El ‘Quixot’ de Miquel Servent, natural de Xixona (País Valencià).

cervantes--644x400Cervantes era castellà o valencià? És El Quijote, una traducció de l’original català?

Tradicionalment, a El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha de Cervantes li hem dit els valencians – i catalans, en general – de manera col·loquial el Quixot. El filòleg, historiador i investigador català Jordi Bilbeny argumenta i documenta que va existir un Quixot català que va ser traduït i censurat per la Inquisició al castellà i en dona els seus arguments. Resulta evident que  el que se suposa és una traducció és ple de catalanismes que ens posen en la pista de la catalanitat original del llibre. No és difícil trobar-los. També crida l’atenció els paral·lelismes de les vides de Cervantes i Servent (o Sirvent). Si aquest senyor va ben encaminat gent de parla castellana ens ha furtat una de les nostres millors obres.

Don Quijote i Cervantes formen part del  l’ideari nacionalista castellano-español. Hi ha gent que és incapaç d’admetre o rebutjar amb respecte – segons hi estiga d’acord o no – les impressions de Bilbeny per més que proporciones raonaments, proves i documents per la senzilla raó que el català és l’enemic a destruir. Per això, aquest senyor ha estat vituperat, insultat, amenaçat… com era previsible donada la violència dels que es creuen els amos de la península i les illes: els nacionalistes espanyols excloents.

Cervantes va morir el 22 d’abril de 1616, fa 400 anys. Celebracions, despeses, propaganda a través dels mass media, conferències, visita dels reis a Puerto Rico, etc. En definitiva és un tema d’Estat perquè el llibre està escrit en castellà. Tirant lo Blanc, llibre elogiat per Cervantes, traduït també a molt idiomes i d’una qualitat avalada per Mario Vargas Llosa, és com si no existira per als espanyolistes. Cap rei d’Espanya no ha participat mai en res de semblant a l’homenatge cervantí. Per què? Perquè està en una llengua a destruir. Així veig les coses. Qui fomenta l’independentisme és aquell qui confon el que és castellà amb l’espanyol perquè estan dient que si és en català, galego o euskera no és espanyol. Espanya no celebra res més que en castellà. Abans en anglès a l’Eurovisió que en català, galego… En el fons el franquista “Una , grande y libre” o el nazi “Ein Volk ein Reich ein Führer” segueix present.

El Quijote és un llibre que fa mentir. Tothom fa creure que l’ha llegit quan com a molt va llegir alguna curta lectura escolar o ha vist alguna pel·lícula o serie sobre el caballero de la triste figura. Per què? Per motius polítics. Se suposa que és el millor llibre escrit en español i un dels millors de la literatura universal, de fet està traduït a molts idiomes, però ni es comprèn ni agrada el seu contingut, que resulta sovint avorrit, almenys des del segle passat -anteriorment, el poble era analfabet-.

don-quijoteDon Quijote en una estupenda versió infantil emesa per TVE.

Qui por dir quin llibre és millor? Les armes i un estat darrere. Jo me llegit en versió original tant El Quijote com El Tirant lo Blanc. Va agradar-me més el segon, traduït també a nombroses llengües, però sense exèrcit ni estat. El mateix Cervantes va dir que era el millor llibre del món. Pot adduir-se que forma part de la iconografia nacionalista catalana-valenciana, i és cert, però la meua lectura va ser molt primerenca i jo no tenia filiació política aleshores. El Tirant té més acció, més batalles, més erotisme… potser per això em va agradar més. Els catalanoparlants coneixem El Quijote, en canvi cap el Tirant lo Blanc no passa el mateix per part dels castellanoparlants malgrat que Mario Vargas Llosa  siga un dels principals especialistes del llibre valencià. Això és Espanya. Si no està en castellà, ja no es español.

D’apropiacions castellanes de llibres catalans podem posar com a exemple Tirant lo Blanc, traduït per Tirante el Banco. Un segle després de les impressiones catalanes de València i Barcelona es feu desaparèixer les dues tirades, més de 1.000 exemplars, tot un rècord per a l’època. En canvi va seguir publicant-se  Tirante el Blanco, anòmim i considerat un clàssic castellà com poder llegir en les portades d’alguna edició. I no és un cas únic d’apropiació indeguda de llibres d’altes literatures i llengües. Afortunadament, segles més tar van recuperar-se a Roma uns exemplars de les edicions en català. Per rematar la faena, el director Vicente Aranda, va posa per títol a la seua pel·lícula Tirante el Blanco. Imperdonable.

En la primera pàgina de El Quijote ja ens trobem amb frases incomprensibles per al lector actual:

En un lugar de la Mancha, de cuyo nombre no quiero acordarme, no ha mucho tiempo que vivía un hidalgo de los de lanza en astillero, adarga antigua, rocín flaco y galgo corredor. Una olla de algo más vaca que carnero, salpicón las más noches, duelos y quebrantos los sábados, lentejas los viernes, algún palomino de añadidura los domingos, consumían las tres partes de su hacienda. El resto della concluían sayo de velarte, calzas de velludo para las fiestas con sus pantuflos de lo mismo, los días de entre semana se honraba con su vellori de lo más fino.

Qui sap què és lanza en astillero, adarga antigua?

El paràgraf en blau no és comprensible per a un castellanoparlant actual ni del segle passat. Així comença el text, imaginem què trobarem en els dos voluminosos toms de què consta el llibre. Encara que per a xiquets sí que podem trobar adaptacions de parts de l’obra o de l’obra resumida, per a adults no tenim massa on triar. No fa molt, aprofitant la proximitat de les commemoracions cervantines, ha eixit alguna cosa al mercat: adaptacions per a adults. Abans no existien.

A més, és que els que decideixen si un llibre és bo o no han fet cas omís del mateix Cervantes. Per a ell, el millor llibre que va escriure no va ser el Quijote, sino Los trabajos de Persiles y Sigismunda, però per decreto-ley el Quijote és a la literatura el que els Sants Evangelis a la religió. Personalment, hi molts llibres en castellà de l’època que m’interessen més que aquest: El Lazarillo de Tormes o La Celestina per exemple.

Adaptacions del Quixot per a infants ja fa anys que en tenim en català en diverses editorials. Vaig a traduir-ne alguna coseta al català-valencià a partir d’una adaptació en castellà (Paula López, Anaya) per fer-nos una idea de com seria la versió original  feta desaparèixer per censors del rei o inquisidors. Recordem que la llengua del Sant Ofici era el castellà en exclusiva:

don-quijote-mancha-16736822c2Don Quijote i Sancho Panza.

 

En un lloc de La Manxa, el nom del qual no vull recordar, no fa molt que va viure un cavaller d’escut vell, cavall prim  i bon corredor. Va tenir una vida acomodada, encara que sense gran luxe i a casa mai no va faltar menjar o roba amb què vestir-se els dies de festa.

Vivien amb ell una mestressa, que tenia més de quaranta anys, i una neboda, que no arribava als vint. Hi havia també un criat, que el mateix ensellava el rossí que podava les vinyes.

Don Alonso Quixano, que així es deia el gentilhome, tenia gairebé cinquanta anys. Era fort però flac, de poques carns i cara prima, gran matiner i amic de la caça. Com vivia de rendes, és a dir, sense treballar, tenia molt de temps lliure, i el feia servir per a llegir llibres de cavalleries, amb tanta afició que va oblidar la caça i fins l’administració de la seua casa, i fins i tot va arribar a vendre moltes de les seues terres per a comprar tots els llibres que va poder. La seua obsessió va arribar al punt de fer-li perdre la raó a don Alonso, en el seu afany per comprendre el sentit de semblants lectures, que —per cert— li agradava compartir amb el capellà del seu llogaret, un home culte amb qui discutia sobre quin havia sigut el millor cavaller: Palmerín d’Anglaterra o Amadís de Gaula.

Llegia tant i dormia tan poc, que se li va assecar el cervell i es va tornar boig. Quan va perdre la raó per complet, va discórrer el major disbarat que mai no se li haja ocorregut a ningú: convertir-se en cavaller errant i anar-se’n per tot el món per a fer front als més difícils perills i així aconseguir fama eterna.

Per a dur a terme el seu pla, necessitava, en primer lloc, unes armes, de manera que va netejar i va reparar les que havien sigut dels seus besavis. Va anar després a veure el seu cavall —que, encara que estava molt flac, li semblava que ni el Babieca del Cid es podia comparar amb ell—, i, després de molt pensar-ho, va decidir cridar-lo Rossinant, nom sonor i significatiu del que havia sigut abans, quan va ser rossí, perquè ara era el primer de tots els rossins del món.

Quan va posar nom al seu cavall, va voler posar-se’l a si mateix. En açò va estar cavil·lant vuit dies, fins que va decidir anomenar-se el Quixot. Però va recordar que Amadís havia afegit al seu nom el de la seua terra, i se’l coneixia per Amadís de Gaula. Com a bon cavaller, ell va fer el mateix, i es va dir don Quixot de La Manxa. Li faltava cercar una dama de qui enamorar-se, perquè un cavaller errant sense amors és com un arbre sense fulles i sense fruit. No va tardar a trobar-la: Aldonza Lorenzo, una mossa llauradora de molt bon veure de la qual hi havia estat enamorat —encara que ella mai no se n’havia assabentat—, a la qual la seua imaginació va transformar en princesa i gran senyora, mereixedora d’un nom com Dulcinea, Dulcinea del Toboso (doncs havia nascut en aquest poble).

Acabats aquests preparatius, no va voler esperar més temps per a rodar pels camins. Així, sense dir res a ningú, un calorós matí del mes de juliol va agafar el seu escut i les seues armes, va pujar sobre Rossinant i va eixir al camp, molt content de fer realitat els seus desitjos. No obstant açò, de seguida va caure en el compte que havia oblidat un últim detall: segons la llei de la cavalleria, havia de ser armat cavaller per a poder utilitzar les armes en combat. Aquests pensaments li van fer dubtar una mica, però va poder més la seua bogeria que una altra raó i va decidir que al primer que trobara li demanaria que l’armara cavaller, tal com havia llegit en els seus llibres.

Va caminar tot el dia i no va succeir gens, per la qual cosa ell es desil·lusionava, doncs desitjava demostrar el seu valor i la força del seu braç. En fosquejar, el seu rossí i ell es trobaven cansats i morts de fam. Anava mirant a totes parts, cercant algun castell o alguna cabanya de pastors on allotjar-se, quan va descobrir una venda o posada, a la qual es va dirigir ràpidament. Estaven en la porta dues dones mosses, d’aqueixes que en diuen de mala vida, que anaven a Sevilla. Com el Quixot s’imaginava que tot el que veia era igual que en els llibres de cavalleries, la venda li va semblar un castell, i les dones, dues belles donzelles. Les mosses, en veure venir a un home armat d’aqueixa forma, es van espantar i van eixir corrent. El Quixot va intentar tranquil·litzar-les amb aquestes paraules:

—No fugen les vostres mercès, doncs la llei de cavalleria m’impedeix fer el mal, i menys encara a tan belles donzelles.

Quan les mosses van sentir que les deia donzelles, no van poder contenir el riure. En açò, va aparèixer l’hostaler, qui va ajudar al Quixot a baixar del cavall i li va oferir alguna cosa per a sopar, un bacallà mal bullit i un pa negre com l’ànima del dimoni, que el Quixot va menjar amb pressa, preocupat per la idea de ser armat cavaller com més prompte millor. Ansiós, es va tancar amb l’hostaler en la quadra, es va posar de genolls i li va dir:

—No m’alçaré mai del sòl, noble senyor, fins que em concediu el do que vull demanar-vos: que m’armeu cavaller. Aquesta nit, en la capella del vostre castell, em quedaré despert vetlant les armes i demà es complirà el que tant desitge, per a poder anar com es deu per les quatre parts del món i socórrer els necessitats. L’hostaler de seguida es va adonar que estava boig i, per a divertir-se, li va seguir la broma. Li va dir que en el seu castell no hi havia capella on vetlar les armes, però que podia fer-ho en el pati, i que ja al matí se celebrarien les degudes cerimònies.

Així que el Quixot va eixir a un pati gran que hi havia en la venda, es va llevar l’armadura, la va deixar en un bevedor i, molt seriós, va començar a passejar-se al voltant. Un dels arriers que allí hi havia va voler donar aigua als seus animals, per la qual cosa va haver de llevar les armes que el Quixot havia col·locat en el piló. Aquest, en veure’l arribar, li va advertir:

—Però què fas, canalla? No toques les armes del més valerós cavaller errant si no vols perdre la vida pel teu atreviment. L’arrier no va fer cas d’aquestes raons i les va tirar tan lluny com va poder, pensant que eren trastos vells. Llavors, el Quixot va alçar la llança i li va donar un colp tan gran en el cap que el va tirar al sòl i el va deixar malferit. Després, va arreplegar les seues armes i va tornar a passejar-se com abans.

Els altres arriers, quan van veure el succeït, van començar a tirar-li pedres al Quixot —qui, amagat després del seu escut, amenaçava amb castigar tal ofensa—, fins que l’hostaler va aconseguir detenir-los dient-los que es tractava d’un boig.

Finalment, el venter es va acostar a ell i li va proposar armar-ho cavaller allí mateix, a la meitat del camp. Va traure el llibre on anotava les despeses dels seus clients i, acompanyat per un xic i les dues conegudes donzelles, va començar l’absurda cerimònia. Va manar posar-se de genolls al Quixot, va fingir que llegia una oració, va alçar la mà, li va donar un bon colp en el coll i després un altre amb la seua mateixa espasa, sempre parlant entre dents, com si resara.

En acabar, el Quixot va preparar Rossinant, va abraçar l’hostaler i li va demanar que li obrira les portes del seu castell, doncs havia de partir com més prompte millor per a ajudar a les vídues i els orfes.

—Primer haureu de pagar-me el sopar i la palla del vostre cavall —li va advertir l’hostaler.

—No puc pagar-vos —va respondre el Quixot—; mai no he llegit que els cavallers errants porten diners damunt.

—Els llibres no ho diuen perquè està clar com l’aigua -va explicar l’hostaler—, però els cavallers porten sempre diners i camises netes. I els seus escuders carreguen amb benes i pomades per si de cas han de guarir les ferides del seu senyor. El Quixot va prometre seguir els consells del que creia amo del castell, i, content de veure’s armat cavaller, va eixir d’allí a l’alba.

don quijote niñosAdaptació de Paula López Hortas.

Font: Don Quijote de la Mancha. Adaptado por Paula López Hortas. Anaya.

He traduït el primer capítol d’aquesta adaptació per a joves que es correspon als tres primers capítols  de l’original. He de confessar que el resultat m’ha agradat pel sentit de l’humor que té.

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Literatura, Llibres, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a El ‘Quixot’ de Miquel Servent, natural de Xixona (País Valencià).

  1. feseto ha dit:

    Lazarillo de Tormes o Llàtzer de Tormos?

    • rexval ha dit:

      Precisament estic llegint sobre el tema. “Tormos” és un cognom valencià. Jo vaig tenir un profe que es deia així.

      ¿Sabies que durant 400 anys va estar desaparegut el Tirant en valencià i el llibre que es publicava era “Tirante el Blanco” catalogat com a “clásico castellano”. Un expoli dels hispano-castellans. Afortunadament, van trobar-se 4 exemplars en català a Roma dels mil procedents de València (1490) – uns 750 – i Barcelona (1497) – uns 350, reimpressió dels de València. La traducció castellana va eixir en 1511 de Valladolid. Dels originals catalans, un acabà a València; un altre, a Barcelona i els altres dos, a London i New York.—Oh, yeah…. aquest darrer es troba amb els quadres de Sorolla.

      • feseto ha dit:

        Em sembla que tot això era una pràctica habitual; hi ha gat amagat.

      • rexval ha dit:

        A mi també. No és possible que després del Segle d’Or valencià amb Ausiàs March i el Tirant lo Blanc no hi haja res i que, de sobte, aparega un altre Segle d’Or, el castellà.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s