El Rei llegint mentides sobre la llengua que ens van imposar per força. (2001).

mentirosoJuan Carlos en Alacalá de Henares llegint el discurs mentider sobre el castellà.

‘Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyos, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes’. (Mentides pronunciades per l’antic rei).

“Se prohíbe cualquier idioma que no sea el castellano”. (Godoy, 1801).

La seua llengua, que no la meua, ens la van imposar a la força. Vaig nàixer en 1960. El maleït mestre franquista em pegava amb una vara dura cada vegada que deia alguna cosa en valencià (català). Això va passar-me dels 6 als 10 anys. Juan Carlos de Borbón mentix per la gola i/o manifesta la seua supina ignorància. El forà castellà va imposar-se a hòsties.

escola franquistaEscola franquista on es pegava als xiquets per parlar valencià (català).

Tan m’imposaren la llengua dels forasters que acabí la carrera en els 80 sense haver rebut ni una puta classe en català. Com a revenja vaig estudiar pel meu compte i aproví les oposicions de Lingüística: València (català) amb el número 1u de la meua promoció. A continuació traduesc un article sobre els atacs que ha sofert el català per obligar-nos a parlar el castellà, llengua imposada, de vegades violentament, pels estats espanyol i francés.

El discurs és de 2001 però representa molt bé el que el professor madrileny Moreno Cabrera denuncia com a nacionalisme lingüístic espanyol. Es tracta del mite de la no imposició del castellà. Aquesta llengua “s’expandix” ella sola i és acceptada per tothom com a llengua “comuna”. La resta no aprofiten. Ja poden desaparèixer del mapa i de la història. El cert és que tant a la península com a Amèrica el castellà va imposar-se forçosament de la mateixa manera que va passar amb l’anglés, francés, xinés, rus o àrab.

indis guaranisEls indis americans tenien la seua llengua, cultura, religió, història… que els castellans no respectaren obligant-los a batejat-se i aprendre castellà. La suposada voluntarietat és una mentida que es repeteix de d’aleshores ençà.

La gran mentida:

“Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyos por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes.

Aquest fragment del discurs de l’ancià rei Juan Carlos I en motiu del deslliurament del premi Cervantes (2001) és representatiu de la història d’Espanya en els últims anys. Els seus assessors, o tenien un desconeixement de la història espectacular o els seus graus de manipulació i cinisme també es poden qualificar d’extraordinaris. Segurament, les dues coses.

La història, però, està ben documentada. Un xicotet resum, gens exhaustiu:

Felipe_V_de_Espa_aFelipe V va abolir les institucions pròpies i prohibir el català.

Seguint les recomanacions del memorial Conde-Duque de Olivares (1625), l’any 1712 Felipe V va donar instruccions secretes als seus representants (corregidors) a Catalunya subratllant que “pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado.” El va rectificar en 1714 “Que se procure ir introduciendo la lengua castellana en aquellos pueblos que no la hablan (s’ha d’entendre “pobles” com a equivalent a nacionalitats, no a pobles o ciutats).

Castella va promoure l’analfabetisme en català, per a aconseguir açò que mai no havia estat: un territori sotmès a la sobirania de la Corona d’una llengua. De facto, el bilingüisme era el primer pas d’un procés de substitució d’una llengua. Aqueixa voluntat, que arranca, de manera explícita, dels segles XVIII, pansa pels segles XIX i XX i arriba fins als nostres dies.

Ho anirem explicant sintèticament per àmbits que els seus van aplicar una legislació de ferro, sense precedents, per a poder eradicar una llengua. Com diu Jesús Tusón, lingüista d’elevada reputació, “un estat, una llengua, és, doncs, una de les afirmacions més destructives de la diversitat humana, una aberració que ataca a la pluralitat, natural i històrica de la nostra espècie”.

Àmbit educatiu

Segle XVIII

1715 Consulta del Consejo de Castilla: En l’aula no pot haver-hi cap llibre en català, tampoc no es parlarà i escriurà en aqueixa llengua i on la doctrina cristiana s’ensenyarà i serà apresa en castellà.

1780 Real provisión promulgada pel comte de Floridablanca: Obliga a totes les escoles a ensenyar la gramàtica de la Real Acadèmia Espanyola .

Segle XIX

1821 El Plan Quintana: Obliga a utilitzar el castellà al sistema escolar.

1837 Un edicte reial: imposava càstigs corporals i difamatoris als infants que encara parlaren en català a l’escola.

1837 La instrucció del Govern Superior polític de Balears: Mana castigar als escolars que parlen català mitjançant la declaració dels alumnes.

1857 Llei Moyano: Ratifica la prohibició del català en l’ensenyament públic. Es considera que és la llei que més va contribuir al fet que els xiquets catalans foren analfabets en la seua pròpia llengua, va anar a partir de la segona meitat del segle XIX quan es va començar a generalitzar l’ensenyament primari a Espanya.

Segle XX

1923 Circular que obliga l’ensenyament del castellà (Dictadura Primo de Rivera), però no és l’única… com veurem a continuació.

1924 El general Losada implanta l’ensenyament del castellà en les escoles de les Mancomunitats. Real ordre que sanciona als mestres que ensenyen en català. Justament en aquell any, el 1924, el mateix Antoni Gaudí el van detenir i el van colpejar per parlar en català davant els membres dels cossos de “seguretat” de l’Estat.

1926 Reial decret que el seu se sanciona als mestres que utilitzen el català pel trasllat.

1938 Llei del 9 d’Abril que absol l’Estatut de Catalunya i prohibeix el català.

1939 Prohibició per parlar o escriure en català a totes les escoles públiques o privades.

Precedents

De fet, la persecució al català té uns antecedents similars que es remunten en el segle XVI, quan la població d’Andalusia va ser objecte d’una forta repressió política, cultural i lingüística. Es va establir una sorprenent legislació de persecució contra aqueixa pobra gent: els van privar de portar vestits andalusos, de parlar àrab. L’expressió que s’aplicava als catalans, “¡Háblame en cristiano!”, prové d’aqueixa època.

Prohibiren les cançons, música o balls moriscos. Van dispersar tota aqueixa gent a l’interior de Castella, separant als pares dels fills… Donaven els xiquets a famílies catòliques perquè els pogueren donar una educació cristiana. La denúncia del règim de semi-esclavitud que el seu estaven sotmesos els menors d’edat, va ser objecte de denúncia en l’obra de teatre El Lazarillo de Tormes, d’autoria discutida…

Àmbit Judicial

1716 Decret de Nova Planta (Nova planta): “Las causas en la Real Audiencia se substanciaran en lengua castellana”.

1768 “Real Cèdula d’Aranjuez”: Carles III de Borbó. Ratifica la imposició del castellà en tota l’administració de Justícia i en totes les escoles públiques així mateix en la jurisdicció eclesiàstica a Catalunya.

1838 Els epitafis dels cementeris en català queden prescrits.

1862 Ley del Notariado: Prohibeix l’ús del català en les escriptures notarials.

1870 Llei del Registre civil: Prohibeix l’ús del català en el Registre civil.

1881 Llei d‘enjudiciament civil: Prohibeix l’ús del català en els jutjats.

Àmbit religiós

1755 Decret de visita Provincial dels Escolapis: se’ls comunica a tots els religiosos l’ordre de parlar solament en castellà i llatí, parlar-ho entre ells i en la resta de la població. I imposa la pena de viure en règim a pa i aigua si açò no es duu a terme.

Àmbit de l’Entreteniment

1902 Real Cèdula: Prohibeix “representar, cantar y bailar piezas que no fueses en idioma castellano”.

1801 “Instrucciones” de Manuel de Godoy sobre els teatres: “Se prohíbe cualquier idioma que no sea el castellano”.

Isabel II, pel Real Orden de 1837, es va confirmar la prohibició del català en les sales d’espectacle i en les representacions teatrals, i no es va admetre a censura aqueixes obres escrites en aqueixa llengua. Aqueixa prohibició responia a la gran quantitat d’obres escrites en català que es presentaven al censor.

Àmbit Comercial de Comunicacions

1772 Real Cédula: van obligar a portar els llibres de comptabilitat en castellà sota l’epígraf següent: “Real Cédula de S.M. por la qual manda que todos los mercaderes y comerciantes de por mayor y menor de estos mis reinos y señorios, sean naturales o extrangeros, lleven y tengan sus libros en idioma castellano según la ley de nueva compilación.”

1886 Direcció general de correus i telègrafs: Es prohibeix parlar en català per telèfon.

Negacionismo

No obstant açò, s’ha de recordar que en les Corts de Cadis es va presentar una preposició per fer oficial l’ús del català. La proposta va ser rebutjada per 120 vots en contra i 13 a favor. El conde de Romanones, responent a aqueix despropòsit, va afirmar, amb rotunditat que la cooficialitat del català era “inacceptable”. Però la pregunta és; la constitució de Cadis, no es basava en la igualtat davant la llei de tots els ciutadans espanyols?

Menéndez Pidal

Menéndez Pidal, el gran mentider sobre el castellà i el català.

A més de la imposició del castellà per totes les vies possibles, el següent pas era negar el fet que el català haguera sigut mai llengua oficial ni tan sols a Catalunya. Així mateix, Menéndez Pidal va publicar al diari L’Imparcial de Madrid l’article “Catalunya bilingüe”, que el seu afirmava que les Corts catalanes mai no van tenir el català com a llengua oficial. Fins i tot, una vegada aconseguit de maner cohercitiva el bilingüisme dels catalanoparlants, va començar a negar-se que la societat catalana haguera sigut mai monolingüe. L’informe de Jesús Patiño, de cap de la “Junta Superior de Justicia y del Gobierno” el 1714, la màxima autoritat de l’Estat ocupant, explicava clarament quin era la situació real. Aquest document confirmava la “peculiar” situació de monolingüisme dels catalans amb l’arribada de les tropes de Felipe V el 1714: “Son tan apasionados de su patria, con tal exceso que les hace trastornar el uso de la razón, y solamente hablan en lengua nativa.”

Franquisme

La repressió lingüística dels catalanoparlants ja es va convertir en una  “raó d’Estat“ quan al 1939 es va iniciar un dels períodes més repressius de la llengua catalana: el franquisme. En aqueix any, el victoriós general Franco manifestava: “ la unidad nacional la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano, y con una sola personalidad, la española .”

1939: Molt breument. Prohibició per parlar o escriure el català

En la ràdio
En els llibres
Al teatre, fins i tot “ Els Pastorets ” ( obra de teatre a Catalunya )
En tots els impresos, fins i tot participacions de casament i estampes de la primera comunió.
En els cartells i anuncis
Al cinema, fins al 1964
En les fabriques
A totes les escoles públiques i privades
En les lapides dels cementeris i esqueles mortuòries.
En la nomenclatura dels hotels, restaurants, bars, noms comercials, marques i embarcacions.
Conferències i actes culturals
Correspondència privada, fins a al gener de 1940
En les inscripcions del registre civil
Per als funcionaris, entre ells i amb el públic
Als noms dels carrers

A tot açò se li pot afegir una quantitat immensa de bàndols municipals, ordres militars i civils. A manera d’exemple tenim la carta del ministre espanyol de governació, Ramón Serrano Suñer, a tots els bisbes catalans. “Nueva normativa de usos lingüísticos en la comunicación de la Iglesia con los feligreses, hasta tanto que el idioma español sea entendido por todos ( lo que se logrará con una tenaz labor escolar)”. Una altra perla, ens la ofereix el reglament de presons de 1956, que especifica clarament que els presos solament poden parlar en castellà.

La transició

Encara que coste creure, després de la mort de Franco, durant la transició, pel ben que l’Estat de les Autonomies ha induït molta gent, tant a Catalunya com a Espanya, a creure que la repressió als catalans i a la seua llengua havia desaparegut, que era una cosa del passat totalment superada, també durant aquest període es van publicar lleis per a relegar el català en segon pla.

1976 a 2008 Es publiquen almenys 149 Reials decrets i altres normatives per a garantir l’obligatorietat del etiquetatge de productes alimentosos i d’uns altres en castellà enfront de l’única llei que hi ha, per exemple, a Catalunya.

1986 Llei de patents: obliga el castellà en la documentació presentada.

1989 Reial decret que aprova el reglament del Registre Mercantil: obliga que les inscripcions es facen exclusivament en castellà.

1995 llei 30/1995 d’ordenació i supervisió de les assegurances privades: obliga que les pòlisses estiguen escrites en castellà.

Segle XXI

Malgrat que la persecució històrica que ha patit el català, que hem explicat de manera molt succinta, el català és avui dia, una de les llengües amb més usuaris en la Unió Europea, amb un nivell similar al suec, al portuguès, al grec entre uns altres. No obstant açò, l’estat espanyol bloqueja el reconeixement de l’oficialitat del català a Europa, com afirma Martin Schulz, president del Parlament Europeu. La negació continua sent una qüestió d’Estat:

2010 Sentència del Tribunal Constitucional respecte a l’Estatut de Catalunya: el català no és la llengua preferent de l’administració a Catalunya, ni tampoc la llengua vehicular del sistema educatiu.

2011 Inici en les Illes Balears d’una persecució del català, sense precedents, per tant del Govern Autonòmic. Açò va portar a una vaga de fam, protagonitzada per uns jubilats a Mallorca, en senyal de protesta. Al País Valencià, també el govern autonòmic [PP] persegueix d’una manera implacable l’ús normal de la llengua del país, desatenent la demanda d’escolarització en català de més d’1.000.000 famílies.

2012 El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya imposa la possibilitat d’escolaritzar els xiquets en castellà si ho demanen els pares, atenint a la demanda de sis famílies.

2012 El Tribunal Superior de justícia de Catalunya va rebutjar el català el seu caràcter de llengua preferent en l’ajuntament de Barcelona.

2012 El Govern d’Aragó rebateja la llengua parlada en la Franja de Ponent com a “Llengua aragonesa de l’àrea oriental “. És com si en alemany que es parla a Àustria, se li diguera austríac…

2012 El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya rebutja que el català siga la llengua vehicular del sistema educatiu de Catalunya.

2012 El ministre d’Educació Español presenta un esborrany de llei on el català passa a ser llengua optativa i no cal examinar-s’hi per a obtenir el títol d’educació obligatòria. Sembla que la segona part ha sigut revisada…

Conclusió: El marc jurídic que protegia el català, després de segles de persecució implacable, no està garantit. Ni molt menys.

Si bé és cert que les llengües són sempre innocents i són els homes que les utilitzen com a instruments de poder i submissió, també és veritat, com diu J.Tusón, que “la mort d’una llengua no és mai innocent, mai és volguda pels parlants.” El cas del català no és una excepció històrica: l’escriptora d’Estònia Sofi Oksanen, en la seua celebrada novel·la “PURGA” – premi europeu a la millor novel·la del 2010 – relata, amb extraordinària cruesa i realisme, l’ocupació soviètica del seu país. Arran d’una entrevista sobre la seua obra, la novel·lista explica el següent: durant l’època soviètica, quan algú anava a comprar i es dirigia en estonià, la resposta solia ser “parle una llengua humana, per favor”… És clar que aqueixa al·lucinant situació va durar , solament cinquanta anys.

Tornant a J.Tusón, en “Patrimoni natural”, “I si demanem respecte per a cada ésser humà, sembla d’estricta justícia que també exigim la pervivència digna i forta de cadascuna de les llengües que són el nostre brou de cultiu”.

PD. Quina seria la solució, si n’hi ha? Cap. L’hispano-castellà és incapaç de comprendre i acceptar l’existència de la diversitat; és imperialista i pretén reduir-ho tot a la seua llegua, la seua religió, la seua manera de ser… Ni que siga el mateix Azaña n’era capaz. Nega el seu “patrioterismo” però és un enemic de Catalunya més. Llegim i veurem que s’estima més Franco que els catalans (i bascos). Franco li va pegar un potada al cul.

azanaAzaña, gran anticatalanista.

“Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos.”

“Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco. Con Franco ya nos entenderíamos nosotros, (…)

Manuel Azaña, 1931


Volviendo a J.Tusón, en “Patrimonio natural”, “ Y si piden respeto para cada ser humano, parece de estricta justicia que también exigimos la pervivencia digna y fuerte de cada uno de las lenguas que son nuestro caldo de cultivo”.

Font: Eugènia de Pagès, Catedràtica d’Història, i elaboració pròpia.

Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Història, Política, Uncategorized i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s