Si jo fóra un xiquet palestí i altres contes d’un poble que estan esborrant del mapa.

niño palestinoXiquet palestí.

Si jo fóra un xiquet palestí i poguera demanar tres desitjos, aquests serien.

Primer, viure en un país tranquil on estiguera segura tota la meua família.

No patir el pànic de veure eixir ma mare i estar esperant el seu retorn, pensant si alguna bala o algun míssil li impediran tornar al meu costat.

Segon, no veure la humiliació i la impotència en els ulls de mon quan hem de creuar un control israelià on se li maltracta i degrada davant dels seus fills.

També em faria feliç no haver d’assistir a la desesperació de mon pare quan veu que no pot donar de menjar a la família perquè està tancat en un gran gueto i el mur li impedeix moure’s, cercar treball i buscar-se la vida com feia abans.

Tercer, desitjaria poder assistir a l’escola amb els meus amics, feliços com tots els xiquets han de ser, parlant de les nostres coses i jugant en lloc de passar el temps comentant les morts de companys i familiars.

M’agradaria no haver d’assabentar-me que el meu amic ja no pot assistir a classe perquè en derrocar-li la seua casa ja no troba els seus quaderns i la seua roba per a vestir-se;
està en el carrer i solament té el pijama que portava posat quan van venir a la nit a tirar-li de la seua casa.

Aquests són els meus tres desitjos, els tres desitjos d’un xiquet palestí, un somni però alhora un dret que ningú a tot el món m’ajudara a complir.

Font: Cuentos palestinos.

soldado judioSoldat hebreu abusant de manera covarda i cruel d’un palestí desarmat.

En el solar de l’escola.

Helicòpters Apatxe baten el cel una vegada i una altra.

Avions F-16 trenquen la barrera del so.

Carros de combat Merkava sacsegen les cases, traslladant-se de carrer en carrer i de cantonada en cantonada.

Veloços vehicles eruga profanen els carrers, destrueixen les voreres i disparen intermitents ràfegues de projectils.

Les xicotetes patrulles anuncien a plens pulmons:

Gents de Ramallah i Al-Bira, està prohibit circular fins a un altre avís. Tots el que tinguen entre 14 i 45 anys es concentraran en el pati de l’escola.

El meu germà, que viu tan sols un carrer més enllà de ma casa, em telefona:

-Vaig a complir els 45, isc?

-Jo no he sentit que l’exèrcit ens cride –li vaig contestar-. En el nostre carrer no han cridat, per la qual cosa jo no eixiré.

-Jo tampoc ho he sentit. No eixiré. S’ho creuran?

El meu veí més pròxim em crida també per telèfon:

-Si vas a eixir, dis-m’ho perquè isquem junts. I si no ixes, jo tampoc no eixiré, doncs la mort compartida és més suportable.

Vaig decidir saltar per damunt de la tàpia per a visitar el meu veí més pròxim. Vaig atalaiar bé el carrer i vaig comprovar si hi havia franctiradors en els terrats dels edificis alts. Com que no vaig veure rens, vaig saltar. Vaig cridar a la porta suaument. El meu veí estava al costat d’ella. Em va dir:

-Estic ben preparat. Com veus, estic completament vestit. Fa fred. En el cas que em capturaren, estaria protegit del fred que se sent en dormir a la intempèrie. Saps que el meu cos no suporta el fred. Així estic totalment preparat per quan vingen. Hauré d’obrir la porta ràpidament abans que la volen. Ja li ha ocorregut açò a amics meus en altres zones. ¿No serà millor –va afegir després- que isquem tan i com ens han ordenat?

-Al meu entendre, no hauríem d’eixir, li vaig dir. Quan vinguen, ens moldran a bastonades, però haurem guanyat el quedar-nos alguns dies a casa en lloc de dormir a la intempèrie, sense menjar ni beguda calenta i sense cigarrets.

-És cert- va dir.

Es va acostar a mi, procurant que els seus dos fills de 9 i 10 anys no ho sentiren, i em va comentar:

-Ziyad i Zayd, als quals veus, em consideren un heroi. Creuen que puc enfrontar-me amb tothom inclosos els israelians, amb els seus carros de combat, els seus avions i totes les seues armes. Estic pensant a eixir i lliurar-me en lloc que vinguen a ma casa i la forcen. El que més m’espanta és que em colpegen davant dels meus fills i que aqueixa imatge de mi se’ls quede gravada en la seua ment. Els conec molt bé, especialment a Zayd, el xicotet; s’enfonsaria per a tota sa vida i perdria la confiança en si mateix i en la dels que creu que poden protegir-ho. Aquest xicotet que veus té autoestima, valor que he intentat inculcar-li. Ni tan sols vol que ningú estiga amb ell quan es banya, i ho fa a soles. Què passaria si vingueren i m’obligaren a despullar-me davant d’ells, com han fet amb uns altres? Quina imatge de son pare se’ls quedaria gravada?

No li vaig contestar, doncs ho comprenia, encara que no podia aconsellar-li que isquera.

Vaig sentir un soroll en el carrer. Em vaig quedar mirant davant de la finestra. Es tractava d’uns joves del barri en el qual vivíem que s’ajuntaven i es preparaven per a anar a l’escola on l’exèrcit havia manat que ens concentràrem. Eren els mateixos que tots els matins, en els dia normals, passaven amb els seus llibres cap a l’escola. Un dels veïns els va cridar que tornaren a les seues cases i que, si l’exèrcit volia capturar-nos, que vinguera per nosaltres en lloc d’anar a lliurar-nos.

Al lluny, en el carrer de davant, vaig veure als fills d’un amic meu que es dirigien al recinte de l’escola. Vaig trucar per telèfon i li vaig preguntar per què ho feien. Em va contestar:

-Aquests són els meus fills. Molts veïns han eixit. És millor per a mi que vagen i que no siga l’exèrcit el que vinga per ells. Sóc el seu pare i sé que no suportaria que els colpejaren davant de mi. Que els colpegen lluny de mi; que els empresonen com vulguen; que passen fam, set i fred; però que tot açò no ocórrega davant de mi. Si açò últim passara, em moriria d’un atac al cor. O potser, en un atac de còlera, els defensaria i em matarien davant d’ells. Vull viure i vull que ells visquen. Que isquen com han eixit molts i que tornen a casa com uns altres tornen. Tingues en compte que els he encarregat que tornen a casa tan homes com es van marxar: que tornen amb el cap ben alt, com tenen ara. No vull que delaten a ningú ni diguen res. Creus que m’he equivocat?

No li vaig contestar amb total franquesa, però li vaig dir que jo no eixiria ni encara que em colpejaren davant dels meus fills i de la meua esposa ni encara que els apallissaren a ells davant de mi. És l’ocupació. Saps que, quan vulguen destrossaran les nostres cases, com han fet amb unes altres? Vull viure, si així ho determinen, i vull morir, si aqueix és el nostre  destí.

No va venir l’exèrcit a traure’ns de les nostres cases, però no vam dormir bé. Ens quedàrem veient la televisió, que emetia programes amb cançons orientals i occidentals, i jugant al parxís en la taula. Vam netejar i ordenar la casa. Maní al meu fill major, que té 18 anys, que s’afaitara i es vestira bé. Vam realitzar alguns canvis en les casa, doncs intentàvem impressionar a qualsevol soldat que entrara en ella. Procuràrem crear un ambient que influïra en els soldats i els convencera, sense haver de parlar-los, que tractaven amb gent “respectable”.

L’exèrcit no va venir a traure’ns de casa i continuem sentint el retrunyir dels helicòpters Apatxe, els avions F-16 trencant la barrera del so, el soroll dels Merkavas sacsejant els carrers i les cases, la xiulada dels projectils que disparaven els vehicles eruga i l’altaveu que anunciava, de tant en tant, que estava prohibit circular.

Va passar una setmana i tot continuava igual. Va ser llavors quan el so del mateix altaveu va anunciar que es podia circular durant tres hores per a proveir-se de menjar. El meu fill es va citar amb els seus companys, especialment amb aquells que vivien prop de la Muqátaa en la qual es trobava voltat el president. Quant a mi, vaig eixir a cercar una mica de menjar. No es trobaven verdures fresques ni combustible amb el qual encendre l’estufa. L’hivern havia tornat de nou amb aquesta invasió. Vam haver d’acontentar-nos amb comprar algunes llandes de conserves.

L’aixecament del toc de queda va concloure ràpidament. El meu fill va venir poc després del temps fixat, amb l’estat d’ànim alterat. D’altra banda, em va comentar:

-Nosaltres no hem vist res. L’exèrcit no ha irromput en la nostra casa, però sí ho ha fet en les cases dels amics amb qui m’he trobat. A alguns d’ells els han retingut durant diverses hores, a uns altres els han colpejat i a uns altres han escorcollat les seues casa pam a pam. Per què no m’ha succeït a mi rens d’açò? Tots ells tenen una història que explicar, mentre que jo no. M’agradaria anar al recinte de l’escola per a patir com ells.

Va callar un moment i a continuació va afegir:

-Em vaig acostar al lloc on es troba el president. Els carros de combat el rodejaven  per tots els costats. Han destruït la major part de la seu. El president no pot eixir com de costum. Els carros de combat van a pler al seu al voltant. I nosaltres què fem?

Vaig encendre la televisió quan donaven les notícies. En aqueix moment el pressent declarava d’una forma entretallada a causa de les interferències israelianes:

-Ací estan cridant-nos, amb els seus altaveus, que ens rendim! Ací estan donant-nos quinze minuts perquè ho fem! Heu de saber que no farem el que ells volen i que és preferible morir màrtirs!

Vaig canviar de canal sense intentar convèncer el meu fill que, en quedar-nos a casa, com havíem fet, simplement estàvem resistint i aguantant amb paciència. Tenim una altra història diferent de les dels seus amics. Diversos canals de televisió van difondre la notícia que l’escola havia sigut destruïda per complet, que tan sols quedava el solar i que els reclosos havien sigut traslladats a presons.

Va deixar de ploure un moment. Els Apatxes seguien batent el cel; els avions F-16 continuaven trencant la barrera del so; els carros de combat Merkava no deixaven de sacsejar les cases; els vehicles eruga anaven i venien disparant; i les xicotetes patrulles seguien vociferant amb menyspreu, però amb una mica d’avorriment i desànim:

-Us hem dit que està prohibit circular. És que no enteneu àrab?

Font: Mundo Árabe.

palestineNeteja ètnica de palestins a càrrec dels sionistes.

El destí.

Hi havia una vegada un home que volia trobar el seu destí. Estava caminant quan de sobte es va trobar amb un altre home que tenia la mateixa missió que ell: trobar el seu destí. L’home que es va trobar era pobre.

-Què estàs fent?-li va preguntar l’home-.

-Estic cercant el seu destí- li va dir el pobre.

-Puc anar amb tu?

-Val, però, per favor no em molestes.

Els dos homes anaven de camí quan van passar per un pont i van veure a un salmó dient “Socors”. Els dos homes van quedar sorpresos veient al salmó cridar. L’home li va dir.

-No vas a salvar el salmó?

-Solament és un salmó demanant socors. No és el seu destí.- li va dir el pobre-.

I els dos van passar del salmó i van seguir el seu camí.

Poc temps després va passar pel pont un ciclista. El ciclista va veure el salmó demanant ajuda i va anar a rescatar-lo. Quan ho va fer, el ciclista es va adonar que el salmó tenia en la boca un diamant.

-Ho veus! Si hagueres salvat al salmó hauries trobat el seu destí. – va dir l’home -.

-Però hi ha més destins a part d’aqueix salmó. – li va respondre el pobre -.

I els dos van seguir el seu camí.

Pocs minuts després es van trobar amb unes formigues demanant ajuda per a apartar una roca que les  destorbava.

-Per favor, pots apartar aquesta roca d’ací? Estem arreplegant menjar i ens destorba.- li va dir la formiga.

-No vas a ajudar-li a la formiga? – va dir l’home -.

-Solament és una formiga. Segur que ja pot amb la roca sola. – li va dir el pobre –

Van seguir el seu camí i al poc temps va venir un home passejant per aqueixa zona. Va veure a la formiga i li va ajudar a traure la pedra. En traure la pedra, l’home va trobar un tresor amb molts diners dins.

L’home que va trobar el tresor va veure als dos homes i va decidir compartir-lo amb ells.

Per fi els dos homes van trobar el seu destí: els diners per a poder comprar. Però el pobre es va adonar que si vols alguna cosa, has de donar alguna cosa als altres.

Font: Mundo árabe. Cuento palestino.

niño tanqueXiquet palestí llançant pedres a un tanc jueu.

Els ulls de la Guerra

Vaig vindre al món en 1.999, a un lloc sagrat per als meus progenitors i germans; encara que fatal.

Els meus records es remunten a la solana d’un pati abandonat, una cabra vella, blanca i negra, lligada a una estaca, i l’obligació d’aprendre un versicle de l’Alcorà diàriament. Tasca de la qual s’ocupava el meu pare personalment, a colp de vara al vol de les meues distraccions.

Vivíem en un llogaret al fons d’un vessant desèrtic, on soldats hebreus, disseminats com mates de mala herba, imposaven els controls d’Israel per carreteres, camins i senderes.

El meu pare, Mohamed, era l’autoritat immediata que jo havia de respectar. Primer, perquè ho manava Mahoma, instrument de Déu; segon, perquè era un dels seus set fills.

Un matí, un grup de dones va portar a la meua mare enlaire, lloant a crits el paradís dels màrtirs, xisclant el nom del major dels meus germans, Walid, alçant els braços al cel, amb els ulls encegats per la bogeria.

Van arribar amb veïns que mai havia vist abans. Van eixir oradors de tot arreu. I del no-res, per la gràcia d’Al·là, un grup d’insurgents, abillats amb mocadors triangulars cenyits a un cordó de feltre al voltant del cap, peces de vestir modernes, cintos proveïts de munició i rifles Kalashnikov.

Com si els portara el Diable, van buidar ma casa de mobles i estris. Van traslladar el meu avi paralític fins a una camioneta carregada de pics, pales i sacs. Els homes armats es van situar en enclavaments precisos, comunicant-se entre ells per ràdio o amb gestos.

Per pur instint, vaig anar a parar al costat dels meus germans i cosins, al costat del vell Mercedes creuat en diagonal a mig camí de l’únic pou del poble.

Un dels homes armats apostat sobre l’arena va executar diversos trets a l’aire mentre mirava en direcció de la ciutat hebrea.

Els altres, contagiats per una espècie de fervor místic, també van disparar contra el cel amb els fusells d’assalt. Ma mare va caure de genolls, corejada per la resta de dones que xisclaven amb ella. Apuntant llàgrimes des dels seus ulls, darrere del Shador que vetlava el seu rostre.

El Tot-terreny aparegut d’un núvol de pols del desert, va envoltar la casa i va frenar en la part posterior. Vaig veure al meu pare eixint del vehicle, seguit pels lleials a la Yihad. Part del nucli dur de la resistència.

Abillat amb els pantalons beduïns (Sirwal); una àmplia túnica sota el jupetí de pell i botes de canya alta.

El fanatisme del lideratge intel·lectual va emmalaltir els seus sentits, havent enviat al major dels seus fills a complir una missió sagrada, amb el paradís assegurat per a postres; l’infern ens ho deixaven als qui quedàvem amb vida. Donant un exemple simbòlic del sacrifici per la Guerra Santa, embriac de fonamentalisme islàmic i trasbalsat per les històriques injustícies dels jueus, immolant sang de la seua sang per la causa.

Pres d’un destí marcat, les coses es van torçar per al seu mal. La venjança amb prou faenes va demorar a apostar amb més morts sobre la taula. El míssil llançat des d’un helicòpter Apatxe no va encertar l’objectiu mòbil. Es va desviar, amb prou faenes, deu centímetres, impactant de ple contra el capó del quatre per quatre, produint un tremend esclat que va detenir el temps abans d’arrasar amb tot en entorn. Cases de fang i canya enfonsant-se enmig d’un festival d’estel·lars boles de foc, originant un terrorífic caos, visible des del mateix Jerusalem.

Vaig córrer sense saber cap a on, apartant amb les mans esquinçalls de pell i trossos de roba cremada com sí em defensara d’un atac de mosquits. Perseguia un alè de vida quan vaig veure descendir alguna cosa des del cel cobert per la pols de l’explosió. Com una pilota de futbol; el cap tallat del meu pare, va caure rodant fins als meus peus.

Molt enfadat, em vaig asseure creuant les cames, davant del sorprès rostre. Vaig observar el predominant nas aguilenc descarnat, l’espessa barba socarrada, el Hatta tirant fum amb el Agal despassat, les pupil·les dilatades en el centre dels ulls enrogits com a taronges partides.

–És açò el paradís? – Vaig preguntar oblidant el respecte degut. – Açò és el que anhelaves? Manar-nos junts a l’Edèn? No tenies suficient amb assotar les nostres esquenes perquè memoritzàrem l’Alcorà. Vas haver d’emular a David contra Goliat. En nom d’Al·là que poques anècdotes més patètiques registrarà la història del poble àrab.

– Resa Yacub. – Va dir el meu pare. – Resa.

– Sembles una pilota de futbol.

– A voltes el destí ens colpeja com un camell cec.

Fart de metàfores, reincorporat amb un àgil bot vaig mirar el cap per última vegada. Vaig retrocedir uns passos per a agafar corredissa, preparant-me per a donar la puntada de peu més potent de la meua carrera esportiva.

– Què vas a fer Yacub?

Tal com el cap del meu pare anava empetitint en la distància, vaig compondre una voltereta emprada per a espentar-me, a la carrera, de braços oberts i cridant gol, gol, gol. Donant tornades en cercle, entre els membres escampats dels meus parents.

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Conte, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s