George Orwell
Quasibé recuperat de les ferides a l’hospital que Tarragona, Orwell anà a Barcelona i se la va trobar molt canviada. El poder hi havia canviat de mans. El comunistes (estalinistes) controlaven la situació començant per l’ordre públic i la policia. El POUM va ser acusat de feixista (!), els seus líders i membres acaçats, empresonats i assassinats. Orwell ha d’amagar-se i marxar per salvar la vida.
Durant les últimes setmanes que vaig passar a Barcelona, l’aire estava viciat per una desagradable atmosfera de sospita, por, incertesa i odi vetllat. Les lluites de maig havien causat efectes inesborrables. Amb la caiguda del govern de Caballero els comunistes van conquerir definitivament el poder; l’ordre intern havia anat a parar a mans de ministres comunistes i ningú no dubtava a menjar-se els seus rivals polítics quant tinguessin la primera oportunitat. De moment res no passava i jo no tenia ni idea del que anava a succeir; però hi havia una permanent i difusa sensació de perill, la consciència d’una cosa dolenta a punt d’esdevenir-se. La gent semblava passar-se tota l’estona conversant en veu baixa en els racons dels cafès, preguntant-se si la persona de la taula veïna seria o no espia de la policia.
Gràcies a la censura periodística circulaven els rumors més sinistres. Un d’ells afirmava que el govern de Negrín-Prieto es preparava per arribar a un acord negociat del final de la guerra. En aquell moment em vaig sentir inclinat a creure-ho, ja que els feixistes estaven tancant el cercle sobre Bilbao i el govern no prenia cap mesura visible per impedir-ho. Banderes basques van aparèixer en tota la ciutat, nombroses noies realitzaven col·lectes de carrer i les emissores de ràdio parlaven com de costum dels «heroics defensors», però els bascos no rebien cap ajuda concreta. Era temptador pensar que el govern feia un doble joc. Esdeveniments posteriors van demostrar el meu error, però indubtablement Bilbao hauria pogut salvar-se si s’hagués actuat amb una mica més d’energia. Una ofensiva al front d’Aragó, encara que fracassés, hauria obligat a Franco a distreure part del seu exèrcit; però el govern no va prendre cap mesura ofensiva fins que va ser massa tard, és a dir, fins al moment en què va caure Bilbao.
La CNT va distribuir en enormes quantitats un manifest en el qual demanava a la població que es mantingués alerta, i insinuava que «un cert partit» (els comunistes) preparava un cop d’Estat. També existia el difós temor que Catalunya fos objecte d’una invasió. Temps abans, quan vam tornar del front, havia vist les poderoses defenses que s’aixecaven a molts quilòmetres de la línia de foc, i en tot Barcelona s’estaven construint refugis antiaeris. Sovint s’anunciaven atacs per aire i per mar; gairebé sempre eren falses alarmes, però, cada vegada que sonaven les sirenes, els llums romanien apagades durant llargues hores i la gent espantadissa es tirava de cap als soterranis.
Els espies de la policia estaven per tot arreu. Les presons continuaven abarrotades de persones detingudes quan els successos de maig, i hi havia més presos -per descomptat, sempre anarquistes i membres del POUM- que hi continuaven desapareixent sols o acompanyats. Pel que es va poder esbrinar, cap pres va ser mai acusat o jutjat -ni tan sols acusat d’una cosa tan definida com ara «trotskisme» -. Simplement es llançava a un home a la presó i allí se li mantenia, comunament, incomunicat. Bob Smillie seguia empresonat a València. No vam poder esbrinar res excepte que ni el representant de l’ILP ni l’advocat que el defensava van aconseguir veure’l. Cada vegada era major el nombre d’estrangers de la Columna Internacional i altres milicians que eren arrestats gairebé sempre acusats de desertors. Era típic de la situació de llavors que ja ningú sabia amb certesa si un milicià era un voluntari o un soldat regular. Pocs mesos abans, tot el que es va allistar en la milícia ho feia com a voluntari i podia, si així ho desitjava, demanar la llicència quant li correspongués un permís.
En aquests dies semblava que el govern havia canviat de parer: un milicià era un soldat regular i es convertia en desertor si intentava tornar a casa. Però ni tan sols això semblava estar clar del tot. En algunes zones del front, les autoritats seguien concedint llicències a qui la sol·licitaven. A la frontera aquestes a vegades eren acceptades i d’altres no; quan no, t’enviaven immediatament a la presó. Amb el temps, el nombre de «desertors» estrangers empresonats va arribar a diversos centenars, però en la seva majoria van ser repatriats quan hi va haver protestes en els seus propis països.
Soliraridad Obrera, periòdic anarquista.
Grups armats de guàrdies d’assalt recorrien els carrers, els guàrdies civils seguien ocupant cafès i altres edificis en punts estratègics, i molts dels locals del PSUC encara estaven protegits amb sacs de sorra i barricades. En diversos punts de la ciutat havia retens de guàrdies civils o carabiners on es parava als transeünts i s’examinava la seva documentació. Tots em van advertir que no mostrés el meu credencial de milicià del POUM i em limités a presentar el passaport i el meu certificat de l’hospital. Que se sabés que havia servit en la milícia del POUM era ja incertament perillós. Els milicians del POUM que havien estat ferits o estaven de permís eren penalitzats amb petits inconvenients i així, per exemple, els resultava difícil cobrar la seva paga. La Batalla seguia apareixent, però la censura l’havia reduït gairebé a zero. Solidaridad i els altres periòdics anarquistes també eren objecte d’una severa censura. Segons una nova reglamentació, les parts censurades d’un diari no podien quedar en blanc, sinó que havien de omplir-se amb un altre text. En conseqüència, sovint resultava impossible saber si alguna cosa havia estat objecte de censura.
L’escassetat d’aliments, que havia fluctuat durant tota la guerra, es trobava en una de les seves pitjors etapes. Faltava pa, i els tipus més barats estaven adulterats amb arròs; el que menjaven els soldats a les casernes era abominable i semblava massilla. La llet i el sucre també escassejaven i gairebé no hi havia tabac, excepte els caríssims cigarrets de contraban. Gairebé no quedava tampoc oli d’oliva, que els espanyols utilitzen per a múltiples fins. Les cues de dones que esperaven per comprar estaven vigilades per guàrdies civils muntats que de vegades s’entretenien fent retrocedir als cavalls fins a penetrar en les cues, tractant que trepitgessin els peus de les dones.
Un altre inconvenient menor d’aquesta època era la manca de canvi. La plata havia estat retirada i, com no s’havia encunyat nova moneda, resultava que no circulaven valors intermedis entre la moneda de deu cèntims i el bitllet de dues pessetes i mitja, i tots els bitllets inferiors a les deu pessetes eren molt escassos. Per a la gent més pobra això significava un agreujament de l’escassetat de menjar. Una dona amb només un bitllet de deu pessetes podia passar-se hores davant la cua d’una botiga i trobar-se després amb que no podia comprar res, simplement perquè el botiguer no disposava de canvi i ella no es podia gastar tots els diners.
No és fàcil descriure l’atmosfera de malson d’aquest període, el peculiar malestar creat pels rumors sempre canviants, la premsa censurada i la presència contínua d’homes armats. No resulta fàcil de descriure perquè, en aquest moment, l’essencial d’una atmosfera així no existia a Anglaterra. A Anglaterra la intolerància política no és acceptada encara. Hi ha persecució política en un grau insignificant; si jo fos miner procuraria que el cap no s’assabentés que sóc comunista; però el «bon membre del partit», el gàngster que repeteix i obeeix incondicionalment característic dels partits continentals, segueix sent una raresa, i la idea de «liquidar» o «eliminar» a tot aquell que estigui en desacord no sembla encara natural. Només semblava massa natural a Barcelona. Els «estalinistes» tenien la paella pel mànec i, per tant, es donava per descomptat que tot «trotskista» estava en perill. El que tots temien era una cosa que, al capdavall, no va passar: un nou brot de lluita de carrer del que es faria responsables, com abans, al POUM i els anarquistes.
A vegades em descobria a mi mateix tractant de sentir els primers trets. Era com si alguna poderosa intel·ligència maligna planegés sobre la ciutat. Curiosament, tots comentaven la situació en termes gairebé idèntics: «L’atmosfera d’aquest lloc és horrible. És com viure en un manicomi». Però potser no hauria de dir tots. Alguns dels visitants anglesos que van passar ràpidament per Espanya, d’hotel en hotel, no semblen haver notat res desagradable en l’ambient general. Com vaig poder observar, la duquessa d’Atholl escriu (Sunday Express 17 d’octubre de 1937): Vaig estar a València, Madrid i Barcelona… un ordre perfecte prevalia en les tres ciutats, sense cap desplegament de força. Tots els hotels en què vaig viure no només eren «normals» i «agradables», sinó també molt. còmodes tot i l’escassetat de mantega i cafè.
És una peculiaritat dels viatgers anglesos la de creure que mai hi ha realment res fora dels hotels elegants. Espero que hagin aconseguit una mica de mantega per la duquessa d’Atholl.
Sanatorio Maurín, 1937.
Em trobava en el Sanatori Maurín, un dels sanatoris dependents del POUM, situat en els suburbis propers al Tibidabo, la muntanya d’estranya forma que s’aixeca abruptament darrere de Barcelona i des d’on, segons la tradició, Satan va mostrar Jesús els països de la terra (d’aquí el seu nom). La casa havia pertangut a un burgès i va ser confiscada al començament de la revolució. La majoria dels homes allotjats allí havien deixat el front a causa d’alguna ferida que els incapacitava definitivament (membres amputats o coses així). Hi havia diversos anglesos: Williams, amb una cama ferida; Stafford Cottman, un noi de divuit anys enviat des de les trinxeres per suposar-se que patia tuberculosi, i Arthur Clinton, amb el braç esquerre destrossat.
La meva dona seguia a l’hotel Continental i jo solia anar a Barcelona durant el dia. Al matí acudia a l’Hospital General per al tractament elèctric del braç. Em van aplicar un tractament bastant estrany, basat en una sèrie de punxants descàrregues elèctriques que feien saltar els diversos grups de músculs. A poc a poc van disminuir els dolors i vaig anar recuperant l’ús dels dits. La meva dona i jo vam acordar que el millor era tornar a Anglaterra el més aviat possible. Em sentia molt feble, havia perdut la veu aparentment per sempre i, segons els metges, en el millor dels casos transcorrerien mesos abans que estigués en condicions de lluitar.
Tard o d’hora havia de començar a guanyar alguns diners, i no tenia gaire sentit quedar-se a Espanya consumint aliments que altres necessitaven. No obstant això, van decidir meva partida per motius fonamentalment egoistes i no altruistes. Experimentava un desig aclaparador d’allunyar-me de tot, de l’horrible atmosfera de sospita i odi polític, dels carrers plens d’homes armats, d’atacs aeris, trinxeres, metralladores, tramvies estridents, te sense llet, menjar greixós i escassetat de cigarrets: de gairebé tot el que havia après a associar amb Espanya.
Els metges de l’Hospital General em van donar un certificat d’incapacitat física, però per aconseguir la meva llicència havia de sotmetre a la junta mèdica d’un hospital proper al front i traslladar-me després a Siétamo perquè em segellessin els documents a les casernes de la milícia del POUM. Kopp acabava de tornar del front ple de goig. Acabava d’entrar en acció i afirmava que per fi prendríem Osca. El govern havia portat tropes del front de Madrid i estava concentrant trenta mil homes, a més de gran quantitat de aeroplans. Els italians que jo havia vist partir de Tarragona havien atacat la carretera de Jaca, però havien sofert grans baixes i perdut dos tancs. Amb tot, la ciutat cauria, segons afirmava Kopp. (Però, maleïda sigui!, no va caure. L’atac va ser un embolic espantós i va tenir com a única conseqüència una orgia de mentides periodístiques.) Mentrestant, Kopp havia de viatjar fins a València per entrevistar-se amb el ministre de la Guerra. Tenia una carta del general Pozas, llavors comandant de l’Exèrcit de l’Est; era la carta habitual, on descrivia a Kopp com una «persona de tota confiança» i el recomanava per a un càrrec especial a la Secció d’Enginyeria (Kopp era enginyer). Va partir cap a València el dia en què jo vaig sortir per Siétamo, el 15 de juny.
Cinc dies vaig estar absent de Barcelona. Un camió ple de milicians ens va deixar en Siétamo a mitjanit; quant vam arribar a les casernes del POUM, ens van fer formar i van començar a lliurar-nos fusells i bales abans de preguntar tan sols els nostres noms. Semblava que l’atac començava i que podien necessitar reserves en qualsevol moment. Tenia el certificat hospitalari a la butxaca, però no podia negar-me a anar amb els altres. Em vaig ficar al llit a terra, tenint com coixí una caixa de cartutxos. El meu estat era de profund desànim. Estar ferit m’havia soscavat el coratge -crec que és la conseqüència habitual- i la perspectiva d’entrar en acció m’espantava. No obstant això, no ens van cridar; al dia següent vaig presentar el meu certificat i vaig iniciar els tràmits perquè em donessin la llicència, el que va significar una sèrie de viatges confusos i esgotadors. Em van enviar d’un hospital a un altre -Siétamo, Barbastre, Montsó, de tornada a Siétamo perquè em segellessin els papers, després al llarg de la línia de foc, via Barbastre i Lleida-. La concentració de tropes a Osca havia monopolitzat el transport i desorganitzat tot.
Va ser humiliant comprovar que seguia massa feble com per pujar a un camió sense ajuda. Vaig dormir una nit a l’hospital de Montsó, on havia de veure a la junta mèdica. Al llit del costat hi havia un guàrdia d’assalt amb una ferida sobre l’ull esquerre. Es va mostrar cordial i em va donar cigarrets. Jo li vaig dir: «A Barcelona hauríem hagut de disparar-nos l’un a l’altre», i tots dos vam riure. Resultava notable el canvi de l’esperit general en les proximitats del front. Allà desapareixien tots o quasi tots els odis perniciosos dels partits polítics. Mentre vaig estar al front, no recordo haver-me trobat amb cap membre del PSUC que em demostrés hostilitat per pertànyer al POUM. Això era típic de Barcelona o d’altres ciutats, encara més allunyades de la guerra. Hi havia molts guàrdies d’assalt en Siétamo, enviats des de Barcelona per prendre part en l’atac contra Osca. La Guàrdia d’Assalt no era un cos destinat originalment al front, i molts dels seus membres mai no havien estat sota el foc enemic. A Barcelona se sentien amos del carrer, però ací només eren quintos, i havien d’alternar amb milicians de quinze anys amb diversos mesos d’antiguitat al front.
A l’hospital de Montsó el metge va repetir l’operació habitual de tirar-me de la llengua i introduir-me un mirall, i em va assegurar amb el mateix to alegre que mai recuperaria la veu i em va signar el certificat. Mentre esperava a que em examinessin, a la sala de cirurgia es duia a terme alguna espantosa operació sense anestèsia, per motius que desconec. L’operació es va perllongar moltíssim, els xiscles es succeïen i, quan vaig entrar allà, hi havia cadires tirades pel terra i bassals d’orina i sang per tot arreu.
Els detalls d’aquest viatge final es conserven en la meva memòria amb estranya claredat. La meva actitud era diferent, més observadora que en els últims mesos. Hi havia obtingut la meva llicència, que ostentava el segell de la Divisió 29, i el certificat mèdic que em declarava «inútil». Era lliure de tornar a Anglaterra i, en conseqüència, em sentia gairebé per primera vegada en condicions de contemplar Espanya. Per primera vegada vaig tenir plena consciència d’estar realment a Espanya, al país que tota la meva vida vaig anhelar conèixer. Serres blanques, ramats de cabres, masmorres de la Inquisició, palaus moriscos, fileres fosques i ondulants de mules, verds oliveres, muntanyes de llimoners, noies de mantellines negres, vins de Màlaga i Alacant, catedrals, cardenals, corregudes de bous, gitanos, serenates: en poques paraules, Espanya, el país d’Europa que més havia atret la meva imaginació. Era una pena que, havent aconseguit per fi arribar aquí, només hagués conegut aquest racó del nord-est, enmig d’una guerra confusa i la major part del temps a l’hivern.
Quan vaig arribar a Barcelona ja era tard, i no circulaven taxis. No hi havia manera d’arribar al Sanatori Maurín, que quedava fora de la ciutat, així que em vaig dirigir a l’hotel Continental, no sense abans aturar-me a sopar. Recordo la conversa que vaig sostenir amb un cambrer força paternal a propòsit de les gerres de noguera amb vores de coure en les que servien el vi. Li vaig dir que m’agradaria comprar un joc per emportar-me’l a Anglaterra. El cambrer es va mostrar comprensiu. «Sí, són boniques, oi? Però avui dia no es poden comprar. Ningú les fabrica ja, ningú no fabrica res. Aquesta guerra, quina llàstima!»Vam estar d’acord que aquesta guerra era una llàstima. Mentre xerràvem vaig tornar a sentir-me com un turista. El cambrer em va preguntar amablement si m’havia agradat Espanya i si pensava tornar. Oh, si, clar que tornaria a Espanya. El to afable de la conversa persisteix en el meu record a causa del que va passar immediatament després. Quan vaig arribar a l’hotel la meva dona estava asseguda al vestíbul. Es va aixecar i va caminar cap a mi amb una indiferència que em va cridar l’atenció; després em va envoltar el coll amb un braç i, amb un dolç somriure dedicada a les persones que eren al vestíbul, em va xiuxiuejar a cau d’orella:
-Vés-te’n!
-Què?
–Vés-te’n d’aquí de seguida!
-Què?
-No et quedis aquí parat! Has de sortir d’aquí de seguida!
-Què? Per què? Què vols dir?
M’havia pres del braç i em conduïa ja cap a les escales. A meitat de camí ens trobem amb un francès, el nom del qual no donaré, ja que si bé no estava vinculat al POUM, ens va ajudar molt durant tot el rebombori. Em va mirar amb cara preocupat.
-Escolte! No ha de venir per aquí. Surti immediatament i amague’s abans que truquin a la policia.
En aquest precís moment, al final de l’escala, un empleat de l’hotel, membre del POUM (tot i que suposo que ningú ho sabia), va sortir furtivament de l’ascensor i em va exhortar en mal anglès que me n’anara. Jo seguia sense entendre què passava.
-Què vol dir tot això? -vaig preguntar quant vam estar a la vorera.
-No te n’has assabentat?
-De què? No he sentit res.
–El POUM ha estat dissolt. Els seus edificis han estat confiscats. Pràcticament tothom està a la presó. I es comenta que han començat a afusellar gent.
Andreu Nin, dirigent del POUM, assassinat pels estalinistes.
Buscàrem un lloc on poder parlar. Tots els cafès de la Rambla estaven plens de policies, però vam trobar un tranquil en un carrer lateral. La meva dona em va explicar el que havia passat durant la meva absència. El 15 de juny la policia va arrestar inesperadament a Andreu Nin a la seva oficina. Aquesta mateixa nit va fer una batuda a l’Hotel Falcón i van detenir tots els seus ocupants, majoritàriament milicians de permís. El lloc va ser convertit immediatament en una presó i, en breu temps, es va omplir amb presoners de tota classe. L’endemà es va anunciar que el POUM era una organització il·legal i es van confiscar totes les seves oficines, parades de llibres, sanatoris, centres d’Ajuda Roja, etcètera. Mentrestant, la policia arrestava a tots els que havien tingut alguna vinculació amb el POUM. Al cap d’un o dos dies, tots o gairebé tots els quaranta membres del Comitè Executiu havien estat empresonats. Potser un o dos havien aconseguit escapar i romanien ocults, però la policia utilitzava el recurs (amb freqüència emprat en aquesta guerra per tots dos bàndols) de retenir a l’esposa del pròfug com a ostatge. No hi havia manera de saber el nombre de persones preses. La meva dona havia sentit a dir que només a Barcelona arribaven a quatre-centes. Des de llavors he pensat que, fins i tot en aquest moment, la xifra devia ser més gran. Es van produir casos increïbles. La policia va arribar a treure dels hospitals a diversos milicians greument ferits. Tot era profundament descoratjador. Què estava passant? Podia entendre que dissolguessin el POUM, però per què arrestaven la gent? Per res.
Aparentment, la dissolució del POUM tenia un efecte retroactiu; el POUM era ara il·legal i, per tant, un violava la llei en haver pertangut abans a ell. Com de costum, no es va fer cap acusació contra cap de les persones arrestades. Mentrestant, però, els diaris comunistes de València difonien la història d’un gegantí «complot feixista»: comunicació per ràdio amb l’enemic, documents signats amb tinta invisible, etcètera, etcètera. El significatiu era que només apareixia als diaris de València; crec que ni una sola paraula sobre el suposat complot o sobre la dissolució del POUM va aparèixer en cap dels diaris de Barcelona, fossin comunistes, anarquistes o republicans. La nostra primera informació sobre l’exacta naturalesa de les acusacions contra els dirigents del POUM no va provenir de cap diari espanyol, sinó dels diaris anglesos que arribaven a Barcelona amb un o dos dies de retard. El que no podíem saber en aquest moment és que el govern no era responsable de l’acusació de traïció i espionatge i que els seus membres haurien de rebutjar-la més tard. Només sabíem vagament que els líders del POUM i probablement tots nosaltres érem acusats d’estar a sou dels feixistes. I ja circulaven rumors d’afusellaments secrets a la presó. Hi havia molta exageració en tot això, però sens dubte va ocórrer en alguns casos i gairebé segurament en el de Nin. Després del seu arrest, Nin va ser traslladat a València i d’allí a Madrid, i ja el 21 de juny va circular a Barcelona el rumor que l’havien afusellat.
Més tard, la remor va adquirir forma més definida: Nin havia estat afusellat a la presó per la policia secreta i el seu cos llançat al carrer. Aquesta remor procedia de diverses fonts, incloent Frederica Montseny, ex-membre del govern. Des de llavors, mai no s’ha tornat a sentir parlar de Nin. Més tard, quan delegats de diversos països van plantejar la qüestió al govern, aquest només va dir que Nin havia desaparegut i que no es coneixia el seu parador. Alguns diaris van afirmar que havia fugit a territori feixista. Cap prova es va proporcionar en aquest sentit, i Irujo, el ministre de Justícia, va declarar més tard que l’agència informativa Espanya havia falsificat el seu comunicat oficial. De qualsevol manera, era molt improbable que es permetés escapar a un presoner polític de la importància de Nin. Llevat que en el futur aparegui viu, crec que hem d’admetre que va ser assassinat a la presó.
Les notícies sobre detencions van prosseguir sense parar al llarg de mesos, fins que el nombre de presoners polítics, sense comptar els feixistes, va arribar a diversos milers. Una de les coses a destacar és l’autonomia dels càrrecs policials inferiors. Molts dels arrestos eren obertament il·legals, i diverses persones l’alliberament de les quals va ser disposada pel cap de policia, es van veure arrestades una altra vegada en les portes de la presó i dutes a «presons secretes». Un cas típic és el de Kurt Landau i la seva dona; que van ser arrestats al voltant del 17 de juny, després d’allò, Landau «va desaparèixer». Cinc mesos més tard, la seva esposa seguia a la presó, sense judici i sense notícies del seu marit. En iniciar una vaga de fam en senyal de protesta, el ministre de Justícia va assegurar que Landau havia mort. Al cap de breu temps va sortir en llibertat per ser detinguda novament gairebé immediatament i anar a parar una altra vegada a la presó. I també destacava que la policia, almenys al principi, semblava completament indiferent a l’efecte que les seves accions puguin tenir sobre la guerra. Estaven disposats a empresonar militars amb càrrecs d’importància sense obtenir permís per anticipat.
Cap a finals de juny, Josep Rovira, el general al comandament de la Divisió 29, va ser arrestat prop del front per una partida policial procedent de Barcelona. Els seus homes van enviar una delegació a protestar davant el ministre de la Guerra. Es va descobrir que el ministre de la Guerra i Ortega, el cap de policia, no havien estat ni tan sols informats de l’arrest de Rovira. En tot aquest assumpte el detall que més em costa de pair, encara que potser no tinga més importància, és que s’ocultava a les tropes del que passava. Com s’haurà vist, ni jo ni ningú en el front havia sentit res sobre la dissolució del POUM. Tots els seus quarters, els centres d’Ajuda Roja i altres funcionaven amb normalitat, i fins i tot el 20 de juny, a les trinxeres i posicions fins a Lleida, a menys de cent cinquanta quilòmetres de Barcelona, ningú s’havia assabentat del que passava. Ni una sola paraula de tot això apareixia als diaris de Barcelona, i els diaris de València que publicaven aquestes històries de complot i espionatge no arribaven al front d’Aragó. Sens dubte, una de les raons per arrestar els milicians del POUM de permís a Barcelona era impedir que tornessin al front amb les novetats. El grup amb el qual jo vaig arribar al capdavant el 15 de juny deu haver estat l’últim a marxar.
Encara m’intriga saber com van aconseguir mantenir ocults els fets, ja que els camions de proveïment, per exemple, seguien anant i venint, però no hi ha dubte que van mantenir el secret i, segons em vaig poder assabentar després per altres companys, els homes del front no van saber res fins a diversos dies més tard. El motiu resulta bastant clar. L’atac contra Osca acabava de començar la milícia del POUM encara constituïa una unitat a part i, probablement, es temia que els homes es neguessin a lluitar si s’assabentaven del que estava succeint. En realitat, res d’això va passar quan van arribar les notícies. En els dies intermedis, molts homes segurament van morir sense saber que els diaris de rereguarda dels titllaven de feixistes. Resulta difícil de perdonar tals coses. Sé que era la política habitual ocultar a les tropes les males notícies, i potser això estigui justificat en la majoria dels casos. Però és una cosa molt diferent manar als homes a la batalla sense si més no dir-los que, a l’esquena, el seu partit ha quedat dissolt, els seus líders han estat acusats de traïció i els seus amics i parents enviats a la presó.
La meva dona va començar a explicar-me el que els havia passat a diversos dels nostres amics. Alguns dels anglesos i també altres estrangers havien creuat la frontera. Williams i Stafford Cottman no van ser arrestats durant l’atac contra el Sanatori Maurín i romanien amagats en algun lloc. El mateix passava amb John McNair, que havia estat a França i havia tornat a Espanya quan el POUM va ser declarat il·legal -actitud bastant temerària, però no havia volgut romandre fora de perill mentre els seus camarades corrien perills. Quant als altres, era una simple crònica d’aquest l’han «agarrat» així i a l’altre l’«agarraren» aixà. Semblaven haver «agarrat» a gairebé tot el món. Em va sorprendre sentir que també havien «agarrat» a George Xopp.
-Que! Kopp? Creia que era a València.
Segons semblava, Kopp havia tornat a Barcelona; tenia una carta del ministre de la Guerra dirigida al coronel a càrrec de les operacions d’enginyeria en el front de l’est. Per descomptat, sabia de la dissolució del POUM, però possiblement no se li va ocórrer que la policia fos tan ximple com per detenir-lo mentre es dirigia al front en compliment d’una urgent missió militar. Havia acudit a l’hotel Continental per recollir el seu equip; la meva dona no es trobava allà en aquell moment i el personal de l’hotel se les va enginyar per entretenir amb alguna mentida mentre trucaven per telèfon a la policia. Reconec que vaig muntar en còlera quan em vaig assabentar de l’arrest de Kopp. Era el meu amic personal, havia actuat a les seves ordres durant mesos, havia estat amb ell sota el foc i coneixia la seva història. Era un home que havia sacrificat tot, família, nacionalitat, forma de vida, per anar a Espanya a lluitar contra el feixisme. En abandonar Bèlgica i unir-se a un exèrcit estranger mentre formava part de la reserva de l’exèrcit belga i, anteriorment, en col·laborar en la fabricació il·legal de municions destinades al govern espanyol, havia anat acumulant anys de presó a complir si tornava alguna vegada al seu país. Havia estat al front des d’octubre de 1936, s’havia obert camí des de milicià a comandant, havia intervingut en no sé quantes accions i havia estat ferit una vegada. Durant els incidents de maig va intercedir per evitar la lluita a la nostra zona i probablement va salvar deu o vint vides. Com a recompensa a tot això no se’ls ocorre una altra cosa que llançar-lo a una cel·la.
Enutjar-se és perdre el temps, però tan estúpida maldat posa a prova la paciència de qualsevol. Malgrat tot això, no havien «agarrat» a la meva dona. Encara que seguia a l’hotel Continental, la policia no va fer cap intent per arrestar-la. Evidentment volien valer-se d’ella com d’un esquer. Amb tot, un parell de nits abans, gairebé de matinada, sis policies de civil van aplanar la nostra habitació i es van apoderar fins l’últim tros de paper que van trobar, exceptuant, per fortuna, els nostres passaports i la llibreta de xecs. Es van dur els meus diaris, els nostres llibres, les retallades periodístics que des de feia mesos s’apilaven a l’escriptori (moltes vegades m’he preguntat per a què les volien), tots els meus records de guerra i totes les nostres cartes. (Sigui dit de passada, es van dur també moltes cartes rebudes de lectors. Algunes d’elles no havien estat encara contestades, i com és de suposar no conservo les direccions.
Més tard vaig saber que la policia també s’havia apoderat d’algunes pertinences meves deixades en el Sanatori Maurín. Fins i tot es van emportar un paquet de roba bruta; potser van creure que contenia missatges escrits amb tinta invisible. Evidentment, era més segur que la meva dona romangués a l’hotel, almenys de moment. Si intentava anar-se’n, la seguirien immediatament. Pel que fa a mi, hauria d’amagar-me, perspectiva que em repugnava. Tot i els innombrables arrestos, em resultava gairebé impossible creure que estigués en perill. Tot allò em semblava massa insensat, però la mateixa negativa a prendre seriosament aquest estúpid atac havia fet que Kopp acabés a la presó. Jo em repetia sense parar: «Per què haurien de voler arrestar-me? Què he fet jo? ». Ni tan sols era membre del POUM. Sens dubte, havia portat armes durant els successos de maig, però el mateix van fer, suposo, quaranta o cinquanta mil persones. A més, necessitava dormir urgentment algunes hores. Preferia córrer el risc i tornar a l’hotel. La meva dona es va negar en rodó. Pacientment em va explicar la situació. No importava el que hagués fet. No era una batuda corrent de delinqüents, sinó el regnat absolut del terror.
Jo no era culpable de cap acte definit, però si de «trotskisme». Haver lluitat en la milícia del POUM n’hi havia prou per acabar a la presó. Era inútil aferrar-se a la idea anglesa que un està fora de perill mentre compleixi la llei. A la pràctica, la llei era la voluntat de la policia. L’única sortida consistia a romandre amagat i ocultar qualsevol vinculació amb el POUM. La meva dona em va obligar a trencar el carnet de milicià, que portava inscrit en grans lletres «POUM», així com la foto d’un grup de milicians amb la bandera del POUM de fons. Aquestes eren les coses que n’hi havia prou en aquests dies per ser arrestat. En tot cas, vaig haver de conservar el meu certificat de llicència; constituïa un perill, ja que ostentava el segell de la Divisió 29 i era probable que la policia sabés que corresponia al POUM, però sense ell podien arrestar per desertor.
Havíem de pensar en la manera de sortir d’Espanya. No tenia sentit quedar-s’hi amb la certesa d’un arrest més tard o més d’hora. En realitat, tots dos hauríem preferit quedar-nos i presenciar el desenllaç dels esdeveniments. Però jo preveia que les presons espanyoles serien llocs espantosos (en realitat, eren pitjors del que imaginava), i un cop que s’entrava a la presó, mai se sabia quan es sortiria; a més, el meu estat de salut era bastant dolent, a part del dolor al braç. Vam quedar en trobar-nos l’endemà al consolat britànic, on també acudirien Cottman i McNair. Probablement es necessitarien un parell de dies per regularitzar els nostres passaports. Abans de deixar Espanya, calia fer segellar el passaport en tres instàncies diferents: on el cap de policia, on el cònsol francès i on les autoritats catalanes d’immigració. Per descomptat, el perill radicava en el cap de policia. Potser el cònsol britànic podria arreglar les coses sense revelar la nostra vinculació amb el POUM. Hi havia una llista d’estrangers sospitosos de «trotskistes», i era probable que hi figuressin els nostres noms, però amb una mica de sort podríem arribar a la frontera abans que ella. Era segur que hi hauria moltes demores. Per sort, estàvem a Espanya i no a Alemanya; la policia secreta espanyola tenia alguna cosa de l’esperit de la Gestapo, però no tant de la seva competència.
Així que ens vam separar. La meva dona va tornar a l’hotel i jo em vaig perdre en la foscor, a la recerca d’un lloc on dormir. Recordo haver-me sentit malhumorat i avorrit. Desitjava tant passar una nit a un llit! No tenia on anar, no hi havia cap casa en què pogués refugiar-me. El POUM pràcticament no comptava amb una organització clandestina. Sens dubte els líders sabien des de sempre que el partit podia ser dissolt, però mai no van esperar una caça de bruixes semblant. En conseqüència, els llocs de reunió i amagatalls que tot partit revolucionari ha de tenir no existien. Déu sap quantes persones, les llars dels quals havien estat registrades per la policia, dormien als carrers aquesta nit. Jo havia tingut cinc dies de viatges esgotadors, dormint en llocs increïbles, amb un dolor horrorós al braç; i ara aquests bojos em perseguien per tot arreu i havia de dormir una altra vegada a terra. Això era tot el que els meus pensaments donaven de si. No hi havia lloc per a consideracions polítiques; mai no les faig mentre les coses estan succeint.
Vaig caminar durant molta estona i em vaig trobar prop de l’Hospital General. Buscava un lloc on poder estirar-me, sense que cap policia tafaner em trobés i em demanés la documentació. Vaig fer la prova en un refugi antiaeri, però estava acabat cavat i era insuportablement humit. Després vaig arribar a les ruïnes d’una església saquejada i incendiada durant la revolució. Era només una closca, quatre parets sense sostre que envoltaven piles de runes. Vaig avançar a les palpentes fins a descobrir una mena de buit on vaig poder fer-me fora. Les runes d’un edifici no són ideals per descansar però, per sort, era una nit càlida i me les vaig enginyar per dormir algunes hores.
pàgina posterior →
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 
Retroenllaç: Homenatge a Catalunya (14). Clandestinitat i fugida. | EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*//