Bukowski en català: Una ciutat maligna.

Senyor Evans, l’hem estat observant i creiem que està vostè perdent el judici.

El protagonista d’aquest relat sembla ser un pertorbat molt religiós que veu el dimoni en el sexe. No sabem què és real o què es fruit de la seua bogeria; el cas és que la història acaba d’una manera extremadament violenta. Per a variar, en lloc d’alcohol, el que es fica en la boca és formatge. D’altres s’hi ficaran una altra cosa sota la influència del que ell pensa que és el diable.

Sol enquadrar-se l’obra de Bukowski – novel·les, relats i poemes – en l’anomenat realisme brut. Jo crec que en aquest i altres relats l’adjectiu brut sí que és escaient, però no realisme ja que el que escriu sembla l’extret del deliri d’un borratxo, com el mateix autor s’autodefinia. En tot cas, el seu estil és molt peculiar i personal. Jo diria que quan és autobiogràfic – cas de ‘La senda del perdedor’ – aleshores sí que és realista, però en altres casos, té una gran imaginació. El que no és mai és políticament correcte.

Frank va baixar les escales. No li agradaven els ascensors.

Hi havia moltes coses que no li agradaven. Detestava menys les escales del que detestava els ascensors.

L’empleat de recepció el va cridar:

-Senyor Evans! Vol venir un moment, si us plau?

Associava la cara de l’empleat de recepció amb un plat de farinetes de blat de moro. Era tot el que Frank podia fer per no pegar-li. L’empleat de recepció va mirar a veure si hi havia algú al vestíbul, després es va acostar a ell, inclinant-se.

-Hem estat observant, senyor Evans.

L’empleat va tornar a mirar cap al vestíbul, va veure que no hi havia ningú a prop; després es va aproximar de nou.

-Senyor Evans, l’hem estat observant i creiem que està vostè perdent el judici.

L’empleat llavors va recular i va mirar a Frank cara a cara.

-Tinc Ganes d’anar al cinema -va dir Frank-. Sap on posen una bona pel·lícula en aquesta ciutat?

-No ens desviem de l’assumpte, senyor Evans.

-D’acord, estic perdent el judici. Alguna cosa més?

-Volem ajudar-lo, senyor Evans. Crec que hem trobat un tros del seu judici, ¿li agradaria recuperar-lo?

-D’acord, torneu-me aqueix tros del meu judici.

L’empleat va buscar sota del taulell i va treure alguna cosa embolicada en cel·lofana.

-Aquí té, senyor Evans.

-Gràcies.

Frank el va ficar a la butxaca de la jaqueta i va sortir. Era una nit fresca de tardor i va baixar el carrer, cap a l’Est. Va parar al primer cap de carrer. Hi va entrar. Va buscar a la butxaca de la jaqueta, va treure el paquet i li va treure la cel·lofana. Semblava formatge. Feia olor a formatge. Va donar una mossegada. Sabia a formatge. Se’l va menjar tot. Després va sortir del carreró i va tornar a seguir  carrer avall.

Nana 1926 real: Jean Renoir Catherine Hessling Jean Angelo COLLECTION CHRISTOPHEL

El malvat i la xica ingènua.

Va entrar en el primer cinema que va veure, va pagar l’entrada i es va endinsar en la foscor. Es va asseure a la part de darrere. No hi havia molta gent. El local feia olor a orina. Les dones de la pantalla vestien com en els anys vint i els homes portaven fixador al cabell, pentinat cap enrere, atapeït i llis. Els nassos semblaven molt llargs i els homes semblaven portar també pintura al voltant dels ulls. Ni tan sols parlaven. Les paraules apareixien sota de les imatges: BLANCHE ACABAVA D’ARRIBAR A LA GRAN CIUTAT. Un tipus de pèl llis i greixós estava fent beure a Blanche una ampolla de ginebra. Blanche s’emborratxava, pel que sembla. BLANCHE SE SENTIA MAREJADA. DE SOBTE LA VA BESAR.

Frank va mirar al seu voltant. Els caps semblaven balancejar per tot arreu. No hi havia dones. Els tipus semblaven estar xuclant-se-la uns als altres. Xuclaven i xuclaven. Semblaven no cansar-se. Els que s’asseien a soles estaven pel que sembla masturbant-se. El formatge li havia agradat. Tant de bo el de l’hotel li hagués donat més.

I AQUELL HOME VA COMENÇAR A DESPULLAR BLANCHE.

Cada vegada que mirava, aquell tipus estava més a prop seu. Quan Frank tornava a mirar la pantalla, el tipus s’acostava dos o tres seients.

I AQUELL INDIVIDU VA VIOLAR A BLANCHE MENTRE AQUESTA ESTAVA INDEFENSA.

Va tornar a mirar. El tipus estava a tres butaques de distància. Respirava feixugament. Després, el tipus estava ja al seient del costat.

-Oh, merda -deia el tipus-, oh, merda, oh, ooooh, ooooh, Oooooh. Ah, ah! ¡Uyyyyy! Oh!

QUAN BLANCHE VA DESPERTAR AL MATÍ SEGÜENT VA COMPRENDRE QUE HAVIA ESTAT DESHONRADA.

Aquell tipus feia olor com si no s’hagués netejat mai el cul. S’inclinava cap a ell, li queien fils de saliva per les comissures dels llavis.

Frank va prémer el botó de la navalla automàtica.

-¡Atenció! -va dir a aquell tipus-. Si t’acostes més potser et faràs mal amb això!

-Oh, Déu sant! -va dir el tipus. Es va aixecar i va córrer per la fila fins al passadís. Després va baixar cap a les files del davant. Hi havia allà altres dos. Un li la bellugava a l’altre i l’altre li la xuclava. El que havia estat molestant a Frank es va asseure allà a mirar.

POC DESPRÉS, BLANCHE ESTAVA EN UNA CASA DE PROSTITUCIÓ.

Llavors a Frank li van entrar ganes de pixar. Es va aixecar i va anar cap al rètol: CAVALLERS. Hi va entrar. El lloc feia pudor. Va sentir nàusees, va obrir la porta del vàter i va entrar-hi. Va treure el piu i va començar a pixar. Després va sentir un soroll.

-Oooooh Merda Oooooh merda ooooh Ooooooh Déu meu és una serp una cobra Oooh Déu meu oooh oooh!

En la partició que separava els vàters hi havia un forat. Va veure l’ull d’un tipus. Va desviar el piu i va pixar pel forat.

-¡Ooooh Ooooh, marrà! -va dir el tipus-. ¡Oooh ets un salvatge, un tros merda!

Va sentir al tipus arrencar el paper higiènic i netejar-se la cara. Després el tipus va començar a plorar. Frank va sortir del lavabo i es va rentar les mans. No li venia de gust ja veure la pel·lícula. Va sortir i va tornar caminant a l’hotel. Va entrar-hi. L’empleat de recepció li va fer un senyal.

-Sí? -va preguntar Frank.

-Si us plau, senyor Evans, ho sento molt. Només era una broma.

-El què? -Ja sap.

-No, no sé.

-Bé, el que estava perdent el judici. És que he estat bevent, sap. No ho digui a ningú, si no em faran fora. És que vaig estar bevent. Ja sé que no està vostè perdent el judici. No era més que una broma.

-Sí estic perdent el judici -va dir Frank-. I gràcies pel formatge.

Després es va girar i va pujar les escales. Quan va arribar a l’habitació, es va asseure en la taula. Va treure la navalla automàtica, va prémer el botó, va mirar el full. Només estava afilada, molt bé, d’una banda. Podia clavar i tallar. Va prémer de nou el botó i va guardar la navalla a la butxaca. Després va agafar ploma i paper i va començar a escriure:

Estimada mare:

Aquesta és una ciutat maligna. Controlada pel Diable. Hi ha sexe per tot arreu i no s’utilitza com a instrument de Bellesa segons els desitjos de Déu, sinó com a instrument de Maldat. Sí, la ciutat ha caigut sens dubte en mans del dimoni, en mans del Maligne. Obliguen a les joves a beure ginebra i després les desfloren i les obliguen a entrar en cases de prostitució. És terrible. És increïble. Tinc el cor destrossat.

Ahir vaig estar passejant a la vora del mar. No exactament a la riba sinó per uns penya-segats, i després em vaig aturar i em vaig asseure allà respirant tota aquella Bellesa. El mar, el cel, la sorra. La vida es va convertir en Benedicció Eterna. Després va passar una cosa encara més miraculosa. Tres petits esquirols em van veure des de baix i van començar a pujar pel penya-segat. Vaig veure les seves caretes mirant-me des de darrere de les roques i des de les esquerdes dels penya-segats mentre pujaven cap a mi. Finalment van arribar als meus peus. Els seus ulls em miraven. Mai, mare, he vist ulls de més bells… tan lliures de Pecat: tot el cel, tot el mar. L’Eternitat estava en aquells ulls. Finalment, em vaig moure i ells…

Algú trucava a la porta. Frank es va aixecar, es va acostar a la porta, la va obrir. Era l’empleat de recepció.

-Si us plau, senyor Evans, he de parlar amb vostè.

-Molt bé, passi.

El recepcionista va tancar la porta i es va quedar plantat davant de Frank. L’empleat de recepció feia olor de vi.

-Si us plau, senyor Evans, no li parli a l’encarregat del nostre malentès.

-No sé de què em parla vostè.

–Vostè és un gran tipus, senyor Evans. És que, sap, he estat bevent.

-Li perdono. Ara vagi-se’n.

-Hi ha una cosa que he de dir-li, senyor Evans.

-Està bé. De què es tracta?

-L’estimo, senyor Evans.

-Com? Voldrà dir vostè que aprecia el meu caràcter, veritat?

-No, el seu cos, senyor Evans.

-Què?

-El seu cos, senyor Evans. No s’ofengui, si us plau, però vull que vostè em doni pel cul!

-Què?

-QUE EM DONI PEL CUL, senyor Evans. M’ha donat pel cul la meitat de la Marina dels Estats Units! Aquests nois saben el que és bo, senyor Evans. No hi ha res com un bon cul.

-¡Surta vostè immediatament d’aquesta habitació!

El recepcionista el va fer fora a Frank els braços al coll, després va posar la seva boca a la de Frank. La boca de l’empleat de recepció estava molt humida i freda. Feia pudor. Frank li va donar una empenta.

-¡Brut Bastard! M’HAS BESAT!

-¡L’estime, senyor Evans!

-¡Porc Fastigós!

Frank va treure la navalla, va prémer el botó, va sorgir la fulla i Frank la va enfonsar al ventre de l’empleat de recepció. Després la va treure.

-Senyor Evans … Déu meu …

L’empleat va caure a terra. Es subjectava la ferida amb les dues mans intentant contenir la sang.

-¡Cabró! M’HAS BESAT!

Frank es va ajupir i va baixar la cremallera de la bragueta de l’empleat de recepció. Després li va agafar la titola, la va estirar i va tallar-li’n uns tres quarts de la seva longitud.

Oh Déu meu Déu meu Déu meu … -va dir l’empleat.

Frank va anar al bany, i va tirar el tros de carn al vàter. Després va tirar de la cadena. Després es va rentar meticulosament les mans amb aigua i sabó. Va sortir, es va asseure una altra vegada a la taula. Va agafar la ploma.

… Se’n van anar però jo havia vist l’Eternitat.

Mare, he de marxar d’aquesta ciutat, d’aquest hotel: el Diable controla gairebé tots els cossos. Tornaré a escriure’t des de la propera ciutat … potser és San Francisco o Portland, o Seattle. Tinc ganes d’anar cap al Nord. Penso contínuament en tu i espero que siguis feliç i et trobis bé de salut, i que el nostre Senyor et protegeixi sempre.

Rep tot l’afecte del teu fill

Frank.

Va escriure l’adreça en el sobre, el va tancar, va posar el segell i després va ficar la carta en la butxaca interior de la jaqueta que estava penjada a l’armari. Després, va treure una maleta de l’armari, la va col·locar al llit, la va obrir, i va començar a fer l’equipatge.

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Conte, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s