‘Tirant lo Blanc’ en valencià modern (IV). La gran batalla campal contra els turcs.

batalla4


LA GRAN BATALLA CAMPAL 1 CONTRA ELS TURCS

Una vegada el Soldà hagué vist que els cristians li havien preparat batalla, organitzà ràpidament la seua innombrable host 2 i féu posar tota la gent d’armes en ordre. Això és, tots els qui portaven llances i pavesos 3 es posaren primer, amb els grans pavesos de barrera i diferents aparells de guerra; amb ells formaren l’avantguarda. Després de les llances venien els ballesters i els arquers. Després d’aquests venien els cristians que havien pres sou del Gran Turc, amb els cavalls molt ben encobertats 4 i amb grans plomalls; i aquests estaven ben bé a quinze passes de distància dels ballesters. Els turcs venien darrere de tots i tenien parades més de quatre-centes bombardes 5; comptaven que almenys matarien més de set-cents homes amb les bombardes.

Quan totes les tropes estigueren en ordre, el rei d’Egipte trameté a dir a Tirant, per un emissari, que li agraïa que li haguera mantingut la promesa; i que ell el mataria o el faria presoner aquell dia, i que es faria fer una imatge tota d’or i que, quan hagueren pres la ciutat de Constantinoble, la faria posar sobre el portal de la dita ciutat; i que immediatament li faria tastar com n’era, d’amarg, el sabor de la seua llança. Tirant li respongué que ell estava content que li la fes tastar, perquè ell portava tant sucre que no sentiria gens d’amargor, però que no perdonaria de dar-li batalla i que aquell dia escamparia la seua dolorosa sang.

I Tirant tornà a exhortar i a aconsellar la seua gent perquè tingueren coratge, i féu allunyar de tots el temor, convertint el seu ànim en una gran esperança d’obtenir victòria. Els turcs dispararen una bombarda, que passà tan alta que no tocà ningú. Tirant portava una petita destral al braç, lligada amb un cordó de seda, i a la mà portava una petita bandera, amb la qual féu el senyal. I el duc de Pera, que comandava el cap de l’ala, féu voltar tota la gent cap al mig, on hi havia les banderes, fent-los fer una volta com un cercle rodó, de tal manera que restaren d’espatlles als enemics, però sempre amb ordre i pas a pas. I l’altre cap de l’ala, on hi havia el duc de Sinòpoli, estigué sempre segur. Quan el duc de Pera hagué fet tota la volta, es posà en ordre, i Tirant féu el senyal amb la petita bandera i llavors el duc de Sinòpoli girà en el mateix sentit. Llavors tingueren la cara girada devers la muntanya, allà on era Diafebus, i les espatlles envers els enemics. Arrencaren a córrer a galop tirat, però sempre en bell ordre, sense que el cap d’un cavall passara més que l’altre.

Quan els turcs els veieren anar així, començaren a cridar amb forts crits:

-Ja fugen, ja fugen!

Els homes de peu llançaren els pavesos, els altres les llances, els altres les ballestes, per córrer darrere dels enemics cristians. Els que anaven a cavall, qui més podia córrer, més creia que guanyaria; i aquells qui portaven els cavalls encobertats, llançaven les cobertes perquè anaren més lleugers. I Tirant adés adés 6 es girava i veia venir tota la gent, els uns després dels altres, i tots desbaratats; i, per això, ell no es preocupava de res, sinó d’anar corrent i en ordre. I aquells qui tenien bons cavalls arribaven fins a tocar-los amb les llances pels costats. (…)

batalla 1


Quan Tirant veié que tota la gent de peu restava molt enrere i que ja havien passat el lloc on era Diafebus, llavors ell alçà la bandera que portava i tothom s’aturà. Les esquadres se separaren entre si, allunyant-se l’una de l’altra un tir de pedra. Els turcs, quan veieren que els cristians s’havien aturat, es tingueren per ben enganyats. Tirant ordenà que el duc de Pera atacara primer, el qual, amb molt ardiment, es  posà enmig dels enemics combatent molt virtuosament. Quan el capità veié que els enemics reunien la gent i es reforçaven, féu que l’esquadra del seu germà, el marquès de Sant Jordi, atacara. Després atacà el duc de Sinòpoli. Adés una esquadra, adés l’altra. I feien tan gran mortaldat de gent, que era cosa d’admirar. (…)

El capità manà que totes les esquadres atacaren, les unes a la part dreta, les altres a l’esquerra, i totes acabaren atacant de través. Hauríeu vist llavors com anaven els bacinets 6 per terra i els cavallers, morts o ferits, d’un bàndol i de l’altre. Veure això era una cosa d’admirar. Tirant  tornà a atacar: adés era en un lloc, adés era en un altre. I no combatia en un sol lloc, sinó en molts, i socorria on feia falta.

El rei d’Egipte, per la seua bona sort, veié Tirant, que combatia molt bravament. Eixí una mica de la batalla, i el rei de Capadòcia i el rei d’Àfrica eixiren amb ell. El rei d’Egipte els pregà que deixaren estar tots els altres i que no es preocuparen sinó de matar Tirant. I, posats d’acord, tornaren a la batalla. I, mentre Tirant estava combatent, vingué el duc de Macedònia per les espatlles de Tirant i, per darrere, li donà una estocada amb l’espasa, que el tocà davall del bacinet, i li clavà tota la punta al coll. Això ho veieren Hipòlit i Pírimus, i a grans crits exclamaren:

-Oh traïdor de duc! Per què vols matar amb traïció un dels bons cavallers del món?

I així, pogueren donar fe del fet. Cadascun dels tres reis havia agafat la seua llança en la mà, i tant feren i tant s’esforçaren que veieren Tirant. I tots tres es dirigiren cap a ell; però no el pogueren atacar, llevat del rei d’Egipte i del rei de Capadòcia. L’encontre fou tan fort que Tirant i el cavall caigueren a terra. El cavall tenia set ferides.

batalla 3

I el rei d’Àfrica atacà el duc de Macedònia, el qual combatia prop de Tirant; tan fort l’atacà per mig del pit que li traspassà la llança a l’altra part; i fou una llança mortal, que el castigà per les seues maldats.

Quan Tirant fou a terra, li va costar molt alçar-se perquè tenia el cavall sobre la cama. Amb tot, ell féu un esforç tan gran que es  posà dret, però li caigué la bavera 8 del cabasset 9 que portava, car allí havia estat ferit per una llança; i l’altra li travessà el guardabraç esquerre. I  si no haguera segut per les seues fidels armes, ell hauria mort aquella vegada. Quan el rei d’Egipte el veié a terra, volgué descavalcar immediatament. Però, quan tingué la cama sobre els arçons de la sella, vingué el senyor d’Agramunt i el ferí enmig de la cuixa, de tal manera que li la traspassà a l’altra part. Ell sentí tant de dolor per la ferida que caigué a terra.

Quan Tirant el veié així estès a terra, anà devers ell, però no el pogué aconseguir: hi havia tanta multitud combatent! Quan el rei s’hagué alçat, prengué una llança que trobà a terra, i s’introduí a poc a poc entre la gentada. I s’acostà tant envers Tirant que el colpejà amb la llança en asta i, com que aquest no tenia bavera, el rei li donà enmig de la galta, li féu caure quatre queixals i  perdé molta sang. Però ell feia armes constantment, que, per la sang, no se n’estava gens, de fer armes. Hipòlit, que el veié estar a peu i d’aquesta manera, s’hi acostà tant que l’aconseguí, i descavalcà tan de pressa com pogué, i digué:

-Mon senyor, per Déu us pregue que cavalqueu ací.

I Tirant combatia en direcció a l’extrem de l’ala, car a poc a poc anava esquivant l’agitació de la gentada. Ell cavalcà i digué a Hipòlit:

-I tu, què faràs?

Respongué aquell:

-Senyor, salveu-vos vós, ja que, encara que a mi em maten, per amor de vostra senyoria, jo tindré la meua mort per ben emprada.

Tirant tornà a la batalla cercant si podria trobar el rei d’Egipte. Però aquell, pel dolor de la ferida, havia eixit de la batalla. Quan Tirant veié que no el podia trobar, feia armes contínuament contra els altres. I, al cap d’una bona estona que anava combatent per la batalla, tingué la sort de trobar-se amb el rei de Capadòcia. I el rei, que el veié, anà en la seua direcció i, amb l’espasa, el colpejà a la mà de la destral i el ferí una mica. Però Tirant s’hi acostà tant que li donà amb la destral sobre el cap, i, esmortit, el féu caure a terra. Tirant descavalcà ràpidament i li tallà les corretges del casc. (…)

batalla2  batalla5


(…) li desféu el casc i li tallà el cap. La destral de Tirant es distingia perfectament entre les altres, perquè estava tota vermella i rajant sang contínuament pels homes que havia mort. I la terra era coberta de cossos morts i tota vermella de la sang que s’hi havia escampat. Tirant tornà a cavalcar. I quan els turcs veieren mort el tan valentíssim rei, vingueren en gran multitud sobre Tirant i feren grans esforços per poder-lo matar. I Tirant fou malferit i derrocat del cavall, però s’aixecà de pressa, i no pas gens afeblit per la caiguda ni preocupat per les ferides, sinó que a peu s’introduí entre la gentada fent moltes armes; i tornà a pujar a cavall per ajudar els seus.

Aquesta fou una batalla molt dura i aspra. Però, com més dura fou la batalla, més clara fou la glòria obtinguda. I batallant constantment, gairebé es féu de nit. Diafebus maleïa Tirant, perquè l’havia col·locat en aquell lloc, i deia:

-Ell vol sempre tots els honors per a ell i no els vol compartir amb ningú. M’ha deixat ací com si no fos bo per a res. Per Déu, jo vull tenir part de l’honor. Anem -digué aquest-, ataquem enmig de la gent i no tinguem por dels perills que puguen esdevenir-se. 

Diafebus eixí de l’emboscada on estava i atacà amb molt d’ardiment. Quan els turcs veieren eixir tanta gent -els quals pensaven que ja no n’hi havia més- es desanimaren molt.

El Soldà eixí una mica de la batalla. Estava ferit, però no gaire. Digué als seus:
-Jo veig minvar la nostra gent. Decidesc fugir abans que morir.

Quan Tirant veié que el Soldà i la seua gent fugien amb les banderes, s’afanyà envers aquella part i els prengué les banderes, i anaren a perseguir-los matant molta gent. Aquesta batalla durà des del matí, quan el sol eixia, fins a tres hores passat migdia. Tanta era la multitud de la morisma que els cristians estaven cansats de matar tants moros. I fou tan assenyalat aquest singular dia, i de tanta gràcia, que, amb l’escalfament de la victòria, la persecució dels que fugien durà tres llegües, i sempre perseguint i matant turcs. En aquesta ocasió Tirant hauria pogut ser dit rei de batalles i cavaller invencible, perquè, així com la pròspera fortuna havia acostumat d’afavorir els turcs contra els cristians, ara la divina Providència havia capgirat la fortuna per augmentar la glòria de Tirant. I cansats de matar, ja havia fosquejat.

El capità, amb la majoria de la seua gent, arribà en una ciutat, la qual havia estat del marquès de Sant Jordi (…).

L’endemà, Tirant féu armar tota la gent i donaren el combat a la ciutat. Els turcs es defensaven meravellosament perquè tenien molt bona gent a dins. Els cristians ja els havien donat quatre combats, sense  que haguessin pogut fer res. El marquès de Sant Jordi, veient això, voltà tota la ciutat. Quan fou a la porta de la jueria, cridà un jueu que s’anomenava don Jacob. Quan el jueu sentí la veu del marquès, reconegué que era el seu senyor; davallà corrent i li obrí la porta. Ràpidament entraren dins la ciutat, i ja havien pres més de la meitat de la ciutat que ni el rei d’Egipte ni els altres moros no ho sabien. El marquès féu anar a dir al capità que no calia que es cansara més combatent, perquè la ciutat ja havia estat presa, i que entrara pel portal de la jueria. Tirant entrà per aquella part i, quan fou dins la ciutat, el marquès i la seua gent ja havien derrotat tots els turcs i havien fet presoner el rei d’Egipte, que estava combatent així ferit com estava. Quan els turcs veieren els cristians dins, tots es tingueren per perduts. Una volta el marquès tingué el rei pres, féu dir al capità que vinguera per degollar el seu enemic, el rei d’Egipte; però el capità respongué que per res del món ell no mataria un home que fos presoner. Una vegada el marquès sabé la resposta del capità, agafà el rei pels cabells i li passà el punyal pel coll.

Després que la ciutat fou presa, la trobaren molt ben proveïda de molts queviures. (…)

Tirant, encara que aquell dia hagués obtingut victòria, no se n’alegrà, ni el veieren riure, ni consentí diversions ni festes. Així que ningú no tingué la sensació que ell fos vencedor, ni tampoc no volgué que ningú li ho diguera. I així temperà l’excessiva alegria i el dolor dels enemics. Solament digué en presència de tots:

-Si Diafebus haguera fet el que jo li havia manat, jo hauria mort el Soldà i hauria fer presoners tots els grans senyors que hi havia, i de tot l’imperi podria ser senyor.

(…) Quan l’emperador era al camp dels moros, la princesa, d’un bon tros lluny, veié un petit negre i s’afanyà a anar envers aquella part i, descavalcant ràpidament, entrà dins la tenda on s’havia amagat el petit negre, l’agafà pels cabells i el portà davant l’emperador, i digué:

-Jo em podré gloriejar davant el nostre capità d’haver estat una valent cavalleressa, perquè, amb valerós coratge, he sabut fer presoner un turc dins del camp dels enemics.

L’emperador tingué la més gran satisfacció del món, per la gràcia amb què la seua filla ho deia.

 

Glossari:

[1] Batalla campal = Batalla on tots dos exèrcits trien lluitar en una localització triada i en un moment determinat.

[2] Host = Exèrcit.

[3] Pavès = Escut rectangular i llarg que cobreix tot el cos del combatent.

[4] Encobertar = Posar més guarnida i vistosa una cavalleria col·locant els arreus o adorns.

[5] Bombarda = Espècie de canó antic.

[6] Adés adés = A cada moment, moltes vegades.

[7] Bacinet = Casc de ferro punxegut que cobria les orelles i el coll, amb visera o sense.

[8] Bavera = Part de l’elm o bacinet que servia per protegir la boca i la barbeta.

[9] Cabasset = Casc semiesfèric, sense careta, de vegades combinat amb bavera.

 

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Literatura, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a ‘Tirant lo Blanc’ en valencià modern (IV). La gran batalla campal contra els turcs.

  1. Retroenllaç: Tirant lo Blanc en valencià modern (V). Tirant es declara a Carmesina amb l’ajut d’un espill. | EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*//

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s