La lingüística i el nacionalisme lingüístic espanyol. Juan Carlos Moreno Cabrera.

nac,El nacionalismo lingüístico.

En Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de Lingüística general a la Universidad Autónoma de Madrid, parla sense embuts de l’anomenat nacionalisme lingüístic espanyol que qualifica com a etnocida, retrògrad i excloent cap a la resta de llengües que es parlen a l’estat. El catedràtic analitza en el seu discurs el que diuen alguns autors espanyols actuals i el que s’ha dit i escrit al llarg de la història.

La preocupació principal de tot plegat és que el discurs del senyor Moreno Cabrera és molt minoritari en una societat espanyola on l’opinió pública, els mitjans de comunicació o les universitats han assimilat i donen com a bons els plantejaments del nacionalisme lingüístic espanyol que veu la immersió lingüística a les escoles catalanes com a un atac a la llengua castellana.

Està clar doncs que tot i l’oficialitat d’algunes llengües a l’estat, el pensament general dels nostres veïns és més proper al model francès que té una sola llengua oficial i té les altres com a pintorescos souvenirs enganxats a faldilletes regionals inofensives.

El doctor Juan Carlos Moreno Cabrera denuncia el Nacionalisme Lingüístic Espanyol i el seu objectiu d’eliminar les altres llengües pròpies dels pobles de la península. Per aconseguir-ho, el Nacionalisme Lingüístic Espanyol, al que qualifica d’etnocida, fa valdre, entre d’altres, els següents tòpics:

  1. El castellà és la llengua amb la que tots els ciutadans de l’estat espanyol es poden entendre.
  2. Es distingeix entre llengua oficial i llengua cooficial per fixar la superioritat del castellà.
  3. El castellà és l’única llengua comuna de convivència.
  4. Aprendre castellà a Brasil és natural, aprendre català a Catalunya, no.
moreno-cabrera oooProfesor Moreno Cabrera.

Ressenya de El nacionalismo lingüístico: una ideología destructiva.

Conferència impartida el 22/05/2009, al si de la jornada El camí de la recerca,  en commemoració dels 10 anys de Filologia catalana a la Universitat Oberta de Catalunya.

Els tòpics del nacionalisme lingüístic espanyol estan presents de forma contínua i constant als mitjans de comunicació estatals i als discursos de personalitats de molt prestigi en l’actualitat, també del món de la lingüística.  Aquests tòpics estan absolutament desmentits per la ciència lingüística, són absolutament falsos.

Conferència del professor Moreno.

Els mites fonamentals del nacionalisme lingüístic espanyol són:

El mite del llinatge documental de l’espanyol: les gloses santmilianenses estan entre els primers testimonis del castellà.

Els tòpics del nacionalisme lingüístic espanyol estan presents de forma contínua i constant als mitjans de comunicació estatals i als discursos de personalitats de molt prestigi en l’actualitat, també del món de la lingüística.  Aquests tòpics estan absolutament desmentits per la ciència lingüística, són absolutament falsos.

Els mites fonamentals del nacionalisme lingüístic espanyol són:

  1. El mite del llinatge documental de l’espanyol: les gloses santmilianenses estan entre els primers testimonis del castellà.
  2. El mite de les virtuts del castellà primitiu.
  1. El mite de la conversió del castellà en l’espanyol.  Un dels més repetits: amb el transcurs del temps, el dialecte local castellà s’ha convertit en un idioma qualitativament superior.
  2. El mite de la dialectalització del castellà modern.  El castellà, l’andalús, l’extremeny i altres variants són dialectes de l’espanyol.
  3. El mite de l’espanyol com a llengua comuna.  El més important del nacionalisme lingüístic espanyol: L’espanyol com a única llengua amb la qual tota la ciutadania de l’estat espanyol es pot entendre i, per això, és la llengua comuna.  El juny de 2008 es presentà, a Madrid, el Manifest en defensa de la llengua comuna, no de l’espanyol.  El llibre de Juan Carlos Moreno, El nacionalismo lingüístico español[1], ja estava publicat en eixe moment i, per desgràcia, el mite estrella del nacionalisme lingüístic contemporani no apareix amb la rellevància que havia de tindre.  Altre llibre estarà centrat en aquesta idea, que s’intenta justificar constantment.
  4. El mite de l’espanyol global.  El nou estadi de l’ascensió d’aquest tipus de discurs absolutament ideològic i manipulador.  El castellà no només s’ha transformat en espanyol; a més, s’ha convertit en una llengua superior de caràcter internacional.
consti fachaConstitució de 1978 amb l’escut franquista  i conceptes feixistes de la nació i la llengua.

S’il·lustren aquests mites utilitzant dos llibres.  Un és de l’arquitecte Antonio Lamela, Del idioma español y su futuro[2], i l’altre de la periodista Irene Lozano, titulat Lenguas en guerra[3].  Les persones autores no són lingüistes, i es podrien citar paràgrafs dels llibres que són lingüísticament incorrectes.  Però són textos molt interessants per una raó: demostren que aquests mites amb presumpte fonament lingüístic estan assumits amplament fora de la lingüística i de la filologia per gent que no és especialista en la matèria i, per tant, mostren clarament la qüestió ideològica.  Pertanyen a dues generacions distintes, fet que indica que aquest nacionalisme s’hereta de generació en generació, es perpetua, es transmet.

L’índex de Lenguas en guerra mostra que una gran part el llibre està dirigit a atacar el concepte de llengua pròpia (La mentira de la Transición: la lengua propia.  ¿Barricadas con fonemas?  Cuando los políticos legislan sobre la lengua.  El deber de conocer la lengua castellana.  El privilegio lingüístico y el miedo a la globalización).  Un dels objectius del nacionalisme lingüístic espanyol és l’eliminació la llengua pròpia (catalana, basca, galega) com a característica de la nació, privar-la d’un element característic de la seua cultura i cobrir aquest espai amb la llengua castellana, espanyola.  Segons aquestes tesis, els esforços per mantindre viva la llengua es deuen a la por a la internacionalització, a obrir-se al món.

L’índex del llibre d’Antonio Lamela té entrades com:

– La lengua española se hace española. 

– El español en algunas partes importantes del mundo.  Només ens interessen les “parts importants del món”, les “parts no importants” no.

 – En busca del ideal teórico idiomático. 

– Lengua oficial y lenguas cooficiales.  Altra de les trampes lingüístiques del nacionalisme espanyol.  L’adjectiu “cooficial” és simètric i, per tant, no hi ha una llengua oficial i altra o altres cooficials; totes les cooficials estan al mateix nivell.

– El español en crisis.  La idea fonamental d’aquest llibre de l’any 2008 és que l’espanyol està rebent atacs molt greus a Espanya, i que s’ha de fer alguna per a evitar-ho.

Primer mite: el llinatge documental espanyol i les gloses santmilianenses.  El bressol del castellà. A Lenguas en guerra es diu: el seu treball [del copista] li ha valgut una sonora recompensa, perquè els segles han volgut conservar fins a arribar a nosaltres el primer testimoni escrit en llengua castellana: les gloses santmilianenses.  La nostra llengua escrita aflorà a San Millán de la Cogolla.  Els inicis del castellà sorgeixen a la vall de San Millán.

És completament fals: la lingüística diu que les gloses no estan en castellà, sinó en navarrès – aragonès.  Malgrat això, es tracta d’un mite fonamental: existeix una fundació de San Millán de la Cogolla i tota una sèrie d’elements institucionals que reben molts diners públics i que es basen en aquesta idea.  S’ha d’exaltar les gloses santmilianenses, però per a exaltar l’aragonès o altres varietats lingüístiques relacionades, i no el castellà.

Segon mite: les virtuts del castellà primitiu.  Prové de Menéndez Pidal, que diu que el castellà primitiu comptava amb unes propietats que el feren més apte per a expandir-se com a llengua de comunicació que tota la resta, per ser més fàcil d’aprendre, més regular, més accessible.  Per exemple, el sistema de cinc vocals ha ajudat a la progressiva expansió de la llengua.  Hi ha acadèmics, com Gregorio Salvador Caja, que citen insistentment aquesta tesi de Menéndez Pidal, i també apareix a molts llibres i publicacions.

Totes les llengües del món tenen aspectes fàcils i difícils d’aprendre.  En efecte, el castellà té cinc vocals, però també té més de mig miler de verbs irregulars, una característica que també té la resta de llengües romàniques.  Juan Carlos Moreno comptà, un a un, els verbs irregulars que apareixien al llistat d’un diccionari rus – espanyol, i sumaven quasi 900.  Les persones parlants del castellà no són conscients d’aquesta dificultat.  L’euskera batua (estàndard) també té cinc vocals i només compta amb dos verbs irregulars i, per tant, sembla més apte com a “llengua de comunicació” que el castellà.  Cóm és que està arraconat i en greu perill de desaparició?

Irene Lozano diu: vist amb els nostres ulls de hui, resulta difícil entendre el que significà eixe patró primerenc [el castellà primitiu] que atorgà certeses a les persones parlants, però resultà cabdal en un moment que, al seu voltat, moltes evolucions de llengües vulgars titubejaven (…)  Aquesta koiné que resultà cabdal com a instrument de comunicacióEl castellà, des dels seus inicis, era un instrument de comunicació privilegiat. Hem de recordar que aquest disbarat no és obra d’Irene Lozano, sinó que fou establert per Menéndez Pidal a Orígines del español[4], obra fonamental de la filologia espanyola.

menendez pidalMenéndez Pidal, nacionalista espanyol que va manipular la lingüística mogut per la seua ideologia i partidari del supremacisme del castellà.

Juan Carlos Moreno reconeix que llegí el llibre quan era estudiant de filologia, i es va creure aquesta tesi.  Malgrat que una part del seu professorat ja parlava del nacionalisme de Menéndez Pidal, cap professor o professora li ensenyà que es tractava d’una tesi nacionalista, i passaren molts anys fins que arribà a aquesta conclusió.  És un fet terrible i no s’ha de tornar a repetir.  Aquest és un dels motius pels quals treballa per a donar a conèixer les trampes del nacionalisme lingüístic espanyol.

Tercer mite: la conversió del castellà en espanyol, de dialecte a idioma qualitativament superior.  La presumpta conversió dels “dialectes” en “llengües” és un dels mites i subterfugis que utilitzen moltes persones lingüistes per a justificar el predomini d’una llengua, que no es deu a raons lingüístiques, sinó a raons polítiques, històriques, econòmiques, demogràfiques, militars, etc.  No existeix la possibilitat d’una definició lingüística de llengua; la diferenciació entre llengua i dialecte no és lingüística, sinó sociopolítica.  Són exactament el mateix des del punt de vista de la lingüística.  Una llengua és un dialecte amb estat i amb exèrcit.

Quart mite: la dialectalització del castellà modern. Diu Antonio Lamela: Quelcom més que dialecte.  Algunes d’aquestes persones parlants bilingües proposen, en referir-se a l’idioma nacional espanyol, tornar a la denominació més antiga de castellà, entesa com a la llengua de Castella.  Perillosa trampa política i lingüística per a igualar els diferents idiomes o llengües autòctones, i posar-les al mateix nivell que l’idioma nacional comú, la qual cosa no és raonable.  Ací se li veu el llautó: els diferents idiomes no es poden igualar, perquè està clar que el castellà és superior a la resta (català, euskera, gallec, aranès…).  Aquest és el punt de partida ideològic: hi ha unes llengües superiors a les altres.

Quan es parla a Espanya d’espanyol, a seques, es pensa quasi sempre en la varietat espanyola peninsular, però el cert és que el castellà modern no és un dialecte de l’espanyol estàndard peninsular, sinó que és aquest el que és una varietat o registre culte d’aquell.  Per tant, la tesi de la dialectalització és, senzillament, falsa.

Cinqué mite: l’espanyol com a llengua comuna.  Senzillament, no és veritat que l’espanyol siga l’única llengua amb la que tota la ciutadania de l’estat espanyol es puga entendre.  No sembla que, durant segles, les persones parlants de gallec o català hagen tingut massa problemes per a entendre a les parlants de castellà, i les raons són evidents: les unes i les altres parlen llengües romàniques, molt properes genèticament i en contacte permanent, i això ha conduït a que s’influïsquen mútuament.  Per tant, es tracta de llengües anàlogues.  I, per què les persones de parla castellana no poden entendre les parlants de gallec o català?

Només podem oferir dues teories.  La primera: que les persones de parla castellana estan menys dotades per a entendre llengues anàlogues que les de parla galega o catalana.  Aquesta, per racista, és una teoria inacceptable.  La segona: que el castellà és més fàcil d’entendre que el català o el gallec.  Aquesta tesi és totalment absurda, sense cap sentit.  Des del punt de vista lingüístic no es pot justificar de cap manera.  Aquesta línia unidireccional de la facilitat de comprensió es falsa.  Dit d’altra forma: el català és tan vàlid per a fer-se entendre a Madrid com el castellà ho és per a fer-se entendre a Catalunya.  Ni més, ni menys.  Però succeeix que intervenen altres factors que no són lingüístics.

anticatalanismoImposició del castellà.

Segons Antonio Lamela, la raó per la qual l’espanyol és oficialment l’idioma constitucional, malgrat que se’l denomina castellà, és per ser la llengua comuna de convivència de tot el territori nacional.  L’idioma espanyol ha estat acceptat i adoptat a tota Espanya com a llengua comuna de convivència des de l’època medieval.  La barbaritat és majúscula: a l’època medieval, l’única llengua de convivència és el castellà, la resta havien de ser “llengües de guerra”, malgrat que també hi havia exèrcits castellans medievals que feien la guerra.  Aquestes tesis poden despertar l’orgull de les persones parlants del castellà, però es tracta d’un insult a la resta de llengües d’Espanya.

Del idioma español y su futuro està il·lustrat per Antonio Mingote, acadèmic de la RAE.  Tres vinyetes de context polític mostren clarament aquests prejudicis:

– Un diputat, des del seu escó a la cambra, diu: per a aprofitar la riquesa extraordinària del nostre patrimoni lingüístic, propose que, cada dia de la setmana, utilitzem un idioma distint entre les nombroses llengües ancestrals de l’estat, la qual cosa no seria obstacle per a que, en el moment oportú, dedicàrem una sessió a traduir al llenguatge comú tot allò dit els dies anteriors, més que rés per a saber de què va la cosa.  S’utilitza el mite que les llengües són inentendibles.

– Un home li conta a una dona que diputats nacionalistes han lamentat, al Congrés, que no se’ls permeta parlar en el seu idioma particular, que seria allò natural.  Pels seus laments han utilitzat el castellà com a idioma comú, però només per a que els entenguen.   Tornem a la mateixa tesi: si vostè parla català no li entendrà ningú, és com si parlara xinès.

– De nou, un diputat al seu escó: Sr. President, aprofitant la bona entesa, i sense ignorar que tots els parlamentaris d’aquest Parlament ens entenem perfectament i sense esforç amb l’idioma comú, vaig a perdre una mica de temps parlant amb el meu idioma vernacle, cosa parlamentàriament inútil, però que als del meu petit grup, que són els únics que m’entendran, ens agrada una barbaritat.

És un fet molt important: la llengua que no siga el castellà és restringida, només serà entesa per un petit grup, i això està directament vinculat amb el que es diu del castellà.  Pot semblar innocent que es diga que l’entén tothom, però té un costat fosc.  Les vinyetes mostren, a més, la ideologia parlamentarista monolingüe vigent al Congrés de les persones diputades, que encara compta amb un reglament que no permet l’ús d’una llengua distinta al castellà. Que encara es puga pensar i actuar així recorda l’època franquista.

Sisè mite: l’espanyol global.  Es tracta de l’últim estadi: estem davant del concepte sociolingüístic de llengua global.  Per què l’anglesa, la francesa o l’espanyola són llengües globals i no la navaho, la grenlandesa o la koriaka?  L’única resposta té a veure amb l’imperialisme i el colonialisme.  Si les potències imperialistes hagueren parlat navaho, grenlandès o koriak aquestes llengües serien, amb quasi total seguretat, llengues globals.   Per tant, el concepte només té sentit si el contextualitzem amb el colonialisme històric i l’imperialisme financer i polític vigent.

L’anglès, el francès o l’espanyol no són superiors al navaho, el grenlandès o el koriak.  Les sis llengües són exactament iguals pel que respecta a les seues potencialitats, les seues capacitats, la seua riquesa…  L’únic fet que les diferencia és el seu paper històric.  Per tant, no existeixen llengües globals, allò que és global és l’imperialisme polític i cultural associat a l’imperialisme econòmic i al capitalisme.

Una vinyeta de Mingote diu: havíem pensat recórrer Espanya per carretera aquest estiu, però quan veiérem que, per a fer-ho, necessitàvem conèixer tres idiomes a més del nostre ens decidírem pel Japó, on només és precís l’anglès.  Quin absurd.  No es parla anglès al Japó, es parla japonès; per a fer-nos entendre, hauríem de parlar aquesta llengua.  La falsa idea que l’anglès és parla a tot arreu és imperialisme cultural.

S’ha de recalcar que totes les lloances a l’espanyol, al castellà, i al seu valor econòmic, la seua potència, el seu apogeu, poden agradar a la gent parlant d’aquest idioma i, si no anaren més enllà, no seria un fet problemàtic.  Però, per desgràcia, es tracta d’un recurs ideològic dirigit a minoritzar i menysprear la resta de llengües que han de romandre subordinades.  Aquesta és la utilitat de tesis com que són menys entendibles i menys útils que el castellà, o gens, que limiten, empobreixen i aïllen les persones, i que estan menys unificades i més dialectalitzades.

S’insisteix, per exemple, que el català té moltes varietats (el valencià, el mallorquí, etc.) deixant de banda que portaria molt més temps comptar les varietats dialectals de l’espanyol (totes les peninsulars, les de l’argentí, etc.) que es situen al voltant de les 90.  Són moltes més que les del català i és lògic, ja que l’espanyol està més estès geogràficament.  Quan més estesa està una llengua, més varietats dialectals té; la llengua amb més varietats al món, en aquests moments, és l’anglès.  Fins i tot, des de la lingüística ja es parla d’anglesos.  Una revista especialitzada es diu The English languages.

Diu Lamela que no conèixer aquestes llengües no és un dèficit important.  En tot cas, aprendre-les i usar-les és un luxe capriciós i prescindible.  Quan sorgeix un conflicte o un problema, com la crisi econòmica, s’ha de prescindir dels luxes, i l’ensenyament de les llengües diferents al castellà són un luxe per a Espanya.  Relaciona aquesta idea amb l’afirmació que el castellà està extint: per suposat, el castellà també és una llengua espanyola, tristament ja desapareguda, per haver estat substituïda, al llarg del temps i de forma total i absoluta, per l’idioma nacional, l’espanyol.  Ha estat una renúncia que no s’ha sabut valorar i agrair, encara, als castellanoparlants i als seus respectius territoris.  Si hom és conseqüent amb la seua ideologia, por arribar fins a aquest punt.  El que es diu implícitament és que els pobles dels Països Catalans, Euskal Herria o Galiza haurien de fer el mateix, haurien de renunciar a la seua llengua en favor de la llengua comuna.

Es tracta d’un nou disbarat.  L’espanyol és una llengua estàndard i, com a tal, no existeix.  Un estàndard és una idea, un model al que es tendeix i es vol arribar, amb el que s’educa i s’ensenya.  Aquests estàndards són necessaris per al nostre model de societat, però són artificis irrealitzables; allò que existeix realment són les distintes varietats que es parlen.  A Papua – Nova Guinea no necessiten un estàndard lingüístic perquè els seus paràmetres socials són distints.  Si es vol garantir la supervivència d’una llengua dins el model occidental, s’ha de treballar a partir d’un estàndard. En resum, no té sentit dir que l’euskera estàndard, el català estàndard i el gallec estàndard són llengües artificials i que l’espanyol és una llengua “natural”.  L’estàndard espanyol és tan artificial com els estàndards de les altres llengües peninsulars.

El castellà no ha desaparegut.  El castellà modern existeix i és la llengua nativa de la gent dels territoris de parla castellana.  Per desgràcia per a la gent que defensa les tesis del nacionalisme lingüístic espanyol, l’espanyol estàndard no existeix en el sentit estrictament lingüístic, si com a projecte cultural, com a referent per a l’ensenyament i la protecció de la llengua castellana, de la seua reproducció.


Respecte a la relació del castellà amb les altres llengües d’Espanya, es diu que el castellà mai s’ha imposat sobre les altres llengües i, quan s’intentà imposar, aquest intent no fou operatiu, ja que ja era llengua comuna.  Segons Lozano, els intents d’imposició del castellà, quan existiren, arribaren tard, no foren ni continuats ni sistemàtics i es veieren obstaculitzats per mil avatarsLa prova definitiva de la dèbil imposició del castellà la donen hui els milions de parlants de català, gallec i basc.  Si el castellà era des del principi una koiné, evidentment mai s’ha imposat.

Per a acabar amb una llengua, s’ha d’aniquilar físicament la gent que la parla, i així s’acabà amb el tasmà, moltes llengües dels pobles nadius d’Amèrica del Nord i d’altres parts del món.  Altre mitjà és el genocidi cultural o etnocidi, que consisteix en convèncer les persones que parlen una llengua que aquesta no serveix per a res, que no té cap utilitat, i el mateix passa amb la seua religió, les seues creences i costums o la seua cultura.  Per suposat, allò que si serveix és la cultura i la llengua d’aquella gent que practica l’etnocidi.  Imperialisme i colonialisme.

Tota acció de promoció i consolidació del castellà és legítima i necessària, perquè és la llengua comuna, la llengua nacional. Cap acció a favor del castellà és impositiva, ni vulnera cap dret.  Per contra, les accions de promoció de les llengües distintes de l’espanyol són sempre impositives i suposen un atropellament dels drets individuals i un atac directe i intolerable a la llengua comuna.  La promoció de les llengües distintes al castellà és il·legítima, innecessària, excloent, particularista i pretén soscavar la llengua comunaL’obligació de conèixer eixes llengües és intrínsecament reprovable i constitueix un atropellament intolerable.  En aquests mateixos termes s’expressava el Manifest de la llengua comuna de Sabater i companyia.

El nacionalisme lingüístic espanyol considera positiu que l’espanyol vaja a ser llengua obligatòria a Brasil, un país on mai no s’ha parlat, però rebutja frontalment que el català siga obligatori a Catalunya.  No hi ha cap acció a favor del català que, a Madrid, s’haja jutjat com a necessària.  La persona migrada que arriba a Madrid i és obligada a parlar en castellà està rebent un benefici, mai una imposició.  Aprèn una llengua amb la que es podrà comunicar amb 440 milions de persones.  Altra absurditat: fan falta moltes vides per a parlar amb 440 milions de persones.  El nacionalisme fa que la tesi només funcione amb el castellà: no té sentit dir “l’euskera permet la comunicació amb 2 milions de persones” o que “s’ha d’aprendre xinès perquè permet la comunicació amb 1.400 milions de persones”.  Cap persona de llengua euskalduna, espanyola o xinesa parlarà mai amb 2,  440 o 1.400 milions de persones.

 fernando-savater-blog
 Fernando Savater, defensor del mite de la lengua común (el español).

Fins i tot existeix una persecució de l’espanyol.  Segons Lamela, posar llengües comuns en situació de càstig i persecució és caminar cap enrere, és pura regressió.  Es un mal per a tothom, és crear limitacions regressives.  L’espanyol té problemes a Espanya, és ben conegut.  Davant una situació que ha estat creada artificialment, ha arribat el moment d’exigir una solució al problema, però ningú s’atreveix.

Es molt tenebrós.  Quan diu que ningú s’atreveix, en quin tipus de solució està pensant?  No estarà demanant que es prohibisquen les llengües no castellanes, per imposar a la resta de cultures la “renúncia al castellà” que ha fet la gent de parla castellana?  Estem davant d’un pensament etnocida plasmat a un llibre de molt recent publicació i amb molt d’èxit a les llibreries (més que el que té el llibre de Juan Carlos Moreno).  És terrible.

Pel que respecta a les llengües pròpies, Irene Lozano afirma que els nacionalistes observen el bilingüisme social com una anomalia que ells estan redreçant, portant fins a les últimes conseqüències aquest concepte, buit de contingut, encunyat fa menys de 30 anys, que és el de llengua pròpiaEl plurilingüisme és incompatible amb l’exclusivitat del castellà.  La fi última que persegueixen els diputats d’Esquerra, segons han declarat ells mateixos, és aconseguir l’oficialitat del català, el basc i el gallec a tot l’estat i, així, s’haurà despullat l’idioma espanyol de la qualitat d’idioma comú, d’entesa de tots els ciutadans, almenys sobre el paper.

Parlem d’eliminar una característica fonamental d’un poble, que és la seua llengua, per estar “buida de contingut”.  És un pensament excloent, etnocida i retrògrad, perquè només entén la funció del castellà com a llengua comuna si les altres llengües de l’estat estan arraconades en un lloc annex, purament familiar.  Que tots els idiomes de l’estat foren oficials al mateix nivell seria un fet desitjable que, fins i tot, s’hauria d’haver instaurat des de fa molt de temps.  Per contra, des del nacionalisme lingüístic espanyol es vol tornar a la situació establerta durant el franquisme o, fins i tot, anar cap a marcs encara pitjors.

La tesi del negacionisme lingüístic diu que aprendre i usar la llengua local, considerar-la com a llengua pròpia en exclusiva, significa negar que, al llarg dels segles, el castellà també ha format part de la seua cultura.  I així es tanca la porta del bilingüisme i es facilita l’exclusió dels altres, els que no parlen la llengua pròpia.  Segons Lozano, el castellà és una llengua d’inclusió front a les llengües no castellanes, intrínsecament excloents.

Durant molt de temps, l’educació impartida a tot el territori espanyol fou sempre en castellà i sempre exclusiva, negant les altres llengües i, per tant, la tesi negacionista s’hauria d’aplicar en sentit contrari, al castellà respecte a la resta de llengües de l’estat.  Però el castellà és una “llengua superior de comunicació” i, per tant, l’ensenyament exclusiu i excloent en castellà no representaria cap problema.  Aquest és altre apriorisme del nacionalisme lingüístic espanyol.

Parlem d’una ideologia intrínseca i rabiosament nacionalista, etnocida, retrògrada i excloent, que no només va lligada a grups d’extrema dreta o al nacionalisme radical espanyol.  És un discurs instal·lat en l’opinió pública, als mitjans de comunicació i les institucions, començant pel rei i seguint amb el president del govern, el director de la RAE, el director de l’institut Cervantes, el ministeri de cultura, les universitats, etc.  I, a més, es tracta de discursos sense cap fonament lingüístic, amb un fonament única i exclusivament ideològic.

[1] Moreno Cabrera, Juan Carlos.  El nacionalismo lingüístico.  Una ideología destructiva.  Madrid, Península, 2008.

Moreno Cabrera, Juan Carlos.  El nacionalismo lingüístico español, en Taibo Arias, Carlos (coord).  Nacionalismo español: esencias, memorias e instituciones.  Madrid, Los Libros de la Catarata, 2007, p. 351-376.

[2] Lamela, Antonio.  Del idioma español y su futuro.  Madrid, Espasa, 2008.

[3] Lozano, Irene.  Lenguas en guerra.  Madrid, Espasa, 2005.  Premi Espasa d’assaig 2005.

[4] Primera publicació de 1926.  Edició recent: Obras completas de Ramón Menéndez Pidal.  Tom 8: Orígenes del español.  Madrid, Espasa-Calpe, 1999.

Font: Ara.

Sobre la visita del Papa a Mèxic: religió i llengua.(2.016)

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Assaig, Espanyolisme, Filologia, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s