‘Un xiulit’. Conte wagnerià de Vicente Blasco Ibáñez traduït al valencià.

vicente-blasco-ibañez.jpg-fotoVicente Blasco Ibáñez

Blasco Ibáñez va ser el novel·lista més llegit en la seua època en el món. Fins i tot, algunes de les seues obres arribaren al cinema amb gran èxit. Va escriure en castellà. El que molts no saben és que començà a escriure en valencià. Alguna de les seues obres de temàtica valenciana, com ara La Barraca, va ser traduïda al valencià. Jo em propose fer el mateix amb un conte de temàtica wagneriana. Com és sabut, Wagner era wagnerià i aquesta passió la trobem en les seues novel·les com ara Entre Naranjos i en les dues obres sobre Tannhäuser.

Una representació de Lohengrin de Wagner narrada per Blasco Ibáñez que arreplega les reaccions d’un públic lliurat. De sobte se senten xiulades i paraules gruixudes. Un ancià pren la paraula. És el pare de la tiple que té una història trista que explicar. Comença la història. Ja sabeu que Wagner es cantava en italià en aquestes latituds.

Lohengrin 9Elsa i Lohengrin

L’entusiasme caldejava el teatre. Quin debut! Quin Lohengrin! Quina tiple aquella!

Sobre el roig de les butaques destacaven en el pati els caps descoberts o les torres de llaços, flors i tuls, immòbils, sense que les aproximara el xiuxiueig ni l’emprenyament; en les llotges silenci absolut; res de tertúlies i converses a mitja veu; a dalt, en l’infern de la filharmonia rabiosa, anomenat irònicament paradís, l’entusiasme s’escapava perllongat i sorollós, com un immens sospir de satisfacció, cada vegada que sonava la veu de la tiple, dolça, poderosa i robusta. Quina nit! Tot semblava nou en el teatre. L’orquestra era d’àngels: fins a l’aranya del centre donava més llum.

En aquell entusiasme prenia no poca part el patriotisme satisfet. La tiple era espanyola, la López, només que ara s’anunciava amb el cognom del seu espòs el tenor Franchetti; un gran artista que, casant-se amb ella, l’havia fet ascendir a la categoria de diva. Vaja una dona! Legítima de la terra. Esvelta, arrogant; braços i gola amb adorables redoneses, i els blancs tuls d’Elsa amplis en la cintura, però estrets i quasi esclatant amb la pressió de supèrbies corbes. Els seus ulls negres, esquinçats, d’ombrívol foc, contrastaven amb la rossa perruca de la comtessa de Brabant. La bella espanyola era en l’escena la dona tímida, dolça i resignada que va somiar Wagner, confiant en la força de la seua innocència, esperant l’auxili del desconegut.

En relatar el seu somni davant el rei i la seua cort, va cantar amb expressió tan  dolça, els braços caiguts i l’extàtica mirada al capdamunt, com si vera arribar muntat en un núvol al misteriós paladí, que el públic no va poder contenir-se ja, i com l’estrepitosa descàrrega d’una fila de canons, va eixir de tots els buits del teatre, fins a de els passadissos, la atronadora detonació d’aplaudiments i crits.

La modèstia i la gràcia amb què saludava va enfervorir encara més al públic. Quina dona! Una vertadera senyora; i quants bons sentiments, tots recordaven detalls de la seua biografia. Aquell pare ancià, al que tots els mesos enviava una pensió perquè visquera amb decència: un vell feliç, que des de Madrid seguia la carrera de triomfs de la seua filla per tot el món.

Allò era commovedor. Algunes senyores es portaven als ulls una punta del guant, i en el paradís, un vellet ploriquejava tapant-se la cara amb el mocador per a sufocar els seus gemecs. Els veïns reien.

Vinga home, que no era para tant!

La representació seguia el seu curs enmig dels ressons de l’entusiasme. Ara l’herald convidava els presents, per si algú volia defensar Elsa. Silenci. Aquell públic, que se sabia de memòria l’òpera, estava en el secret. No es presentaria cap cavaller. Després, amb acompanyament de tètrica música, van avançar les dames vetlades per a portar-se la comtessa al suplici. Tot era broma; Elsa estava segura. Però quan els braus guerrers de Brabant es van agitar en l’escena, veient al lluny el misteriós cigne i la seua barqueta, i es va armant en la reial cort un rebombori de dos mil dimonis, el públic, com per acció reflexa, es va moure sorollosament, estomacant-se en el seient, tossint, sospirant, regirant-se per a fer provisió de silenci. Quina emoció! Anava a presentar-se Franchetti, el famós tenor, un gran artista de qui es murmurava que s’havia casat amb la López cercant una compensació a les seues facultats decadents en la frescor i valentia de la seua dona. A part d’açò, un divo que sabia eixir triomfant amb auxili de l’art.

Ah!… Ja estava allí, dempeus en el esquif, recolzat en llarga espasa, l’escut al braç, cobert el pit d’escates d’acer, alçant la seua arrogant figura de bon mosso festejat per tota l’aristocràcia d’Europa, i enlluernant de cap a peus, com un peix de plata embolicat en seda.

Silenci absolut; allò semblava una església. El tenor mirava el seu cigne, com si allí no hi haguera un altre ser digne d’atenció, i en el místic ambient va ser desenvolupant-se un fil de veu tènue, dolç, com si vinguera d’una distància invisible.

Mercè, mercè, cigno gentile!…

Què va ser el que va estremir tot el teatre, posant dempeus als espectadors? Alguna cosa estrident, com si acabara d’esquinçar-se la vella decoració del fons; una xiulada rabiosa, feroç, desesperada, que va semblar fer oscil·lar els llums de la sala.

Xiular a Franchetti abans de sentir-lo! Un tenor de quatre mil francs! La gent de llotges i butaques va mirar al paradís amb les celles arrufades; però a dalt la protesta va ser més sorollosa. Bandarra! Canalla! Maleducat! A la presó amb ell! I tot el públic, arremolinant-se, dempeus i amb el puny amenaçador, assenyalava al vellet que, quan cantava la tiple,es ficava en la cara el mocador per a plorar, i ara s’alçava intentant en va fer-se sentir. A la presó! A la presó!

Trepitjant gent va entrar la parella de guàrdies, i el vell va passar a espentes de banc en banc, contestant amb desesperats manotejos als insults i amenaces, mentre que el públic trencava a aplaudir estrepitosament, per a animar a Franchetti, que havia interromput el seu cant.

En el passadís es detingueren el vell i els guàrdies, respirant ansiosament, magolats per la gentada. Alguns espectadors els van seguir.

—Sembla impossible!—va dir un dels guàrdies—. Una persona d’edat i que sembla decent…

—I vostè què sap?—va cridar el vell amb expressió agressiva—. Les meues raons tinc per a fer el que he fet. Sap vostè qui sóc jo? Doncs sóc el pare de Conchita, d’aqueixa que es diu en el cartell la Franchetti, de la qual aplaudeixen amb tant entusiasme els imbècils. Què tal!… Els sembla rar que xiule?… També jo he llegit els periòdics; quina manera de mentir! «La filla amantísima…» «El pare volgut i feliç…» Mentida, tot mentida! La meua filla ja no és la meua filla i aqueix italià un bordegàs. Només s’acorda de mi per a enviar-me una almoina, com si el cor menjara i s’acontentara amb els diners! Jo no prenc una moneda d’ells: primer morir; preferisc molestar els amics.

Ara sí que era sentit el vell. Els que li envoltaven sentien famolenca curiositat davant una història que tan d’a prop tocava a dues celebritats artístiques. I el senyor López, insultat per tot un públic, desitjava comunicar a algú la seua indignació, encara que se l’endugueren els guàrdies.

—No tinc més família que aqueixa. Comprenguen la meua situació. Es va criar en els meus braços: la pobreta no va conèixer  la seua mare. Tenia bona veu; va dir que volia ser tiple o morir, i ací tenen vostès al bonàs del seu pare decidit al fet que fos una celebritat o a morir amb ella. Els mestres van dir: a Milà! I allà va el senyor López amb la seua xiqueta, després de deixar la seua ocupació i vendre els quatre terrossos heretats del seu pare. Valga’m Déu i quant he patit! Quant he trotat abans del debut, de mestre en mestre i d’empresari en empresari! Quines humiliacions, quines vigilàncies per a guardar a la meua xiqueta, i quines privacions; sí, senyors, privacions i fins i tot fam, acuradament ocultada, perquè res faltara a la senyoreta! I quan va cantar per fi i va començar a sonar el seu nom, quan jo m’extasiava davant els resultats del meu sacrifici, arriba aqueix fantasma de Franchetti, i cantant sobre les taules duos i més duos d’amor, acaben per enamoriscar-se, i he de casar a la xiqueta perquè no em pose mal gest ni em partisca l’ànima amb els seus plors.

»Vostès no saben el que és un matrimoni de cantants. L’egoisme fent refilets. Ni afecte, ni cor, ni res; la veu, només la veu. Al lladre del meu gendre li vaig molestar des del primer moment; tenia gelosia de mi, volia allunyar-me per a dominar en absolut a la seua dona; i ella, que estima a aqueix pallasso, que cada vegada està més unida a ell per les ovacions, va dir que sí a tot. Les exigències de l’art! La seua manera de viure, que no els permet deure’s a la família, sinó a l’art! Aquestes van ser les seues excuses, i em van enviar a Espanya; i jo, per renyir amb aqueix farsant, vaig renyir amb la meua filla. Fins avui no els havia vist… Senyors, porten-me vostès on vulguen, però declare que sempre que puga vindré a xiular a aqueix lladre italià… He estat malalt, estic sol: doncs rebenta, vell, com si no tingueres filla. La teua Conchita no és teua; és de Franchetti… però no; és de l’art. I ara dic jo: Si l’art consisteix que les filles obliden els pares que per elles es van sacrificar, dic que em cague en l’art i que més m’alegraria trobar-me la meua Conxa en entrar a casa recosint els meus calcetins.

 

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Òpera, Conte, Uncategorized, Wagner i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s