Ordinària bogeria / Tales Of Ordinary Madness, (Marco Ferreri, Ben Gazzara, Ornella Muti, 1981).

ordinaria locura nuaBen Gazzara. Marco Ferreri. Charles Bukowski. Tales Of Ordinary Madness.

A la platja un home madur que acaba de passar per una terrible experiència i una joveneta entre picardiosa i ingènua que al costat de sa mare l’ha estat cuidant quan se sentia amb més ganes de deixar-se morir que de viure. La seua núvia s’havia suïcidat tallant-se el coll mentre ell estava lluny d’ella treballant per a una editora de poemes. Havia estat al llit no se’n recordava durant quants dies. Un bon dia la llum del sol va dir-li que s’aixecara i que anés a la mar, la mar blava que tot ho cura. Allí és on, entre gavines, el passat va trobar-se amb el futur, l’home madur a l’adolescent de mamelletes naixents que tot just començava a fer-se una dona i anava deixant darrere el temps de la infantesa.

L’home anà en busca del sol ben acompanyat pel seu vell amic l’alcohol. S’havia posat unes ulleres amb nas de pega i la xicona no estava segura si era ell o un altre. Ell tenia la poesia; la xica, uns pitets incipients.

TALES OF ORDINARY MADNESS, Ben Gazzara, Ornella Muti, 1981

TALES OF ORDINARY MADNESS, Ben Gazzara, Ornella Muti, 1981


-Mr Serking, Mr Serking. Are you Serking, the man who writes poems?
-I don’t write poems. I’m a drunk and I enjoy it.
-Will you read me a poem?
-What you will give me for it?
-Where does poetry come from?
-You show me your titties and I’ll compose a poem. Just for you.
-Come to my island! Come on, come! You might know all about poetry
but you don’t know the road.

– Sr. Serking! Sr. Serking! És vosté Serking, el que escriu poemes?
– No escric poemes. Sóc un borratxo i m’agrada.
– Em llegeix un poema?
– Què em dones a canvi?
– D’on ve la poesia?
– Ensenya’m les mamelletes i t’escric un poema, només per a tu.
– Vinga a la meua illa. Anem, vinga! Potser sàpiga tot de poesia, però no en sap el camí.

Marco Ferreri – Storie di ordinaria follia

La noia es trau la roba i es queda nua a la platja. S’acosten l’un a l’altre, i l’home comença a recitar el poema mentre de genolls s’abraça al seu cos immaculat i pur.

And the Sun wields mercy
but like a torch carried too high.
And the jets whip across it’s sight
and the rockets leap like toads.

Peace is no longer,
for some reason, precious.
Madness drifts like lilypads on a pond
circling senselessly.

But painters paint dipping
their reds and greens and yellows.
Poets rhyme their loneliness.
Musicians starve as always.
And novelists miss the mark.

But not the pelican, the gull.
Pelicans dip and dive.
Rise, shaking, shocked, half-dead
radio-active fish in their beaks.
The sky breaks red and orange.
Flowers open as they have always opened.
But covered with a thin dust
of rocket fuel.
And mushrooms
poison mushrooms.

And in a million rooms
lovers lie entwined
and lost in sickest peace.

Can’t we awaken?
Must we, forever, dear friends…
die in our sleep?

 I el sol mostra misericòrdia
però, com una torxa
portada massa alt,
i els avions saluden en veure’l,
i els coets boten com gripaus.

Per alguna raó,
la pau ja no és preciosa.
La bogeria va a la deriva
com
cobertors de nenúfars en un estany
fent cercles sense sentit.

Els pintors pinten, banyant
els
seus vermells, verds i grocs,
els poetes rimen seua solitud,
els músics passen gana com sempre
i els novel·listes fracassen.

Però no el pelicà, la gavina.
E
ls pelicans es banyen i capbussen,
s’alcen, agitant sobresaltats,
mig morts,
amb peixos radioactius
en els pics.
El cel es trenca
en vermell i taronja,
les flors s’obren
com sempre ho han fet,
però cobertes d’un fi pols
de combustible aeroespacial
de bolets,
bolets verinosos.

I, en un milió d’habitacions,
hi ha estesos amants entrellaçats,
perduts i malalts com la pau.

No podem despertar?
¿Sempre hem de, benvolguts amics,
morir en el nostre somni?

La noia nua corre a vora mar. Ell la segueix; però no l’aconsegueix mai. Mai no ho farà perquè quan la joventut se n’ha anat, ja no torna mai més. Sols ens queda el record del que fou o del que somiem que va ser. No hi ha paraula més dura que mai ni frase més trista que la final del poema que li dedica: Hem de morir sempre en el nostre somni?

 

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Conte, Poema, Uncategorized i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s