Rita Maestre i els titellaires, la Inquisició i l’abús de poder. Islàndia despenalitzà la blasfèmia en 2015.

inquisicionLa Santa Inquisició torturant en nom de Déu.

El procés contra Rita Maestre i el seu coreligionari de Podemos recorda a la Inquisició, ja que en el fons un pecat és considerat delicte punible. Això és propi de segles anteriors al nostre, però de la mateixa manera que el franquisme sociològic i polític perdura un jutjat pot convertir-se en una sala de tortures inquisitorial. Total per una cosa que no té importància, com tampoc no la té el cas del titellaires. En els dos casos, al meu parer, s’està cometent un abús i s’està atacant la llibertat d’expressió perquè hi ha qui o què que es considera sagrat com les vaques a l’Índia. Realment sería per a riure’s si no fora perquè quatre persones innocents, el delicte dels quals és fer ús de la llibertat d’expressió, podrien ser sancionades legalment fins i tot amb presó. Fa segles seria la foguera i en els països musulmans, la decapitació.

Segles abans haguera estat tortura i foguera. Deixem-nos de sentiments que valen més que els altres o de persones i entitats intocables a les quals cal donar la raó perquè sí. Ja està bé d’ingerències de grups religiosos o no en la llibertat dels ciutadans. És un abús intolerable. També ho és la imposició d’un cap de l’Estat per motius genètics. Abans ho eren Por la Gracia de Dios i era l’Església qui els justificava a canvi de poder i riqueses. És aberrant que un monarca no puga ser jutjat faça el que faça i que existesca el delicte d’injúries a la Corona quan se suposa que tots els ciutadans som iguals.

Guillotina-cDecapitació del rei francès Lluís XVI amb la guillotina.

A França, bressol de la democràcia moderna i dels Drets Humans, això no passa. La paraula clau és guillotina – i no és que jo n’estiga a favor, ja que sóc pacifista integral, senzillament analitze la història-. A França hi havia una monarquia borbònica absolutista i confessional catòlica. La Revolució acabà de manera cruenta amb el que es diu Antic Règim. Per ella passaren reis, aristòcrates i religiosos que es negaven a jurar la Constitució Francesa. Aquesta suposava la secularització del clero i el respecte als Drets Humans.

Per això, a França, la separació religió-Estat és total en tots els àmbits, començant per les escoles, on no es permetem símbols religiosos de cap tipus. Això no significa que no existesca llibertat religiosa ja que els interessats poden acudir al temple de la seua elecció. I això és un fet acceptat per tothom. A l’Estat espanyol arrosseguem una mescla de franquisme i d’Antic Règim ben palesa. En lloc de guillotina hem tingut Autos de fe, tortures inquisitorials i garrot-vil.

No existeix llibertat per a criticar la religió o la monarquia. Vivim en el passat. Ací es jutja sindicalistes, titellaires o militants de Podemos per haver protestat per la presència d’una capella catòlica en una facultat pública al 17 anys. Si abans es torturaven a aquestes persones, ara se’ls va la vida impossible o molesta durant anys. Rita Maestre porta anys amb aquest tema; no ha començat ara sinó fa molt de temps. Crida l’atenció la manera d’acarnissar-se amb aquesta gent quan tenim polítics corruptes del PP en el carrer. Eixos sí que han fet mal, però tenen les esquenes cobertes. Els partits del règim són el que imposen els jutges i aquests senyors també estan protegits per la llei. Tenim la figura del desacato. I així va tot i anirà fins que una revolució popular i pacífica acabe amb aquest sistema corrupte que afecta a dreta i a esquerra i de dalt a baix. Així com els titellaires van passar corrents per la presó els de la sang blava ni la coneixen ni la coneixeran a no ser que canviem llei i judicatura.

inquisicion6Torturant i matant en nom de Déu.

Islàndia despenalitza la blasfèmia

[25-VII-15]  Blasfemar ja és legal a Islàndia. Fins a fa pocs dies, els qui es burlaren públicament de la doctrina o costums d’una determinada religió podien ser condemnats a una multa o a fins a tres mesos de presó. L’article del codi penal es remuntava a 1940 i el Parlament ho acaba de derogar per considerar-ho anacrònic i contrari a la llibertat d’expressió. La iniciativa la va prendre el febrer passat el Partit Pirata, que després de l’atemptat jihadista contra la seu del setmanari francès Charlie Hebdo va presentar una proposta per a acabar amb aquesta antiga llei.

La modificació va ser aprovada per l’hemicicle islandès a principis de juliol. La majoria aconseguida va ser aclaparadora. Tan sols un diputat va votar en contra i tres es van abstenir. Els quatre, de la coalició de centredreta que actualment governa el país.

Era una llei que s’utilitzava molt poc. Però els partidaris del canvi sostenen que la seua mera existència desafiava els principis democràtics i la llibertat d’expressió. “Per a una societat lliure, és fonamental que els ciutadans puguen expressar-se sense por de ser castigats, tant per les autoritats com per la gent”, resa el text aprovat.

Els membres del Partit Pirata estan exultants i celebren “l’important missatge que emet el Parlament que la llibertat no s’inclinarà davant atacs sagnants”.

Més enllà d’abolir una llei que molts consideren retrògrada, el canvi confirma la creixent influència política d’aquesta jove formació. Amb només tres diputats, és una de les forces més xicotetes de la cambra legislativa. No obstant açò, en els últims mesos els seus simpatitzants s’han multiplicat exponencialment en les enquestes, fins al punt que si les eleccions se celebraren avui probablement es convertiria en el partit més votat.

Ara, el seu lideratge en l’abolició de la llei antiblasfèmia, en la qual molts veuen un vestigi dels privilegis que en el passat va tenir la religió, reforça encara més la seua imatge de partit capaç de renovar la política i trencar amb els antics esquemes.

El canvi compta amb l’aprovació de l’església luterana d’Islàndia, majoritària en el país. Només una xicoteta parròquia, en l’est de la illa, s’ha desmarcat de la postura oficial, amb la preocupant reflexió que els periòdics que van publicar les caricatures de Mahoma “Ho haurien d’haver pensat dues vegades abans d’insultar a l’islam”.

islandia_mapa_calosc
Islàndia, país on la blasfèmia ja no és delicte.

El canvi tampoc els ha fet cap gràcia a algunes de les altres confessions cristianes, com la catòlica, que considera que “per a la gent de fe, la religió i la imatge de Déu són aspectes importants de la seua existència, identitat i dignitat i açò hauria d’estar protegit per llei”. “Una llibertat d’expressió sense límits ni restriccions, sense cap sentit de responsabilitat o reserva social, pot portar a l’abús psicològic d’individus i grups”, asseguren. També s’han oposat els pentecostals, que destaquen que abolir aquesta llei “és com legalitzar la incitació a l’odi”.

Aquestes esglésies representen juntament amb les altres minories religioses menys del 5% de la població. No obstant açò, les seues consideracions reflecteixen el debat que aquest tema segueix despertant.

Els qui defensen l’antiga llei argumenten que aquesta no prohibia la llibertat d’expressió o el dret a criticar la religió, sinó la paròdia, la burla, l’insult. Alguna cosa al que els partidaris del canvi responen assenyalant que el codi penal ja conté articles que penalitzen la incitació a l’odi.

La veritat és que són varis els països occidentals que encara penalitzen d’alguna manera als blasfems. No amb la pena capital o càstigs físics, com els quals es practiquen en una part del món musulmà, però sí amb sancions econòmiques i fins i tot la presó.

A Espanya, per exemple, l’article 525 del Codi Penal persegueix a els qui ofenguen públicament els sentiments d’una determinada confessió religiosa, fent “escarn dels seus dogmes, creences, ritus o cerimònies”. L’article també persegueix a els qui ofenguen d’aquesta mateixa manera als ateus o a tot aquell que no professe una religió determinada. És l’etern debat de fins a on arriba la llibertat i on comença el respecte.

Font: 25-VII-15, G. Moreno, La Vanguardia.

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Uncategorized i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s