Homenatge a Catalunya (14). Clandestinitat i fugida.

orwell bbccOrwell animava els britànics durant la IIGM des dels micròfons de la BBC.

En l’entrega anterior vam veure com va ser prohibit el POUM. Derrotades les organitzacions revolucionàries – CNT i POUM – i proscrit el darrer, els estalinistes es fan amb el poder i controlen la situació, l’ordre públic, les presons, els judicis farsa, la vida i la mort… El que estava succeint era l’equivalent hispànic de les purgues d’Stalin. S’estava assassinant als autèntics revolucionaris. D’alguna manera Orwell s’avança al seu famós llibre ‘1984’ on descriu un sistema totalitari en el futur que, probablement, tinga com a font d’inspiració la Barcelona posterior als Fets de Maig.

El major inconvenient per a algú a qui persegueix la policia en una ciutat com Barcelona és que tot obre molt tard. Quan un dorm a l’aire lliure sempre es desperta a l’alba, i cap dels bars de Barcelona obre abans de les nou. Van passar hores abans que pogués aconseguir una tassa de cafè o un lloc on afaitar-me. Em va estranyar veure encara penjat a la barberia el cartell anarquista que prohibia les propines. «La Revolució ha trencat les nostres cadenes», deia el cartell. Em van donar ganes de dir-los als barbers que aquestes cadenes no trigarien a tornar si no tenien cura.

Vaig tornar al centre de la ciutat. En els edificis del POUM ja no flamejaven les banderes vermelles, sinó els estendards republicans. Grups de guàrdies civils armats sorgien de tots els portals. Al centre d’Ajuda Roja, situat a la cantonada de la Plaça de Catalunya, la policia s’havia entretingut destrossant gairebé totes les vidrieres i les parades de llibres havien estat buidades i al tauler d’anuncis, que hi havia una mica més avall de les Rambles , havia estat cobert amb el cartell anti-POUM en el qual una màscara ocultava una cara feixista. Cap al final de les Rambles, a prop del moll, vaig contemplar un espectacle curiós: una filera de milicians, encara esparracats i coberts del fang del front, eixancarrats exhausts a les cadires dels enllustradors de sabates. Sabia qui eren i fins i tot vaig reconèixer a un d’ells. Eren milicians del POUM que havien arribat el dia anterior per trobar-se amb la dissolució d’aquell i que havien hagut de passar la nit a la intempèrie per estar vigilades les seves llars. Tot milicià del POUM que tornés a Barcelona en aquell moment havia de triar entre ocultar-se o acabar a la presó, recepció no molt agradable al cap de tres o quatre mesos de trinxera.

Entrevista a Durruti en 1936, de la CNT, dos mil.lions d’afiliats. Revolució  al temps que la guerra.

Ens trobàvem en una situació insòlita. A la nit s’era un fugitiu assetjat, durant el dia es podia viure de forma gairebé normal. Totes les cases habitades per simpatitzants del POUM estaven vigilades i era impossible anar a un hotel o a una pensió, per haver-se disposat que els hotelers informessin a la policia sobre l’arribada de tot desconegut. Això obligava a passar les nits a l’aire lliure. Durant el dia es podia caminar amb força seguretat. Els carrers eren plens de guàrdies civils, guàrdies d’assalt, carabiners i policies corrents, a més de qui sap quants espies de civil; però, no podien parar a tots els que passessin, i si un tenia un aspecte normal podia passar inadvertit. Calia tractar de no quedar-se a prop dels edificis del POUM i de no anar als cafès i restaurants on hi havia cambrers que ens coneguessin.

Aquest dia i el següent vaig passar molt de temps banyant-me en una casa de banys públics. Em va semblar una excel·lent manera de matar el temps i de mantenir-me fora de la circulació. Malauradament, idèntica idea se li va ocórrer a molta gent. Pocs dies després, quan ja no era a Barcelona, la policia va regirar una d’aquestes cases i va arrestar bona quantitat de «trotskistes» a pèl.

A mitja alçada de les Rambles em vaig creuar amb un dels ferits del Sanatori Maurín. Vam intercanviar aquest gest de complicitat invisible que la gent feia servir en aquesta època i ens les vam enginyar per quedar discretament en un cafè una mica més amunt. Hi havia escapat a l’arrest durant la batuda al Maurín però, com els altres, ara es veia obligat a fer vida al carrer. Estava en mànigues de camisa, ja que en fugir no va poder recollir la jaqueta, i no tenia un cèntim. Em va explicar com un dels guàrdies civils havia arrencat de la paret el gran retrat de Maurín i l’havia patejat fins destrossar-lo. Maurín (un dels fundadors del POUM) estava en poder dels feixistes i es creia que ja l’havien afusellat. A les deu del matí em vaig trobar amb la meva dona al consolat britànic. McNair i Cottman no van trigar a presentar-se. El primer que em van dir va ser que Bob Smillie havia mort en una presó de València, ningú no sabia de què. L’havien enterrat sense demora i al representant de l’ILP, David Murray, no se li havia donat permís per veure el cadàver.

Libertarias. V. Aranda. Entrevista a Durruti.

Naturalment, immediatament vaig suposar que l’havien afusellat. És el que tots vam creure en aquell moment, però amb posterioritat vaig pensar que potser ens equivocàrem. Més tard es va informar que Smillie havia mort d’apendicitis, i també hi va haver un presoner alliberat que ens va assegurar que Smillie havia estat realment malalt a la presó. Així doncs, potser la història d’una apendicitis era verídica. La negativa a permetre que Murray veiés el cadàver pot haver tingut com a causa el mer ressentiment. Emperò hi ha una cosa que he de dir. Bob Smillie tenia només vint-i-dos anys i físicament era un dels homes més forts que he conegut. Crec que va ser l’únic milicià, espanyol o anglès, que va passar tres mesos en les trinxeres sense estar malalt un sol dia. Les persones amb aquesta resistència no solen morir d’apendicitis si se les té cura com cal. Però si un veia com eren les presons espanyoles -les presons improvisades utilitzades per als presoners polítics-, comprenia les poques probabilitats que tenia un home malalt de rebre-hi l’atenció adequada. Aquestes presons només podrien descriure com masmorres. A Anglaterra caldria retrocedir al segle XVIII per trobar alguna cosa comparable.

Els presoners romanien amuntegats en petites habitacions on gairebé no hi havia espai per a estirar-se, i sovint se’ls tenia en soterranis i altres llocs foscos. Aquestes no eren mesures temporals, ja que hi va haver casos de detinguts que van passar quatre o cinc mesos gairebé sense veure la llum del dia. Eren alimentats amb una dieta repugnant i insuficient, que consistia en dos plats de sopa i dos trossos de pa diaris. (No obstant això, alguns mesos més tard sembla ser que el menjar va millorar alguna cosa.) No estic exagerant; qualsevol sospitós polític que hagi estat empresonat a Espanya podria confirmar el que dic. He rebut informacions sobre les presons espanyoles de diverses fonts separades, i totes concorden massa com per dubtar-ne; a més, jo mateix vaig conèixer una.

Un altre amic anglès que va ser detingut més tard escriu que les seves experiències carceràries li «van permetre comprendre millor el cas de Smillie». No és fàcil perdonar la mort de Smillie, aquest noi valent i dotat, que havia deixat de banda la seva carrera universitària per lluitar contra el feixisme i que, com puc testificar, havia complert la seva tasca al front amb coratge i voluntat irreprotxables. Llançar-lo a la presó i deixar-lo morir com a un animal va ser una tremenda injustícia. Sé que enmig d’una enorme i sagnant guerra no té sentit fer massa enrenou per una mort individual. Per igualar els sofriments que causa una bomba llançada des d’un avió sobre un carrer ple de gent fa falta bastant persecució política. Però el que indigna  una mort com aquesta és la seva absoluta inutilitat. Morir enmig d’una batalla; sí, això és el que un espera; però veure’s empresonat, ni tan sols per algun crim imaginari, sinó per causa d’un ressentiment cec, i que després a un el deixin morir abandonat a la seva soledat és una cosa molt diferent. No encerto a comprendre com aquest tipus de coses -el cas de Smillie no és excepcional-  podien tornar més factible la victòria.

Enrique Líster, traïdor a la revolució i esbirro del dictador Stalin. Assassinà a molts anarquistes i membres de POUM, els autèntics revolucionaris. Va acabar amb la revolució en la zona d’Aragó, on Orwell va lluitar.

La meva dona i jo vam visitar  Kopp aquella tarda. Es permetia visitar els presoners que no estaven incomunicats, encara que convenia no fer-ho més d’una o dues vegades. La policia vigilava els visitants, i si algú anava massa seguit, quedava catalogat com a amic dels «trotskistes» i probablement acabava a la presó. Això ja els havia passat a molts.

Kopp no estava incomunicat i ens va ser fàcil obtenir el permís per veure-ho. Mentre ens conduïen cap a l’interior de la presó, un milicià espanyol a qui vaig conèixer al front sortia escortat per dos guàrdies civils. Els seus ulls es van trobar amb els meus i intercanviem la picada d’ullet imperceptible d’aquells dies. Dins vam veure a un nord-americà que havia partit de tornada a casa pocs dies abans, els seus documents estaven en regla, però probablement el van arrestar a la frontera perquè seguia portant els pantalons de pana que l’identificaven com a milicià. Ens vam creuar com si no ens haguéssim vist mai. Va ser espantós. Havíem estat junts durant mesos, fins i tot compartit un refugi a la trinxera, havia ajudat a transportar quan em van ferir; però era l’únic que podíem fer. Els guardians vestits de blau espiaven a tot arreu. Hauria resultat fatal reconèixer a massa gent.

L’anomenada presó era, en realitat, la planta baixa d’una botiga. En dues petites habitacions estaven amuntegades gairebé cent persones. El lloc tenia tot l’aspecte del segle divuit d’una estampa del calendari Newgate: amb la seva nauseabunda brutícia, l’amuntegament de cossos humans, la manca de mobiliari -el sòl de pedra pelat, un banc i unes poques mantes gastades– i una llum llòbrega, ja que havien estat baixades les persianes metàl·liques. A les parets greixoses s’havien guixat frases revolucionàries: «Visca el POUM!», «Visca la Revolució!», I altres per l’estil. El lloc es feia servir des de feia mesos com a abocador de presoners polítics. La cridòria resultava ensordidora.

Era l’hora de les visites i hi havia tanta gent que gairebé no podíem moure’ns. La majoria pertanyia als sectors més pobres de la població obrera. Es veien dones desfent llastimosos paquets que havien portat per als seus homes. Diversos d’ells eren ferits del Sanatori Maurín. Dos tenien una sola cama; un d’ells havia estat portat a la presó sense les crosses i saltava d’un costat a un altre sobre un peu. També hi havia una criatura de no més de dotze anys; aparentment arrestaven fins als nens. El lloc tenia aquesta olor repugnant present sempre on hi ha molta gent amuntegada sense instal·lacions sanitàries adequades.

Kopp es va obrir pas per venir al nostre encontre. El seu rostre rosat i rodó semblava el de sempre i en aquest lloc llardós havia conservat el seu uniforme impecable i fins i tot havia aconseguit afaitar-se. Entre els presoners hi havia un altre oficial amb l’uniforme de l’Exèrcit Popular. Ell i Kopp es van fer la salutació militar al passar un al costat a un altre; el gest, en certa manera, va resultar una mica patètic. Kopp semblava d’excel·lent humor. «Bé, suposo que ens van a afusellar a tots», va dir alegrement. La paraula «afusellar» em va estremir. Una bala havia travessat feia poc temps el meu cos i la sensació seguia fresca en el meu record; no resultava agradable pensar que això pogués passar-li a algú a qui un coneix bé. En aquest moment, jo donava per fet que els dirigents del POUM, Kopp entre ells, serien afusellats. Acabava de filtrar-se el primer rumor sobre la mort de Nin i sabíem que s’acusava al POUM de traïció i espionatge. Tot apuntava a un gegantí judici farsa, seguit d’una matança de «trotskistes» destacats. És terrible veure a un amic a la presó i saber-se impotent per ajudar-lo. No hi podíem fer res; fins i tot era inútil apel·lar a les autoritats belgues doncs Kopp havia violat les lleis del seu país al traslladar-se a Espanya.

Libertarias. V. Aranda. A las barricadas.

Vaig haver de deixar que la meva dona portés la conversa; la meva veueta resultava inaudible enmig d’aquella cridòria. Kopp ens va parlar dels amics que havia fet entre els presoners, dels guardians, alguns dels quals eren bons tipus, mentre altres insultaven i colpejaven els més apocats, del menjar que els donaven, «digne de porcs». Per fortuna, se’ns havia ocorregut portar menjar i cigarrets. Després Kopp va començar a referir-se als papers que li havien arrabassat quan va ser arrestat. Entre ells hi era la carta del ministre de la Guerra, dirigida al coronel a càrrec de les operacions d’enginyeria en l’Exèrcit de l’Est. La policia li  l’havia confiscat i es negava a tornar-li-la; segons sembla, es trobava en aquell moment al despatx del cap de policia. La seva recuperació podia ser d’una gran importància. Immediatament vaig comprendre que aquesta carta era decisiva.

Una carta oficial d’aquest tipus, amb la recomanació del ministre de la Guerra i del general Pozas, provaria la bona fe de Kopp. Però la dificultat radicava a demostrar l’existència de la carta; si l’obrien al despatx del cap de policia, algun poli acabaria destruint-la. Només una persona podia ajudar-nos a recuperar-la: l’oficial a qui estava dirigida. Kopp ja havia pensat en això i havia escrit una carta que desitjava que jo tragués de la presó d’amagat i que enviés per correu. Però, evidentment, era més ràpid i segur anar en persona. Vaig deixar  la meva dona amb Kopp, vaig sortir precipitadament i, després d’una llarga recerca, vaig trobar un taxi. Sabia que tenia el temps just. Eren ja les cinc i mitja, el coronel probablement deixaria el seu despatx a les sis, i l’endemà Déu sap on estaria la carta, destruïda o perduda en el caos de documents que probablement s’apilaven a mesura que es produïen els arrestos.

El despatx del coronel estava situat en el Departament de la Guerra, a prop dels molls. Em disposava a pujar corrent l’escalinata d’entrada, quan el guàrdia d’assalt que custodiava la porta em va barrar el pas amb la seva llarga baioneta i em va demanar la «documentació». Agití enfront dels seus ulls el meu certificat de llicència; evidentment no sabia llegir i em va deixar passar; impressionat pel vague misteri dels «papers». Per dins, el lloc era com un enorme i complicat rusc al voltant d’un pati central amb centenars d’oficines a cada pis.

Com estàvem a Espanya, ningú no tenia ni idea sobre la ubicació de l’oficina que buscava. Jo repetia sense parar: «El coronel… cap d’enginyers, Exèrcit de l’Est!». La gent em somreia i s’encongia d’espatlles amablement; tot el que creia saber-ho m’enviava a direccions diferents: amunt, avall, per passadissos interminables que resultaven ser carrerons sense sortida. Mentrestant el temps passava inexorablement. Tenia l’estranya sensació de viure un malson: pujar i baixar corrent escales, gent misteriosa que anava i venia, els cops d’ull a través de portes obertes que donaven a caòtiques oficines amb papers amuntegats per tot arreu i el tecleig de les màquines d’escriure, i el temps que s’acabava i una vida potser en joc.

Primers dies de la Revolució a Barcelona (1). Documental anarquista.

Sigui com sigui, vaig arribar a temps i, amb certa sorpresa per part meva, se’m va concedir audiència. No vaig veure al coronel, però el seu secretari, un homenet pulcre, de grans ulls guenyos, em va rebre a l’avantsala. Vaig començar a parlar: venia de part del meu oficial superior el comandant Jorge Kopp, qui al dirigir-se al front amb una missió urgent havia estat arrestat per error. La carta per al coronel era de naturalesa confidencial i s’imposava recuperar-la sense demora. Jo havia servit a les ordres del comandant Kopp durant mesos, era un oficial de plena confiança, el seu arrest es devia sens dubte a una equivocació, la policia l’havia confós amb una altra persona, etcètera, etcètera, etcètera.

Vaig seguir insistint sobre la urgència de la missió de Kopp al front, sabent que era l’argument més poderós. Però devia haver sonat com una història ben estranya amb el meu espantós espanyol, que es convertia en francès en els moments de crisi. El pitjor va ser que immediatament em vaig quedar gairebé sense veu, i només mitjançant un violent esforç vaig aconseguir emetre una espècie de grall. Tenia por de perdre-la per complet i que el petit oficial es cansés de tractar d’entendre. Moltes vegades m’he preguntat si va creure que la meva veu fallava a causa d’una borratxera o perquè patia per no tenir la consciència molt tranquil·la. No obstant això, em va escoltar amb paciència, va aprovar amb el cap moltes vegades i va assentir amb cautela al que jo deia. Sí, semblava que s’havia comès un error. Sens dubte caldria investigar l’assumpte. Demà… Vaig protestar. Demà, no! Era un assumpte urgent; Kopp hauria d’estar ja al front. Un cop més l’oficial va semblar estar d’acord. I llavors va arribar la pregunta temuda:

-Aquest comandant Kopp, ¿en quina unitat servia?

Calia pronunciar la paraula terrible:

-A la milícia del POUM.

-El POUM!

Voldria poder transmetre el sobresalt d’alarma que va ressonar en la seva veu. Cal recordar el que el POUM significava en aquells moments. La por als espies estava en el seu punt culminant, potser tots els bons republicans van creure durant un dia o dos que el POUM era en veritat una vasta organització d’espionatge al servei dels alemanys. Dir semblant cosa a un oficial de l’Exèrcit Popular era com entrar al Gavally Club immediatament després de l’escàndol de la Carta Roja i declarar-se comunista. Els seus ulls foscos van recórrer el meu rostre. Després d’una llarga pausa, va preguntar lentament:

-I vostè diu que va estar amb ell al front? Llavors, vostè també era a la milícia del POUM?

-Sí.

Va donar mitja volta i es va precipitar a l’oficina del coronel. Vaig poder sentir una conversa agitada. «Tot va acabar», vaig pensar. Mai recuperaríem la carta de Kopp. A més, havia hagut de confessar que jo mateix estava vinculat al POUM, i sens dubte informarien la policia i m’arrestarien, simplement, per afegir un altre «trotskista» al sac. L’oficial va reaparèixer ajustant-se la gorra i em va indicar amb un gest que el seguís. Ens dirigírem a la Prefectura de Policia. Va ser un llarg camí; vam caminar durant vint minuts. El petit oficial marxava dret davant de mi amb el seu pas militar. No ens vam dir una sola paraula en tot el trajecte.

Quan vam arribar al despatx del cap de policia, una multitud de gentola de l’aspecte més temible, evidentment sequaços, delators i espies de tot tipus, esperava davant de la porta. El petit oficial hi va entrar; va haver-hi una llarga i acalorada conversa. Es podien sentir veus que s’alçaven furiosament; jo imaginava gestos violents, encongiments d’espatlles i punys colpejant la taula. Evidentment la policia es negava a lliurar la carta. Al final, però, l’oficial va tornar a sortir amb la cara enrogida, però amb un gran sobre oficial en el seu poder. Era la carta de Kopp. Havíem aconseguit una petita victòria que, malauradament, tal com van resultar les coses, no va tenir el menor efecte. Es va donar curs a causa de la carta, però els superiors militars de Kopp no van poder treure-ho de la presó.

L’oficial em va prometre que la carta arribaria a la seva destinació. Però ¿què passaria amb Kopp?, li vaig dir jo. ¿No podien alliberar-lo? L’oficial va arronsar les espatlles. Aquesta era una altra qüestió. Ells no sabien per què l’havien arrestat. Només em va poder prometre que faria totes les indagacions possibles. No quedava res per dir i calia acomiadar-se. Els dos ens vam inclinar lleument. Però en aquest moment va passar una cosa inesperada i commovedora: el petit oficial, després d’una lleu vacil·lació, va fer un pas cap endavant i em va estrènyer la mà.

No sé si podré explicar la profunda emoció que tal gest em va produir. Sembla una cosa sense importància, però no ho va ser. Per comprendre-ho cal recordar quin era l’ambient d’aquesta època, la paralitzant atmosfera de sospites i odis, les mentides i els rumors que circulaven per tot arreu, els cartells que a cada racó ens assenyalaven com a espies feixistes. I, sobretot, que estàvem davant del despatx del cap de policia, al costat d’una immunda colla de delators i agents provocadors, qualsevol dels quals podia saber que em buscaven. Era com estrènyer públicament la mà d’un alemany durant la Gran Guerra. Suposo que, per algun motiu, havia decidit que jo no era un espia feixista; en qualsevol cas, va ser molt noble de la seva part donar-me la mà.

Em fixo en aquest fet, que potser sembli una mica trivial, perquè en cert sentit caracteritza els espanyols i la seua magnanimitat, que també aflora en les pitjors circumstàncies. Tinc records molt desagradables d’Espanya, però molt pocs mals records dels espanyols. Només en dues ocasions vaig estar seriosament indignat amb un espanyol, i quan miro enrere, crec que en les dues vaig ser jo l’equivocat. No hi ha dubte que posseeixen una generositat, una mena de noblesa, que no pertany realment al segle XX. És el que em fa pensar que a Espanya fins al feixisme pot assumir una forma comparativament tèbia i suportable. Pocs espanyols posseeixen la maleïda eficiència que requereix un Estat totalitari modern. Unes poques nits abans havia tingut un estrany exemple d’això, quan la policia va registrar l’habitació de la meva dona. Aquest registre va ser certament de gran interès, i m’hagués agradat presenciar-ho, encara que potser va ser millor que això no passés, doncs probablement no hauria pogut controlar-me.

Revolución y Guerra Civil en España.

L’endemà la meva dona i jo vam anar a veure a Kopp per última vegada. No podíem fer res per ell, absolutament res, excepte acomiadar-nos i deixar-li alguns diners a càrrec dels amics espanyols, que li portarien menjar i cigarrets. Poc temps després, quan ja no estàvem a Barcelona, va ser incomunicat i ni tan sols va ser possible enviar-li menjar. A la  nit, caminant per les Rambles, vam passar davant del Cafè Moka, que els guàrdies civils seguien ocupant. Mogut per un impuls, hi vaig entrar i em vaig dirigir a dos d’ells que estaven recolzats al taulell amb els fusells penjats de l’espatlla. Els vaig preguntar si sabien quins dels seus camarades havien estat de guàrdia allà durant els successos de maig. Ho ignoraven i, amb l’habitual imprecisió espanyola, tampoc sabien com esbrinar-ho.

Els vaig dir que el meu amic Jorge Kopp era a la presó i que potser seria sotmès a judici per alguna cosa relacionada amb els successos de maig; que els homes llavors de guàrdia allà sabien que ell havia evitat la lluita i salvat algunes de les seves vides; havien de presentar-se i declarar en aquest sentit. Un dels homes amb qui parlava tenia aspecte taciturn i abatut, i sacsejava el cap sense parar perquè no podia entendre’m  amb el bullici del trànsit.

Però l’altre era diferent. Em va dir que havia sentit a alguns dels seus camarades parlar del que havia fet Kopp; que Kopp era un bon noi. Però ja mentre l’escoltava tenia la seguretat que tot era inútil. Si alguna vegada es jutjava a Kopp ho seria, com en tots aquests judicis, sobre la base de proves falsificades. Si ja l’han afusellat (i em temo que sigui el més probable), el seu epitafi serà: el bon noi del pobre guàrdia civil que formava part d’un brut sistema, però seguia sent prou humà com per reconèixer un acte noble quan el veia.

Portàvem una existència extravagant i de bogeria. A la nit vivíem com criminals, però de dia érem pròspers turistes anglesos o, almenys, tractàvem de semblar-ho. Afaitar-se, banyar-se i netejar-se les sabates fan meravelles en l’aspecte d’una persona, fins i tot després d’una nit a l’aire lliure. El més segur en aquest moment era semblar tan burgès com fos possible. Freqüentàvem el barri residencial de la ciutat, on les nostres cares no eren conegudes, i menjàvem en cars restaurants on ens mostràvem molt anglesos amb els cambrers. Per primera vegada a la vida em vaig posar a escriure a les parets. Els passadissos de diversos restaurants de moda ostentaven en les seves «¡Visca el POUM!» en lletres tan grans com vaig poder fer.

Hi havia ordre de capturar a McNair; i era probable que la resta de nosaltres fóssim també a la llista. Els arrestos, registres i violacions continuaven sense pausa; pràcticament tots els que coneixíem, exceptuant aquells que seguien al front, estaven ja a la presó. La policia fins i tot va arribar a pujar als vaixells francesos que periòdicament portaven refugiats a la recerca de sospitosos de «trotskisme».

Gràcies a la bondat del cònsol britànic, qui va haver de passar una setmana molt difícil, vam aconseguir posar els nostres passaports en regla. Com més aviat partíssim, millor seria. Hi havia un tren que sortia per Portbou a les set de la nit i que, segons es podia esperar; ho faria a això de les vuit i mitja. Vam acordar que la meva dona demanaria un taxi amb anticipació i prepararia després les maletes, pagaria el compte i abandonaria l’hotel en l’últim moment possible. Si els empleats de l’hotel s’assabentaren a temps dels seus propòsits, segur que avisarien a la policia.

Vaig arribar a l’estació cap a les set, i em vaig trobar que el tren ja havia partit a les set menys deu. El maquinista havia canviat d’idea, com de costum. Per fortuna, vam aconseguir avisar la meva dona a temps. Un altre tren sortia a primera hora del matí següent. McNair, Cottman i jo vam sopar en un petit restaurant a prop de l’estació i, després d’un tempteig cautelós, vam descobrir que el propietari del restaurant era membre de la CNT i que simpatitzava amb nosaltres. Ens va proporcionar una habitació amb tres llits i es va oblidar d’avisar la policia. Era la primera vegada en cinc nits que podia dormir sense roba.

A l’altre dia la meva dona va aconseguir sortir de l’hotel sense que ningú se n’adonés. El tren va partir amb gairebé una hora de retard. Jo vaig ocupar el temps escrivint una llarga carta al Ministeri de la Guerra sobre el cas de Kopp: sens dubte havia estat arrestat per error; es necessitava urgentment la seva presència al front, innombrables persones testificarien la seva innocència, etcètera, etcètera, etcètera. Em pregunto si algú va llegir aquesta carta, escrita en pàgines arrencades d’una llibreta de notes, amb lletra tremolosa (tenia els dits parcialment paralitzats) i en un espanyol encara més tremolós. En qualsevol cas, ni aquesta carta ni cap mesura van tenir cap efecte.

(1) Este documental está considerado como el primero rodado durante la Guerra Civil. Su filmación tuvo lugar en las calles de Barcelona entre el 19 y el 24 de julio de 1936 y su producción fue asumida por la recién creada Oficina de Información y Propaganda de la CNT. Con tomas rodadas por Ricardo Alonso, su dirección y comentarios corrió a cargo del periodista y crítico cinematográfico Mateo Santos, director de la revista Film Popular y que había tenido su debut cinematográfico en 1934 con el documental Estampas de España. Posteriormente sería delegado del Gabinete de Cine del Consejo de Aragón.
Su tono exaltado y sus duras imágenes impactaron en las clases burguesas de España y Europa y fue utilizado por los facciosos españoles y las fuerzas reaccionarias europeas como contrapropaganda para mostrar el supuesto salvajismo de la República: el Gobierno de la República impotente ante la barbarie roja. La propia identidad del film sufriría todo tipo de distorsiones y fragmentos suyos serán incorporados a películas propagandísticas de los sublevados, como España heroica (1938).
Sin embargo, es un documento histórico de cómo un pueblo se lanza a las calles para defenderse de una rebelión militar que la quiere hundir aún más en la miseria, al tiempo que desata sus odios contra sus cómplices, una iglesia ultrarreaccionaria aliada desde siempre en España con los explotadores. Se trata de un filme cuyo conjunto presenta un discurso coherente que asimila el entusiasmo de la victoria sobre la sublevación fascista y una virulenta toma de posición contra los rebeldes a la normalización y reorganización de la vida cotidiana barcelonesa.
Podemos ver, a continuación, concentraciones para preparar la salida de combatientes hacia el frente de Aragón; desfiles de artillería, autobuses, improvisados medios de transportes de milicianos que son despedidos por una multitud de barceloneses que se apiñan en las calles; la liberación de los presos de la cárcel Modelo. Para terminar, la cámara, instalada sobre un camión, realiza un breve recorrido por la ciudad mostrando edificios desde los que se ha iniciado, bajo el control de los sindicatos obreros, la reorganización y reconstrucción de la normal actividad barcelonesa.
La extendida idea que se tiene de Reportaje del movimiento revolucionario en Barcelona como una obra “furibunda e inaceptable” nace de los fragmentos que aluden a la quema de iglesias y las imágenes que recogen la entrada principal del convento de las Salesas, con sus momias expuestas al público, pese a ser más reveladoras y sugerentes las imágenes que remiten al júbilo de la victoria y al entusiasmo de sentirse protagonistas en la reorganización de la vida cotidiana.
Pese a todo, probablemente sea cierto lo que dijo el historiador y crítico cinematográfico franquista Carlos Fernández Cuenca, creador y primer director (1953-1970) de la Filmoteca Española: “El deplorable espectáculo contribuiría no poco a frenar la ayuda militar de Francia a la República española, que en esas imágenes se quitaba la careta”.

← pàgina anterior

pàgina següent →

Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Llibres, Política, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Homenatge a Catalunya (14). Clandestinitat i fugida.

  1. Retroenllaç: Homenatge a Catalunya (15). Final. / Orwell: Vida i Obra. | EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*//

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s