Envoltat pel Col·legi de Cardenals, la Cort Papal i la gran noblesa romana, el monarca va besar, agenollat i profundament emocionat, el peu i l’anell del Papa. El «Rex Catholicus» va parlar ufanós dels mèrits contrets per Espanya com a soldat de la religió i defensor de la fe, remetent-se a les croades, a les ordres militars i als seus missioners, prometent fent a més vots que Espanya estaria en el seu lloc tan aviat com el «Sant Pare» truqués a la lluita i a la defensa de la fe pel triomf i la glòria de la creu. D’antuvi les coses no van arribar tan lluny i les reaccions es van mantenir dins dels límits de la moderació. Entre desembre de 1922 i maig de 1923 es van registrar, tan sols a Barcelona -on des de 1919 imperava l’anomenada «guerra dels pistolers» – tot un seguit d’atemptats que van llançar un balanç de 34 morts i 76 ferits.
El dictador Primo de Rivera.
El 13 de setembre de 1923, Miguel Primo de Rivera, capità general de la zona, va aconseguir triomfar amb un pronunciament. Amb l’aquiescència del Rei, el general va establir un directori militar, que va suprimir la democràcia i que, seguint l’exemple del feixisme italià, va crear l’any següent la «Unió Patriòtica». El Partit Socialista va seguir existint, però les organitzacions anarquistes i comunistes van ser prohibides, els dirigents comunistes empresonats i les relacions de propietat vigents, garantides. Res més natural sinó que aquella dictadura militar -fomentada pel món comercial i financer, però rebutjada per l’elit intel·lectual- fos saludada calorosament pel cardenal primat de Toledo com «un progrés» i recolzada pels jesuïtes, molt més com que aquella atorgava a l’Església abundants privilegis.
«El que és realment lamentable era» -segons paraules del propi Schmidlin, un historiador catòlic dels Papas- «la insuficiència educativa i escolar. A les escoles l’etapa bàsica estava sotmesa a la influència del clergat, gràcies a l’ensenyament religiós obligatori i al caràcter confessional, i la superior, en la major part dels casos, en mans dels ordes religiosos». I és que en el propi Estat Pontifici l’escola va ser sempre especialment deficient i el percentatge d’analfabets, un dels més elevats d’Europa. Encara en la tercera dècada del segle XX, el 80% de la població rural espanyola era analfabeta i al segle anterior el ministre Bravo Murillo, a qui se li va demanar que autoritzés una escola per a treballadors declarava que «No necessitem persones que pensin , sinó bous que puguin treballar ». Qui pensa és perillós. El 1928, el govern va tancar la Universitat de Madrid i en altres escoles superiors suspendre l’activitat acadèmica.
Finalment, i com a conseqüència de la crisi econòmica, el dictador es va atreure el vot de censura dels seus propis generals i el Rei, relegat moltes vegades per Primo de Rivera a un segon pla, li va retirar el seu suport. Primo de Rivera va dimitir a finals de gener i poc després, al març, moria de diabetis a París.
Font: «La Guerra Civil Española: Una cruzada religiosa por el pleno restablecimiento de los derechos de la Iglesia».«La política de los papas en el siglo XX (Vol. I) Entre Cristo y Maquiavelo y (Vol. II) Con Dios y con los fascistas. Karlheinz Deschner.
pàgina següent →
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 
Retroenllaç: La Guerra Civil Espanyola. Una ‘creuada’ per a mantenir els privilegis de l’Església i l’oligarquia (II). La República fins el Bienni Negre. | EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*//
Retroenllaç: La Guerra Civil Espanyola. Una ‘creuada’ per a mantenir els privilegis de l’Església i l’oligarquia (III). No sols el Papa, Hitler i Mussolini, també Portugal i la catòlica Irlanda. | EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana
Retroenllaç: La Guerra Civil Espanyola. Una ‘creuada’ per a mantenir els privilegis de l’Església i l’oligarquia (III). No sols el Papa, Hitler i Mussolini, també Portugal i la catòlica Irlanda. | EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana
Reblogged this on blogdehistoriaderafa and commented:
Navegando por internet, me he encontrado con este blog en catalán que también habla de Historia (entre otras cosas). Esta en concreto es una de las entradas referidas a la República y a la guerra civil, aunque como he dicho antes, trata otros temas que os pueden ser de interés. Un saludo.