La vida i la mort són les dues cares d’una mateixa moneda.
Per a Schopenhauer, la mort forma part de la vida igual que el naixement. L’amor i la destrucció són les dues cares de la mateixa moneda. És l’espècie humana la que perdura, no el ser humà individual. La vida eterna seria la perpetuació d’un error. A més ens produiria tal avorriment que preferiríem el no-res. Amb la mort – descansar per sempre – posem fi als nostres patiments. Entre el somni i la mort no hi ha grans diferències. Al final som pols i cendra que l’aigua dilueix. Amb aquesta matèria, però, germinarà nova vida.
Naixement i mort pertanyen igualment a la vida i es contrapesen. L’un és la condició de l’altre. Formen els dos extrems, els dos pols de totes les manifestacions de la vida. Això és el que la més sàvia de les mitologies, la de l’Índia, expressa amb un símbol donant com a atribut a Schiwa, el déu de la destrucció, al mateix temps que el seu collaret de caps de mort, el linga, òrgan i símbol de la generació. L’amor és la compensació de la mort, el seu correlatiu essencial; es neutralitzen, se suprimeixen l’un a l’altre. Per això, els grecs i els romans adornaven aquests preciosos sarcòfags que encara veiem avui amb baix-relleus figurant festes, danses, casaments, caces, combats d’animals, bacanals, en una paraula, imatges de la vida més alegre, més animada, més intensa, fins a grups voluptuosos, i fins sàtirs ajuntats amb cabres. El seu objecte era evidentment cridar l’atenció a l’esperit de la manera més sensible, pel contrast entre la mort de l’home, que plora tancat a la tomba, i la vida immortal de la Natura.
**********
La mort és el geni inspirador de la filosofia… Sense ella difícilment s’hagués filosofat.
**********
La mort és la destrucció violenta de l’error fonamental del nostre ésser, el gran desengany.
**********
La individualitat de la majoria dels homes és tan miserable i tan insignificant, que res no perden amb la mort. El que en ells pot encara tenir algun valor, és a dir, els trets generals d’humanitat, això subsisteix en els altres homes. A la humanitat i no a l’individu és a qui se li pot assegurar la durada.
Si li concedissin a l’home una vida eterna, la rigidesa immutable del seu caràcter i els estrets límits de la seva intel·ligència li semblarien a la llarga tan monòtons i li inspirarien un disgust tan gran, que per veure lliure d’ells conclouria per preferir no-res.
Abans que la vida eterna és preferible el no-res, el descans per sempre.
Exigir la immortalitat de l’individu és voler perpetuar un error fins a l’infinit. En el fons, tota individualitat és un error especial, una equivocació, cosa que no hagués d’existir, i el veritable objectiu de la vida és alliberar-nos d’ell.
Prova d’això que la majoria dels homes, per no dir tots, estan constituïts de tal manera, que no podrien ser feliços en cap món on solen veure’s col·locats. Si aquest món estigués exempt de misèria i de pena, es veurien presa del tedi, i en la mesura que poguessin escapar d’aquest, tornarien a caure en les misèries, els turments, els sofriments. Així, doncs, per conduir l’home a un estat millor, no n’hi hauria prou amb posar-lo en un món millor, sinó que seria precís de tota necessitat transformar-lo totalment, fer de manera que no sigui el que és i que arribés a ser el que no és. Per tant, necessàriament ha de deixar de ser el que és. Aquesta condició prèvia la realitza la mort, i des d’aquest punt de vista es concep la seva necessitat moral.
Ser col·locat en un altre món i canviar totalment el seu ésser, són en el fons una sola i mateixa cosa.
Una vegada que la mort ha posat fi a una consciència individual, seria desitjable que aquesta mateixa consciència s’encengués de nou per durar una eternitat? Què conté la major part de les vegades? Res més que un torrent d’idees pobres, estretes, terrenals, i cures sense conte. Deixeu, doncs, descansar en pau per sempre.
Sembla que la conclusió de tota activitat vital és un meravellós alleujament per la força que la manté. Això explica potser l’expressió de dolça serenitat difosa a la cara de la majoria dels morts.
**********
El somni de la vida és molt breu.
Com de llarga és la nit del temps il·limitat si es compara amb el breu somni de la vida!
**********
Quan a la tardor s’observa el petit món dels insectes i es veu que un es prepara un llit per dormir el pesat i llarg somni de l’hivern, que un altre fa el seu capoll per passar l’hivern en estat de crisàlide i renéixer un dia de primavera amb tota la seva joventut i en tota la seva perfecció, i en fi, que la majoria d’ells, en tractar de prendre descans en braços de la mort, s’acontenten amb posar cura els seus ouets en lloc favorable per renéixer un dia rejovenits en un nou ésser, ¿quina altra cosa és això sinó la doctrina de la immortalitat ensenyada per la Natura? Això vol donar-nos a entendre que entre el somni i la mort no hi ha diferències radicals, que ni l’un ni l’altra posen en perill l’existència. La cura amb que l’insecte prepara la seua cel·la, el seu forat, el seu niu, així com l’aliment per a la larva que ha de néixer a la primavera vinent, i fet això, mor tranquil, s’assembla en tot a la cura amb què un home col·loca en ordre a la nit els seus vestits i disposa el seu esmorzar per al matí següent, i després es dorm en pau.
Això no podria succeir si l’insecte que ha de morir a la tardor, considerat en si mateix i en la seva veritable essència, no fos idèntic al que ha de desenvolupar-se a la primavera, el mateix que l’home que se’n va a dormir és el que després s’aixeca.
**********
El gos individual desapareix, mor, però sempre perdura la idea de gos.
Mireu el vostre gos: que tranquil i content està! Milers de gossos han mort abans que aquest vingués a la vida. Però la desaparició de tots aquells no ha tocat per a res la idea del gos. Aquesta idea no s’ha enfosquit per la seva mort. Heus aquí per què el vostre gos està tan fresc, tan animat per forces juvenils, com si aquest fos el seu primer dia i no hagués de tenir terme. A través dels seus ulls brilla el principi indestructible que hi ha en ell. ¿Què és, doncs, el que la mort ha destruït a través de milers d’anys? No és el gos: aquí està, davant de vosaltres, sense haver patit cap detriment. Només la seva ombra, la seva figura, és el que la debilitat del nostre coneixement no pot percebre sinó en el temps.
**********
Per la seva persistència absoluta, la matèria ens assegura una indestructibilitat, en virtut de la qual qui sigui incapaç de concebre una altra idea, podria consolar-se amb la de certa immortalitat. «Quina! -es dirà; la persistència d’un pur pols, d’una matèria bruta, ¿pot ser la continuïtat del nostre ésser? ». Però coneixeu aquesta pols, sabeu el que és i el que pot? Abans de menysprear-lo, apreneu a conèixer-lo. Aquesta matèria, que no és més que pols i cendra, dissolta molt aviat en l’aigua, es convertirà en un vidre, a brillar amb la brillantor dels metalls, a produir espurnes elèctriques, a manifestar el seu poder magnètic… a modelar en plantes i animals, i a desenvolupar, en fi, en el seu si misteriós, aquesta vida la pèrdua turmenta tant al vostre limitat esperit. ¿No és res, doncs, el perdurar sota la forma d’aquesta matèria?
**********
No coneixem major joc de daus que el joc del naixement i de la mort. Preocupats, interessats, ansiosos fins a l’extrem, assistim a cada partida, perquè als nostres ulls tot va posat en ella. Per contra, la Natura, que no menteix mai; la Natura, sempre franca i oberta, s’expressa sobre aquest assumpte d’una manera molt diferent. Diu que res no li importa la vida o la mort de l’individu, i això ho expressa lliurant la vida de l’animal i també la de l’home a menors atzars, sense fer cap esforç per salvar-los. Fixeu-vos en l’insecte que va per el vostre camí; el menor pèrdua involuntari del vostre peu decideix de la seva vida o de la seva mort.
La natura és indiferent davant la vida o la mort dels individus.
Vegeu l’animal dels boscos, desproveït de tot mitjà de fugir, defensar-se, enganyar, ocultar-se, presa exposada al primer que arribi; vegeu el peix, com juga lliure d’inquietuds de la xarxa encara oberta; la granota a qui la seva llei impedeix fugir i salvar-se; l’au, que voleteja a la vista del falcó, que plana sobre ella, a qui no veu; l’ovella, espiada pel llop al bosc: totes aquestes víctimes, febles, imprudents, vaguen enmig de ignorats riscos que a cada instant les amenacen.
La Natura, en abandonar així sense resistir, els seus organismes, no només a l’avidesa del més fort, sinó a l’atzar més cec, a l’humor del primer imbècil que passa, a la perversitat d’un nen, la Natura expressa així, amb el seu silenci lacònic, d’oracle, que li és indiferent l’anorreament d’aquests éssers, que no poden perjudicar-la, que no signifiquen res, i que en circumstàncies tals tan indiferent és la causa com l’efecte.
Així, doncs, quan aquesta mare sobirana i universal exposa als seus fills sense escrúpol a mil riscos imminents, sap que el sucumbir és que cauen una altra vegada en el seu si, on els té amagats. La seva mort no és més que un joc. El mateix li passa a l’home que als animals. L’oracle de la Natura s’estén a nosaltres. La nostra vida la nostra mort no li commouen i no haguessin de emocionar-nos, perquè nosaltres també formem part de la Naturalesa.
Aquestes consideracions ens porten a la nostra pròpia espècie. I si mirem endavant, cap al futur molt remot, i tractem de representar-nos les generacions futures amb els seus milers d’individus humans diferents de nosaltres en usances i costums, ens fem aquestes preguntes: «¿D’on vindran tots? On són ara? On es troba l’ampli si del no-res, prenyada del món, que encara guarda les generacions venidores? ». Però a aquestes preguntes cal somriure i respondre: «No pot estar sinó on tota realitat ha estat i serà, en el present i en el que conté».
L’home, com la fulla, no ha de lamentar la seua caiguda de l’arbre sinó consolar-se amb el record de la seua verdor primaveral.
Per tant, en tu, preguntaire insensat, que desconeixes la teva pròpia essència i et sembles a la fulla en l’arbre quan, marcint a la tardor pensant en què s’ha de caure, es lamenta de la seva caiguda, i no volent consolar-se a la vista del fresc verdor amb què s’engalana l’arbre a la primavera, diu gemegant: «No seré jo, seran altres fulles». Ah, fulla insensata! On vols anar, doncs, i d’on podrien venir els altres fulles? On és aquest no-res, el abisme tems? Reconeix tu mateix ser en aquesta força íntima, oculta, sempre activa, de l’arbre, que a través de totes les seves generacions de fulles no és atacada ni pel naixement ni per la mort. No succeeix amb les generacions humanes com amb les de les fulles?
Font: L’amor, les dones i la mort. Schopenhauer.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 