Estellés i els Fills de la Gran Puta (sic).

estelles estatuaEstàtua de Vicent Andrés Estellés a Burjassot que va ser atacada pels que el poeta en deia Fills de la Gran Puta.

Vicent Andrés Estellés és el millor poeta valencià des d’Ausiàs March. Estellés cantà a la mort del nostre poeta humanista del XV i a la seua pròpia. D’origen humil arribà a ser comparat amb un senyor, un cavaller, que també feia versos. La dreta cavernícola li va fer la vida impossible. Quan va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes va ser despatxat de Las Provincias, diari fundat per una altre poeta, Teodor Llorente, el Patriarca de les Lletres Valencianes, que cantava a la germanor entre catalans, valencians i balears. És obvi que els seus successors van trair la seua memòria. Als renegats i traïdors Estellés va regalar-los aquestes paraules: Fills de la Gran Puta. Fins i tot hagué de deixar el seu poble, Burjassot, acaçat com estava pels cavernícoles; però s’hagueren de fotre perquè quan li va arribar el dia va ser enterrat es va fer com volgué: al seu poble exactament com demanava en en dels seus poemes. Ja solament els quedava al cafres la seua estàtua per atacar-la covardament. Fills de la Gran Puta. Amén.

ACÍ

Ausias_march tomba

Tomba d’Ausiàs March. Catedral de València.

ACÍ estigué la casa on visqué Ausiàs March.
D’ací el tragueren, mort, amb els peus per davant,
envers la catedral. Carrer de Cabillers,
la Plaça de l’Almoina. Penses els darrers anys
d’Ausiàs March, perplex amb la vivacitat
dels poetes locals, de l’Horta de València.
Jo sóc aquest que em dic… Es colpejava el pit,
el puny com una pedra, insistint foscament.
I se’n tornava a casa, irritat, en silenci,
barallant l’epigrama ple de dificultats,
unes banalitats del tot insuportables.
Un dia es va morir com es mor tot el món.
Jo sóc aquest que em dic… Agafats de les mans,
vàrem llegir la làpida. I seguírem, després,
pel carrer de la Mar. Ens atreia la casa.
I altre dia tornàrem. I hem tornat molts de dies.
Carrer de Cabillers, la Plaça de l’Almoina.
Hem entrat a la Seu; hem vist la sepultura
d’Ausiàs; hem mirat aquell Sant Vicent, vell,
que pintà Jacomart. Tornem algunes voltes.
El carrer de la Mar, el de les Avellanes.
Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
Ací, de cos present, estigué Ausiàs March.
De cos present. Jo sóc aquest… Un sagristà
de la Seu em contava com referen el cos
d’Ausiàs, amb fils-ferro, enllaçat trossos d’ossos.
Un migdia de llum exasperada, anàrem
a Beniarjó; collires unes flors en un marge:
les volies deixar en aquelles ruïnes.
Creuàrem en silenci les ruïnes, pensàrem
Ausiàs March allí, l’esclava de cinc mesos,
amb el fill bord creixent-li; retornàrem després
a Gandia; tu duies les flors a la mà.
En eixir de Gandia les llançares a l’aire,
a l’aire de Gandia i de Tirant lo Blanc.
Jo sóc aquest que em dic… Carrer de Cabillers,
la Plaça de l’Almoina. La teua mà en la meua
com un grapat de terra, arrelats l’un en l’altre.

El 3 de març de 1459 moria a València Ausiàs March

Vicent Andrés Estellés (Antologia poètica, Bromera)

Cançó de la Rosa de Paper

rosa paper

Fa més anys dels que voldria, vaig sentir
recitar el poema al Teatre El Micalet de València.
La veu masculina era la del meu admirat i benvolgut Toni Mestre.

Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d’un paper vell de diari,
d’un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l’enterraren després.

Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s’hi passaven
una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d’aquells dies
va manar l’ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò no estava bé.

Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.

Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.

Els amants

Els amants. Ovidi Montllor. Toti Soler.

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre abraços i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les “Rimas” de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.

Ací em pariren i ací estic

Andreu Valor – Ací em pariren i ací estic.

Ací em pariren i ací estic.
I com que em passen certes coses,
ací les cante, ací les dic.

Ací em pariren, ací estic.
Ací treballe i done besos.
Ací agonitze i ací em ric.

Ací defense unes collites.
Deu veritats i quatre mites.

Ací em pariren i ací estic,
pobre de béns i ric de dies,
pobre de versos, d’afanys ric.

Cante l’amor i les parelles
Que viuen, beuen i se’n van.
Cante un amor de contraban.

Cante l’amor, cante els amants.

No sé tampoc si açò són cants.
Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, altre se’n van,
l’esperança de contraban.

No sé tampoc si açò són cants.
Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, altre se’n van,
l’esperança de contraban.

Ací em pariren i ací estic.
I com que em passen certes coses,
ací les cante, ací les dic.

Ací em pariren, ací estic.
Ací treballe i done besos.
Ací agonitze i ací em ric.

Ací defense unes collites.
Deu veritats i quatre mites.
Ací em pariren, ací estic.

Ací em pariren, ací estic.

Cante l’amor, cante els amants.
No sé tampoc si açò són cants.
Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, altre se’n van,
l’esperança de contraban.

Assumiràs la veu d’un poble

Senyera_valenciana_preauton%C3%B2mica_svg

Senyera del País Valencià.

ASSUMIRÀS la veu d’un poble
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,                  5
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,             10
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.                  15
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.                  20
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,                  25
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula                        30
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.                 35
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.              40
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.


Als valencians que han traït el nostre país

Amb foc pel cul i per la boca, amb rams
antics de foc eixint pels dos conductes,
i àdhuc pels ulls, el nas i les orelles,
i pel forat jubilat de la uretra,
així guaiteu, gàrgoles cantoneres!

Sofre pixeu i menstrueu més sofre!

Flor natural en el forat nefand
i bací al cap, si ho permeten les banyes.
Així passeu, animals d’ala negra,
molt doctorats en pompa de cabrits.
El cobrador del gas us acompanya.

Ah, el mal que heu fet i el que heu propiciat,
delacions, contactes i denúncies…
Mereixereu el premi reverent,
el pergamí de falsa lletra gòtica,
el títol greu de Fills de la Gran Puta,
consoladors de caderneres vídues,
visitadors apostòlics dels wàters,
masturbadors de colomins imberbes,
representants de semen de canonge,
propagadors de menstru d’abadessa.

Amuntegats, confusió de fals,
de fals i culs i pèls d’aixella pobra,
gemegareu entre el gust i l’espant,
gemegareu dintre els lents focs del Bosco,
tots esgarrats per perpals prepotents.
Ah traïdors a la causa del poble!

Als valencians que han traït el nostre país. Mural del País Valencià. Pau Alabajos.

 

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en cantants, Poesia, Uncategorized i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s