Matances de gitanos. Auschwitz.

auschwitz-entrance-PAuschwitz, camp d’extermini on van assassinar milers se gitanos sense que avui siga conegut per molta gent.

El 8 d’abril de 1971 al Congrés Mundial Gitano celebrat a Londres es va instituir la bandera i l’himne gitano, i des de llavors, el 8 d’abril se celebra a tot el món el Dia Internacional del Poble Gitano. Portaven un segle de retard respecte als congressos sionistes jueus – finals segle XIX- així com de membres molt adinerats i el favor de països imperialistes com ara França i Regne Unit. Tan poca importància se’ls ha donat als gitanos que no podem posar xifres més que aproximades de gasats pels nazis mentre el els famosos sis milions de jueus és un dogma de fe que pot constar la presó en determinats països a qui pose en dubte el que esta gent dona per definitiu. Molts gitanos van ser assassinats a Auschwitz, de fet ocupaven un lloc a part en el camp. Van ser víctimes d’experiments mèdics terribles. Himmler va donar les ordres de reclusió i extermini en aquest camp de la mort. A aquest genocidi els gitanos li diuen Porraimos. Es parla d’una forquilla d’assassinats per nazis i aliats de 220.000 a 1,5 milions.

La creença que solament hi va ser exterminats jueus és falsa i possiblement tinga un caràcter econòmic ja que durant dècades Alemanya hagué de pagar a l’estat d’Israel unes reparacions que no reberen ni els gitanos ni altres pobles víctimes del genocidi nazi. El poble més castigat va ser el rus, a raó de tres russos per un jueu. Les pel·lícules sobre el tema solen procedir del lobby jueu de Hollywood i no són històricament correctes arribant a donar més importància al desembarcament de Normandia (milers de morts) que a les batalles d’Stalingrad i Leningrad (milions de morts i derrota del alemanys).

Els dos pobles són d’origen asiàtic, uns semites (jueus) i altres indoeuropeus o aris (gitanos). Per diferents motius practicaven el nomadisme i aparegueren llegendes a Europa que els criminalitzava. Un cas molts freqüents era el rapte de xiquets – normalment nobles – i fins i tot la seua morts ritual o antropofàgia. Ho podem veure en la literatura al llarg dels segles. En aquest articles ens referirem solament al cas des gitanos, poble que en l’actualitat continua tenint problemes a Europa.

CHAPLIN dia-del-trabajadorCharles Chaplin, fill de gitanos.

Sabies que Charles Chaplin era gitano? El famós actor anglès, que va donar vida al memorable Charlot, convertint-se en imprescindible per als amants del cinema, era fill d’una cantant de cabaret -gitana- i d’un actor de la mateixa ètnia. No és un cas únic sinó que hi ha molts gitanos que es dediquen a la cultura, la música, el ball, la cançó, etc.

Fins on s’ha aconseguit saber, aquest misteriós poble va arribar a Europa des del Nord de l’Índia, específicament de la regió del Panjab i el Sinth, fugint de les conquestes musulmanes i les invasions mongoles.

En creuar Pèrsia, els immigrants procedents de diferents tribus es van casar i van unir entre si, donant origen al poble Dom o Rom. A mesura que el temps va passar, van anar evadint la fam, els huns, les guerres i perseguint, al mateix temps, l’anhel de trobar un lloc on establir-se. Va ser el sorgiment d’un poble nòmada, la bandera té al centre una roda vermella que simbolitza els carros sobre els quals solien desplaçar-se. És possible que, a la recerca d’un clima assolellat, travessessin el Bòsfor per establir-se al sud de Grècia o petit Egipte, i és fins i tot factible que el primer territori europeu trepitjat per aquest poble hagi estat Corfú. Des d’allà, es van anar estenent per tot Europa. En arribar a la Península Ibèrica, es van identificar com a provinents del petit Egipte. Alfons V d’Aragó els dóna un salconduit per travessar el seu regne, i des de llavors se’ls comença a conèixer com egiptanos, antecedent immediat de la paraula castellana “gitano”. Ells a si mateixos es diuen romà, en la seva pròpia llengua, el romanò.

Al principi, van ser benvinguts a les terres ibèriques. Fins i tot a Andalusia, van arribar a integrar-se de tal manera que gran part de la seva música i la seva tradició literària – sempre oral – va donar origen a formes castellanes que avui dia es consideren la quinta essència del que és andalús. Paraules tan castisses com xaval provenen de l’idioma romanò. No obstant això, la generalitat d’Europa els comença a mirar amb mals ulls: no els poden controlar, vaguen d’un lloc a un altre i aviat comencen a transformar-se en el boc expiatori dels crims que poguessin cometre mentre ells estaven de pas. Ja en aquest temps, apareix la llegenda que els gitanos rapten als nens – o, pitjor encara, que se’ls mengen.

De tot això, sorgeix un estrany argument literari que consisteix en el rapte del fill (o filla) d’un noble, que es cria entre gitanos però que, finalment, aconsegueix ser reconegut en algun moment pel seu progenitor, generalment gràcies al fet que l’esmentat hereu té certes característiques en la seva manera de ser que li fan diferent a la xusma amb la qual passa els seus dies; essència que, al seu torn, han intentat els raptors doblegar per tots els mitjans, només per veure els esforços reduïts a un sonat fracàs. El raptat no només sembla un noble sinó que, efectivament, és un noble. Suposar el contrari seria subversiu, i acceptar que algú que no és un noble pugui, així mateix, semblar-ho i actuar com a tal amb tota la naturalitat que brinda l’autenticitat, implicaria una igualtat de facto entre la sang plebea i la sang blava.

Victor_Hugo

Víctor Hugo

El primer a explotar aquest últim argument, és Víctor Hugo en Nôtre Dame de Paris, novel·la que, segurament, molts coneixen de passada per la versió edulcorada – i amb final feliç inclòs- que va produir la factoria Disney. En l’original, la gitana Esmeralda descobreix que és filla d’una prostituta; la noia és retornada pels gitanos al seu món com una dona honorable que, finalment, mor per culpa de la lascívia d’un representant de l’alta societat – un malvat religiós. El llibre, amb geperut inclòs, va resultar ser un escàndol per a l’època.

Igualment, Sir Arthur Conan Doyle dóna un tractament ennoblidor a aquest poble vilipendiat, en la seva novel·la The Speckled Band. Allà, molts dels personatges mostren obertament prejudicis anti romanís. En l’obra, es produeix una mort en estranyes circumstàncies i tothom culpa als zíngars del menyspreable assassinat. Finalment, Sherlock Holmes troba al culpable (que resulta ser un membre de la molt honorable societat britànica) i, de passada, renta la tacada innocència d’un grup humà que ha estat injustament acusat.

No obstant això, són molts i, potser massa, els exemples d’aquells que es van fer ressò del prejudici, sense donar-se la molèstia de provar el principi sobre el qual fonamentaven la seva història. Recorrent la coneguda tècnica retòrica de “… com ja tots sabem”, donaven per cert l’estereotip d’una manera tan natural i tan segura, que ni  Cervantes va aconseguir lliurar-se d’això, utilitzant en diverses oportunitats el recurs dramàtic d’infondre preocupació per portes insegures, o finestres obertes, ja que hi havia gitanos acampant als afores del poble. En La gitanilla, Cervantes diu que els gitanos són tots uns lladres que no fan sinó furtar. Rapten una xica noble a la qual no poden agitanar perquè la seua sang li dóna una qualitats morals superiors.

gitanos en camposGitanos en camp de concentració.

El resultat de totes aquestes històries, millor o pitjor explicades per escriptors de professió o per alcavotes de barri, i repetides fins a la sacietat al llarg de gairebé sis-cents anys, és la conformació d’una estructura rígida des de la qual es fa molt difícil, per no dir impossible, sortir. Un gitano que busqui feina o pertinença a un grup que no és el seu, ho té molt difícil – precisament perquè, en ser gitano, se li suposen una sèrie d’atributs: lladre, xerraire i mentider podrien encapçalar la llista, seguits de desordenat, brut i bo per armar la festa. El resultat serà, en general, que la persona en qüestió es quedarà sense poder accedir a treball o xarxes socials més àmplies, i moltes vegades haurà de recórrer a la mendicitat per aconseguir subsistir – o al robatori, si la necessitat estreny. I com sense diners no hi ha moda que se’ns vulgui, a la arreglar la figura, és molt probable que acabin per vestir d’una manera que a certes persones amb el nas massa arremangat els semblarà desordenada o bruta.

D’altra banda, comparteix aquest grup social característiques comunes a tots els grups i ètnies marginals i excloses del mercat social i laboral oficial: altes taxes d’alcoholisme o drogoaddicció; una frustració enorme que acaba per manifestar-se en violència o altres trastorns de la conducta social; una autoestima per terra, que aniquila qualsevol indici d’esperança i que conforma una imatge personal deplorable, llaurada en els milers de moments en què, per simple comparació, van poder concloure que ells no estaven “dins” del grup que sempre rematava totes les festes ballant amb la més bonica. En resum: abúlia, desesperança i embriaguesa. Almenys, entre borratxos ningú els discriminarà. Basat en aquests estereotips i imatges socialment construïdes al llarg de segles, Hitler els va ficar en camps de concentració, i els gasar i incinerar al costat de jueus i homosexuals.

Marquis_de_Ensenada

Marqués de la Ensenada

Abans de Hitler hi hagueren uns altres intents d’extermini dels gitanos. És el cas d’Espanya amb els Borbons, l’anomenada Gran Redada o Presó General dels gitanos. Van obligar a viure separats i tancats als homes en un lloc i les dones en altre sense possibilitat de contacte. Afortunadament, el monarca va tenir remordiments de consciència i va rectificar. Va ser una persecució autoritzada pel rei d’Espanya Ferran VI, i organitzada en secret per el marquès de l’Ensenada, que es va iniciar de manera sincronitzada en tot el territori espanyol el dimecres 30 de juliol de 1749, amb l’objectiu declarat d’arrestar, i finalment «extingir», a tots els gitanos del regne.

En el cas d’Europa Oriental, els gitanos van ser esclavitzats durant generacions.

Font:  Unión Romaní i elaboració pròpia.

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s