Batalla contra els turcs.
Els turcs, sota les ordres del Soldà i el Gran Turc, han invadit l’imperi Grec. L’emperador va manar cridar Tirant per combatre’ls i foragitar-los de les seues terres. Tirant es casarà amb la princesa Carmesina i serà nomenat Cèsar de l’Imperi. Ací el tenim en ple camp de batalla. Alerta!, el duc de Macedònia li té enveja i és un traïdor…
Tirant parteix al camp de batalla, on aconsegueix una ràpida victòria a base de deixar anar egües al campament dels enemics que esvaloten els cavalls dels turcs. I amb els cavalls i els turcs esvalotats, els cristians poden perseguir-los i atacar-los amb més efectivitat. El duc de Macedònia i els seus no s’alegren de la victòria, però sí d’endur-se el botí del camp dels enemics, que roben vilment i injustament, ja que el triomf ha estat de Tirant i dels seus homes.
Vista la derrota, el Soldà tramet una lletra 1 a Tirant demanant-li treves de sis mesos a través del seu ambaixador Abdal·là Salomó. Reunit el consell dels barons, el duc de Macedònia, covard com és, es mostra partidari de les treves, mentre que Tirant i el duc de Pera s’hi neguen car s’adonen que el moment és immillorable per foragitar els infidels de l’imperi, minvats com estan; per contra, si els donen temps, afavoriran el seu rearmament i l’arribada de reforços genovesos, sempre disposats a ajudar els infidels. S’imposa finalment el partit de Tirant, amb gran indignació del duc de Macedònia.
Per ordre de Tirant, Diafebus 2 marxa a Constantinoble amb els presoners de guerra i, en arribar-hi, s’entrevista amb Carmesina, a qui reafirma l’amor del seu cavaller. Estefania, que hi era present, es val de l’ocasió per demostrar el seu amor a Diafebus. En l’interval, han vingut a Constantinoble tropes, que tramet el mestre de Rodes, perquè es posen al servei de Tirant i contribuesquen a la defensa de l’imperi.
El Soldà ha començat l’ofensiva i Tirant s’ha vist obligat a retraure’s al castell de Malveí, el fill del senyor del qual és Hipòlit (…). Tirant ara empra la tàctica d’irritar i cansar els enemics, fent-los anar d’una banda a l’altra d’un riu, per acabar-los vencent amb la construcció d’una mena de vaixell incendiari que, accionat artificialment amb unes cordes, impedeix el mutu suport de les dues faccions de l’exèrcit turc, distribuït entre les dues bandes del riu. Aïllats per les flames, els turcs són vençuts amb extraordinària facilitat.
Joanot i Tirant, lletres i batalles. (I)
Mentre Tirant preparava amb cautela el seu estratagema, que aparentment feia creure que les forces imperials portaven les de perdre, el duc de Macedònia aprofità l’avinentesa per trametre un missatger a Constantinoble que comunicà amb mala fe que els grecs havien estat vençuts i que Tirant havia fugit covardament. Quan hi arribarà el missatger de Tirant amb la vertadera notícia, haurà de guanyar la incredulitat de tothom. (…)
Diafebus arriba amb els presoners i desfà del tot la confusió que provocaren les falses notícies del duc de Macedònia. En aquesta estada a Constantinoble, Estefania es lliura a Diafebus com a promesa per mitjà d’un albarà, i ambdós pacten i es juren amor etern. Diafebus retorna al camp, prop de Tirant.
Al camp de batalla els turcs, que es veuen acorralats, decideixen que l’única solució és matar Tirant. Provarà de fer-ho el rei d’Egipte en combat cos a cos, però, si no ho aconsegueix, aleshores ho faran a traïció, disparant fletxes i dards a Tirant des de lluny. En sentir un projecte tan deshonest, Ciprès de Partenó, un servent cristià dels turcs, decideix passar-se al bàndol dels grecs i actuar, per a ells, com a espia.
El rei d’Egipte tramet la lletra de batalla a tota ultrança 3 a Tirant, el qual, desatenent la informació de Ciprés de Partenó, accepta el repte. Es convoca el consell de guerra per donar resposta al rei d’Egipte. El duc de Macedònia, a qui ha irritat l’actitud coratjosa de Tirant, el commina a deposar el bastó de la capitania. Tirant està disposat a renunciar al seu títol de Capità i demana que se’n trie un altre en el seu lloc, però els cavallers del Consell no ho accepten i condemnen el duc de Macedònia.
Mentrestant, a Constantinoble, ha arribat un exèrcit comandat pel duc de Messina, que ha tramès ei de Sicília. L’emperador els acompanyarà fins al camp de batalla, ocasió de què es valdrà Carmesina per desplaçar-s’hi, havent format prèviament un gentil exèrcit de dames i donzelles, totes vestides amb arnès militar. Amb tanta gent d’armes al front, la propera batalla és imminent…
[1] lletra = carta
[2] Diafebus = Cosí de Tirant, que s’enamora d’Estefania, donzella i amiga de Carmesina.
[3] lletra de batalla a tota ultrança = carta on es repta a un combat a mort.
pàgina següent →
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 
hola buenas tardes queria decirte que no es pais valencia sino comunitata valenciana y cataluña no es una nacion.
GRACIAS!!!!
(SI LO PUDIERAS CORREGIR)
“comunitata” clar que no. Mira el fet que escrigues en castellà et defineix. Tu no t’estimes ni la llengua ni el país. Tu t’identifiques amb forasters que durant segles han estat els nostres enemics. El terme “País Valencià” va fer-se servir fa segles a mida que es retirava el de “Regne de València”, destruït pels que parlen la teua llengua. A més, figura en el preàmbul de l’Estatut junt a la Comunitat i el Regne. La immensa majoria dels intel.lectuals i gent progressista el fa servir. El partit que va guanyar les eleccions autonòmiques, PSPV-PSOE es diu “del País Valencià”. I en tot cas, el faré servir sempre que em vinga de gust sense fer cas a gent com tu.
Catalunya és tan nació com Portugal. Els dos països es van anar de la teua Espanya en 1648. Milions de catalans afirmen que volen ser una nació independent, i amb això és prou, com va ser ho a Cuba, Puerto Rico, Mèxic, Argentina, etc. Solament ERC va obtenir un milió de vots menys o meny en les eleccions a Cortes Generales (españolas). Suma tots els altres vots nacionalistes i et faràs una idea del que passa.
Poc m’interessa el que pugues pensar. Tots sabem que Catalunya arribarà un dia que s’independitzarà, com van fer-ho els Països Baixos, que “eren d’Espanya”. España és l’estat frustrat de Castella. A Catalunya han guanyat de nou els indepes. No hi teniu res a fer.
A més, a mi el que realment m’interessa és l’ús del valencià i el sentit de pertinença de tots els valencians en un projecte comú. La resta, que si Comunitat, País, Regne, etc. no són més que una qüestió de noms – que diria Fuster – i jo faig servir tots tres segons les circumstàncies encara que amb el que m’identifique és País Valencià des de fa dècades.
De res, senyor castellanitzat.