Olga i Vladímir. Dos amants en mig d’un genocidi. (ii)

Nazis Ukraine genocideGenocidi nazi a Ucraïna.

Olga i Vladímir s’han jurat amor etern si és que l’eternitat encara existeix a la terra. Lluitaran per la seua supervivència, fins i tot mataran si cal fins que comprendran que el misteri de la mort és més fort que el de la vida i que no sempre es por triar perquè alguna cosa tenim dins que ens empeny passe el que passe.

Mentre el sol anava pujant sobre l’horitzó, Olga i jo anàvem caminant i cercant alguna granja on poguérem canviar-nos de roba i prendre alguna cosa, però no vam trobar sinó una remor que anava en augment a mida que se’ns acostaven de vehicles i de gent. Ens vam amagar. Jo portava ben agarrada la baioneta. La comitiva anava al que semblava un gran barranc.

Un oficial va ordenar parar. Volia acostar-s’hi per comprovar si era el que necessitava. No volia repetir la mala experiència de treballar sobre un de petit i haver de cavar perquè no hi havia espai suficients per als jueus que havia d’exterminar. No, aquesta vegada no seria així. El barranc era gran i hi havia espai per a tots.

-Suboficial, vinga ací.

-A les seues ordres, senyor.

-Mire el barranc de davant, faça un càlcul… i torne cap ací.

El suboficial va prendre mides amb el seu instrumental geològic. Va escriure aquests números el la llibreta: « 500 : 10 = 50 »

– Ja ho té tot?

Hi va acudir corrents.

– Sí senyor. En tenim uns 500. En 10 torns de 50 acabem el treball. Calcule que en dues hores si els fem anar-hi a corre-cuita i en grups paral·lels de manera que mentre uns hi cauen la següents tongada ja està llesta. Haurem de col·locar metralladores en aquests punts que he marcat sobre la llibreta i tenir-ne unes quantes de refresc per si els canons ens recalfen massa.

– Molt bé, Kurt. Es nota que és vosté un bon geòleg. Bé, doncs anem a començar. D’ací no res haurem acabat el treball: 3.000 cossos entre jueus i la resta d’infrahumans.

Encara que de vegades s’hi referien com a jueus, també hi havien gitanos, russos, ucraïnesos comunistes i d’altres comunitats.

– KURT! -vam dir Olga i jo a l’uníson – però si és ell.

Efectivament. Un amic de la infantesa que col·laborava amb els nazis no sabíem si per salvar la vida o per convicció. Ell també era, com nosaltres, un alemany ètnic ucraïnés i, com molts altres, estava en contra d’Stalin i se sentia ari.

Afortunadament, portàvem els uniformes alemanys, el mateix que portava ell. Era forçós que ens veies, així que calia fer un poc de teatre.

-Olga, per la teua vida, segueix-me el joc.

Vaig amagar la baioneta com poguí i vaig mamprendre a besar-la apassionadament mentre una de les mans acaronava els seus pits procurant cridar l’atenció de Kurt.

-Ei, parelleta, què collons hi feu? Que no podeu esperar a acabar el treball? Me cague’n Déu, però si sou Olga i Vladímir.

– Hola, Kurt, quina casualitat. Res que amb aquesta calor ja pots imaginar-te com volíem refrescar-nos.

– Vaja, per l’uniforme ja veig que heu triat el bon camí. Als altres, comunistes canalles, estem donant-los la mateixa medecina que als jueus fills de puta – va dir Kurt – Però serà millor que us n’aneu a la vostra companyia, que anem a tindre faena. Després podem fer un bany al riu. Crec que els cadàvers d’ahir ja no hi seran ni els peixos tampoc, morts intoxicat per menjar-se eixa xusma.

– No vaig poder evitar-ho. Traguí la baioneta i li la vaig clar al fill de puta mentre Olga, com les voltes anteriors, li tapava la boca.

Kurt no s’ho esperava. Va morir amb els ulls oberts que semblava un mussol i amb l’expressió d’aquell que no comprén res. No va patir molt. Sos pares eren nazis i això havia marcat el seu futur. Li vaig prendre la la cartutxera i la pistola.

Però encara li va quedar al nostre amic d’infantesa prou alé per dir a mode d’advertència: «Fugiu del barranc… Fu…»

Vaig quedar-me d’una pesa. Quina seria realment la seua situació? El cas és que les seues paraules eren la nostra vida. Efectivament, érem en un camí que conduïa a un barranc prou fondo. Vam arrossegar el cadàver uns metres i l’amagàrem entre uns arbres i el tapàrem amb fulles grans que anunciaven una tardor calenta, cosa no habitual per aquestes latituds. Era com si la natura ens volgués dir alguna cosa ignota. Ens van amagar en allò que semblava una trinxera natural amb parapet.

L’oficial ja feia temps que estava emprenyat perquè Kurt no se li presentava. El jove patia del ventre i ja en més d’una ocasió s’havia endarrerit. Així que, va cridar a un altre ucraïnés col·laboracionista i li va donar les instruccions.

Van fer llevar-se la roba als que anaven a ser assassinats. Així la tenien per a altres usos i els humiliaven. També aprofitava per veure si el tret havia encetat ja que el roig fosc se la sang destaca molt sobre la pell blanca. Els feren formar en files de 50 persones i a cops de culata o amb punxades de baioneta els feien córrer. Una banda de presoners tocava una marxa militar. Quan les víctimes arribaven al barranc eren espentades pels col·laboracionistes i les metralladores, estratègicament situades, començaven a sonar sense pietat. Després hi baixaven soldats, pistola a la mà, per rematar els supervivents.

Als dos se’ns va ocórrer fer ús de les armes que portàvem, però la prudència va aconsellar-nos desistir. Ens hagueren matat a la primera i – qui sap? – potser hi haguera algun supervivent o podríem sumar-nos a la resistència si és que en quedava. Aquesta no era una guerra, sinó una matança d’extermini com qui mata polls.

I així va seguir la cosa durant un temps breu però que a nosaltres ens semblava etern. El barranc era ple de cadàvers. Havíem vist de tot. Dante no podia imaginar-se cap cosa pitjor. Faltava la darrera fila de 50 màrtirs. El que vaig veure era massa fort per a mi. Una família jove. El pare, la mare un xiquet i una xiqueta amb ulleres. Nus, tots nus. Aterrits, morts de por. Tots al voltant de la mare com si el seu abraç fora la protecció contra la barbàrie. Sonaren les metralladores i queien a terra com a càmera lenta. No podia contenir-me. Estava a punt de botar. Dos soldats van posar-se a pixar damunt dels cadàvers. La puta que els va parir! Com en les altres vegades, assassins pistola en mà anaven rematant els supervivents. De sobte, davall de la família encara era viva la mare. La bèstia assassina li va escopir a la cara i fent durar el moment el màxim possible li va pegar un tret al front.

No poguí aguantar més. Li vaig dir a Olga que correguera en direcció contrària sense parar, però no em va fer cas. Ens besàrem per darrera vegada i vam volar com esperits cap al barranc amb les armes que teníem. Ella se va carregar a dos metralladors d’un tret al clatell i jo li vaig clavar amb tota la meua força la baioneta en el coll al rematador de la mare. Segons després, Olga i jo érem dos cadàvers més al barranc de la mort.

Regí

← pàgina anterior

Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Literatura, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s