Per fi junts per sempre.
Mon pare és un mort
assegut durant anys
en una puta cadira
esperant que algú
hi aparega amb el taüt.
Ma mare ja s’ha podrit
en la seua maleïda caixa
banyada amb aigua beneïda
per una panderola negra.
Voldria retrocedir dècades
amb una torxa en la mà
per calar foc als bancs
i arrasar les putes esglésies.
Voldria estar en un escamot
d’afusellament i disparar
sobre els capitalistes i burgesos,
els seus còmplices i sequaços.
Tanque els ulls i veig el cadàver
de mon tio Lluís ballant un tango.
«Que bé que balles»
«Si és que no tinc res més
a fer durant tota l’eternitat,
i això dóna per a molt»
«Ja m’agradaria a mi, tio»
«Doncs no sigues fava,
la meua neta balla de primera
i encara és viva…»
De sobte, mon tio va desaparèixer
i la música deixà de sonar.
Una ombra se m’acostà
mentre sonava «A las barricadas».
Hòstia puta, però si era mon tio,
sí, mon tio l’anarquista uniformat.
Jo em dic Regí per ell
i acabava de veure’l
per primera vegada.
La granota, les botes, el barret,
el mocador i el fusell.
«Tio, com és la guerra?»
«És el pitjor del món,
però hem de lluitar per la llibertat.»
«Tio, puc anar amb tu?»
«Clar que sí, nebot.
Estic en el front d’Aragó.
És dur, Regí.
Ells tenen més armes,
però nosaltres la raó i els collons»
«Sempre t’he volgut conèixer,
però morires abans que jo nasqués»
«Ho sé, Regí, per això sóc ací amb tu.
Sempre t’he volgut a tu i a ton pare,
el pobre vell de la cadira de rodes.
Ajuda’l, per favor, et necessita
com em necessitava a mi de petit.»
«Ja és l’hora, veritat»
«Sí, però et diré un secret:
aquesta nit moriré metrallat.
No tingues por perquè ja era mort»
«Companys, els feixistes són allí:
a la càrrega!!!!
Mon tio va morir i jo agafí la seua bandera
la bandera llibertària roja i negra.
De sobte sonà el mòbil. Era mon germà.
«Regí, el papà…»
No va poder acabar la frase.
«Papà que no passa res, ànim!
He estat amb el tio Regí,
m’ha donat records per a tu
i jo et porte la seua bandera.»
Mon pare estava cec i sord,
el seu pols i tacte fotuts,
però va reconèixer la bandera
que havia vist quan sent un nano
son germà se n’anà voluntari
a les milícies de la CNT.
«Però si és la bandera de mon germà gran!»
«Sí, papà, ho és. Hui he parlat amb ell.
M’ha dir que et vol molt.
Tranquil, papà, aviat sereu junts per sempre.
Tu ja has deixat de patir.»
En això, va sentir-se l’ambulància.
Mon pare, després de molts anys,
estava feliç i content; semblava que somreia.
Fins i tot les fotos de mare semblaven contentes
perquè ella sabia que es trobarien de nou.
«Ho sent molt, però ¿son pare? és mort.»
El primer bes.
Eixa nit no vaig sopar.
En el llit vaig prendre un al·lucinogen
i em vaig quedar adormit.
Mos pares sentien música de Satie.
Estaven rejovenits i enamorats.
Mon pare tenia els ulls tancats,
ma mare li acostà els llavis
i van repetir el primer bes.
Jo encara no havia nascut
– en els somnis no existeix la lògica-.
Uns mesos més tard
la llevadora va dir:
«L’enhorabona, és un xiquet.»
Al cel hi havia dos sols grocs
i dues llunes blanques.
Els llops esteparis udolaven
i jo vaig intuir que somniava que estava somniant.
Llop udolant a les dues llunes blanques.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 