Plató (I). El mite de la caverna.

cueva platon

La imatge platònica de la condició humana

Plató (Atenes, -428/-347) és un dels pensadors més originals i influents de tota la Filosofia Occidental: la seua obra defineix un dels dos grans eixos (l’altre, el d’Aristòtil) que guien i travessen la història del pensament humà. Amb seductora bellesa literària i amb profunda mirada filosòfica, en els seus diàlegs recrea els grans problemes o qüestions que mai no han deixat d’inquietar als humans.

Aristòtil afirmava que l’única realitat és el món que tenim al davant. No hi ha dos mons, com defensava Plató –el món de les idees i el món de les coses–, sinó un de sol, el món real, físic, dels éssers, i la seua constant transformació. El primer seria el referent del materialisme; mentre que l’altre ho és de l’idealisme.

En el mite de la caverna, podríem afirmar, es concentra el més profund de tot el seu pensament. El mite, fent ús d’imatges dotades d’una gran força descriptiva, mostra pluralitat d’aspectes del seu pensament: la visió de la naturalesa humana, la teoria de les idees, el dolorós procés mitjançant el qual els humans arribem al coneixement, etc.

platóEn el mite, Plató relata l’existència d’uns homes que des del seu naixement es troben lligats de cames i coll, a l’interior d’una fosca caverna. Presoners no solament de les ombres fosques pròpies dels habitacles subterranis, sinó també del seu camp de visió, de manera que han de mirar sempre davant a causa dels lligams sense poder mai girar el cap. La llum que il·lumina l’antre emana d’un foc encès darrere d’ells, elevat i distant.

Ens diu que imaginem entre el foc i els presoners un camí elevat al llarg del qual s’ha construït un mur, per aquest camí passen uns homes que porten tot tipus d’objectes o figures que els sobrepassen, uns amb forma humana i d’altres amb forma d’animal; aquests caminants que transporten objectes, a voltes parlen i a voltes callen. Els captius, amb els caps immòbils, no han vist res més que les ombres projectades pel foc al fons de la caverna -com una pantalla de cinema en la qual transiten ombres xineses- i arriben a creure, mancats d’una educació diferent, que allò que veuen no són ombres, sinó objectes reals, la mateixa realitat.

La caverna de Plató

L’interlocutor de Sòcrates, Glaucó, afirma que està absolutament convençut que els encadenats no poden considerar una altra cosa vertadera que les ombres dels objectes. A causa de l’obnubilació dels sentits i l’ofuscació mental es troben condemnats a prendre per vertaderes totes i cadascuna de les coses falses. Seguidament, Sòcrates es pregunta què passaria si un d’aquests captius fóra alliberat i isquera al món exterior. Doncs, tindria greus dificultats a adaptar-se a la llum enlluernadora del sol; d’entrada, per no quedar encegat, cercaria les ombres i les coses reflectides en l’aigua; més endavant i de manera gradual s’acostumaria a mirar els objectes mateixos i, finalment, descobriria tota la bellesa del cosmos. Sorprès, s’adonaria que pot contemplar amb nitidesa les coses, apreciar-les amb tota la riquesa policroma i en l’esplendor de les seues figures.

I si el presoner alliberat, tornara a la obscura caverna per a comunicar el seu descobriment, el creurien? No, sinó que se’n riurien, dient que l’ascensió li ha pertorbat. Fins i tot, afirma Sòcrates, que si intentara deslligar-los i fer-los pujar per l’empinada ascensió cap a l’entrada de la caverna, si pogueren prendre’l amb les seues pròpies mans i matar-lo, el matarien; així són els  presoners: còmodes en el seu engany i violents.

cueva platon 7

Plató: el mite de la caverna (La República, VII, 514a-517c)

Sòcrates: Imagina’t, doncs, a uns homes en un antre subterrani com una caverna —amb l’entrada que s’obri cap a la llum—, on es troben des de la infància i lligats de cames i coll, de manera que han de mirar sempre cap a davant, sense poder girar el cap a causa de les cadenes. Suposa que, darrere d’ells, a certa distància i a certa altura, hi ha un foc que els dóna claredat i un camí entre aquest foc i els captius. Admet que un mur envolta el camí, com els parapets que els xerraires de fira posen entre ells i els espectadors per a amagar els paranys i mantenir en secret les meravelles que mostren.

—M’ho imagine —va dir.

—Figura’t ara, al llarg d’aquesta tàpia, uns homes que porten tota classe d’objectes que són molt més alts que el mur, uns amb forma humana, uns altres amb forma d’animals, fets de pedra, de fusta i de tota classe de materials; i, com és natural, els que transporten els objectes, uns es paren a conversar i uns altres passen sense dir res.

—És estranya —va dir— l’escena que descrius, i són estranys els presoners.

—S’assemblen a nosaltres —vaig dir jo—; en efecte, aquests, després de si mateixos i dels altres, crees que hauran vist una mica més que les ombres projectades pel foc cap al lloc de la cova que tenen davant?

—No pot ser d’una altra manera si estan obligats a mantenir els seus caps immòbils tota la vida.

—I què hi ha dels objectes transportats? No crees que succeeix açò mateix?

—Sens dubte.

—No creus que si els objectes tingueren la capacitat de parlar entre ells, els presoners creurien que les ombres que veuen són objectes reals?

—Clar.

— I què passaria si la presó tinguera un ressò en la paret de davant dels presoners? Cada vegada que un dels caminants parlara, no crees que ells pensarien que són les ombres les que parlen?

—Per Zeus, jo així ho crec -va dir.

—Certament —vaig seguir jo—, aquests homes no poden considerar una altra cosa com a vertadera que les ombres dels objectes.

—Així ha de ser.

—Examina ara —vaig seguir jo—, què els passaria a aquests homes si se’ls lliurara de les cadenes i se’ls guarira del seu error. Si algun fóra alliberat i de seguida fóra obligat a alçar-se i a girar el coll, i a caminar i a mirar cap a la llum, en fer tots aquests moviments experimentaria dolor, i a causa de la llum seria incapaç de mirar els objectes, les ombres dels quals havia vist. Què creus que respondria el presoner si algú li diguera que el que veia abans no tenia cap valor, però que ara, que està més pròxim a la realitat que està girat cap a coses més reals, veu més correctament? I si, finalment, fent-li mirar cadascuna de les coses que li passen per davant, se li obligara a respondre què veu? No crees que romandria atònit i que li semblaria que el que havia vist abans era més vertader que les coses mostrades ara?

—Així és —va dir.

—Així doncs, si, a aquest mateix, li obligaren a mirar el foc els ulls li doldrien i desobeiria, girant-se una altra vegada cap a aquelles coses que li era possible mirar, i seguiria creient que, en realitat, aquestes són més clares que les que li mostren?

—Sens dubte seria així —va dir.

—I —vaig prosseguir—, si llavors algú, per força, l’arrossegara pel pendent abrupte i escarpat, i no el soltara abans d’haver arribat a la llum del Sol, no és cert que patiria i que es rebel·laria per ser tractat així, i que, una vegada arribat a la llum del Sol, s’enlluernaria i no podria mirar cap de les coses que nosaltres diem que són vertaderes?

—No podria —va dir—, almenys no de colp.

—Necessitaria acostumar-se; si volguera contemplar les coses de dalt. Primer, observaria amb més facilitat les ombres; després, les imatges dels homes i de les coses reflectides en l’aigua; i, finalment, els objectes mateixos. Després, alçant la vista cap a la llum dels astres i de la Lluna, contemplaria, de nit, les constel·lacions i el firmament mateix, molt més fàcilment que no, durant el dia, el Sol i la llum del Sol.

—Clar que sí.

—Finalment, pense que podria mirar el Sol, no solament la seua imatge reflectida en les aigües ni en cap altre lloc, sinó que seria capaç de mirar-lo tal com és en si mateix i de contemplar-lo allà on veritablement està.

—Necessàriament -va dir.

—I després d’açò ja podria començar a raonar que el Sol és qui fa possibles les estacions i els anys, i és qui governa tot el que hi ha en l’espai visible, i que és, en certa manera, la causa de tot el que els seus companys contemplaven en la caverna.

—És evident —va dir— que arribaria a aquestes coses després d’aquelles altres.

—I llavors, què? Ell, en recordar-se del seu estat anterior i de la saviesa d’allà i dels que llavors estaven encadenats, no crees que se sentiria feliç del canvi i compadiria els altres?

—Certament.

—I creus que envejaria els honors, les lloances i les recompenses que allà a baix donaven a qui millor observava el pas de les ombres, a qui amb més seguretat recordava les que acostumaven a desfilar per davant, per darrere o al costat d’unes altres, i que, per aquest motiu, era capaç d’endevinar d’una manera més exacta el que vindria? Tu crees que desitjaria tot açò i que tindria enveja dels antics companys que gaudeixen de poder o són més honrats, o bé preferiria, com l’Aquil·les d’Homer, «passar la vida al servei d’un camperol i treballar per a un home sense béns» i suportar qualsevol mal abans de tornar a l’antic estat?

—Jo ho crec així —va dir—, que més preferiria qualsevol sofriment abans que tornar a viure d’aquella manera.

—I pensa també el que et diré. Si aquest home tornara una altra vegada a la cova i s’asseguera en el seu antic lloc, no es trobaria com a cec, en arribar de sobte de la llum del Sol a la foscor?

—Sí, certament —va dir.

plató-caverna
—I si haguera de tornar a donar la seua opinió sobre les ombres per a competir amb aquells homes encadenats, mentre encara veu confusament abans que els ulls i l’habituen a la foscor —i el temps per a habituar-se seria llarg—, no és cert que faria riure i que dirien d’ell que, per haver volgut pujar, tornava ara amb els ulls danyats, i que no valia la pena ni tan sols intentar l’ascensió? I que a qui intentara deslligar-los i fer-los pujar, si el pogueren agafar amb les seues pròpies mans i el pogueren matar, no el matarien?

—Sí, certament -va dir.

—Aquesta imatge, doncs, volgut Glaucó, és aplicable exactament a la condició humana, equiparant, d’una banda, el món visible amb l’habitacle de la presó i, per l’altre, la llum d’aquell foc amb el poder del Sol. I si estableixes que la pujada i la visió de les coses de dalt són l’ascensió de l’ànima cap a la regió intel·ligible, no quedaràs privat de conèixer quina és la meua esperança, ja que desitges que parle. Els déus saben si em trobe en la veritat, però a mi les coses em semblen d’aquesta manera: en la regió del coneixement, la idea del bé és l’última i la més difícil de veure; però, una vegada és vista, es comprèn que és la causa de totes les coses rectes i belles: en la regió del visible engendra la llum i l’astre que la posseeix, i, en la regió de l’intel·ligible, és la sobirana única que produeix la veritat i l’enteniment; i és necessari que la contemple aquell que es dispose a actuar assenyadament tant en la vida privada com en la pública.

pàgina següent →

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Filosofia, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Plató (I). El mite de la caverna.

  1. Retroenllaç: Plató (II). De la teoria de les idees a ‘La República’. | EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*//

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s