Homenatge a Catalunya. George Orwell. Terra i Llibertat (10). Barcelona, maig de 1937.

barcelona 37 Barcelona, 1937.

Si els feixistes van fracassar en el colp d’Estat del 18 de juliol de 1936, no va ser – en general – perquè les forces de l’ordre i l’exèrcit es mantingueren fidels al règim establert sinó per l’acció de la classe obrera enquadrada en sindicats i partits revolucionaris. El sindicat anarquista CNT era majoritari i va impulsar la revolució a partir del dia següent amb el recolzament d’altres forces sindicals i polítiques. Es van fer col·lectivitzacions, socialitzacions, etc. per tot arreu en rereguarda i es van constituir milícies per anar al front i lluitar contra les tropes sublevades. Durant vora un any el poder real en la zona republicana va ser dels obrers.

Però, passat un temps, les autoritats burgeses republicanes volgueren recuperar el poder. Els seus aliats van ser, curiosament, els comunistes del PCE i del PSUC. La raó era Stalin, que no volia una revolució a Espanya ja que buscava el recolzament de França i Regne Unit contra Hitler. Els comunistes eren escassos abans de la guerra, però augmentaren en nombre i poder una vegada començà la guerra i arribaren les armes de la URSS. Ells van ser els contrarevolucionaris que desferen la revolució del 19 de juliol. No solament dominaven la política sinó també dominarien l’exèrcit regular republicà.

Els fets de maig van ser realment una guerra civil dins d’una altra. Les forces d’ordre públic de tot tipus – Guàrdia Civil, Guàrdia d’Assalt -, el Govern de la República a Valencià, el de la Generalitat a Barcelona, UGT, ERC, Estat Català i els estalinistes del PSUC s’enfrontaren contra els anarquistes de la CNT, FAI i el POUM – partit comunista anti-estalinista. Guanyaren els representants de l’ordre burgés i el POUM va ser acusat d’haver provocat un complot feixista a Barcelona i de ser agents de Franco. Va ser il·legalitzat i molts dels seus afiliats assassinats tant per comunistes espanyols com per agents soviètics. Es posà fi a la revolució.

Seguim ara amb el llibre d’Orwell que ens dona la seua versió sobre els Fets de Maig de 1937 a Barcelona. El britànic va confondre la Guàrdia d’Assalt a Catalunya amb la Guàrdia Civil que en aquells moments es deia Guàrdia Nacional Republicana. Hi van participar 3.000 del primer grup i 1.000 del segon.

Fets de Maig.

Mai no serà possible obtenir una versió completament exacta i imparcial de la lluita de Barcelona perquè els documentaris no existeixen. Els historiadors del futur disposaran únicament d’una massa d’acusacions i de la propaganda partidista. Jo mateix compte amb molt poques dades fora del que vaig veure amb els meus propis ulls i del que vaig saber per altres testimonis que considero fiables. Així i tot, puc contradir algunes de les mentides més flagrants i ajudar a considerar els fets tal com van anar.

En primer lloc, ¿què va passar realment? Feia ja algun temps que havia tensions al llarg de Catalunya. En els primers capítols d’aquest llibre ja vaig tractar el conflicte entre comunistes i anarquistes. Al maig de 1937, la situació havia arribat a un punt en què semblava inevitable algun esclat violent. La causa immediata de la fricció va ser el decret del govern que exigia als civils el lliurament de totes les armes, coincidint amb la decisió d’organitzar una força policial «no política» i molt ben armada, de la qual quedarien exclosos els integrants de les organitzacions obreres. El significat d’aquesta mesura era molt clar  per a qualsevol, i es podia preveure que el següent pas seria intentar prendre algunes de les indústries claus que estaven en mans de la CNT.

En la classe treballadora existia, a més, cert ressentiment a causa del creixent contraste entre rics i pobres, i una vaga i estesa sensació que s’havia sabotejat la revolució. Molts es van sentir agradablement sorpresos per l’absència de disturbis el 1r de Maig. El dia 3, el govern va decidir apoderar-se de la Central Telefónica, que des del començament de la guerra havia estat sota control de treballadors de la CNT. Es va al·legar que els serveis no eren eficients  i que s’interceptaven les trucades oficials. Sala, el cap de policia, va enviar tres camions plens de guàrdies civils per prendre el edifici, mentre policies de civil avançaven pels carrers veïns. Aproximadament a la mateixa hora, altres grups de guàrdies civils es van apoderar de diversos edificis en punts estratègics. 

L’opinió pública va considerar que aquestes mesures assenyalaven el començament d’un atac general de la Guàrdia Civil i el PSUC (comunistes i socialistes) contra la CNT (anarquistes). Per la ciutat va córrer la veu que eren atacats els edificis obrers; van aparèixer anarquistes armats als carrers, es va interrompre el treball i immediatament es va generalitzar la lluita. Aquesta nit i al dia següent es van aixecar barricades a tota la ciutat, i el combat va continuar sense interrupcions fins al 6 de maig. Amb tot, tots dos bàndols mantenien una actitud principalment defensiva. Molts edificis van ser assetjats, però, pel que sé, cap no va ser pres i no es va utilitzar l’artilleria.

Terra i Llibertat. A Barcelona. K. Loach a partir d’Orwell.

En línies generals, les forces de la CNT-FAI-POUM dominaven els suburbis obrers, mentre que les forces policials i del PSUC controlaven la part central i oficial de la ciutat. El dia 6 hi va haver un armistici, però la lluita no va trigar a reprendre, a causa probablement i al fet que els guàrdies civils van fer intents prematurs de desarmar els treballadors de la CNT. Al matí següent, sense això, molts obrers començaren a abandonar les barricades per pròpia iniciativa. Fins a la nit del 5 de maig, la CNT conservava una posició avantatjosa i gran quantitat de guàrdies civils se li havien rendit, però no hi havia un lideratge acceptat per tots ni un pla concret. (Per el que jo vaig poder jutjar, no semblava existir cap tipus de pla, excepte la decisió de resistir a la Guàrdia Civil.) Els dirigents oficials de la CNT es van unir als de la UGT per demanar que es retornara a la feina.

Els aliments escassejaven. En aquests circumstàncies, ningú no estava bastant segur de la situació com per continuar la lluita. Durant la tarda del 7 de maig, Barcelona tornar gairebé a la normalitat. Aquesta nit sis mil sis-guàrdies d’assalt, enviats per mar des de València, van entrar a la ciutat i van assumir el control. El govern va ordenar el lliurament de totes les armes, excepte les de les forces regulars, i durant els dies següents van confiscar grans quantitats d’armes.

Segons la versió oficial, les baixes produïdes des de l’inici de la lluita van ascendir a quatre-cents morts i uns mil ferits. Potser la primera xifra sigui exagerada, però com que no podem verificar-la, l’hem de prendre per exacta. En segon lloc, pel que fa a les conseqüències de la lluita, aquestes són difícils d’estipular amb certesa. No hi ha proves que els disturbis hagin exercit alguna influència directa sobre el curs de la guerra, encara que és evident que l’haurien tingut de continuar uns pocs dies més. El conflicte va ser l’excusa utilitzada perquè València assumís el control directe de Catalunya, per l’eliminació de les milícies i per suprimir el POUM, i sens dubte també va haver de veure amb la caiguda del govern de Caballero. Però podem donar per fet que tals coses segurament s’haurien produït de totes maneres.

Els dirigents oficials de la CNT per diverses raons, van voler evitar el conflicte des del principi. En primer lloc, el fet que la CNT seguís tenint representants en el Govern Republicà i la Generalitat de Catalunya provava que els seus líders foren més conservadors que els seus seguidors. En segon lloc, el principal objectiu d’aquests líders consistia a aconseguir una aliança amb la UGT; la lluita, inevitablement, ampliaria la bretxa entre ambdues organitzacions, almenys de moment. I a més -encara que això, en general, es desconeixia llavors-, els líders anarquistes temien que, si les coses anaven més enllà de cert punt i els treballadors prenien possessió de la ciutat, com potser estaven en condicions de fer el 5 de maig, hi hauria una intervenció estrangera. Un creuer i dos destructors britànics s’havien acostat al poble i, sens dubte, a prop hi havia altres vaixells de guerra. Els diaris anglesos anunciaven que aquests vaixells es dirigien a Barcelona «per protegir els interessos britànics»; però, en realitat, no van prendre cap mesura tendent a aquest propòsit, no va baixar a terra cap home ni pujar a bord cap refugiat. No es pot saber amb certesa, però és almenys bastant probable que el govern britànic, que no havia mogut un dit per defensar al govern espanyol contra Franco, intervingués amb força rapidesa per salvar-lo de la seva pròpia classe obrera.

Els dirigents del POUM no es van mantenir al marge d’aquest assumpte, sinó que de fet van encoratjar els seus seguidors a romandre en les barricades. Però, en realitat, l’actitud dels dirigents del POUM va ser vacil·lant. Mai havien estat a favor de la insurrecció mentre no es vencés a Franco, però, en veure que els treballadors havien sortit al carrer, van optar per la línia marxista bastant petulant, segons la qual, quan això passa, és deure dels partits revolucionaris recolzar-los. No obstant això, encara que es van pronunciar frases revolucionàries sobre «revifar l’esperit del 19 de juliol», van fer tot el possible perquè l’actitud dels treballadors fóra únicament defensiva. Per exemple, mai van ordenar un atac contra cap edifici; es van limitar a recomanar als seus simpatitzants que es mantinguessin en guàrdia i que no disparessin mentre poguessin evitar-ho.

La Batalla també va publicar instruccions perquè no es retiressin tropes del front. Pel que es pot estimar, la responsabilitat del POUM queda reduïda a haver propiciat la resistència a les barricades i, probablement, haver aconseguit que alguns es quedessin en elles més temps del que s’haguessin quedat per iniciativa pròpia. Els que van estar en contacte personal amb els dirigents del POUM (entre els quals no m’incloc), em van dir que, en realitat, estaven consternats per aquest assumpte, però sentien que havien d’intervenir-hi. Amb posterioritat, per descomptat, es va intentar explotar el capital polític de la forma habitual. Gorkin, un dels líders del POUM, va arribar a parlar després fins i tot de «els gloriosos dies de maig». Des d’un punt de vista propagandístic, aquesta va ser potser l’actitud encertada; el POUM va augmentar el nombre dels seus membres durant el breu període previ a la seva dissolució.

Des del punt de vista tàctic, probablement va ser un error donar suport al fullet d’Els Amics de Durruti, organització molt petita i habitualment hostil al POUM. Considerant l’excitació general i el que es deia en els dos bàndols, l’escrit no significava en realitat molt més que «romanguin en les barricades»; però pel que sembla que li donaven el seu suport, mentre que el diari anarquista ‘Solidaridad Obrera’ el repudiava, els dirigents del POUM van facilitar a la premsa comunista que després pogués afirmar que la lluita havia estat una insurrecció organitzada únicament pel POUM. En qualsevol cas, podem estar segurs que la premsa comunista hauria dit el mateix de totes maneres. Aquesta acusació no era res comparada amb les que es van fer abans i després sobre bases molt menys sòlides. Els dirigents de la CNT no van guanyar tampoc molt amb la seva actitud més cautelosa; van ser elogiats per la seva lleialtat, però van ser apartats del Govern i de la Generalitat quan es va presentar l’ocasió.

Era opinió corrent en aquests moments que cap sector tenia un propòsit veritablement revolucionari. Els homes que estaven darrere de les barricades eren obrers de la CNT i potser alguns membres de la UGT; no intentaven enderrocar el Govern, sinó fer front al que consideraven, amb motiu o sense, un atac de la policia.  

L’atac a la Telefònica no va constituir un fet aïllat. En diversos punts estratègics de la ciutat, grups de guàrdies civils i membres del PSUC es van apoderar d’edificis amb sorprenent rapidesa. Els responsables de la presa de la Telefònica esperaven, probablement, dificultats, encara que no en el grau en què es van produir, i havien pres les mesures pertinents. Tanmateix, això no vol dir que planegessin un atac general contra la CNT. Hi ha dos fets que em s’inclinen a pensar que cap dels bàndols estava preparat per a una lluita a gran escala. Primer: Cap de les parts va portar amb anticipació tropes a Barcelona. La lluita es va produir entre habitants de la ciutat, principalment entre treballadors i policies. Segon: Els aliments van escassejar gairebé immediatament. Qui hagi lluitat a Espanya sap que l’única operació de guerra que els espanyols fan amb veritable eficàcia és la d’alimentar a les seves tropes. És molt improbable que, de contemplar algun dels bàndols la possibilitat d’una o dues setmanes de lluita de carrer, a més de la vaga general, no hagués assegurat una bona reserva d’aliments.

Terra i Llibertat. Mort de Blanca. K. Loach a partir d’Orwell.

Finalment, abordem la qüestió de qui va tenir o deixar de tenir raó. La premsa antifeixista estrangera va aixecar una autèntica polseguera amb aquest assumpte, però, com de costum, només es va escoltar a una de les parts. A conseqüència d’això, la lluita de Barcelona es va presentar com una insurrecció dels deslleials anarquistes i trotskistes que «apunyalaven al govern espanyol per l’esquena», i coses per l’estil. Els successos no van ser tan simples. Sens dubte, quan s’està en guerra, les lluites intestines són perjudicials, però val la pena recordar que calen dos perquè hi hagi una baralla i que un dels bàndols no es posa a construir barricades si no hi ha hagut cap acte que pugui considerar-se una provocació. Els incidents van començar naturalment amb l’ordre del Govern que els anarquistes lliuressin les seves armes. A la premsa anglesa, aquesta ordre va ser traduïda a termes anglesos i va adoptar la següent manera: que urgentment es necessitaven armes al front d’Aragó i era impossible enviar perquè els anarquistes havien assumit l’actitud poc patriòtica de retenir-les. Expressar-se en tals termes vol dir desconèixer les condicions que realment existien a Espanya. Ningú no ignorava que tant els anarquistes com el PSUC tenien reserves d’armes, i quan va esclatar la lluita a Barcelona, ​​va resultar evident que disposaven d’elles en abundància. Els anarquistes sabien molt bé que, tot i que lliuressin les seves armes, el PSUC, principal poder polític a Catalunya, conservaria les seves. Això és el que precisament va ocórrer quan va concloure la lluita. Mentrestant, als carrers es veien grans quantitats d’armes que haurien estat molt útils al front, però les forces policials «no polítiques» de la rereguarda les retenien per al seu ús. I a això calia afegir les diferències irreconciliables entre anarquistes i comunistes que havien de conduir més tard o més d’hora, a un enfrontament.

Des del començament de la guerra, el Partit Comunista d’Espanya havia crescut molt i augmentat enormement el seu poder polític. A més, arribaven a Espanya milers de comunistes estrangers, molts dels qual és expressaven sense dissimular la intenció de «liquidar» l’anarquisme quan es guanyara la guerra. En aquestes circumstàncies, no podia esperar-se que els anarquistes entregaren les armes de les que s’havien apropiat en l’estiu de 1936. La presa de la Central Telefónica va ser simplement el misto que va encendre la metxa d’una bomba ja preparada.

Potser els responsables van creure que no hi hauria d’originar més dificultats. Segons s’afirmava, Companys, el president català, va declarar rient uns pocs dies abans que els anarquistes s’avindrien a qualsevol cosa. Sens dubte va ser una acció poc intel·ligent. Feia mesos que es venien produint molts xocs armats entre comunistes i anarquistes en diverses zones d’Espanya. La tensió a Catalunya (especialment a Barcelona) ja havia donat lloc a assassinats i refregues de carrer. Tot d’una va circular la notícia que homes armats atacaven els edificis presos pels obrers en la lluita de juliol i als quals atribuïen una gran importància sentimental. Hem de recordar que la població obrera no experimentava cap simpatia per la Guàrdia Civil. Durant moltes generacions, la guàrdia havia estat simplement un apèndix del terratinent i l’amo, i els guàrdies civils eren objecte d’un odi especial perquè se sospitava, amb raó, que simpatitzaven amb els feixistes. Probablement l’impuls que va treure els obrers a carrer durant les primeres hores fos el mateix que els havia portat a resistir als militars insurrectes al començament de la guerra.

Per descomptat, es pot argumentar que els obrers de la CNT haurien d’haver lliurat la Central Telefònica sense protestes. En aquest cas, l’opinió dependrà de la posició que s’adopti enfront d’alternatives com ara govern centralitzat o control per part de la classe obrera. Més pertinent seria dir: «Sí, probablement la CNT tenia raó. Però, al capdavall, estaven en guerra i no tenien per què sostenir una lluita a la rereguarda». Estic completament d’acord amb això. Qualsevol desordre intern significava una ajuda per a Franco. Però què va ser en realitat el que va precipitar la lluita? El Govern va poder o no tenir dret a ocupar la Telefònica; però indubtablement, donades les circumstàncies, aquesta mesura havia de conduir a un enfrontament. Era una acció provocadora, un gest que venia a dir i potser ho pretenia de debò: «El vostre poder s’ha acabat, a partir d’ara ens en fem nosaltres càrrec». Sensatament no es podia esperar sinó resistència. Guardant el sentit de la proporció, s’ha de comprendre que la culpa no podia recaure per tant només en un dels bàndols. Si es va difondre una versió unilateral va ser simplement perquè els revolucionaris espanyols no tenien cap suport a la premsa estrangera. Particularment en els diaris anglesos calia buscar molt abans de trobar, en qualsevol període de la guerra, alguna referència favorable als anarquistes. Van ser sistemàticament denigrats i, com sé per pròpia experiència, era gairebé impossible aconseguir que algú imprimeixi alguna cosa en la seva defensa.

A la premsa comunista i pro-comunista s’atribueix al POUM tota la responsabilitat de la lluita de Barcelona. Es va presentar el fet no com un esclat espontani, sinó com una insurrecció contra el govern, planejada i organitzada pel POUM amb l’ajuda d’uns pocs «incontrolats» equivocats. Més encara, va ser un complot decididament feixista, dut a terme seguint ordres feixistes, amb el propòsit d’iniciar una guerra civil a la rereguarda i paralitzar així el govern. El POUM era la «cinquena columna de Franco», una organització «trotskista» que treballava en aliança amb els feixistes.

PD. Donada l’extensió d’aquest capítol no hi he inclòs el que m’ha paregut menys rellevant per no trencar la continuïtat de la narració. El mateix Orwell indica que no és necessari llegir-lo. De fet forma part d’un apèndix situat al final del llibre junt a una altre de semblant, si bé en la primera edició eren capítols més col·locats entre els altres. Això és el que he fet jo: incloure la qüestió partidària en el desenvolupament de l’acció militar perquè crec que ambdues son igualment interessants.

← pàgina anterior

pàgina següent →

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Història, Llibres, Política, Uncategorized i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Homenatge a Catalunya. George Orwell. Terra i Llibertat (10). Barcelona, maig de 1937.

  1. Retroenllaç: Homenatge a Catalunya en català (11). De permís a Barcelona. | EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*//

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s