Les dones únicament han estat creades per a la propagació de l’espècie. ( Schopenhauer).
Si Beethoven arribà a dir que s’estimava més els arbres que les persones, Schopenhauer va fer una cosa semblant amb els gossos. No va repetir el lloc comú que el gos és el millor amic de l’home, sinó que n’era l’únic i que no voldria viure en un món on no hi haguera gossos. Com podem esbrinar sense massa dificultat el filòsof era tant misantrop (rebuig cap els ser humans) misogin (hostil a la dona). S’ha dit que el problema cap a les dones ve de lluny.
Son pare, que era bastant major que sa mare, va suïcidar-se i ell la va culpar a ella i la va tractar tan malament que no tingué la dona més remei que titar-lo de casa. A més, fa desheretar-lo, cosa no massa important ja que heretà del pare una fortuna important que li va permetre viure sense necessitat de treballar. Ara passen directament al seu text sobre Les dones i veurem que no era precisament el que ara en diem políticament correcte.
També hem de tenir en compte que encara no hi havia feministes en la societat del seu temps, encara que aviat ens trobarem amb els primer casos; de fet, amb Wagner i Nietzsche ja apareixen dones que no volen ser unes simples mestresses de casa: Maldiwa von Maysenburg i Lou Andreas-Salomé.
La misogínia, però, està molt estesa i és molt antiga. Schopenhauer cita textos de Lord Byron i Rousseau – entre altres – que suposen una concepció negativa de la dona; realment, podríem remuntar-nos a l’edat mitjana, el cristianisme i a la més remota antiguitat per trobar-nos mostres de misogínia en la cultura europea i pertot arreu. L’alliberament de la dona sols s’ha donat recentment a Occident i no existeix a Orient.
Shopenhauer, el filòsof de la misantropia.
L’aspecte de la dona revela que no està destinada ni als grans treballs de la intel·ligència ni als grans treballs materials. Paga el seu deute a la vida, no amb l’acció, sinó amb el sofriment, els dolors del part, la criança de la infància; ha d’obeir l’home, ser una companya pacient que l’assereni. No està feta per als grans esforços ni per a les penes o els plaers excessius. La seva vida pot transcórrer més silenciosa, més insignificant i més dolça que la de l’home, sense ser per naturalesa millor ni pitjor que aquest. El que fa a les dones particularment aptes per a cuidar-nos i educar-nos en la primera infància, és que elles mateixes continuen sent puerils, fútils i limitades d’intel·ligència. Romanen tota la seva vida nens grans, una mena d’intermedi entre el nen i l’home.
A les joves solteres, la Natura sembla haver volgut fer el que en estil dramàtic es diu un efecte teatral. Durant alguns anys les engalanen amb una bellesa, una gràcia i una perfecció extraordinàries, a costa de tota la resta de la seva vida, a fi que durant aquests ràpids anys d’esplendor puguin apoderar-se fortament de la imaginació d’un home i arrossegar-lo a carregar legalment amb elles de qualsevol manera. La pura reflexió i la raó no donaven suficient garantia per triomfar en aquesta empresa. Per això la Natura ha armat a la dona, com a qualsevol altra criatura, amb les armes i els instruments necessaris per assegurar la seva existència, i només durant el temps necessari, perquè en això la Naturalesa obra amb la seua habitual economia.
Per a Schopenhauer la dona perd valor amb els anys.
Així com la formiga femella, després d’unir-se amb el mascle, perd les ales, que li serien inútils i fins perilloses per al període de la incubació, així també la majoria de les vegades, després de dos o tres parts, la dona perd la seva bellesa. D’aquí prové que les joves casadores mirin generalment les ocupacions domèstiques o els deures del seu estat com a coses accessòries i pures foteses, al pas que reconeixen la seva veritable vocació per l’amor, les conquestes i tot el que amb elles es relaciona, vestir, ball , etc. Com més noble i acabada és una cosa, més lentament triga a desenvolupar-se. La raó i la intel·ligència de l’home no arriben al seu auge fins a l’edat de vint anys; per contra, en la dona la maduresa d’esperit arriba a la de divuit. Per això té sempre un judici de divuit anys, mesurat molt estrictament, i per això les dones són tota la seva vida veritables nens. No veuen més que el que tenen davant dels ulls, es fixen només en el present, prenen les aparences per la realitat i prefereixen les foteses a les coses més importants.
El que distingeix l’home de l’animal és la raó. Confinat en el present, es torna cap al passat i somia amb l’avenir; d’aquí la seva prudència, les seves cures, les seues freqüents aprensions. La feble raó de la dona no participa d’aquests avantatges ni d’aquests inconvenients. Pateix miopia intel·lectual que, per una mena d’intuïció, li permet veure d’una manera penetrant les coses pròximes; però el seu horitzó és molt petit i se li escapen les coses llunyanes.
D’aquí ve el que tot el que no és immediat, o sigui el passat i el futur, obri més feblement sobre la dona que sobre nosaltres. D’aquí també aquesta freqüent inclinació a la prodigalitat, que de vegades confina amb la demència. En el fons del seu cor, les dones s’imaginen que els homes han vingut al món per guanyar diners i les dones per gastar-ho. Si es veuen impedides de fer-ho mentre viu el seu marit, es rescabalen després de mort aquest. I el que contribueix a confirmar-les en aquesta convicció, és que el marit els dóna els diners i els encarrega de les despeses de la casa.
Tantes parts defectuoses es compensen, però, amb un mèrit. La dona, més absorta pel moment present, en gaudeix més que nosaltres. D’aquí aquesta jovialitat que els és pròpia i les fa ser capaces de distreure i de vegades consolar l’home aclaparat de preocupacions i penes. En les circumstàncies difícils cal no menysprear el costum de recórrer, com en altres temps els germànics, el consell de les dones, perquè tenen una manera de concebre les coses enterament diferent de la nostra. Van dretes a la fi pel camí més curt, perquè, en general, les seves mirades es detenen en el que està a la seva mà. Per contra, la nostra mirada passa sense fixar-se per sobre de les coses que se’ns fiquen pels ulls, i busquen molt més enllà.
Shopenhauer i la misogínia: Odiava sa mare perquè la feia responsable del suïcidi de son pare.
La injustícia és el defecte capital de les natures femenines. Això prové del seu escàs bon sentit i reflexió. El que agreuja encara més aquest defecte és que en negar-los força la Natura, els ha donat com a patrimoni l’astúcia per protegir la seva debilitat, i d’aquí la seua fal·làcia habitual i la seva invencible tendència a la mentida. El lleó té dents i urpes, l’elefant i el senglar ullals de defensa, banyes el toro, la sípia té la seva tinta amb què enterbolir l’aigua al seu voltant; la Natura no ha donat a la dona més que la dissimulació per defensar-se i protegir-se.
Aquesta facultat supleix la força que l’home presa del vigor dels seus membres i de la seva raó. La dissimulació és innata en la dona. És en ella tan natural el seu ús en totes ocasions, com en un animal atacat el defensar-se al punt amb les seves armes naturals. Obrant així, té fins a cert punt consciència dels seus drets, la qual cosa fa que sigui gairebé impossible trobar una dona absolutament verídica i sincera. Per això precisament és pel que amb tanta facilitat comprèn la dissimulació aliena, i pel que, no és fàcil fer-la servir amb ella.
D’aquest defecte fonamental i de les seves conseqüències neixen la falsia, la infidelitat, la traïció, la ingratitud, etc. Les dones perjuren davant els tribunals amb molta més freqüència que els homes. Passa de tant en tant que senyores als qui res no els falta són sorpreses en els magatzems en flagrant delicte de robatori.
Els homes joves, bells, robustos, estan destinats per la Natura a propagar l’espècie humana, a fi que aquesta no degeneri. Tal és la ferma voluntat que la Natura s’expressa per mitjà de les passions de les dones. Amb seguretat, aquesta és la més antiga i poderosa de totes les lleis. ¡Pobres, doncs, dels interessos i drets que se li posin per obstacle! Quan arribi el moment, passi el que vulgui, seran trepitjats sense misericòrdia. La moral secreta, inconfessa i fins inconscient, però innata, de les dones, consisteix en això:
«Tenim fundat dret a enganyar als que s’imaginen que, proveint econòmicament a la nostra subsistència, poden confiscar en profit seu els drets de l’espècie. A nosaltres és als que se’ns han confiat; en nosaltres descansa la constitució i la salut de l’espècie, la creació de la generació futura; a nosaltres ens incumbeix treballar per a això amb tota consciència».
Com les dones únicament han estat creades per a la propagació de l’espècie, i tota la seva vocació es concentra en aquest punt, viuen més per a l’espècie que per als individus, i prenen més a pit els interessos de l’espècie que els interessos dels individus. Això és el que dóna a tot el seu ésser i a la seva conducta certa lleugeresa i mires oposades a les de l’home. Tal és l’origen d’aquesta desunió, tan freqüent en el matrimoni, que ha arribat a ser gairebé normal.
Els homes són naturalment indiferents entre si; les dones són enemigues per naturalesa. Entre les dones, la rivalitat abasta a tota l’espècie, perquè totes elles no tenen més que un mateix ofici i un mateix negoci. Només cal que es trobin al carrer perquè creuïn mirades de güelfs i gibel·lins. Salta als ulls que en la primera entrevista de dues dones hi ha més contenció, dissimulació i reserva que en una primera entrevista entre homes. Cal advertir a més que, en general, l’home parla amb algunes atencions i certa humanitat als seus subordinats, fins als més ínfims; però és insuportable veure amb què altivesa es dirigeix una dona de societat a una dona de classe inferior, quan no està al seu servei.
Potser depengui això que entre dones són infinitament més grans les diferències de nissaga que entre els homes, i aquestes diferències poden amb facilitat modificar o suprimir. La posició social que ocupa un home depèn de mil consideracions; per a les dones, una sola circumstància decideix la seva posició: l’home a qui han sabut agradar. La seva única funció les posa sota un peu d’igualtat molt més marcat, i per això intenten crear elles entre si diferències de categories.
Precís ha estat que l’enteniment de l’home n’enfosquís per l’amor per anomenar bell a aquest sexe de curta alçada, estretes espatlles, amples malucs i cames curtes. Tota la seva bellesa resideix en l’instint de l’amor que ens empeny a elles.
Les dones no tenen el sentiment ni la intel·ligència de la música, així com tampoc de la poesia i les arts plàstiques. En elles tot és pura imitació, pur pretext, pura afectació explotada pel seu desig d’agradar. Són incapaços de prendre part amb desinterès en res, sigui el que sigui, i vet aquí la raó: l’home s’esforça en tot per dominar directament, ja per la intel·ligència, ja per la força; la dona, per contra, sempre i a tot arreu, està reduïda a una dominació en absolut indirecta, és a dir, no té poder sinó per mitjà de l’home; només sobre ell exerceix una influència immediata. Per tant, la Natura porta a les dones a buscar en totes les coses un mitjà de conquerir l’home, i l’interès que semblen prendre per les coses exteriors sempre és un fingiment, una volta, és a dir, pura coqueteria i pura monada. Rousseau ho va dir:
Rousseau pensava que les dones eren unes negades per a l’art.
«Les dones, en general, no estimen cap art, no són intel·ligents en cap, i no tenen cap geni. Només cal observar, per exemple, el que ocupa i atreu la seva atenció en un concert, en l’òpera o en la comèdia, advertir el desvergonyiment amb què continuen la seva xerrameca en els llocs més bonics de les més grans obres mestres. Si és cert que els grecs no admetien a les dones en els espectacles, van tenir molta raó; ben bé, en els seus teatres es podria sentir alguna cosa».
Què es pot esperar de les dones, si es reflexiona que en el món sencer no ha pogut produir aquest sexe un sol geni veritablement gran, ni una obra completa i original en les belles arts, ni un sol treball de valor durador, sigui en el que sigui? Això és molt notable en la pintura. Són tan aptes com nosaltres per aprendre la part tècnica, i conreen amb assiduïtat aquest art, sense poder gloriar d’una sola obra mestra, precisament perquè els falta aquella objectivitat de l’esperit que és necessària sobretot per la pintura. No poden sortir de si mateixes. Refusa Huarte a les dones tota capacitat superior. Excepcions aïllades i parcials no canvien les coses en res: preses en conjunt, les dones són i seran les nul·litats més completes i incurables. Segons Napoleó I: «Les dones no tenen categoria». Chamfort diu també amb molta exactitud:
«Estan fetes per comerciar amb les nostres debilitats i amb la nostra bogeria, però no amb la nostra raó. Existeixen entre elles i els homes simpaties d’epidermis i molt poques simpaties d’esperit, d’ànima i de caràcter ».
Lord Byron pensava que les dones havien de fer els quefers de casa i no mesclar-se amb la societat.
Lord Byron diu:
«He meditat en la situació de les dones sota els antics grecs, i és bastant convenient. L’estat actual, resta de la barbàrie feudal de l’Edat Mitjana, és artificial i contrària a la naturalesa. Les dones haurien de ocupar-se en els quefers de casa; se les hauria d’alimentar i vestir bé, però no barrejar-les en la societat. També haurien d’estar instruïdes en la religió, però ignorar la poesia i la política; no llegir més que llibres de vots i de cuina. Música, dibuix, ball, i també una mica de jardineria i feines del camp de tant en tant. Les he vistes a Epir treballar de valent en la reparació dels camins. ¿I per què no? No escombren les fulles seques i estenen el fenc perquè s’assequi? ¿No són lleteres?».
Les lleis que regeixen al matrimoni d’Europa suposen a la dona igual a l’home, i així tenen un punt de partida fals. En el nostre hemisferi monògam, casar-se és perdre la meitat dels drets i duplicar els deures. En tot cas, ja que les lleis s’han concedit a les dones els mateixos drets que als homes, haguessin hagut de també conferir-los una raó viril. Com més drets i honors superiors al seu mèrit confereixen les lleis a les dones, més restringeixen el nombre de les que en realitat participen d’aquests favors, i treuen a les altres seus drets naturals en la mateixa proporció que a unes quantes privilegiades se’ls han donat excepcionals. L’avantatge que la monogàmia o les lleis resultants d’ella concedeixen a la dona, proclamant-igual a l’home, produeix la conseqüència que els homes assenyats i prudents vacil·len sovint a deixar-se arrossegar a un sacrifici tan gran, a un pacte tan desigual.
Als pobles polígams cada dona troba algú que carregui amb ella; entre nosaltres, per contra, és molt restringit el nombre de les dones casades, i hi ha infinit nombre de dones que romanen sense protecció, solteres que vegeten tristament en les classes altes de la societat, pobres criatures sotmeses a rudes i penosos treballs en les files inferiors. O bé, es transformen en miserables prostitutes, que arrosseguen una vida vergonyosa i es veuen conduïdes per la força de les circumstàncies a formar una mena de classe pública i reconeguda, la fi especial és el de preservar dels riscos de seducció a les felices dones que han pescat marit o que poden esperar-lo. Només a la ciutat de Londres hi ha vuitanta mil dones públiques, veritables víctimes de la monogàmia, cruelment immolades en l’altar del matrimoni. Totes aquestes infelices són la compensació inevitable de la dama europea, amb la seva arrogància i les seves pretensions. Per això la poligàmia és un veritable benefici per a les dones, considerades en conjunt. A més, des del punt de vista racional, no es veu per què quan una dona pateix algun mal crònic, o no té fills, o s’ha fet vella, no hi havia de prendre el seu marit una altra més. El que va donar prestigi als mormons va ser precisament la supressió d’aquesta monstruosa monogàmia.
En concedir a la dona drets superiors a la seva naturalesa, se li han imposat deures també per sobre de la seva naturalesa. D’aquí prové per a ella una font de desgràcies. En efecte, aquestes exigències de classe i de fortuna són tan pesades, que l’home que es casa comet una imprudència si no fa un casament brillant. Si desitja trobar una dona que li agradi per complet, la buscarà fora del matrimoni i es limitarà a assegurar la sort de la seva estimada i la dels seus fills.
On es troben veritables monògams? Tots, ben bé durant algun temps, i la majoria gairebé sempre, vivim en la poligàmia. Si tot home té necessitat de diverses dones, just és que sigui lliure i fins que l’obligui a carregar amb diverses dones. Aquestes quedaran d’aquesta manera reduïdes al seu veritable paper, que és el d’un ésser subordinat, i es veurà desaparèixer d’aquest món la dama, aquest monstre de la civilització europea amb les seves ridícules pretensions al respecte i l’honor. No més senyores, però també no més aquestes infelices dones que omplen al present l’Europa!… És evident que per naturalesa la dona està destinada a obeir, i prova d’això que la que està col·locada en aquest estat d’independència absoluta, contrari a seva naturalesa, s’enreda de seguida, no importa amb quin home, per qui es deixa dirigir i dominar, perquè necessita un amo. Si és jove, pren un amant; si és vella, confessor.
**********
El matrimoni és un parany que ens tendeix la Natura.
**********
Font: El amor, las mujeres y la muerte. Schopenhauer.
Selecció i traducció: Regí.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 