Wagner i els poetes simbolistes francesos.

mallarmeStéphane Mallarmé, poeta simbolista francès.

França va ser el primer país europeu on arribà la influència de Wagner tant a nivell musical com poètic. Baudelaire va ser l’iniciador a qui seguiren els poetes anomenats simbolistes i alguns d’ells, maleïts. Tenien en comú les ànsies de fugir de les convencions i del realisme.

Les idees estètiques de Richard Wagner van exercir una gran influència en els poetes francesos de finals del segle XIX. A partir de 1875, després de la publicació de l’obra El Drama Musical d’E. Schuré, els conceptes wagnerians van calar profundament en els intel·lectuals de l’època. Recordem que Baudelaire, gran defensor de Tannhaüser, es va deixar vèncer immediatament per les profundes harmonies d’una música que reconeixia com a seua.

Edouard Schuré

Edouard Schuré

Edouard Schuré era alsacià i aficionat i coneixedor de Wagner. Va escriure Richard Wagner: les seues obres i les seues idees a banda del ja esmentat El Drama Musical.

La Revue wagnérienne és una revista francesa de finals del segle XIX, especialment dedicada a l’estudi crític i la història quotidiana de l’obra de Richard Wagner. Mensual, va aparèixer a Paris durant tres anys, a partir de febrer 1885 (dos anys després de la mort del compositor) fins 1888.

Charles Baudelaire, Stéphane Mallarmé, Arthur Rimbaud i Paul Verlaine adoraban a Wagner a qui cadascú interpretava a la seua manera.


HOMENATGE

A Richard Wagner


D’un moaré ja el fúnebre silenci
Disposa més d’un plec en el mobiliari
Que un assentament del pilar principal
Amb la falta de memòria ha de precipitar.

El nostre vell i triomfal joc del grimori
-Jeroglífics el miler dels quals s’exalta
Al propagar amb- ales una tremolor familiar! –
Guardeu més aviat en un armari.

Del somrient estrèpit odiat de l’origen.
Entre sonores i clares trompetes l’or del qual
Ha de esvair-se en la partitura.

En un atri nascut per als seus simulacres sorgeix 
El déu Wagner, irradiant una consagració
Que malament calla la tinta ni en plany sibil·lí.

Mallarmé



Ofèlia

I

A les aigües profundes que bressolen les estrelles,
blanca i càndida, Ofèlia flota com un gran lliri,
flota tan lentament, recolzada en els seus vels…
quan toquen a mort al bosc llunyà.

Ja fa milers d’anys que la pàl·lida Ofèlia
passa, fantasma blanc pel gran riu negre;
més de mil anys ja que la seua suau bogeria
murmura la seua tonada en l’aire nocturn.

El vent, qual corol·la, els seus pits acaricia
i desplega, bressolat, el seu velam blau;
els salzes tremolosos ploren contra les seues espatlles
i pel seu front en somnis, l’espadanya es plega.

Els arrissats nenúfars sospiren al seu costat,
mentre ella desperta, al dormit vern,
un niu del qual sorgeix una mínima tremolor…
i un cant, en ors, cau del cel misteriós.

II

Oh tristíssima Ofèlia, bella com la neu,
morta quan eres nena, portada pel riu!
I és que els freds vents que cauen de Noruega
t’havien murmurat l’adusta llibertat.

I és que un arcà buf, al brandar la teua cabellera,
en la teua ment transposada vas ficar veus estranyes;
i és que el teu cor escoltava el plany
de la Natura –són d’arbres i nits.

I és que la veu de la mar, com immens panteix
va
trencar el teu cor mans i tendre de nena;
i és que un dia d’abril, un bell infant pàl·lid,
un boig miseriós, als teus peus es va asseure.

Cel, Amor, Llibertat: que son, oh pobra Boja! .
Et finies en ell com neu al foc;
les
teues visions, enormes, ofegaven la teua paraula.
–I el terrible Infinit va espantar el teu ull blau.

III

I el poeta ens diu que en la nit estrellada
véns a recollir les flors que vas tallar,
i que ha vist en l’aigua, recolzada en els seus vels,
a la càndida Ofèlia surar, com un gran lis.

Rimbaud.


verlaine

Paul Verlaine

Verlaine va definir què és el simbolisme:

El vers ha de ser primer de tot música; una harmonia de sons que fa somiar (…) l’arquitectura sòlida del poema, l’eloqüència i l’ordre romàntic o parnasià resulten inútils per traduir l’imprecís, el matís, les suggestions, les lleus sensacions (…). Amb un pla incert, paraules vagues, grups de sons inesperats i evocadors, es podria despertar la sensibilitat del lector i transferir-hi part de la sensibilitat del poeta.”

No trobem millor definició del Simbolisme que aquesta. Conté tots els fonaments teòrics de l’escola del ’85. La poètica de Baudelaire, la pintura Impressionista, la música de Wagner són el preludi de la poesia simbolista de Verlaine.

Aquest gruo de poetes no solament admirava Wagner, sinó E. A. Poe també. Ací tenim un sonet de Verlain dedicat a ell:

    LA TOMBA DE EDGAR POE

Tal qual l’Eternitat el reintegra i converteix
s’alça el Poeta amb el ferro desembeinat.
No va poder comprendre el seu segle acovardit
que en aquesta estranya veu triomfava la Mort.

Amb aquell sobresalt de la Hidra que adverteix
que l’Àngel dóna als termes un sentit elevat,
confessen en veu alta el filtre que han pres
en el cabal que alguna font sense honra s’aboca.

Hostils als núvols i al sòl, si la culpa
a la tomba de Poe no té qui l’esculpa
en un baix relleu, adorn enlluernador;

ferm bloc caigut en un desastre fosc,
que el teu granit, almenys, una meta alce
al vol de Blasfèmies que solquen el futur!

 Verlain


baudelaire

Charles Baudelaire

Baudelaire va ser el primer d’aquests poetes en manifestar el seu interés per Wagner i per renovar la poesia francesa. Va ser pioner en la crítica musical. En altres articles estem treballant la seua famosa carta al compositor i el poema Correspondències en edició bilingüe. A partir de la publicació de Les fleurs du mal, Baudelaire va ser un autor d’èxit. L’òpera amb qui se sentia identificat va ser Tannhäuer que, per a ell, simbolitza la lluita entre paral·lelismes antagònics simbolitzats en les figures de Venus i Elisabeth: la Carn i l’Esperit, el Cel i l’Infern, el Bé i el Mal… Aquesta és l’obra citada on el porta escriu les seues impressions sobre Wagner i el seu món: el estudio Richard Wagner et Tannhäuser à Paris, aparegut en la Revue européenne en 1861. Així comença la tercera part de l’estudi:

Tannhäuser représente la lutte des deux principes qui ont choisi le cœur humain pour principal champ de bataille, c’est-à-dire de la chair avec l’esprit, de l’enfer avec le ciel, de Satan avec Dieu. Et cette dualité est représentée tout de suite, par l’ouverture, avec une incomparable habileté.

Tannhäuser representa la lluita d’aquests dos principis que han escollit el cor humà com a principal camp de batalla, és a dir, la lluita de carn contra l’esperit, de l’infern contra el cel, de Satanàs contra Déu. I aquesta dualitat la representa immediatament l’obertura amb una habilitat incomparable.

 

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Literatura, Poesia, Uncategorized, Wagner i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s