La Segona República (I). Constitució de 1931 i Bienni Reformista.

bandera-de-la-republica-espanola

València va ser capital de la República durant onze mesos, entre novembre de 1936 i octubre de 1937.

VISCA LA REPÚBLICA FEDERAL!!!! 


Arriba el 14 d’abril i tornem a pensar que tard o d’hora la III República serà proclamada. Cada volta són més els que es manifesten obertament republicans i denuncien aquest sistema monàrquic corrupte imposat per Franco i la casta política, mediàtica i econòmica que la manté. En 1931, l’insostenible sistema monàrquic imposat per Cánovas del Castillo amb el colp d’Estat de Pavia i el de Primo de Rivera, pare del José Antonio, desaparegué pel pes de la seua pròpia corrupció sense que ningú no bellugués ni un dit per evitar-ho.

Ara estem en una situació semblant. Franco, el dictador assassí feixista, guanyador d’una guerra civil, reinstaurà la monarquia en el figura del seu successor i, m’atreviria a dir, fill que mai no tingué. Aquest senyor, que va haver de disculpar-se pels seus excessos de tot tipus en televisió, es va veure obligat a abdicar en l’actual rei, és a dir, un cap d’Estat a qui ningú no ha votat trencant el principi d’igualtat davant la llei i la mateixa democràcia. Tots coneixem el cas de la Infanta i Urdangarín asseguts davant del jutge. Per si no hi havia prou, dos més, la germana de Juan Carlos i un nebot seu relacionats amb el cas dels papers de Panamà, paradís fiscal per evadir impostos.

El mateix Juan Carlos té o tenia milions a un altre paradís fiscal. Va al·legar que eren herència de son pare sense explicar per què es trobaven durant tants anys a l’estranger. En fi, ni la monarquia ni el sistema són gens “modèlics”, sinó tot el contrari especialment quan els reis actuals són o eren amics d’un lladre posseïdor d’una targeta black. Els missatges entre ambdues parts ens demostra que no és or tot el que lluïx ja que els monarques donaven recolzament al “presumpte” lladre i la reina Letizia feia servir un llenguatge que ha estat considerat de “tavernari”. Aquestes paraules són seues: “mierda” (castellà), “merde” (francès), “I miss you” (et trobe a faltar, anglès) i “compi yogui” (company de ioga). Açò, en un república democràtica haguera acabat possiblement en la pèrdua del càrrec. Amb la monarquia no hi ha res a fer ja que els càrrecs són vitalicis i a més tenen el privilegi quasi feudal de ser “inviolables”, o siga, que no poden ser jutjats encara que tingueren negocis amb monarquies tan sanguinolentes com ara la saudita, que és molt generosa i regala cotxes de luxe i iots. No fa molt, Juan Carlos va visitar als saudites que acabaven de manar tallar el cap a 50 persones. D’això, top secret, que la premsa forma part de l’injust sistema que estem patint.   

Parlant d’opacitat, hi ha una pregunta que ningú no contesta: Quants diners del Pressupost van a parar a la Casa Reial realment? Hi ha una partida que es publica. Almenys amb Juan Carlos, podia gastar-la com volguera i sense donar explicacions a ningú; però n’hi ha més, a banda d’eixos diners rebia quantitats no publicades procedents de diferents ministeris que res tenen a veure amb la monarquia. D’aquesta manera durant anys ens han enganyat fent-nos creure que la monarquia espanyola era la més “barata” d’Europa. Avui sabem que no, però falta la transparència que una monarquia com ara la britànica tenen. 

14-4-31Celebració de la proclamació de la República.

La Segona República és un dels moments clau de la història contemporània espanyola. El projecte de democratització i modernització que s’obre el 1931, i que tantes esperances va despertar en àmplies capes de la població espanyola, va concloure amb una cruenta guerra civil. El debat sobre les raons d’aquest fracàs històric segueix sent un dels elements clau de la historiografia espanyola.

La Constitució de 1931 i el bienni reformista

El triomf de les candidatures republicanes a les grans ciutats va precipitar el 14 d’Abril de 1931 la proclamació de la República. L’amplitud del moviment popular va fer que el rei Alfons XIII, aïllat i sense suports, s’exiliés.

alcalazamora

Niceto Alcalá Zamora

Immediatament es va formar un govern provisional presidit per Niceto Alcalá Zamora i format per republicans d’esquerra i dreta, socialistes i nacionalistes. El govern havia de dirigir el país fins que unes noves Corts Constituents donaren forma al nou règim.

No obstant això, el nou govern va haver de respondre des d’un principi a l’ànsia general de reformes. Va adoptar les primeres mesures per a la reforma agrària, va iniciar reformes laborals, va emprendre la reforma militar, va aprovar legislació educativa i va posar en marxa l’Estatut provisional d’autonomia de Catalunya.

L’ambient social  es va encrespar immediatament. Alhora que la CNT anarquista promovia una àmplia campanya de vagues, els enfrontaments entre l’Església i el nou govern van ser immediats. El sector més conservador de l’Església, encapçalat pel Cardenal Segura, va posar tota mena de traves al nou executiu. El vell anticlericalisme va aflorar de nou i al maig de 1931 diverses esglésies i convents van ser assaltats i cremats. L’opinió pública catòlica es va allunyar des d’un primer moment del nou règim republicà.

Finalment, al juny de 1931, van tenir lloc les eleccions a Corts Constituents en un ambient de relativa tranquil·litat. Les urnes van donar una clara majoria de la coalició republicano-socialista. La nova Constitució, aprovada al desembre de 1931, va reflectir les idees d’aquesta majoria. Aquests són els seus principals trets:

Sobirania popular. Es declarava al nou estat espanyol com una “República democràtica de treballadors de totes classes”.

Sufragi universal masculí i femení. Després d’un llarg i complex debat a les Corts, les dones espanyoles van obtenir el dret de vot.

Extensa declaració de drets i llibertats. Drets civils: divorci, equiparació fills legítims i il·legítims.

Dret a l’educació.

Poders de l’Estat:

  1. Poder legislatiu va quedar en mans d’unes Corts unicamerals.

  2. Poder executiu:

President de la República amb escassos poders.

Cap de Govern, nomenat pel president però que havia de comptar amb l’aprovació de les Corts.

  3. Poder judicial en mans dels tribunals de justícia.

Per primera vegada en la nostra història, s’estableix el dret de les regions a establir Estatuts d’Autonomia.

Pel que fa a la “qüestió religiosa” s’estableix un estat laic: Separació de l’Església i l’Estat desaparèixer el pressupost de culte i clergat. Prohibició d’exercir l’educació. Llibertat de consciència i cultes

El Bienni Reformista (1931-1933)

manuel-azana

Manuel Azaña

Després d’aprovar-la Constitució, es va iniciar un nou període amb un govern presidit per Manuel Azaña i format per republicans d’esquerra i socialistes. Al mes de desembre, Niceto Alcalá Zamora va ser elegit President de la República.

El govern republicano-socialista va emprendre un ampli programa de reformes en un context econòmic desfavorable, marcat per l’ascens de l’atur. Aquestes van ser les seves principals mesures:

Reformes laborals, iniciades des del Ministeri del Treball pel socialista Largo Caballero, que afavorien la posició dels treballadors i sindicats i van trobar la tancada oposició dels empresaris.

Reforma educativa: Ampli programa de construcció d’escoles i contractació de mestres: 6750 escoles i 7000 mestres amb millors salaris. Ensenyament mixt. La Religió va deixar de ser assignatura obligatòria el que va aguditzar l’enfrontament amb l’Església

Reforma militar. Buscant garantir la fidelitat de l’Exèrcit al nou règim republicà i propiciar la reducció de l’excessiu nombre de caps i oficials, es va exigir el jurament de fidelitat al nou règim republicà, i poden optar els que es neguessin a això al retir voluntari amb paga completa.

Reforma agrària. Es va aprovar en 1932 la Llei de Bases de la Reforma Agrària. Amb ella es buscava el reassentament de camperols sense terra en latifundis insuficientment explotats. La seva aplicació va ser un fracàs i molt pocs camperols es van beneficiar de la llei. Això va provocar un decepció generalitzada entre la pagesia en un context econòmic d’atur creixent.

L’oposició al govern

La dreta tradicional va quedar desorganitzada després de la proclamació de la República en els primers mesos del nou règim. L’oposició conservadora va quedar restringida a les Associacions Patronals com la Unió Econòmica Nacional i el Partit Radical de Lerroux. Aquest grup de centredreta va dirigir l’oposició al govern a les Corts.

D’altra banda, l’esquerra revolucionària no va donar treva al nou govern. La Confederació Nacional del Treball (CNT), amb més d’un milió d’afiliats, va seguir la línia extremista marcada pels militants de la Federació Anarquistes Ibèrica (FAI). El minoritari Partit Comunista d’Espanya (PCE) es trobava també instal·lat en una línia radical, defensada en aquell moment per la Komintern i Stalin.

Les tensions socials i polítiques

La crisi econòmica, la línia radical propiciada per la CNT i la negativa de la patronal a les reformes van portar a un marc de fortes tensions socials. Els enfrontaments entre vaguistes i la Guàrdia Civil van ser freqüents i sovint violents (Castilblanco, Arnedo, Baix Llobregat).

El debat en Corts de l’Estatut de Catalunya i la Llei de Reforma Agrària van provocar un oposició tancada en les forces de dreta. De nou, las forces conservadores recorrerien al tradicional mètode de la insurrecció militar.

sanjurjadaSevilla, Sanjurjada.

El general Sanjurjo va intentar un cop d’estat militar a Sevilla agost de 1932. La “Sanjurjada”, mal preparada i amb desigual suport en el exèrcit, va fracassar. La reacció de les forces que donaven suport al govern va ser immediata.

Les Corts van aprovar la Llei de Reforma Agrària i de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. En aquest territori, l’Esquerra Republicana de Catalunya, dirigida per Francesc Macià, va triomfar en les primeres eleccions autonòmiques.

Malgrat el fracàs de Sanjurjo, el govern republicano-socialista donava mostres de clar desgast. En aquest context, es van produir els greus incidents de Casas Viejas, en què la Guàrdia d’Assalt va assetjar i va matar un grup de camperols anarquistes.

L’escàndol consegüent va portar al govern a la decisió de convocar noves eleccions al novembre de 1933. Per a aquestes eleccions, la dreta s’havia reorganitzat. Tres nous grups es van presentar als comicis:

La Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), dirigida per Gil Robles, grup majoritari afavorit per l’Església Catòlica.

Renovació Espanyola, dirigida per Calvo Sotelo, en la qual es van agrupar els monàrquics.

Falange Espanyola, la versió espanyola del feixisme, dirigida per Jose Antonio Primo de Rivera, fill del dictador.

Mentre l’esquerra es va presentar fragmentada en múltiples grups i els anarquistes van cridar a l’abstenció. Les eleccions van donar la victòria dels grups conservadors: Partit Republicà Radical i la CEDA. El triomf conservador va ser contestat per una insurrecció anarquista que va ser va tenir com a resultat més de cent morts.

La vida cultural de la Segona República

Els intel·lectuals van tenir un protagonisme especial durant la Segona República. Molts dels dirigents republicans i socialistes, com Manuel Azaña, Fernando dels Rius o Julián Besteiro, van pertànyer al món de la cultura. D’altres, com Ortega i Gasset, Antonio Machado o Gregorio Marañón, van donar suport expressament al nou règim agrupant-se en l’Agrupació al Servei de la República.

El suport unànime es va anar esquerdant amb el pas del temps. A partir de 1932, alguns intel·lectuals, com Ortega o Unamuno, van adoptar una posició crítica amb el Govern republicà-socialista.

La majoria, però, va recolzar la política reformista del govern d’Azaña i va col·laborar en l’acció d’extensió cultural del Govern republicano-socialista. Algunes companyies teatrals, integrades per actors professionals i estudiants, van visitar pobles apartats del país portant les principals obres del repertori teatral espanyol. La més coneguda d’elles va ser la Barraca, un projecte personal del poeta García Lorca.

Les Missions Pedagògiques van tenir un objectiu similar, la difusió de la cultura entre una població majoritàriament analfabeta: biblioteques ambulants, conferències, xerrades, recitals de poesia, projeccions de pel·lícules, exposicions amb reproduccions d’obres del Museu del Prad0…

La generació del 27 va passar al primer pla durant el període republicà. El grup de poetes va ser excepcional. Només cal simplement amb esmentar als seus integrants: Dámaso Alonso, Luis Cernuda, Vicente Aleixandre, Rafael Alberti, Pedro Salinas, Jorge Guillén, Gerardo Diego, Miguel Hernández i García Lorca. Ramón J. Sénder va ser el més destacat novel·lista.

pàgina següent →

Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Història, Política, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La Segona República (I). Constitució de 1931 i Bienni Reformista.

  1. Retroenllaç: La Segona República (II). Bienni Negre. Revolució d’Astúries. Front Popular. | EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*//

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s