‘Tirant lo Blanc’ en valencià modern (I). Tirant s’enamora de Carmesina.

tirant-lo-blanc-volum-I‘Tirant lo Blanc’ – acabat amb H en l’original – no solament és la millor novel·la escrita en català – vulgar llengua valenciana, segons Martorell – i la cimera narrativa del Segle d’Or valencià, sinó que per a mi té un gran valor sentimental. Mon pare – assessorat per mon tio – me la va regalar quan vaig fer 15 anys. Es tractava d’una edició facsímil d’una col·lecció catalana dels anys 1920, Els Nostres Clàssics, Editorial Barcino. Vaig llegir amb gran interès els cinc volums que composen l’obra completa. Va ser la primera novel·la que vaig llegir, i no sols la llegia per a mi, sinó per a ma mare. No entenia totes les paraules – especialment en un principi – però vaig acabant sent un acceptable coneixedor de vocables antics.

L’obra és, com sabem del segle XV. Segons sembla, va ser escrita entre 1460 i 1464. La primera edició impresa va ser la de València en 1490; tant d’èxit va tenir que en 1497 va reimprimir-se a Barcelona; la qual cosa demostra que catalans i valencians parlaven la mateixa llengua. Prompte va ser traduïda a diferents idiomes. La primera edició castellana va aparèixer a Valladolid en 1511. El traductor a més de traduir-la se la va apropiar per a la literatura castellana, ja que va ometre el noms dels autors valencians, Joanot Martorell i Martí Joan de Galba, i no va fer constar de era una traducció del valencià.

D’aquesta manera arribà a Cervantes com a una novel·la anònima castellana. O siga, que si hagueren desaparegut les còpies valencianes o les hagueren fet desaparèixer per motius polítics, Tirante el Blanco hauria passat com una de les millors novel·les castellanes en competència amb el Quixot. Recordem que Tirante, era el llibre favorit de Cervantes. Tal vegada per això, la pel·lícula que Vicente Aranda va dirigir es diu Tirante el Blanco i no Tirant lo Blanc(h). Sembla un robatori, i ho és. Afortunadament existeix un bon nombre de traduccions a diferents idiomes i l’obra és coneguda en molts països. Mario Vargas Llosa és un dels millors especialistes internacionals en la novel·la valenciana. Als EEUU va ser un best seller modern fa uns anys.

L’extensa novel·la consta de diverses parts. La que té més èxit en solitari és l’última; la corresponent als fets que tenen lloc a Constantinoble. L’emperador el mana cridar perquè l’ajude a lluitar contra els turcs que han invadit l’Imperi Grec – Bizantí-. Allí s’enamora de la seua filla, la princesa Carmesina. Se segueixen aventures militars i amoroses. Són aquestes les que més criden l’atenció del lector actual, que les veu molt modernes per a l’època. Adaptaré algun capítol al valencià d’avui. Comencem amb l’amor a primera vista de Tirant, que queda trasbalsat quan li veu li els pits a la princesa en una situació molt especial, i també inclourem algun episodi guerrer. Així tindrem mostres dels dos vessants del cavaller del XV. Per una banda el militar o guerrer i, per una altra, el cortesà i amorós.

carmesinaLa princesa Carmesina.

[…] Quan van ser a la sala gran del palau, l’emperador agafà Tirant per la mà i el va fer entrar a la cambra on era l’emperadriu, i la van trobar de la següent manera. La cambra era molt fosca, no hi havia llum ni claror, i l’emperador digué:

—Senyora, ací teniu el nostre capità major, que ve a fer-vos reverència.

Ella respongué, amb veu quasi esmorteïda:

—Benvingut siga.

Tirant digué:

—Senyora, hauré de creure, a bona fe, que aquella que parla és la senyora emperadriu.

—Capità major –digué l’emperador–, qualsevol que tinga la capitania de l’Imperi grec té la potestat d’obrir les finestres, i de mirar totes les dames a la cara i traure’ls el dol que porten per marit, pare, fill o germà. I així jo vull que vós exerciu el vostre ofici.

Tirant manà que li portaren una torxa encesa i immediatament va ser fet. Quan la cambra s’il·luminà, el capità va veure un dosser 1 tot negre. S’hi acostà i l’obrí, i va veure una senyora vestida amb una roba gruixuda i amb un gran vel negre al cap que la cobria fins als peus. Tirant li va alçar el vel del cap i ella es va quedar amb la cara descoberta. En veure-li la cara, el jove s’agenollà i li besà el peu sobre la roba i després la mà. I ella tenia a la mà uns rosaris esmaltats d’or; els besà i els va fer besar al capità. Després, Tirant va veure un llit amb cortines negres. I la infanta estava estirada damunt d’aquell llit amb un brial 2 de setí 3 negre, vestida i tapada amb una roba de vellut del mateix color. Als peus, damunt del llit, hi seien una dona i una donzella. La donzella era filla del duc de Macedònia; i la dona era la Viuda Reposada, la qual havia alletat la infanta. A l’extrem de la cambra hi va veure cent setanta dones i donzelles, que s’estaven amb l’emperadriu i amb la infanta Carmesina.

Tirant s’acostà al llit, va fer una gran reverència a la infanta i va besar-li la mà. Tot seguit anà a obrir les finestres. I a totes les dames els semblà que eixien d’una llarga captivitat, perquè feia molts dies que havien estat tancades a les fosques per la mort del fill de l’emperador.

Tirant digué:

Mujer_LutoDonzella de dol.

—Senyor, amb la vostra vènia i el vostre perdó, diré a la vostra altesa i a la senyora emperadriu, que és present ací, la meua intenció. Veig que el poble d’aquesta ciutat insigne està molt trist i adolorit per dues raons. La primera és per la pèrdua d’aquell valerós cavaller, el príncep fill vostre, que ha patit la vostra altesa; però la vostra majestat no se n’ha de lamentar, perquè ha mort per servir Déu i per mantenir la santa fe catòlica; al contrari, heu de lloar la immensa bondat de Nostre Senyor Déu, i donar-li’n gràcies, ja que ell us l’havia encomanat, i si ara us l’ha volgut prendre és per a major bé seu, car l’ha col·locat a la glòria del paradís. I per això heu de lloar Déu; i ell, que és misericordiós i té una pietat infinita, us donarà una vida pròspera i llarga en aquest món i, després de la mort, la glòria eterna, i us farà vèncer tots els vostres enemics. La segona raó per la qual estan tristos és perquè veuen que una gran morisma s’apropa i temen perdre els béns i la vida, i, com a mal menor, ser captius en poder dels infidels. Per la qual cosa, la necessitat requereix que la vostra altesa i l’altesa de la senyora emperadriu facen cara alegre a tothom que us veurà, per tal de consolar-los del dolor en què es troben i perquè s’esforcen a batallar virilment contra els enemics.

El capità dóna un bon consell –digué l’emperador–. I jo vull i mane que immediatament, tant els homes com les dones, tothom, deixen el dol.

Mentre l’emperador deia aquestes paraules, les orelles de Tirant estaven atentes a les raons, però els ulls, d’altra part, contemplaven la gran bellesa de Carmesina. I com que feia molta calor, i havia estat amb les finestres tancades, Carmesina estava mig descordada, mostrant al pit dues pomes de paradís que semblaven cristal·lines, les quals donaren entrada als ulls de Tirant, que d’allí endavant no trobaren la porta per on eixir, i per sempre més foren empresonats sota el poder d’una persona lliure, fins que la mort els separà tots dos. Però us puc ben dir, certament, que els ulls de Tirant no havien rebut mai un nodriment semblant, per molts honors i satisfaccions que haguera obtingut, com fou aquest, únic, de veure la infanta.

L’emperador agafà la seua filla Carmesina per la mà i la tragué fora d’aquella cambra. I el capità agafà l’emperadriu pel braç i entraren en una altra cambra molt ben adornada, tot a l’entorn de la qual es narraven els següents amors: de Floris i de Blancaflor, de Tisbe i de Píram, d’Enees i de Dido, de Tristany i d’Isolda, i de la reina Ginebra i de Lancelot, i de molts altres, els amors dels quals estaven molt ben representats en subtils i artificials pintures. I Tirant digué a Ricard 4 :

—No hauria cregut mai que en aquesta terra hi hagués coses tan admirables com les que ara veig.

I ho deia més per la gran bellesa de la infanta, però aquell no ho entengué.

Tirant demanà llicència a tothom i se n’anà a la posada, entrà en una cambra i posà el cap sobre un coixí als peus del llit. No tardaren molt a venir a dir-li si volia dinar. Tirant digué que no, que tenia mal de cap. Però ell estava ferit per aquella passió que a molts enganya. Diafebus, en veure que Tirant no eixia, entrà a la cambra i li digué:

—Capità senyor, us pregue, pel meu amor, que em digueu quin és el vostre mal, car, si jo us puc donar algun remei, ho faré de molt bon grat.

—Cosí meu –digué Tirant–, el meu mal, de moment, no us cal saber-lo; perquè jo no tinc altre mal sinó de l’aire de la mar, que m’ha trastornat del tot.

—Oh, capità! I voleu dissimular amb mi, que he estat l’arxiu de tots els mals i els béns que heu tingut, i ara, per tan poca cosa, em deixeu a banda dels vostres secrets? Digueu-m’ho, per pietat, i no em vulgueu amagar res que us afecte.

—No vulgueu turmentar-me més –digué Tirant–, que no he sentit mai un mal tan greu com el que ara sent, que em portarà ben prompte a una mort miserable o la glòria reposada si la fortuna no m’és contrària, car la fi de totes aquestes coses és el dolor, perquè l’amor és sempre amarg. I es girà de l’altra part, de vergonya, car no gosà mirar Diafebus a la cara, i no li pogué eixir altra paraula de la boca, sinó que digué:

—Jo ame.

Acabant-ho de dir, els seus ulls destil·laren vives llàgrimes mesclades amb sanglots i sospirs. Diafebus, veient el vergonyós comportament de Tirant, conegué la causa per la qual Tirant reprenia tots els del seu llinatge, i encara aquells amb qui tenia amistat, quan venia al cas que parlaven d’amor. Ell els deia, burlant-se de tothom: «Sou ben bojos els qui estimeu. No us fa vergonya privar-vos de la llibertat i posar-la en mans del vostre enemic, que abans us deixarà morir que us tindrà pietat?». Però jo veig que ell ja ha caigut en el parany, per resistir al qual, no és suficient tota la força humana.

I Diafebus, pensant en els remeis que aquest mal requeria, amb gest piadós i afable començà aquest parlament.

—La condició natural de la naturalesa humana és estimar, car diu Aristòtil que cada cosa desitja el seu semblant. I encara que a vós us semble que estar subjugat al jou d’amor és una cosa dura i estranya, podeu ben creure que no és en poder de ningú poder-s’hi resistir. Per això, senyor capità, com més savi és l’home, amb més discreció ha d’amagar els naturals moviments, 10 i no exterioritzar la pena i el dolor que combaten el seu pensament, car la fermesa de l’home es mostra quan, abatut per les contrarietats, sap sostenir les adversitats de l’amor amb ànim virtuós. Per la qual cosa, alegreu-vos i davalleu d’aquest lloc de pensaments on us heu assegut, i que el vostre cor manifeste alegria, perquè ha estat la bona sort que us ha portat en aquest lloc tan alt en què heu disposat el vostre pensament; i vós d’una part i jo de l’altra podrem posar remei al vostre novell dolor.

Quan Tirant va veure el bon consol que Diafebus li donava, es va sentir molt alleujat. Es va alçar, vermell de vergonya, i tots dos se n’anaren a dinar.


Vocabulari i explicacions:

[1] dosser: coberta ornamental de fusta o de tela que decora i ennobleix un seient, una imatge o un llit.

[2] brial: peça de roba femenina, generalment de seda o de tela preciosa, que es posava sobre la camisa (interior) i sota la roba i anava lligada a la cintura.

[3] setí: tela brillant, llisa, lleugera i suau que es fa amb fibres de diferent tipus semblant al ras que s’utilitza en la confecció de peces de vestir, roba interior i folres.

[4] Tirant coneix Ricard el Venturós durant una campanya contra els moros prop de Trípoli; inicialment tenen serioses desavinences, però després els uneix una gran amistat.

[5] els naturals moviments: l’apetit, les tendències de l’instint natural, la finalitat del qual és la satisfacció.

pàgina següent →

 

 

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Novel.la, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a ‘Tirant lo Blanc’ en valencià modern (I). Tirant s’enamora de Carmesina.

  1. Retroenllaç: ‘Tirant lo Blanc’ en valencià modern (II). Mal d’amor. | EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*//

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s