Hitler en català (16). Estat totalitari i antisemitisme.

hitler_mussolini_venecia_1934Hitler en la seua primera trobada amb Mussolini (Venècia, juny de 1934)

per a un país on les presons estan plenes i els manicomis tancats
per a un lloc on les masses eleven els imbècils a la categoria d’herois i milionaris.
(Ch. Bukowski.)

Com hem vist en l’entrega anterior, Hitler només fer-se amb el poder va eliminar totes les organitzacions democràtiques; però no es deturarà ací sinó que ordenarà assassinar a les SA que tan importants van ser per al partit al començament del procés així com a tots aquells que Hitler considerava enemics en la seua lluita per ser el cap suprem de l’Estat a tots els nivells.

Després de la seva primera trobada amb Mussolini (el 14 de juny de 1934, a Venècia), Hitler i la direcció del nacionalsocialisme (Joseph Goebbels, Hermann Göring, Reinhard Heydrich i Heinrich Himmler) es van desfer del seu en un altre temps apreciat Ernst Röhm (SA) i d’altres opositors al règim (Gregor Strasser, Kurt von Schleicher, Gustav von Kahr, al capdavant d’un centenar). Tots ells van ser executats a boca de canó en l’anomenada «Nit dels ganivets llargs» (30 de juny de 1934). El vicecanceller Franz von Papen es va lliurar de la crema gràcies a la protecció del mariscal Paul von Hindenburg, encara president de la República; no obstant això, es va afanyar a dimitir del seu càrrec, va partir a Viena com a ambaixador i més tard va seguir servint a Hitler a Ankara.

Heinrich Himmler

Heinrich Himmler

El 2 agost 1934 va morir l’ancià Paul von Hindenburg, president de la República. Hitler va promulgar a l’instant una llei que unificava els dos ministeris (presidència i cancelleria) i es va convertir en cap suprem de l’Estat; l’exèrcit va jurar fidelitat al «Führer i canceller Adolf Hitler». En aquest moment les SS comptaven amb més de cent mil homes dirigits per un ex agricultor fanàtic que, segons alguns, va superar en temeritat al propi Führer: Heinrich Himmler.

El Tercer Reich

Sota la finta del culte al deure i l’argot prussiana, el nou règim reflectia els trets del seu creador: desordenat però eficaç, enèrgic i centralitzat. Hitler va ser fidel als seus costums vieneses: s’aixecava a les dotze, i emparat per un gran nombre de secretaris privats amb rang ministerial que filtraven els seus visitants, rebia únicament a qui li venia de gust i només per un parell de minuts. La seva vitalitat apareixia durant la nit, quan el seu terror a la solitud el duia a mantenir extensos monòlegs fins a la matinada.

No existien reunions de govern. Les lleis es promulgaven mitjançant les seves concises ordres, i més tard n’hi hauria prou només amb una observació capritxosa. Els seus incondicionals anotaven totes les seves ocurrències espontànies i les transmetien a la nació com ordres del Führer. Hi ha una anècdota referent a això que, fundada o no, resulta sens dubte il·lustrativa: davant de l’església de Sant Mateu de Munic, Hitler va advertir als seus acompanyants que la propera vegada no volia veure «aquesta pila de pedres». El Führer es referia a un munt de llambordes que estaven apilades prop de l’entrada, però la seva observació es va interpretar com una al·lusió a l’església, que va ser demolida sense més al dia següent.

Així funcionaven els mecanismes de govern d’una nació de setanta milions d’habitants, i malgrat tot, funcionaven; gràcies a la seva intuïció, al seu olfacte i a la seva elecció sistemàtica de solucions viables. La seva política social produïa un efecte extraordinari sobre les masses. Ordenava mesures que, segons ell, contraposaven al «socialisme teòric» el «socialisme dels fets»: préstecs «al matrimoni» que impulsaven la creació de noves famílies; protecció i descans a les mares; enviament massiu de nens (el primer any 370.000) a colònies de vacances; cases-bressol, llars d’infants; obres amb denominacions tan estranyes com «de socors hivernal», «de la llar», «fortalesa mitjançant l’alegria», i campanyes amb títols com «bona il·luminació», «zones verdes a l’empresa», «educació popular», «departament del oci» o «bellesa del treball», totes elles pensades amb una estratègica visió de futur i per a un poble que sortia de la misèria.

Mentrestant, Heinrich Himmler recloïa mig milió de persones en els vint camps de concentració i els cent seixanta camps de treball. Posteriorment, milions de jueus, polonesos, presoners de guerra soviètics, sospitosos de semitisme i subversius passarien pels camps per perir en les cambres de gas o ser aniquilats per la feina. Primer de forma clandestina, després més oberta, l’extermini responia als objectius exposats en Mein Kampf. I també la seva política exterior; com Mussolini, Hitler va ajudar al general colpista Francisco Franco en la seva lluita contra la República espanyola. Després va camuflar, amb el nom de «lluita contra el bolxevisme», l’aliança amb els dictadors. Aconseguida amb la constitució de l’Eix Berlín-Roma-Tòquio l’adhesió del Japó, va poder amenaçar la rereguarda de la Unió Soviètica, que, amb França, eren els seus majors amenaces.

Política antisemita

Mentre l’atenció internacional se centrava en la política exterior d’Alemanya, a l’interior del país Hitler donava passos ferms contra qui considerava que eren els grans enemics d’Alemanya: els jueus. El perquè del virulent antisemitisme d’Hitler no s’ha pogut establir de manera concloent. Els historiadors no es posen d’acord; uns ho atribueixen a factors psicològics associats, per exemple, al ja referit que el metge que li va prescriure aquell tractament tan dolorós a la seua mare fóra jueu, o a alguna mala experiència personal que va poder tenir amb ells durant la seua etapa a Viena, sense descartar que tot obeïra a un fred càlcul pel qual va atribuir al jueu el paper d’enemic que tota concepció totalitària precisa. Els investigadors tampoc coincideixen a assenyalar el moment a partir del com Hitler es va fer antisemita; encara que en Mein Kampf ell assegura que va ser a Viena, existeixen testimoniatges contradictoris que ho avancen a la seua època de Linz o fins i tot ho posterguen a després de la Primera Guerra Mundial. Curiosament, abunden els testimoniatges que afirmen que, fins a l’inici de la seua carrera política, Hitler es relacionava personalment amb els jueus amb naturalitat, sense deixar traslluir cap tipus d’antipatia.

No obstant açò, la seua entrada en política va exacerbar el seu odi als jueus, fora latent o edant-me, com si jo anara una vasta multitud: “Si alguna xplícit. Com a mostra d’aqueixa obsessió, prou referir una conversa que Hitler va mantenir en 1922 amb un conegut, Josef Hell. Quan aquest li va preguntar què faria si alguna vegada tenia completa llibertat contra els jueus, Hitler va perdre de sobte el control. «Va deixar de mirar-me —recordava Hell—, va fixar la vista en el buit i va començar a elevar gradualment la veu. Va caure en una espècie de paroxisme i va acabar crivegada arribe a exercir una autoritat real, la destrucció dels jueus serà la meua primera tasca i la més important. Tan aviat com estiga en el poder ordenaré que s’alcen forques per exemple en la Marienplatz de Munic, tantes com permeta el tràfic. Manaré penjar als jueus un darrere l’altre i seguiran penjats fins que comencen a fer mala olor. Romandran penjats durant tot el temps que siga higiènicament possible. Quan els despengen un nou grup ocuparà el seu lloc i açò continuarà fins que l’últim jueu de Munic haja sigut exterminat. Se seguirà exactament el mateix procediment en altres ciutats, fins que Alemanya quede neta de l’últim jueu!”».

Quan Hitler va aconseguir el poder no va procedir a instal·lar forques en llocs públics, però va asseure les bases perquè un dia poguera posar en pràctica el seu implacable pla d’extermini de la població jueva. Així, l’1 d’abril de 1933 va llançar una campanya violenta contra els hebreus, promovent un boicot contra els seus comerços i negocis, el denominat Judenboykott. No obstant açò, la resposta de la població germana no va ser l’esperada i el boicot va fracassar. Hitler va abandonar el camí de l’agitació de carrer i va optar per l’assetjament legal; una setmana després es va aprovar una llei que limitava els drets dels jueus, decretant que els funcionaris anaren exclosos de l’Administració i que les empreses acomiadaren als seus empleats jueus.

An den Fenstern jüdischer Geschäfte werden von Nationalsozialisten Plakate mit der Aufforderung "Deutsche, wehrt euch, kauft nicht bei Juden" angebracht.

Membres de les SA col·locant un cartell en un comerç jueu durant el boicot d’abril de 1933. La campanya va fracassar, la qual cosa va portar a Hitler a variar la seua tàctica de persecució als jueus, apostant per l’assetjament legal.

Aquesta persecució legal donaria un salt qualitatiu el 15 de setembre de 1935, amb la promulgació de la «Llei de ciutadania alemanya» i la «Llei per a la protecció de la sang i l’honor alemanys», conegudes com les Lleis de Núremberg. Aquest nou cos legal excloïa als jueus alemanys de la ciutadania del Reich i els prohibia casar-se o tenir relacions sexuals amb persones «alemanyes o de sang alemanya». Altres normes complementàries els despullaven de la majoria dels seus drets polítics, com el dret a vot. També es vetava l’accés a la universitat i als càrrecs públics, a les professions relacionades amb l’ensenyament, el dret o la medicina, i fins a es els prohibia invertir en borsa.

En un exercici de cinisme, Hitler va assegurar davant el Reichstag que aqueixes lleis suposaven en realitat un avantatge per als jueus, ja que anava a permetre crear «una base ferma sobre la qual el poble alemany trobarà tal vegada una relació tolerable amb el poble jueu». Paradoxalment, molts jueus alemanys van rebre amb cert alleujament la promulgació d’aquestes disposicions, doncs creien que anaven a suposar el punt final d’aqueix assetjament legal iniciat en 1933 i anaven a acabar amb les arbitrarietats que eren objecte, estipulant clarament al que haurien d’atenir-se, però en realitat les Lleis de Núremberg serien un pas més en aqueixa fustigació sistemàtica que desembocaria finalment en el seu extermini físic.

La «Nit dels cristalls trencats»

Una vegada canalitzada la incorporació de Txecoslovàquia al Reich, Hitler va dirigir la seua mirada a un altre assumpte que precisava d’un nou colp de rosca: la persecució dels jueus. Fins llavors, els actes contra els jueus havien mantingut una aparença de legalitat, però tot canviaria la nit del 9 al 10 de novembre de 1938. Herschel Grynszpan, un jueu alemany que havia emigrat a França, havia disparat el 7 de novembre al secretari de l’ambaixada alemanya a París, Ernst von Rath, en protesta per la fustigació al que estaven sent sotmesos els jueus a Alemanya. El diplomàtic germà va morir en la vesprada del 9 de novembre a conseqüència de les ferides rebudes. Aquest atemptat jueu al representant alemany a França donaria lloc a Alemanya a la «Nit dels cristalls trencats» la pagarien molt cara els jueus alemanys.

Kristallnacht, Nov. 1938 Zerstörte jüdische Geschäfte in Magdeburg.

Aparadors de comerços regentats per jueus a Magdeburg apareixen destrossats després de la «Nit dels cristalls trencats».

L’assassinat de Von Rath serviria com a pretext per a l’esclat d’un pogrom contra els jueus en tota Alemanya. L’origen d’aqueixos greus altercats no és clar; pel que sembla, es van produir un parell incidents aïllats i Goebbels va veure la possibilitat d’encoratjar una resposta similar en tot el país. Per a açò, va estendre la consigna a les autoritats nazis locals de no intervenir en cas d’atacs als jueus, la qual cosa seria interpretat per bona part d’ells com una ordre per a actuar. Altres capdavanters nazis van contemplar els esdeveniments amb disgust, per les greus conseqüències econòmiques que la destrucció de propietats podia comportar i la pèssima imatge internacional que anava a proporcionar a Alemanya.

L’ona de violència deslligada contra els jueus es va saldar amb mil cinc-centes sinagogues assaltades, més de set mil tendes regentades per jueus destrossades i desenes de cementeris hebreus profanats. Els carrers de les ciutats germanes van quedar cobertes de cristalls, per la qual cosa aqueixa nit passaria a la història com la Kristallnacht, la «Nit dels cristalls trencats». La xifra de morts varia entre els trenta-sis que van assenyalar les fonts oficials i un centenar. Entre vint i trenta mil jueus van ser detinguts i internats en camps de concentració. A més, els jueus alemanys van ser forçats a pagar una multa col·lectiva de mil milions de marcs.

La Kristallnacht va suposar un greu salt qualitatiu; a partir d’aqueix moment els jueus podien ser detinguts i enviats a camps de concentració pel simple fet de ser-ho, avançant l’extermini sistemàtic que tindria lloc durant la Segona Guerra Mundial.

adolf_hitler_3Adolf Hitler (detall d’un retrat d’Heinrich Knirr, 1937)

Decidit a realitzar per la força l’ideal pangermànic, Hitler havia retirat a Alemanya de la Societat de Nacions en 1933 i impulsat l’enfortiment i modernització de l’exèrcit, ignorant les limitacions imposades unilateralment pels vencedors en el Tractat de Versalles; a finals de 1937 va resoldre reunir tots els països i territoris de llengua alemanya abans que les potències occidentals acabessin de rearmar-se. Davant l’alarma de l’ala més conservadora de l’exèrcit, hostil a les SS, es va desfer de Blomberg i de Von Neurath i va destituir al comandant en cap de la Wehrmacht, Werner von Fritsch, acusant-lo d’homosexual, i al cap de l’estat major Ludwig Beck, assumint ell mateix el comandament.

Segur de l’adhesió del Duce, al març de 1938 es va apoderar d’Àustria. Al setembre, explicant al seu favor amb la por a la guerra i al comunisme de les democràcies occidentals, va obtenir la signatura de l’Acord de Munic, amb el qual va guanyar una quarta part de Txecoslovàquia. El 15 de març de 1939, ja organitzada la secessió eslovaca, Hitler va ignorar els acords i va ocupar no solament la regió dels Sudets, sinó també la resta de Txecoslovàquia, on va instaurar el Protectorat alemany de Bohèmia i Moràvia. Va envair així mateix el territori de Memel (Lituània) i a partir d’abril va reclamar els districtes alemanys de Polònia. Alhora va reforçar la seva aliança amb Itàlia mitjançant el Pacte d’Acer del 22 de maig i va signar amb la Unió Soviètica l’acord Ribbentrop-Molotov (23 d’agost de 1939), un pacte de no agressió que assegurava la no intervenció dels russos a canvi del repartiment de Polònia. L’1 de setembre de 1939, Hitler va ordenar la invasió de Polònia, desencadenant la Segona Guerra Mundial.

Fins ací la biografia de Hitler. A partir d’ara treballarem dos temes relacionats amb aquest: la II Guerra Mundial i el Nazisme com a ideologia.

Fonts consultades:  Hernández, Jesús. Breve Historia de Hitler.

Kubizek, August: Hitler, mi amigo de juventud.

Hitler, Adolf: Mein Kampf .

Biografías y vidas: Hitler.

Diversos Internet i elaboració pròpia.

El nazisme →

El genocidi →

La II Guerra Mundial →

 

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Biografia, Història, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s