Olga i Vladímir. Dos amants en mig d’un genocidi. (i)

novios 
Olga i Vladímir

Segona Guerra Mundial. Els alemanys havien invadit la Unió Soviètica i a Ucraïna estaven realitzant una neteja ètnica horrorosa per mor de la doctrina de l’espai vital o Lebensraum, consistent a eliminar la població autòctona d’Europa oriental per a repoblar-la d’alemanys de pura raça ària.

Feia una calor de collons. Em vaig llevar la roba i entrí al riu. Va ser un plaer. L’aigua era neta i un poc fresqueta. Vaig capbussar-m’hi panxa per amunt i per avall amb els ulls tancats. Nadí un poc quan, de sobte, vaig entropessar amb alguna cosa un tan viscosa. Obriguí els ulls. Mare meua, era un cadàver flotant damunt de mi. Vaig alçar el cap i vaig veure que el corrent portava cap a mi un nombre indeterminat de cadàvers, nus com jo, però sense vida i amb cara de terror.

L’espetec d’unes quantes ràfegues de metralladora van fer-me eixir del riu, vestir-me i amagar-me per allí. Hi havia anat a soles, per això havia d’avisar els meus que soldats enemics estaven assassinat els nostres. Les aigües van tenyir-se d’un roig intens.

Ben amagat i mort de por vaig poder veure que feien aquests assassins. Primer, obligaven a llevar-se la roba. A les xiques més agraciades les obligaven a pujar en camions i se les emportaven tal volta a algun bordell per a oficials. Els altres, homes, dones i xiquets eren afusellats a la vora del riu perquè els cadàvers caigueren dins. Si algú plantava cara li ho feien pagar molt car: l’apallissaven sense pietat i en acabant li ficaven una barra de ferro pel cul fins que moria. Recordava Vlad l’Empalador. La mort era lenta i dolorosa i el cadàver amb la seua barra de ferro era col·locat on tothom el pogués veure i servira d’advertiment.

No em podia moure, però no importava perquè tots els veïns anaven a córrer la mateixa sort, no tenia sentit que anés a avisar a qui ja sabia què passava i si em descobrien correria la mateixa sort. Millor esperar i fugir a la propera població.

En acabat li calaven foc a l’aldea fins que era reduïda no a cendres, sinó al no-res. És com si no hagués existit mai: una planura buida sense cap senyal de vida perquè els animals de granja que hi eren se’ls havien emportat en camions qui sap on.

Vaig eixir del meu amagatall sense roba per poder passar per mort. Vaig acostar-me al riu i em vaig deixar dur pel corrent. La calor havia fet que els cossos sense vida feren una sentor horrible que no sóc capaç de descriure. No comprenc com era possible que els nazis i els col·laboracionistes ucraïnesos pogueren menjar com si tal cosa. La vista de garrafes de vodka buides va donar-me la resposta.

Entre els morts hi havia jueus, gitanos, russos i compatriotes meus ucraïnesos que, lluny de col·laborar amb l’invasor, el combatien amb l’esperança que l’Exèrcit Roig dels soviètics hi apareguera amb els seus temibles tancs. Lamentablement, Stalingrad hi era a prop i allí i a Leningrad es decidiria qui seria vencedor. La nostra era una zona de petites poblacions on ningú no havia ni pogut imaginar-se que els alemanys atacarien i menys d’eixa manera genocida.

– Vladímir, sóc jo, l’Olga.

No m’ho podia creure, però era cert. Amagada sota el cadàver de sa mare hi era una xica de 18 anys a qui coneixia des de sempre. Jo en tenia 20.

– Hem de deixar-nos portar pel corrent fins a la propera aldea, Olga. Anem junts i procurem no fer soroll.

En tals circumstància la nostra nuesa ni ens cridava l’atenció. Estàvem literalment en un riu cobert per cadàvers nus.

– Tin, que tu sabràs fer-lo servir millor que jo, Vlad.

Era una baioneta. Un soldat alemany, no podent suportar l’espantosa matança s’havia suïcidat d’un tret de pistola a la boca. Ja estava enfosquint i entre Olga i sa mare havien aconseguit fer-se amb l’arma. La xica va trigar un temps en adonar-se que sa mare era morta. Una punyalada per l’esquena.

Era tan fosc que semblava que algú haguera matat la lluna. Obscuritat total. Tota la tropa dormint la mona de litres i litres de vodka. Calia fer alguna cosa. Havíem de vestir-nos. Els nostres cossos blancs semblaven cuques de llum.

– Olga, mentre jo li clave la baioneta en el ventre a eixe alemany que deu ser de la teua alçada, tu li tapes la boca ben fort. Entesos?

I així va ser. No va ser difícil. Li vaig clavar la baioneta fins el mànec i es va quedar mut. De bell nou vam fer el mateix amb un altre de la meua grandària. Aquest era més fort i no es deixava matar. Li la vaig clavar al ventre, al pit i al coll. Tenia ganes de desfogar-me. Vam aprofitar per aconseguir algunes armes.

Vestits d’alemanys ja no cridaven l’atenció. A més, ambdós parlàvem la seua llengua. Ucraïna és terra de pas i ha estat conquerida per diversos pobles. Per això, la majoria de la població parlava ucraïnés, rus i altres llengües com ara l’alemany o el jiddisch, la llengua dels jueus de la zona.

Després de dues hores de caminada vam arribar al següent poble. Olga va advertir-me:

– Però, so fava, què fas? Si ens veuen amb aquests uniformes ens prendran per nazis.

– Tens raó, xica. Ens els haurem de llevar.

De sobte, un clar de lluna va il·luminar els nostres cossos excitats. Era com si el sexe li plantara cara a la mort. El cas és que mai no havia vist uns pits com aquells i sense adornar-nos-en vam fer l’amor. Els dos teníem parella però la natura és més forta que la moral. Vam fer l’amor tantes vegades que quasi ens vam quedar adormits. Mai no havíem tingut una experiència tan intensa com aquella i ja mai no ens separaríem.

Començà a clarejar. El poblet estava en un silenci sepulcral. Ni els galls havien saludat la matinada. Ens acostàrem a la població deserta. Vam entrar en la taverna i vam trobar un avís en rus. Tota la zona havia estat evacuada perquè es temien atacs dels alemanys. De bell nou ens posàrem els uniformes alemanys i buscàrem alguna cosa per menjar i beure. Eureka, la meua amiga va trobar alguna llanda de conserva i – sembla mentida – una botella de vodka per encetar. Tenia el tap trencat i havia estat deixada per allí. Ja pensaríem què fer en el nou dia que els pardals estaven anunciant. Tornàrem a fer l’amor i ens van quedar adormits. Els uniformes i  parlar alemany ens donava una seguretat que tant de bo no fos ingènuament exagerada.

Regí

pàgina següent →

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Literatura, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Olga i Vladímir. Dos amants en mig d’un genocidi. (i)

  1. Retroenllaç: Olga i Vladímir. Dos amants en mig d’un genocidi. (ii) | EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*//

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s