Bukowski en català-valencià: Vida i mort en el pavelló de caritat. / Life and death in the charity ward. (London,1974)

bukowski-poema-tumbaTomba de Bukowski amb l’epitafi: “Dont try.” (No ho intentes / No proves).

Charles Bukowski was a prolific underground writer who used his poetry and prose to depict the depravity of urban life and the downtrodden in American society. A cult hero, Bukowski relied on experience, emotion, and imagination in his work, using direct language and violent and sexual imagery. While some critics found his style offensive, others claimed that Bukowski satirized the machismo attitude through his routine use of sex, alcohol abuse, and violence.

Charles Bukowski va ser un prolífic escriptor underground  que va utilitzar la seua prosa i la seua poesia per descriure la depravació de la vida urbana i els oprimits en la societat americana. Un heroi de culte, Bukowski es va basar en l’experiència, l’emoció i la imaginació en el seu treball, usant un llenguatge directe i les imatges violentes i sexuals. Mentre que alguns crítics van trobar ofensiu el seu estil, altres afirmaven que Bukowski va satiritzar l’actitud del masclisme a través del seu ús rutinari de les relacions sexuals, l’abús de l’alcohol i la violència.

Als EEUU la Sanitat és regulada d’acord amb els criteris economicistes de l’ultraliberalisme. No és un servei públic i universal sinó un negoci amb ànim de lucre que és capaç de deixar morir una persona si no pot pagar el tractament corresponent. Bukowski ens conta com tracta als més pobres la beneficència i la caritat. Habitacions plenes de gent esperant la seua mort. Si no pagues, no tens tractament. Economia de mercat i pena de mort. Fills de puta! Capitalisme assassí! Liberalisme genocida!

ambulancia abiertaAmbulància

L’ambulància estava plena però em van trobar un lloc a dalt de tot i allà ens vam anar. Havia estat vomitant sang en grans quantitats i em preocupava que poguera vomitar sobre la gent que anava a baix. Viatjàvem sentint la sirena. Sonava com molt lluny, com si el so no el produïra nostra pròpia ambulància. Anàvem camí a l’hospital del comtat, tots nosaltres, els pobres. Els casos de beneficència. Teníem tots mals diferents i molts no tornarien. L’única cosa que teníem en comú era el ser pobres i el no haver tingut grans oportunitats. Allí estàvem amuntegats. Mai havia pensat que en una ambulància poguera cabre tanta gent.

-Déu meu, oh Déu meu -vaig sentir dir a una dona negra baix-. Mai no vaig pensar que poguera succeir-me açò A MI! Mai no vaig creure que poguera passar-me alguna cosa així, senyor…!

Jo no compartia tals sentiments. Portava cert temps jugant amb la mort. No puc dir que fórem grans amics, però ens coneixíem bé. Aquella nit se m’havia acostat una mica mes i una mica més de pressa. Hi havia hagut advertiments: dolors com a espases agullonant-me l’estómac, que jo havia ignorat. Em considerava un tipus dur i el dolor era para mi només com la mala sort: l’ignorava. Simplement, banyava el dolor amb whisky i seguia lliurat a la beguda. Beure i emborratxar-me. La culpa era del whisky; hauria d’haver-hi segut fidel al vi.

La sang del vòmit no és del color roig brillant tal qual ix, per exemple, d’un tall en el dit. És fosca, d’un porpra quasi negre, i pudenta, fa pitjor olor que la merda. Aquell fluid vivificant feia pitjor olor que una merda de cervesa.

Vaig sentir que arribava un altre espasme de vòmit. Era la mateixa sensació que quan es vomita després de menjar alguna cosa que no t’ha caigut bé, i després de tirar la sang et sents millor, però és simple il·lusió… cada vomitada t’acosta cada vegada més a Papà Mort.

-Oh Déu meu, mai no vaig pensar…

Va venir la sang i la vaig retenir en la boca. No sabia què fer. Des d’allà a dalt, des de la filera superior, hauria regat a tots els companys que anaven a baix. Vaig retenir-la en la boca i vaig intentar pensar què podia fer. L’ambulància va girar una cantonada i la sang va començar a escapar-se’m per les comissures de la boca. En fi, un home ha de mantenir el decor fins quan agonitza. Vaig procurar asserenar-me, vaig tancar els ulls i vaig engolir una altra vegada la sang. Era repugnant. Però havia resolt el problema. La meua única esperança era arribar prompte a algun lloc on poguera alliberar-me de la pròxima.

En realitat, no pensava en absolut a morir; el meu únic pensament era: què terrible inconvenient, ja no controle el que passa. Et redueixen les possibilitats i t’arrosseguen d’un costat a un altre. Per fi arriba l’ambulància a la seua destinació i allí em vaig veure en una taula on em feien preguntes: quina era la meua religió? on havia nascut? devia diners al comtat per anteriors visites al seu hospital? vivien els meus pares? casat? En fi, tot el que sabeu. Parlen a un home com si disposara de totes les seues facultats. Ni tan sols se’ls ocorre que pugues estar agonitzant. I no es donen, ni molt menys, pressa. Açò produeix un efecte calmant, però no és aquest el seu motiu: simplement estan avorrits i no els preocupa si et mors, voles o tires pet. No, mes bé prefereixen que no et tires un pet.

Després em vaig veure en un ascensor i es va obrir la porta al que semblava un celler fosc. Allí em van portar. Em van ficar en un llit i se’n van anar. I immediatament va aparèixer un ajudant com vingut del no-res que em va donar una píndola blanca.

-Prenga açò -va dir. Vaig engolir la píndola, em va lliurar un got d’aigua i va desaparèixer. Era el mes amable que m’havia succeït en bastant temps. Em vaig recolzar i vaig examinar els voltants. Hi havia vuit o deu llits, ocupats tots per homes nord-americans. Tots teníem un pitxer metàl·lic d’aigua i un got en la tauleta de nit. Els llençols semblaven nets. Estava molt fosc allò i feia fred, la sensació era la del soterrani d’una casa d’apartaments. Hi havia una bombeta sense pantalla. Al costat del meu hi havia un home corpulent, de cinquanta i escaig. Mirava fixament cap amunt, parlava cap al sostre….

– … i era tan bon xic, un xic tan net i tan agradable, necessitava el treball, deia que necessitava el treball, i vaig dir: “m’agrades molt, xic. Necessitem un bon cuiner, un cuiner honrat, i sé distingir una cara honrada, xic, sé conèixer la gent, treballaràs amb mi i amb la meua dona i tindràs ací un bon lloc per a tota la vida, xic…”. i el va dir: “D’acord, senyor”, i semblava feliç d’aconseguir aquell treball i jo vaig dir: “Martha, tenim ara un bon xic, un xic llest i net, no farà com els altres bruts fills de puta”. En fi, vaig eixir i vaig fer una bona compra de pollastres, una compra excel·lent. Martha pot fer grans coses amb un pollastre, té tocs màgics amb els pollastres. Vaig eixir i vaig comprar vint pollastres per al cap de setmana. Anàvem a tenir un cap de setmana excel·lent. Anàvem a tirar al Col. Sanders [Kentucky Fried Chicken] del negoci. Un bon cap de setmana com aquell pots traure dos-cents bitllets de benefici net.

»El xic ens ajudà fins i tot a preparar i tallar els pollastres. Ho va fer en les seues hores lliures. Martha i jo no teníem fills. Estàvem prenent-li afecte al xic. En fi, Martha va preparar els pollastres en la part de darrere, els va preparar tots… teníem pollastres preparats de dinou maneres diferents, ens eixien pollastres fins pel cul. L’únic que havia de fer el xic era cuinar l’altre material, les hamburgueses, els filets, etc. Els pollastres estaven llestos. I vam tenir un gran cap de setmana, per descomptat. Nit del divendres, dissabte i diumenge. El xic era bon treballador, i molt simpàtic, a més. Donava gust tenir-lo allí. I feia aquelles bromes tan divertides. A mi em deia Col. Sanders i jo, fill. Col. Sanders i Fill, açò érem. Quan vam tancar el dissabte a la nit, estàvem molt cansats però molt contents. Havíem venut tots els pollastres. El local s’havia omplert, la gent esperant, mai havia passat una cosa així. Vaig tancar les portes i vaig traure una botella de whisky i ens asseguérem allí, cansats i feliços, a fer un bon glop.

»El xic va llavar tots els plats i va fregar el sòl. “Bé, Col. Sanders, a quina hora vinc demà?” va dir, somrient. Li vaig dir que a les sis i mitja i va agafar la seua gorra i se’n va anar. “És un xic magnific, Martha”, vaig dir, i després vaig anar a la caixa a comptar els guanys. La caixa estava BUIDA! Sí, això vaig dir: “La caixa estava BUIDA !”. I la caixa de cigars amb el benefici dels altres dos dies, també la l’havia trobat, un xic tan guapo i tan net… no ho entenc…li vaig dir que podria tenir lloc de treball per a tota la vida, açò li vaig dir… vint pollastres… Martha realment sap què és un pollastre… i aquell xic, aquell cabró de merda, s’escape amb tots els diners, aquell xic…

Després es va posar a gemegar. He sentit plorar a molta gent, però no havia sentit plorar a ningú així. Es va incorporar forçant les lligadures que li lligaven al llit i va començar a cridar. Semblava que anava a aconseguir trencar les lligadures. Tot el llit cruixia, la paret ens llançava de rebot el xiscle. L’home patia terriblement. No era un crit breu. Era un crit llarg, llarg i seguia i seguia. Per fi va cessar. Els vuit o deu pacients nord-americans malalts, tombats en els nostres llits, assaborim el silenci.

Després va començar a parlar una altra vegada.

-Era tan bon xic, m’agradava el seu aspecte. Li vaig dir que podria tenir un lloc de treball per a tota la vida. Feia aquelles bromes tan divertides, era agradable tenir-lo allí. Vaig eixir i vaig comprar aquells vint pollastres. Vint pollastres. Un cap de setmana bo pots traure dos-cents. Teníem vint pollastres. El xic em deia Col. Sanders…

Em vaig inclinar cap a un costat i vaig vomitar en el sòl una bocanada de sang…

L’endemà va aparèixer una infermera que em va agafar i m’acompanyà fins a una llitera de rodes. Jo encara vomitava sang i estava molt feble. Em va portar en la llitera a l’ascensor.

El practicant es va situar darrere de la seua maquina. Em van punxar en el ventre i em van dir que esperara allí. Em sentia molt feble.

-Estic massa feble per a aguantar-me dempeus -vaig dir.

-Anem, anem, estiga’s ací -va dir el practicant.

-No crec que puga -vaig dir.

-Aguante.

A poc a poc, vaig anar adonant-me que començava a caure d’esquena.

-Caic -vaig dir.

-No caiga -va dir ell.

-Estiga quiet -va dir la infermera.

Vaig caure d’esquena.

Tenia la sensació d’estar fet de goma. No vaig sentir res en tocar el sòl. Em sentia molt lleuger. Probablement ho estiguera.

-Maleïda siga! -va dir el practicant.

La infermera em va ajudar a alçar-me i em va aguantar contra la maquina amb aquella agulla en el ventre.

-No puc sostenir-me -vaig dir-, crec que estic agonitzant. No puc sostenir-me, ho sent però no puc sostenir-me.

-Aguante ferm -va dir el practicant-. Aguante vostè ací.

-Aguante ací -va dir la infermera.

Vaig sentir de nou que queia. Vaig caure.

-Ho sent -vaig dir.

-Home, per déu, què fa vostè! -va cridar el practicant-. Ja he desbaratat dues pel·lícules! I aqueixes maleïdes pel·lícules costen diners!

-Ho sent -vaig dir.

– Porta-te’l d’ací -va dir el practicant.

La infermera em va ajudar a alçar-me i em va col·locar una altra vegada en la llitera. Taral·larejant em va arrossegar una altra vegada fins a l’ascensor.

Em van traure d’aquell soterrani i em van posar en una sala gran, molt gran. Hi havia allí unes quaranta persones agonitzant. Els cables dels timbres estaven desconnectats i hi havia gran portes de fusta, unes portes molt gruixudes de fusta, reforçades amb tires metal·litzes a banda i banda, que ens separaven de les infermeres i dels metges. Havien posat mampares al voltant del meu llit i em van demanar que utilitzara el plat però a mi no m’agradava ni per a vomitar sang ni, menys encara, per a cagar. Si algú inventara alguna vegada un plat còmode i practic, infermeres i metges l’odiarien per tota l’eternitat i fins després.

Portava temps amb ganes de cagar, però sense sort. Per descomptat, l’única cosa que em donaven era llet i tenia l’estómac destrossat, tant que amb prou faenes podia manar res a l’ull del cul. Una infermera m’havia oferit una mica de carn rostida de bou, amb carlotes semicuites i creïlles semipicades. Ho vaig rebutjar. Sabia que l’única cosa que volien era disposar d’un altre llit lliure. De totes maneres, encara seguia amb ganes de cagar. Estrany. Era la meua segona o tercera nit allí. Estava molt feble.

bukowskiCharles Bukowski.

Vaig aconseguir descórrer una cortina i eixir del llit. Vaig arribar fins al cagader i m’hi vaig asseure. Vaig fer forces allí assegut, vaig descansar, vaig tornar a fer força. Per fi em vaig alçar. Res. Solament un poquet de sang. Llavors em vaig sentir marejat i em vaig recolzar contra la paret amb una mà i vaig vomitar una bocanada de sang. Vaig tirar de  la cadena i vaig eixir. Quan anava per la meitat del camí vaig tenir una altra arcada. Vaig caure. Després, en el sòl, vaig vomitar una altra bocanada de sang. No sabia que hi haguera tanta sang dins de la gent. Vaig soltar una altra bocanada.

-Escolta,  fill de la gran puta,  -udolà un vell des del seu llit-, calla d’una vegada, ací no hi ha qui dorma.

-Perdona, compare -vaig dir, i després em vaig desmaiar…

La infermera es va posar furiosa.

-Tros de cabró -deia-, et vaig dir que no descorregueres les cortines. Aquest merda em va a fotre la nit!

-Escolta, figa pudenta -li vaig dir-, hauries d’estar en una casa de putes a Tijuana.

Em va alçar el cap, agafant-me’l del pèl i em va bufetejar.

-Retira açò! -va dir-. Retira açò!

-Florence Nightingale -vaig dir-, t’estime.

Em va soltar el cap i va eixir de l’habitació. Era una dama amb autèntic esperit i autèntic foc; açò em va agradar. Em revolquí en la meua pròpia sang, tacant la bata. Açò l’ensenyaria.

Florence Nightingale va tornar amb una altra sàdica i em van posar en una cadira i la van arrossegar cap al meu llit.

-Ja n’hi ha prou de sorolls! -va dir el vell. Tenia raó.

Van tornar a ficar-me en el llit i Florence va tornar a tancar la cortina.

-Ara, fill de puta -va dir-, no isques d’ací perquè si no la pròxima vegada et fotré.

-Xucla-me-la -vaig dir-, xucla-me-la abans d’anar-te.

Es va recolzar en la capçalera i em va mirar a la cara. Tinc una cara molt tràgica. Atrau a algunes dones. La infermera tenia uns ulls grans i apassionats i els va clavar en els meus. Vaig alçar el llençol i em vaig alçar la bata. Em va escopir en la cara. Després se’n va anar…

Traducció: Regí.

segueix →

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Conte, Traducció, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Bukowski en català-valencià: Vida i mort en el pavelló de caritat. / Life and death in the charity ward. (London,1974)

  1. Retroenllaç: Bukowski en català-valencià. Vida i mort en el pavelló de caritat. Life and death in the charity ward. (II) | EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*//

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s