Italo Calvino en català: El pit nu (Il seno nudo).

chicas-desnudas-playa-123 Noia amb el pit descobert a la platja.

Italo Calvino, (1923-1985), escriptor italià, conreador d’un estil original que barreja elements fantàstics, amb una curiositat científica matisada d’especulació metafísica. El conte El pit nu, narra els pensaments d’un banyista en una platja on una jove pren el sol amb el tors descobert, i com la seva meditació, el porta a conclusions errades.

El senyor Palomar camina per una platja solitària. Troba uns pocs banyistes. Una jove estesa a la sorra pren el sol amb el pit descobert. Palomar, home discret, torna la mirada cap a l’horitzó marí. Sap que en circumstàncies anàlogues, en acostar-se un desconegut, les dones s’afanyen a cobrir-se, i això no li sembla bé: perquè és molest per a la banyista que prenia el sol tranquil·la; perquè l’home que passa se sent inoportú; perquè el tabú de la nuesa queda implícitament confirmat; perquè les convencions respectades a mitges propaguen la inseguretat i incoherència en el comportament, en lloc de llibertat i franquesa.

Per això, tot just veu perfilar-des de lluny el núvol rosa-bronzejat d’un tors nu de dona, s’afanya a orientar el cap de manera que la trajectòria de la mirada quedi suspesa en el buit i en garanteixi el cortès respecte per la frontera invisible que circumda les persones. Però -pensa mentre segueix caminant i, tot just l’horitzó es buida, recuperant el lliure moviment del globus ocular- jo, en procedir així, manifesto una negativa a veure, és a dir, acabo també per reforçar la convenció que considera il·lícita la vista dels pits, o sigui, institueixo una espècie de cosset mental suspès entre els meus ulls i aquest pit que, pel besllum que d’ell m’ha arribat des dels límits del meu camp visual, em sembla fresc i agradable de veure. En una paraula, el meu no mirar pressuposa que estic pensant en aquesta nuesa que em preocupa; aquesta segueix sent en el fons una actitud indiscreta i retrògrada.

xica q miraLa noia descobreix l’home que la mira.

De tornada, Palomar torna a passar davant de la banyista, i aquesta vegada manté la mirada fixa endavant, de manera de pot fregar amb equànime uniformitat l’escuma de les ones que es retreuen, els cascos de les barques varades, la tovallola estesa a la sorra , la curulla lluna de pell més clara amb l’halo bru del mugró, el perfil de la costa a la calitja, gris contra el cel. Sí reflexiona, satisfet de si mateix, prosseguint el camí-, he aconseguit que els pits quedessin absorbits completament pel paisatge, i que la meva mirada no pesés més que la mirada d’una gavina o d’una lluç. ¿Però serà just procedir així? -segueix reflexionant-. ¿No és aixafar la persona humana al nivell de les coses, considerar-la un objecte, i el que és pitjor, considerar objecte allò que en la persona és específic del sexe femení? No estic, potser, perpetuant la vella costum de la supremacia masculina, establida amb els anys en insolència rutinària?

nues 888Noies nues passejant a la vora del mar.

Gira i torna sobre els seus passos. Ara, al lliscar la seva mirada per la platja amb objectivitat imparcial, fa de manera que, tot just el pit de la dona entra en el seu camp visual, es noti una discontinuïtat, una desviació, gairebé un bot. La mirada avança fins a fregar la pell tibant, es retreu, com apreciant amb un lleu sobresalt la diversa consistència de la visió i el valor especial que adquireix, i per un moment es manté en meitat de l’aire, descrivint una corba que acompanya el relleu dels pits des de certa distància, elusiva, però també protectora, per reprendre després el seu curs com si no hagués passat res. Crec que així la meva posició és força clara -pensa Palomar-, sense malentesos possibles. Però aquest sobrevolar de la mirada no podria al cap i a la fi d’entendre com una actitud de superioritat, una depreciació del que els pits són i signifiquen, i posar-los en certa manera a part, al marge o entre parèntesis? Resulta que ara torno a relegar els pits a la penombra on els han mantingut segles de pudibunderia sexomaníaca i de concupiscència com pecat…

nues 888Aquesta interpretació va contra les millors intencions de Palomar que, tot i pertànyer a la generació madura per a la qual la nuesa del pit femení anava associada a la idea d’intimitat amorosa, acull però favorablement aquest canvi en els costums, sigui pel que això significa com a reflex d’una mentalitat més oberta de la societat, sigui perquè aquesta visió en particular li resulta agradable. Aquest estímul desinteressat és el que desitjaria arribar a expressar amb la seva mirada. Dóna mitja volta. Amb pas resolt avança una vegada més cap a la dona estesa al sol. Ara la seva mirada, fregant volublement el paisatge, s’aturarà en els pits amb cura especial, però s’afanyarà a integrar-los en un impuls de benevolència i de gratitud per tot, pel sol i el cel, pels pins encorbats i la duna i la sorra i els esculls i els núvols i les algues, pel cosmos que gira entorn a aquestes cúspides nimbades. Això hauria de ser suficient per tranquil·litzar definitivament a la banyista solitària i per aclarir el terreny d’inferències desviants. Però tot just torna a apropar-se, ella s’incorpora de cop, es cobreix, esbufega, s’allunya encongint-se d’espatlles amb enuig com si fugís de la insistència molesta d’un sàtir. El pes mort d’una tradició de prejudicis impedeix apreciar en el seu just mèrit les intencions més esclarides, conclou amargament Palomar.

Traducció: Regí.

calvino_italoItalo Calvino (1923 – 1985) fou un dels més grans escriptors italians del segle XX. Durant la seua infantesa, Calvino va rebre una educació laica d’acord amb l’actitud dels pares, que es consideraven lliurepensadors. Durant la guerra lluitar com a partisà contra el feixisme. El 1944 es va afiliar al Partit Comunista Italià.

Tres anys més tard publicava, gràcies a l’ajuda de Cesare Pavese, la seua primera novel·la, Els senders dels nius d’aranya, en la qual relatava la seua experiència en la resistència. A la conclusió de la guerra, va seguir estudis literaris a la Universitat de Torí, en la qual es va llicenciar amb una tesi sobre Joseph Conrad, i va començar a treballar per a l’editorial Einaudi, amb la qual col·laboraria tota la vida.

Després de publicar algunes antologies de relats, de tipus fabulístic, amb les quals s’allunyava de l’escriptura realista de les seus inicis, va escriure la trilogia Els nostres avantpassats, integrada per El vescomte migpartit, El baró rampant i El cavaller inexistent, narració fantàstica i poètica, farcida d’elements meravellosos, en què plantejava el paper de l’escriptor compromès políticament. Per aquesta època, la seua relació amb el PCI estava ja molt degradada, fins que, el 1957, va acabar per desvincular-se d’ell per complet.

 

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Relat per adults, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s