Uns monstres amb porres i cascos.

hospital
Hospital.

Uns monstres amb porres i cascos

Postrada sobre un llit d’hospital
amb mil tubs pertot arreu
estava ella amb un coma induït
per sobreviure a una mort certa.

Feia una pena no mancada d’alegria
perquè si moria, deixava de patir.
Ell va pensar que millor morta que viva,
morta estava com dormida entre tubs,
viva no tenia ni llum ni aigua a casa.
¿per a què collons volia viure?
Les coses no canviarien més que a pitjor.

Estava farta, farta de tot, de demanar-ho tot;
tanta necessitat la va fer emmalaltir fins desitjar morir.
Cada vegada que havia de pujar
cinc pisos sense ascensor però amb asma,
un pensament l’assaltava: tirar-se des de dalt
quan haguera de baixar.
Ella sabia què era anar a la farmàcia
amb la llista de medicaments:
«Done’m el que entre amb aquest diners»
«Mire, això i això altre no hi entra»
Ella sabia que no podia deixar de prendre’ls,
però què fer? Enganyar la parella, que no se n’adonés.
Fins que un dia el cor li va petar i no podia respirar.

Des d’aleshores és al llit de l’hospital.
Va tenir una parada cardíaca, però la van reanimar.
Eixa nit, com totes les altres, ell va sortir plorant
caminant perquè no podia pagar el metro o el bus
i esperant, ara sí, que a final de mes
uns monstres amb porres i cascos
tocaren a la porta i cridaren: POLICIA!
mentre ell es llançava al carrer per la finestra.

refugio-gv_pizarro-5b_galerc3ada-nw

Refugi antiaeri a València.

El fill gran.

El soroll dels avions acostant-s’hi
era aterridor i ensordidor.
«Vinga, hòstia, que se n’anem ja».
Un dels xiquets tenia quatre o cinc anys.
Era de nit però no podien encendre la llum;
no trobava els pantalons
i es va ficar els calçotets al contrari.

La mare va comptar-los. Hi eren tots,
tots excepte els que eren al front.
El xiquet va sentir com una bomba
li va caure al costat i no es va bellugar.
No va esclatar, però al xiquet, en veure-la,
li entraren unes ganes inaudites d’orinar,
com que portava els calçotets al contrari
no va poder traure el penis i es va pixar damunt.

La família se sentia més o menys segura
en un refugi antiaeri on passaven moltes nits.
Ningú no parlava. Tots escoltaven
el soroll de les bombes que els feixistes
italians portaven des de Mallorca.
Quan algú s’havia despistat o fet tard,
el que sentien era encara pitjor.
Metrallaven la desprotegida població civil
o als soldats que, escassos de recursos,
corrien a les bateries antiaèries sense reflectors
perquè no en tenien. I així una hora més o menys.

La gent ja no eixiria del seu amagatall
fins que clarejara per si de cas tornaven
eixos espantosos sorolls atronadors.
De totes maneres ja no era possible dormir.
El pare amagava una pistola que
el major dels fills li havia portat del front
quan encara hi havia milícies.
Quatre bales per si havia de defensar
a la seua família: la dona i els fills.

De sobte la mare va olorar el pixum.
«Santi, mira que pixar-te damunt? I els pantalons?»
El pobre xiquet va sentir-se fatal;
ell es creia gran i s’orinava com un bebè.
Volia ser com els germans que va veure desfilar
entre les torres de Serrans i de Quart
vestits de milicians amb els mocadors i el barrets
rojos i negres i unes botes negres ben resistents.

Santi i els seus germans anaven descalços
perquè les sabatetes costaven molt i eren
quatre germans i dues germanes petits,
els dos soldats i els que havien mort.
Eren dotze germans en total.
En faltaven quatre que moriren
per falta de vacunes infantils.

El pare treballava en les drassanes
construint vaixells de guerra.
Era un ofici perillós perquè els feixistes
atacaven continuadament el ferrocarril,
l’aeroport i les drassanes.
Les bateries antiaèries de què disposaven
eren insuficients.
T’hi jugaves la vida,
però seguies treballant
encara que des de la mar
els vaixells franquistes
es posaren a bombardejar.

Les coses milloraren quan vingueren el russos,
me cague’n déu, bons avions i excel·lents pilots!
Els molt covards dels feixistes
ja s’ho pensaven més abans d’atacar.
Els caces russos eren molt eficaços
i els metralladors protegien el pare i els seus companys
de les incursions assassines dels feixistes.

Un dia que ningú de la família no oblidarà mai,
estava assegut en el balcó els xiquet dels calçotets.
Un soldat portava de les regnes un cavall
que tirava d’una carreta on hi havia una caixa
coberta per una bandera roja i blava.
«Mamà, mamà, què és això?»
El xiquet va veure com sa mare va baixar
molts nerviosa a reconèixer el fill gran.
El soldat li va donar una carta
i uns veïns van ajudar a pujar el taüt.
Tots eren analfabets excepte el fill gran,
que va aprendre al front
i que ensenyaria tota la família en quant pogués.
La mare no pogué evitar-ho i es posà a plorar,
els xiquets no sabien què passava
i se’ls passà la curiositat
per saber què era eixa caixa.
«No plores, mamà, no plores que et volem tant!»

Quan el pare arribà a casa
ja sabia què havia passat.
«Res, que no és res, que el vostre germà
està malat però es curarà aviat.»
Els xiquets soparen sardines,
el pare i la mare no tenien fam.
Quan totes les criatures es van adormir
s’abraçaren i ploraren en silenci
durant tota la llarga i amarga nit.

Regí

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Poema i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s